(Article escrit en base al capítol sobre aquest autor publicat en el manual de Teoria sociològica clàssica, de George Ritzer, de la Universitat de Maryland.)

6y6uty

Max Weber va nàixer a la ciutat d’Erfurt, al centre d’Alemanya, l’any 1864, fill d’un funcionari, que progressà en la seua carrera fins a ocupar llocs de responsabilitat, i d’una mare religiosa (una devota protestant calvinista), austera i rigorista. 
Començà els seus estudis a la Universitat de Heidelberg, on s’in-tegrà a la característica vida estudi-antil de l’època, i els acabà a la de Berlín (seguint la tradició alemanya de cursar els estudis superiors en almenys dues universitat diferents), on es titulà com a advocat i es doctorà. Val a dir, però, que durant els anys d’estada a Berlín, els seus interessos intel·lectuals van comen-çar a decantar-se cap a l’economia, la història i la sociologia.
Fou professor a la mateixa Universitat de Berlín fins que, l’any 1896, guanyà una plaça docent d’economia a la Universitat de Heidelberg. La seua carrera, però, s’estroncà al poc temps, després d’un incident tràgic: l’any 1897 son pare moriria sobtadament després d’haver mantingut una agra discussió amb ell. Weber es mostrà de seguida molt afectat i acabaria patint un col·lapse nerviós que l’apartaria de pràcticament tota activitat durant gairebé set anys. L’any 1904 retornaria a la seua tasca acadèmica i docent amb una conferència pronunciada als Estats Units i, entre aquells any i el següent, publicaria una de les seues obres més conegudes: L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, a la qual seguiria la publicació d’altres dels seus treballs més rellevants. L’any 1910 participaria en la fundació de la Societat Alemanya de Sociologia.
Weber moriria l’any 1920, als 56 anys d’edat, mentre estava escrivint la més important de les seues obres: Economia i societat, que deixaria inacabada.

WEBER I EL MÈTODE SOCIOLÒGIC

En els medis intel·lectuals de la segona meitat del segle XIX bullia el debat sobre els mètodes d’investigació en ciències socials i, molt especialment, en ciència històrica. Els diversos posicionaments pel que feia a aquesta qüestió podien emmarcar-se entre dos extrems. D’una banda els partidaris de la tesi nomotecnicista, que, inspirats pel positivisme, defensaven que la història es regia per lleis generals i invariables, les quals, de poder ser conegudes, permetrien tractar aquesta disciplina de manera anàloga a com es procedia en les ciències naturals. Per un altre costat, els idiograficistes consideraven que la història constituïa un seguit d’esdeveniments només explicables en base a fets i accions que descansaven en actituds personals (particulars i individuals) totalment irreductibles a lleis universals i, per tant, impredictibles.

Weber, en tant que interessat per la sociologia, assistia a aquest debat —en principi centrat en la història— preocupat per quin d’aquests posicionaments s’adequava més a les característiques i necessitats de la nova ciència (que entenia molt propera a la història, fins al punt de considerar que totes dues es recolzaven recíprocament). La conclusió que en va treure va ser que la història, però també la teoria sociològica no són reduïbles a un conjunt de lleis fixes i que, per tant, és del tot inadequat cercar en els esdeveniments històrics i socials generalitzacions sobre les quals predir el desenvolupament probable de la història i de les societats.

LA CAUSALITAT ADEQUADA

gjk.-gj-

Per a Weber, ni en sociologia ni en història, la noció de causalitat (de causa dels esdeveniments) no pot entendre’s com es fa en les ciències naturals (on identificar una causa equival a conèixer, de manera definitiva i per sempre més, el mecanisme d’un esdeveniment, ara, com en el passat i en el futur, i aquí, com arreu). Weber entenia per causalitat, en sociologia, simplement la probabilitat que d’un esdeveniment en concret se’n seguís un altre de determinat. Aquesta aproximació probable l’anomenarà causalitat adequada, que definirà de manera sintètica dient que implica «estimar el grau en què determinat efecte és “afavorit” per determinades “condicions”». La causalitat adequadas’obtindrà en base a l’observació dels fets i al coneixement històric i ens ha de facilitar entendre allò que succeeix, i fins i tot, preveure’n el desenllaç. Concretant més, es tractarà de:

  1. Identificar el sentit d’una determinada acció tal i com van proposar-se-la els seus actors (agents).
  2. Identificar les característiques del context de l’acció, característiques que contribueixen, de manera decisiva, a donar-li sentit (influència de l’entorn sobre el subjecte).

Cal remarcar que Weber, en les seues investigacions, operarà amb un enfocament multicausal (tindrà en compte, per exemple, l’economia, la psicologia, l’estratificació social, la religió, els valors morals, l’organització social, etc.) perquè parteix de la consideració que els veritables factors causals dels fets socials i històrics són, en realitat, nombroses influències entrellaçades de manera interactiva.

ELS TIPUS IDEALS

klklklk

Weber recorrerà també a una altra eina metodològica per avançar en la comprensió (verstehen) dels fets socials. Ens referim a l’elaboració de models ideals (que Weber anomenaria tipus ideals) d’estructures, institucions o for-mes socials —fona-mentalment fruit de la immersió del sociòleg en la documentació històrica— que puguin ser utilitzats com a criteris de mesuraper comprendre i explicar les estructures, institucions o formes socials reals (històriques o actuals), i preveure’n l’evolució.

Els tipus ideals podran ser utilitzats com a instruments per explicar fenòmens socials de gran abast i desplegats en el temps, com ara la burocratització progressiva de les societats o l’anomenat procés de racionalització, que a ulls de Weber constitueix l’eix central de l’evolució de les societats occidentals).

Es tractaria, primer, d’«identificar i definir la individualitat de cada desenvolupament [la particularitat d’un fenomen social i de la seua evolució en un entorn determinat]» i, tot seguit, adonar-nos de «les característiques que fan que l’un acabi d’una manera tan diferent a com conclou un altre [de la mateixa mena, però en un altre entorn sociocultural]». Un cop feta aquesta feina empírica i, sobretot, de documentació, estarem, finalment, en possessió d’un «concepte intel·ligible i inequívoc» que ens permetrà descriure —en base a un exercici de contrast entre el model ideal i la realitat analitzada— un estat de coses present determinat, enumerar les seues desviacions respecte al model ideal amb què es compara, inferir de quina manera s’ha originat i establir-ne l’evolució probable (aquestes dues darreres coses recolzant-nos en la noció de causalitat adequada, més amunt explicada).

hhlklhk

Els tipus ideals weberians tant han de poder descriure entitats socials estàtiques (com, per exemple el de la “burocràcia”), com entitats dinàmiques (com ara corresponent al desenvolupament social de la “burocratització”). De fet, autors posteriors han arribat a identificar fins a quatre menes de tipus ideals:

De caràcter estàtic:

  • Tipus ideal històric: fa referència a una institució o estructura social pròpies d’un moment o època històrics determinats (per exemple, el feudalisme).
  • Tipus ideal sociològic general: fa referència a qualsevol fenomen perdurable en el transcurs de la història i generalitzat entre, si no totes, sí la majoria de les societats(per exemple, la burocràcia estatal).

De caràcter dinàmic:

  • Tipus ideal d’acció: fa referència a accions típiques i potencialment recurrents protagonitzades per un actor o conjunt d’actors determinats. Es basen en les motivacions dels agents de l’acció i el seu procedir general (per exemple, l’exercici de la corrupció política)
  • Tipus ideal estructural: es reserva aquest nom per als tipus ideals que cerquen descriure de manera arquetípica accions socials típiques i potencialment recurrents que afecten la societat en general i no sols un nombre limitat d’agents i els seus interlocutors principals (per exemple, l’acció derivada de l’exercici del poder carismàtic).

SUBJECTIVISME 

hkhklhlñ

Apuntem, per últim que Weber està interessat a explicar, en el marc d’una verstehen completa, què fan els individus i a descobrir per què aquests individus fan el que fan. De fet, aquest anhel queda recollit en a la manera com entén els conceptes de tipus ideal i de causalitat adequada. Weber s’esforça a reduir les  dinàmiques col·lectives a les accions dels subjectes que integren el col·lectiu, sense oblidar, però, que les estructures socials tenen les seues pròpies lògiques i que són aquestes lògiques impersonals allò que, tot sovint, motiva els individus a actuar de determinada manera. De fet, Weber va subratllar que seria una equivocació considerar que la base de l’acció social de l’individu és purament psicològica, perquè si bé és possible parlar d’una acció reflexiva i dotada de significat per a l’agent que la duu a terme, caldrà admetre que el rerefons de d’irracionalitat, creativitat i llibertat que se li pressuposa al subjecte sol exagerar-se i que, en realitat, la significació subjectiva de l’acció té, tot sovint, un origen, en darrer terme, extern (social).

Allò que sí que rebutja obertament Weber és que, en el desenvolupament de la seua tasca, l’investigador es deixi guiar per les seues creences i els seus valors particulars i que intenti decantar el públic cap a un horitzó de futur determinat. La sociologia ha de ser una ciència i per això, malgrat que hagi de renunciar a mètodes positivistes, cal que s’esforci a oferir explicacions causals no contaminades de la subjectivitat de l’investigador, un esforç, aquest, en què el sociòleg ha d’excel·lir especialment, atès que la investigació sociològica és en gran mesura interpretativa.

L’ACCIÓ SOCIAL

Com acabem de dir, Weber s’esforça a explicar els esdeveniments socials en termes d’acció de l’individu concret en societat. D’acord amb això, haurem d’entendre per acció social un comportament individual que implica la intervenció de processos reflexius i significatius per a l’agent, si bé aquesta significativitat individual cal entendre-la, al seu torn, com a socialment mediatitzada (en més gran o més petita mesura).

Weber identificarà quatre tipus bàsics d’acció social (que tot sovint es donaran combinats en grau divers en les diverses accions reals concretes):

  1. Acció racional teleològica (és a dir: orientada a fins), que respon a expectatives respecte a les respostes que, als nostres actes, obtindrem d’altres individus o d’objectes (que seran vistos com a mitjans per a assolir objectius personals).
  2. Acció racional en funció de valors: acció motivada per valors als quals s’ajusta (tot prescindint d’en quina mesura s’obté el resultat desitjat). Aquí allò realment important és la manera de fer, no l’èxit en l’acció.
  3. Acció afectiva: irracional, motivada per afectes.
  4. Acció tradicional: determinada per l’hàbit i el costum.

L’ESTRATIFICACIÓ SOCIAL

Weber defensa la idea que la societat es troba estratificada en base a tres estructures, una per cadascuna de les tres dimensions segons les quals, a parer seu, s’organitzarien les societats humanes complexes:

La classe social: és la forma característica de l’estratificació en la dimensió econòmica de la societat. Cal entendre la classes social com un grup humà en què els seus integrants comparteixen una mateixa situació econòmica i una posició semblant respecte al mercat. Una classe social no constitueix una comunitat, sinó un grup d’interessos econòmics bàsicament coincidents.

hkñhkññ

El grup d’estatus: és la forma característica de l’estratificació en la dimensió  social estricta. En funció d’allò que Weber anomena l’estatus, els individus s’agrupen en veritables comunitats unides per un estil de vida que comporta un reconeixement social determinat. Els grups d’estatus es troben jerarquitzats (en un jerarquia molt complexa i variable), i a cada nivell li correspon una valoració i un estil de vida concret. Generalment, classe social i grup d’estatus es troben relacionats, però aquesta vinculació no té perquè ser biunívoca: de vegades estatus i classe no es corresponen.[1]

khklhkl

El partit polític: constitueix una estructura social que, pròpiament, serveix més per vehicular l’esforç dels individus per accedir al poder (la tercera dimensió social bàsica en els sistema sociològic weberià), que no pas per estratificar aquest mateixos individus d’una manera jerarquitzada. (Per entendre la utilització de la noció de “partit polític” per part de Weber cal que tinguem en compte que Weber tenia una concepció àmplia del partit. Weber entén per partit polític més aviat un corrent d’opinió consolidada, que no una organització tancada i definida.)

Els partits representarien els interessos i les preferències dels individus que s’hi vinculen de manera més o menys estreta i directa. Representen els grups d’estatus i/o les classes socials i suposen l’estructura emprada per aquests en la seua lluita per accedir al poder.

LA DOMINACIÓ POLÍTICA

La noció de “dominació política” en Weber no fa referència a l’acte concret d’exercici del poder, sinó al mecanisme capaç de generar consentiment i obediència per part dels governats (ja sigui en relació amb un mandat específic o per a tota mena de mandats). Aquesta dominació podrà estar justificada i ser legítima, o totalment injustificada i ser il·legítima, en tot cas, però, l’important a efectes socials és que sigui efectiva, és a dir, efectivament reconeguda pels governats i, per tant, legítima (legitimada) als seus ulls (encara que sigui legítima en si mateixa). Weber va donar el nom d’autoritat a tota dominació política (poder) reconegut, reconeixement per al qual va identificar tres possibles fonts o orígens:

Dominació legitimada per raons de tradició (autoritat tradicional): fonamentada, en paraules de Weber, en «la creença quotidiana en la santedat de les tradicions immemorials i la legitimitat dels assenyalats per aquesta tradició per a exercir l’autoritat». En aquesta mena de dominació, el líder és vist més aviat com un mestre, i l’Administració es presenta com un cos de partidaris personals vinculats amb el governant, no per un deure de caràcter impersonal, sinó per una relació de lleialtat personal.

klkklkl

Estudiant els exemples que la història ofereix d’aquesta mena d’autoritat o dominació política, Weber conclou que, en ells, el personal de l’Administració (a qui no se li exigeix una formació tècnica definida) hi accedeix per un sistema de nomenaments discrecional, i no compta, ni amb un mecanisme de promoció professional regulat (carrera administrativa), ni amb competències i responsabilitats definides, ni tampoc amb una estructuració jeràrquica clara.

En les èpoques més reculades, la dominació tradicional revesteix la forma de gerontocràcia (govern dels ancians) o de patriarcalisme primari (que es donaria quan existeix un líder personal que llega la seua autoritat a un descendent per ell designat). En qualsevol, d’aquests dos casos l’Administració seria inexistent i, per tant, no s’hi desenvoluparia cap mena de burocràcia. A aquestes formes primitives de dominació les succeiria la qualificada per Weber de patrimonialisme (caracteritzat per l’existència d’un líder que governa a través d’una Administració i d’una força militar erigides en instrument personal del governant) i, a aquesta, el feudalisme, en què el poder del líder es veu limitat per pactes, de manera que l’autoritarisme es matisa i l’autoritat deixa de ser discrecional i comença a necessitar de justificacions que legitimin els seus actes més enllà del mer recurs a la tradició.

Dominació legitimada per mitjà del carisma del líder (autoritat carismàtica): fonamentada en la devoció dels governats cap a qui ostenta el poder, a qui s’atribueixen qualitats excepcionals (caràcter heroic, santedat, exemple-ritat…) L’important en aquest cas, no és que el líder carismàtic posseeixi les qualitats que se li atribueixen, sinó que els seus seguidors creguin que efectivament es troba en possessió d’elles.

Els casos de lideratge carismàtic condueixen canvis radicals i, fins i tot de caràcter revolucionari, i això pel fet que, quan aquesta mena de lideratge es dóna, s’acompanya de canvis en la mentalitat dels individus que l’encimbellen.

El líder carismàtic s’envolta de col·laboradors als quals se’ls atribueixen qualitats semblants a aquelles que se li reconeixen a ell. En aquests casos, els nomenats i les promocions no segueixen un sistema reglamentat i la jerarquia de l’Administració, pel que fa als seus càrrecs més alts, no està gens clara.

En qualsevol cas, el carisma és efímer, i tendeix a apagar-se ben aviat, tan bon punt la governació es rutinitza. Un cop això passa, l’autoritat carismàtica tendeix a convertir-se en dominació tradicional (o, en alguns casos en autoritat legal-racional, de la qual parlarem tot seguit). També pot passar que el líder carismàtic desaparegui aviat, sense haver arribat a perdre encara l’aurèola que el caracteritzava. En aquest casos tendirà a formular-se alguna estratègia per mantenir l’organització que s’havia configurat al seu voltant, i així, per exemple, podrà establir-se un procediment d’identificació d’un nou líder carismàtic (de fet, aquest mecanisme podria haver-se definit ja amb anterioritat a la desaparició del líder). També podrà transferir-se l’autoritat a un successor prèviament hagués estat designat pel líder desaparegut (i al qual, simbòlicament, aquest hauria transferit el seu carisma).

hklhll

Dominació legitimada sobre fonaments racionals (autoritat racional-legal): en aquest cas l’autoritat descansa en la suposada (o efectiva) conveniència racional que el governant a exerceixi el seu poder, en la conveniència racional de les institucions constituïdes i en la legitimitat de les normes legals per elles emeses. En aquest cas la legalitat descansa en la racionalitat que la legitima, alhora que aquesta legitimitat esdevé, tot seguit, font de legitimació (fonament legítim) de les futures institucions i normes que succeeixin les primeres o derivin de les segones.

Weber va destacar que la forma que generalment acaba adoptant l’autoritat racional-legal és la de burocràcia,[2] que es configura com l’estructura de poder capaç de la més gran eficàcia, fiabilitat i precisió en l’exercici del poder, i capaç de dotar a la dominació política de la més sòlida estabilitat i de fer-la arribar arreu de la vida social. La burocràcia representa per a Weber la culminació del procés de racionalització del poder (al cap i a la fi, la dominació racional-legal no és només un tipus d’autoritat, sinó aquell al qual històricament ha tendit l’autoritat tradicional en el món occidental, i aquell en què sol desembocar l’autoritat carismàtica) i malgrat els seus aspectes positius és vista per aquest autor amb recel per la seua tendència a dur la racionalització a tots els aspectes de la vida, amenaçant d’aquesta manera la llibertat personal.

La racionalització del món social és una tendència imparable que s’empara de la dominació política i que amenaça de convertir la societat en una “gàbia de ferro”, en gran mesura gràcies a una cada cop més gran burocratització que, malgrat tot és inevitable perquè l’administració de les masses socials (que no paren de créixer) la fan indispensable.[3]

klklkl

Weber descriu el tipus ideal de la burocràcia a partir de les següents característiques:

Consisteix en una organització ben travada de càrrecs amb responsabilitats públiques, limitats per regles.

  1. L’esfera de responsabilitat de cada càrrec és limitada.
  1. Cada càrrec desenvolupa, en el si de l’aparell burocràtic, un conjunt concret i delimitat de funcions per a la realització de les quals disposa dels mitjans i de l’autorització necessaris.
  1. Els càrrecs burocràtics es troben jeràrquicament organitzats.
  1. Per a ocupar un càrrec burocràtic determinat es requereix certa qualificació tècnica i un entrenament específic adequat.
  1. Les persones que ocupen càrrecs en el si de l’organització burocràtica no tenen la possessió d’aquests càrrecs ni la dels mitjans necessaris per desenvolupar-los.
  1. Els actes burocràtics són registrats i guardats.
  1. Els actes burocràtics segueixen regles establertes i detallades.

llkkl

Les úniques esperances que Weber contemplava davant de la progressiva burocratització i de la limitació de la llibertat que comportava eren, o bé que pogués sotmesa a cert control des de la política, o des de la reflexió intel·lectual (al cap i a la fi, només els intel·lectuals —incloent aquí els científics— i els qui ostenten el poder polític es troben en certa mesura fora del sistema burocràtic), o bé que el sorgiment d’individus carismàtics que arribessin a posicions de poder polític pogués aturar, ni que fos de manera temporal, la força coercitiva de la racionalització i de la societat perfectament organitzada i reglamentada que en deriva.

És justament en el marc del problema que representa la preservació de la llibertat, l’espontaneïtat i la creativitat personals davant de la progressiva racionalització i burocratització de la vida social que hem d’entendre la distinció que fa Weber entre l’ètica de la responsabilitat i l’ètica de la convicció. Així, mentre aquesta darrera optaria, en el camí cap a la realització dels valors que orienten l’acció, per mitjans d’actuació triats de manera estrictament i descontextualitzadament racional (sense aturar-se a considerar les conseqüències concretes de la seua aplicació), l’anomenada ètica de la responsabilitat no perdria de vista aquestes conseqüències (és a dir, contextualitzaria l’elecció dels mitjans d’actuació) i s’esforçaria a trobar la manera de procedir per tal d’assolir els objectius morals perseguits sense proposar-se sotmetre la situació i els individus als designis de la raó i sí, per contra, sotmetent aquests designis a les circumstàncies. Qui actués d’acord amb una ètica de la convicció seria inflexible. Qui ho fes d’acord amb una ètica de la responsabilitat seria observador, astut, imaginatiu i creatiu (mostraria, en definitiva, una racionalitat flexible). Allí on l’ètica de la responsabilitat es mostra prudent i innovadora, l’ètica de la convicció es mostra estricta, sistemàtica i cegament racional. En un cas, la raó fa marrada, en l’altre envesteix. En un cas s’és raonable, en l’altre fredament racional.

Apuntem, per últim, que Weber mai no va pensar que les tres formes de dominació política que va identificar es donessin de manera aïllada i pura, sinó que sempre va ser conscient que es donaven de manera combinada (en diverses proporcions, segons els casos).

LA RACIONALITZACIÓ

hklhkllhk

Weber veia en la història d’Occident un procés progressiu de racionalització de les estructures socials[4] i, amb ella, de la vida dels individus, en què el capitalisme i el desenvolupament de les burocràcies irrompien com a dues grans forces que consolidaven, potenciaven i acceleraven el fenomen, i que ho feien retroalimentant-se l’una a l’altra (el capitalista i el buròcrata es presentaven com els dos grans especialistes en el coneixement i la gestió de la realitat social), sense descartar, però, que pogués arribar un moment en què totes dues forces es contraposessin i que la maquinària burocràtica pogués arribar a frenar i bloquejar el capitalisme (moment en el qual, aquest darrer, podria acabar esdevenint, contra el que hauria passat fins ara, un adversari de la burocratització).

Abans, però, de continuar, caldrà que concretem què és el que entenia Weber exactament per “racionalització”. La ració-nalització d’Occident és el desencantament del món occidental, és a dir, la progressiva dissolució de les creences dogmàtiques (i fascinadores) sobre els quals les societats occidentals s’haurien construït i la seua substitució per principis estrictament racionals (si més no, d’aparença racional), que dictaran, en un procés de deducció a partir seu, institucions, estructures i formes socials i culturals legitimades justament pel seu caràcter racional. Occident seria la terra on la tradició mor, on l’home es troba sol enmig del món, sense Déu ni manaments, però plenament confiat en la capacitat de la seua raó, a la qual considera, optimistament, absoluta i capaç de tot. Una raó càustica, que tot ho dissol amb el seu contacte, que tendeix a convertir el món social en un mecanisme de rellotgeria,[5] i que jutja l’home i els seus actes de manera inflexible i segons criteris cada cop més centrats en la utilitat.

Cal dir que, per a Weber, hi havia quatre tipus de racionalitat, i que és un d’ells aquell que pròpiament té en compte a l’hora de parlar de racionalització.

  1. Racionalitat pràctica: accepta la realitat donada i se centra a valorar els mitjans possibles a emprar per solucionar les dificultats concretes que es presenten als individus concrets o a grups concrets d’individus. Aquesta manera de ser racional s’oposa a tot allò que amenaci la rutina diària, i mena els individus a desconfiar d’idees transformadores, de projectes de canvi, de valors no estrictament pragmàtics (o de tipus tradicional) i de la racionalitat teòrica dels intel·lectuals.
  2. Racionalitat teòrica: representa un esforç intel·lectual (propi de filòsofs, científics, juristes, teòlegs…) per conèixer la realitat a través de conceptes abstractes. A través d’aquest ús de la raó, l’individu transcendeix la realitat quotidiana i en comprèn el logos que hi subjau (i, alhora, esdevé capaç d’imaginar transformacions socials i de prescriure noves maneres d’actuar i conduir-se en societat).
  3. Racionalitat substantiva: com la racionalitat pràctica, implica l’elecció de mitjans per assolir determinats fins, sols que, en aquest cas, els objectius no són de caràcter pràctic, sinó moral. La racionalitat substantiva cerca la realització de valors i la prevalença de principis polítics i morals, que tant poden ser de caràcter conservador (valors i principis que formen un sistema coherent i hegemònic), com de caràcter transformador (valors i principis producte d’una racionalitat teòrica orientada al canvi social).
  4. Racionalitat formal: com la pràctica i la substantiva, aquest tipus de racionalitat implica l’elecció de mitjans per assolir determinats fins, sols que aquí els fins no són valors i principis morals i polítics, ni tampoc no representen solucions a problemes concrets. L’objectiu perseguit en aquest cas és la realització pràctica de conductes reglamentades i rutinitzades com les de l’economia capitalista, la vida quotidiana segons les normes del dret i les regles burocràtiques, etc. Aquesta mena de racionalitat és la que més interessava a Weber i aquella en què pròpiament pensava quan parlava de “racionalització”, perquè aquest tipus de racionalitat es presenta com un veritable fet social al qual els individus s’enfronten i que acaba determinant-los amb la força d’una realitat externa. Mentre els altres racionalitats expressen l’acció humana i són compatibles amb la iniciativa i la llibertat personals, la racionalitat formal s’imposa als individus i els condiciona com un constrenyiment social, supraindividual, metòdic i extern.

llhlkl

La racionalitat formal hauria irromput a Occident amb la industrialització i descansaria i es projectaria des de i sobre les institucions econòmiques,[6] però també des de i sobre la burocràcia (decisivament potenciada per les modernes formes econòmiques), instaurant una manera característica de dominació social.

La racionalitat formal pot definir-se mitjançant sis característiques bàsiques:

  • Calculabilitat: pren en consideració especialment allò quantificable, i prioritza les valoracions quantitatives per sobre de les qualitatives.
  • Eficiència: cerca els mitjans més senzills i més eficaços per assolir els fins que es planteja.
  • Predictibilitat: cerca reduir la diversitat d’opcions i garantir que els esdeveniments futurs transcorrin tal i com s’havien planificat.
  • Control: cerca la reducció de la incertesa.
  • Substitució de la tecnologia humana per tecnologia no humana: considera que la utilització de mecanismes i mitjans automatitzats incrementa la predictibilitat, l’eficiència, el control i resulta coherent amb la valorada calculabilitat.
  • Conseqüències irracionals: la conducta subjecta a la racionalitat formal tendeix a tenir conseqüències irracionals des del punt de vista de la resta de tipus de racionalitat i, fins i tot, des de la mateixa racionalitat formal en tant que cerca garantir el control i la predictibilitat. La racionalitat formal tendeix a eliminar de l’horitzó dels individus la pregunta pel significat i el sentit darrer del món.

Weber pensava que la racionalitat substantiva seria l’única forma de racionalitat capaç d’introduir canvis en una forma de vida marcada per la racionalitat formal (de fet, ja va mostrar la seua capacitat d’influència amb la introducció de la racionalitat formal característica del món contemporani, en gran mesura que fruit, per exemple, de la racionalitat substantiva nascuda del protestantisme calvinista, decisiva per a l’èxit del capitalisme). Tanmateix, Weber temia que la racionalitat substantiva acabés perdent la seua influència sobre al racionalitat formal i que, finalment i de manera definitiva, el capitalista i el buròcrata acabessin dominant un Occident que veuria desaparèixer aquell que ha estat el valor més alt de la seua civilització: l’individu lliure i autònom guiat per principis morals i utopies de plenitud i alliberament personal i social.

EL PROCÉS DE RACIONALITZACIÓ

EL FACTOR DE L’ECONOMIA CAPITALISTA

lkkllhhlk

En el transcurs de l’Edat Mitjana es va produir un seguit de transformacions econòmiques de gran importància, entre les quals destaca l’increment de la producció manufacturera a les ciutats, una producció que, en gran mesura, ja no anava adreçada a la satisfacció de les necessitats bàsiques sinó, també, al consum sumptuari i, molt especialment, a l’intercanvi comercial. Aquesta proliferació va com-portar l’aparició dels gremis artesanals alhora que estimulava l’abandonament del camp (fenomen, aquest darrer, que, a més, va contribuir a inestabilitzar les relacions entre camperols i senyors feudals, que així van assistir al declivi del seu poder).

Els gremis medievals eren estructures tradicionals que regulaven el treball en el seu interior i protegien els seus membres de la competència exterior, i ho feien en base a evitar, entre altres coses, l’existència, entre ells, de grans desigualtats en recursos i capital, unes desigualtats que, en altres condicions, s’haguessin pogut donar entre els diversos artesans i propietaris agremiats. La situació, però, no es va mantenir estable molt de temps. Els gremis començaren a desintegrar-se i, amb aquest declivi i per ell, juntament amb d’altres factors, la societat medieval va transformar-se en una societat diferent: la societat moderna.

La dissolució dels gremis va comportar, en un primer moment, l’increment de la producció domèstica de manufactures (amb un especial pes de les dedicades a la manufactura tèxtil). L’existència de tallers familiars era un fenomen existent a diversos llocs del món, però a Europa presentava característiques especials, perquè només a Europa l’accés a la propietat era lliure, només a Europa el mercat (de productes i de mà d’obra) era obert i, en definitiva, només a Europa la lliure competència era un horitzó possible.[7]

lhkllk

El creixement i desenvolupament dels tallers familiars va transcórrer paral·lel a l’aparició de les fàbriques (estimulades per la possibilitat d’acumular recursos i capitals o de captar inversions), tot això en un període de temps que aniria de finals del segle XIV fins al segle XVI. L’existència d’aquestes factories va ser possible també mercès al perfeccionament de la maquinària productiva, perfeccionament que, al seu torn va veure’s estimulat per l’aparició de les fàbriques i la necessitat de donar resposta a les seues necessitats. L’especialització del treball, el control del capital en poques mans i el desenvolupament d’un sistema de comptabilitat que racionalitzés la inversió i la despesa van fer possible la consolidació del sistema productiu fabril i el seu creixement.

Al mateix temps, i per respondre a la noves necessitats productives i mercantils, però també per beneficiar-se’n, va desenvolupar-se una economia financera moderna (amb nous productes i una nova estructura: la banca moderna), va invertir-se en els mitjans de transport i les vies de comunicació, i es va crear la institució l’economia política, que es complementava amb una nova política monetària i el sorgiment dels bancs centrals).

El desenvolupament econòmic (de l’economia que coneixem amb el nom de “capitalista”) va impulsar, com a producte derivat i necessari, la noció de ciutadania (impregnada per les idees d’igualtat i llibertat), una noció d’arrels antigues que, recolzada en l’experiència de la llibertat de contractació i de la igualtat de les parts contractants, ben aviat va esdevenir una categoria política que anunciava canvis en la naturalesa i estructura del poder polític estatal.

Així mateix, es va fer imprescindible la formació tècnica i especialitzada del personal dedicat l’Administració, que, per aquest motiu, va començar a professionalitzar-se. Alhora, aquesta Administració va començar a créixer, paral·lelament a l’enfonsament dels darrers vestigis de la reglamentació tradicional, substituïda per un dret racional (en el sentit que s’ajustava, racionalment, a les necessitats de la producció i del comerç) cada cop més complex i que exigia, per ser aplicat, una maquinària burocràtica cada cop més gran i l’aparició d’un sistema d’execució de la llei especialitzat i de caràcter progressivament tecnificat.

Tot això alhora que la ciència es transformava per posar-se al servei de la producció i del benefici de la propietat. En definitiva: l’economia implicava la societat en el seu conjunt, l’absorbia i la parasitava, i ho feia en un sentit racional, no teòric, ni substantiu, sinó pràctic i, sobretot, formal.

EL FACTOR RELIGIÓS

lhklhhkl

En el seu si, la religió també havia experimentat, des de molt temps enrere, un procés del racionalització que l’havia conduïda, des de la postulació de l’existència d’una pluralitat diversa i inconnexa de déus inconcrets, a la formulació d’un panteó ordenat i coherent de divinitats antropomòrfiques amb jurisdicció limitada i, finalment, a la creença monoteista.

En aquest procés de racionalització havien jugat un paper important els sacerdots professionalment formats com a cos especialitzat. En aquells indrets on la institució sacerdotal va donar-se i desenvolupar-se, la figura primitiva i tradicional del xaman va ser qüestionada, i la racionalització de la religió va avançar amb més rapidesa que no pas en aquells altres indrets en què la tradició i el xamanisme van ser capaços d’oposar una més gran resistència al canvi.

Cal dir que també la irrupció de personatges carismàtics, com poden ser els profetes, pot contribuir a la racionalització religiosa (a més de fer-ho al revifament de la fe i de la religiositat). Weber distingia entre dos tipus de profetes:

Profetes ètics: que prediquen, convençuts de ser els portadors d’un missatge diví, una conversió que afecta sobretot la conducta, i que demanen obediència als seus seguidors argumentant-la com un deure ètic (entre aquests profetes, hi trobaríem els del l’Antic Testament, Jesucrist o Mahoma).

Profetes exemplars: més que no pas un missatge transmetien als seus seguidors l’exemple dels seus actes i del seu capteniment personal, per mostrar el camí de la salvació de l’ànima (seria el cas de Siddharta Gautama, Buda, per exemple).

En tots dos casos, són capaços d’atreure un gran nombre de seguidors per a una creença ja existent, a la qual revitalitzarien i transformarien, o per a una creença nova (més o menys vinculada a creences preexistents), però, sobretot, en tots dos casos són capaços de generar l’aparició d’un grup de sacerdots que iniciaria la sistematització i el desenvolupament teològic del missatge profètic, inicialment força irracional i apassionat).

Pel que fa a la influència de la religió en el procés de racionalització de la societat en general, cal dir que s’exerceix fonamentalment pel fet que és sobre l’estament sacerdotal de les religions organitzades que recau, en un principi, el gruix de la responsabilitat d’educar la població en un entorn social en què la racionalització de la producció exigeix una cada cop més completa formació dels individus i la divulgació entre unes masses d’una doctrina ètica que uniformitzi i disciplini els subjectes i els converteixi en aptes per assumir un dels rols que l’ordre socials els té reservats. D’una banda, la religió sistematitzada proveeix la societat d’alguns dels materials formatius necessaris per a aquesta funció, mentre que, per un altre costat, per ser, el sacerdotal, un estament nombrós i constituït per individus cultivats, la jerarquia eclesiàstica es presenta, en un primer moment, justament com l’instrument necessari i imprescindible per fer possible l’educació de les masses (oimés quan el sacerdot, a través de la seua dedicació pastoral, ja ha adquirit experiència en la predicació i la formació dels individus).

En el cas d’Occident, a més, la religiositat, en combinar, al mateix temps, pràctiques rituals, divulgació pastoral, pensament ètic i teologia sistemàtica, ha erigit un edifici doctrinari especialment sòlid, racional i influent, que converteixen els diverses esglésies en estructures i institucions socials impossibles d’obviar i de gran influència, no sols en l’àmbit rural, sinó també a les ciutats, que són el context on es desenvolupa primordialment el procés de racionalització.

L’estament sacerdotal s’incorpora a l’aparell burocràtic de l’estat modern occidental, contribuint al seu creixement i al creixement de la seua influència (alhora que proporciona una font d’inspiració per al nou dret i per a l’elaboració del nou concepte de ciutadà).

Religió i economia: l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme

lklkl

Les seues recerques van dur Weber al convenciment que eren les forces materials, i no els sistemes d’idees aquells els qui determinen la forma de els societats i la seua evolució. Malgrat això, considerava que les imatges del món que sorgeixen de la racionalitat teòrica eren capaces de decidir el curs de la història quan la situació material és oberta i no determina un camí en concret.

Dintre del conjunt de creences religioses del món occidental va considerar el calvinisme[8] un moviment religiós essencial per explicar el sorgiment i l’èxit del sistema econòmic capitalista, que, com ja hem vist, és considerat per Weber, un dels factors principals de la racionalització de les societats occidentals.

lklklkl

El calvinisme seria un moviment religiós que promou l’ascetisme intramundà (que tot i menystenir els plaers terrenals, no rebutja el món, sinó que, per contra, anima els seus seguidors a participar activament de la vida present de manera que sigui a través d’aquesta que puguin assolir la salvació o, si més no —i això és característic del calvinisme—,[9] signes de la salvació futura, en una actitud que Weber qualificarà de misticisme intramundà pel fet que condueix a un esforç de contemplació del món per veure-hi els designis divins i descobrir-hi els senyals de la voluntat de Déu).[10] Les religions que advoquen per aquest ascetisme generen un conjunt de normes que cerquen un control metòdic de les pautes de vida i del pensament dels creients. Es tracta que el fidel participi de la vida mundana sense deixar-se portar per les emocions, sinó segons unes normes estrictes de conducta que l’alliberin de temptacions i que el guiïn a través dels seus treballs quotidians (l’ascetisme ultramundà, per tant, promou una sistematització de la conducta quotidiana amb la vista posada a assolir la salvació o a trobar, en el present, mostres d’una salvació futura).

Weber va respondre a  aquells que pensaven que el capitalisme va sorgir perquè s’havien donat les circumstàncies materials adequades per a aquest sorgiment, que en realitat, aquestes circumstàncies ja s’havien donat en d’altres moments, dels quals no en va derivar aquell sistema econòmic i productiu, el qual també va rebutjar que fos motivat per l’instint personal de recerca de benefici (és a dir, per raons, no sociològiques, sinó eminentment psicològiques), perquè, del contrari, també per això s’hauria d’haver desenvolupat amb anterioritat al moment en què ho va fer i, a més ho hauria fet en altres indrets del món (on tal cosa no havia passat). La tesi sostinguda per Weber va ser que el capitalisme va desenvolupar-se quan les condicions materials ho van fer possible i gràcies a l’impuls del sistema d’idees calvinista, és a dir, allí on havia esdevingut hegemònica una racionalitat teòrica i substantiva que promovia l’ascetisme i el misticisme intramundans.[11] La idea principal seria que el capitalisme no és simplement un sistema econòmic caracteritzat per la recerca del benefici pel benefici, sinó l’expressió econòmica d’una manera de viure que, entre altres coses, valorava l’èxit econòmic i hi veia un signe del favor diví i, per tant, del valor personal.

El capitalisme pot considerar-se com un sistema econòmic i d’organització social que implica un seguit de principis axiomàtics (que el configuren com un forma de vida o ethos), entre els quals destaquen la recerca racional i sistemàtica del benefici econòmic, l’autoexigència —i l’exigència a l’altre— fins a la renúncia als plaers mundans i l’exaltació de la dedicació al treball.[12] En la difusió d’aquest principis va jugar un paper molt important l’ètica calvinista, i l’èxit en la seua divulgació va ser tan gran que, fins i tot malgrat la secularització i de les societats occidentals i, per tant, la remissió del calvinisme i de les esglésies cristianes en general, han romàs com a principis rectors en aquestes mateixes societats, com a fets socials que actuen i determinen els individus al marge de les creences religioses.

Les accions dels individus (la racionalitat teòrica i la racionalitat substantiva) generen formes socials que acaben adquirint vida pròpia i que, sovint, condueixen els subjectes cap a fins inicialment no previstos. Els calvinistes van desenvolupar la idea que les persones han de treballar amb afany i de manera sistemàtica per descobrir signes que assenyalessin que havien estat escollits per a la salvació. Així va nàixer el model de conducta conegut com el de “l’home fet a si mateix”, aquell que, beneït per Déu, prospera gràcies al seu propi esforç i que, malgrat el seu èxit econòmic no cessa de treballar i no malbarata allò que ha guanyat (ans al contrari, es mostra auster i contingut, i reinverteix allò obtingut). Algú així pot ser considerat digne d’admiració i un exemple a imitar, per ser una mostra de rectitud que descansa en la força de la fe i en la gràcia de Déu.

Aquest ideal, malgrat que, contra el que es podien imaginar els seus defensors i divulgadors, va justificar conductes en principi ben poc cristianes (explotació, desconsideració i hostilitat cap a la competència…), va fer possible l’emergència de, per dir-ho en paraules de Weber: «treballadors sobris, sensats i inusitadament productius, que es van unir amb la seua feina en un propòsit de vida [que entenien] encomanat per Déu». I, tant o més important que això va ser la legitimació de la desigualtat econòmica quan aquesta és fruit de l’èxit mercantil. Perquè aquesta desigualtat, en darrer terme, gaudiria de la dispensa divina i, en darrer terme, seria obra de la gràcia de Déu. L’estratificació social sorgida del sistema capitalista.

Seria, per tant, justa: els rics es mereixerien la seua riquesa, i el miserables serien culpables la seua pobresa.

lk

Correlativament al que havia succeït a Occident amb el protestantisme calvinista, en altres indrets del món d’altres racionalitats teòriques religioses i llurs respectives racionalitats substantives no van facilitar, ans van obstruir, el sorgiment d’una economia capitalista i d’una societat marcada per aquesta.

Així, per exemple, a la Xina, ni el confucianisme ni el taoisme van contribuir a transformar significativament les formes de vida tradicionals de la població i l’estructuració de la societat, que descansava en estrets llaços de parentiu. Els clans familiars xinesos es regien per l’autoritat dels seus ancians, que s’erigien en baluards de la tradició. Els intercanvis econòmics i la propietat tendien a mantenir-se dintre del grup familiar, i estaven més pensats per a la supervivència que no pas per al comerç. La prevalença de la petita propietat de la terra feia innecessària la innovació tecnològica i la limitació del mercat no exigia la creació de grans factories. Certament, a la Xina existien algunes institucions típicament capitalistes (com els prestamistes), i a més es valorava des d’antic l’acumulació de riquesa, hi havia una tradició de competència ferotge i era innegable la gran capacitat de treball de la població. Tanmateix la inexistència d’altres factors essencials per al desenvolupament d’una economia basada en el capital van fer, aquesta, inviable.

jjopjp

L’estat xinès, patrimonial (entès com a propietat del governant)  constituïa una forma de govern tradicionalista i afavoridora dels privilegis discrecionals. Rebutjava la creació d’un legislació formal sistematitzada, no havia previst l’existència de codis que protegissin de manera segura i completa el comerç i l’acompliment dels contractes i, a més, tampoc no havia arribat a desenvolupar una autoritat judicial autònoma i suficient que vetllés per castigar els abusos i les infraccions. I encara calia afegir a aquest quadre el fet que els funcionaris de l’Administració tenien interessos econòmics que els feien oposar-se a qualsevol intent de sistematitzar l’activitat econòmica a la manera capitalista.[13]

Davant d’això, el confucianisme, si bé va contribuir a millorar la formació dels membres de l’Administració estatal (i, correlativament, a limitar el favoritisme), en basar la formació i la selecció dels funcionaris en un saber ètic i literari, no va contribuir a millorar-ne la qualificació tècnica, però sí a potenciar les creences i els valors tradicionals. Val dir, a més, que els funcionaris seleccionats segons el mètode confucià menystenien la política econòmica.[14]

lç´ll´ñ

El confucianisme consistia, fonamentalment, en una ètica que cercava el manteniment de l’ordre establert, considerat expressió d’una saviesa  superior (divina) que, lluny d’alterar, calia venerar i protegir. Esmerçar el temps en feines productives o dedicar-se a l’intercanvi mercantil era vist, per la moral confuciana, com una conducta poc honorable. El benefici econòmic no era senyal de qualitat personal i molt menys mantenia cap relació amb la immortalitat i la salvació de l’ànima (que s’entenia, a més, d’una manera molt diferent a com ho feia el cristianisme). En el marc del confucianisme, el prestigi s’assoleix a través del respecte a les normes i els models tradicionals i a través de la posició adquirida a través d’una cultura llibresca i contemplativa.

Per la seua banda, el taoisme (que amb el temps tindria una gran influència en el confucianisme, que esdevindria una religió d’estat sincrètica), és a dir, la doctrina de Laozí, destil·lada en el Daodejing, resultava encara més tradicionalista que el confucianisme, i es caracteritza per reco-manar als governants que s’abstinguessin d’intervenir en la vida social tant com fos possible. El taoisme veu la salvació de l’ànima —entesa també de manera molt diferent a com s’entén en el cristianisme— en un estat mental, més que no en una conducta, un estat mental que permet a l’individu viure en equilibri amb l’entorn i segons la llei universal que tot ho regeix (el Tao, o camí que l’home savi ha de seguir sense allunyar-se’n). Tot està en ordre. No cal guanyar-se la salvació, ni esperar-la; només cal no perdre-la.

oopopi

Ni confucianisme ni taoisme són sistemes ideològics que afavoreixin la racionalització del món en el sentit que s’ha produït a Occident. Per a confucians i taoistes, el món ja és racional tal com és.

Tampoc a l’Índia la racionalitat teòrica va donar cap sistema d’idees que promogués el desenvolupament del capitalisme i la racionalització de la societat en la manera com s’ha produït a Occident. Els sistema de castes va limitar enormement la mobilitat social i va reglamentar fins al detall la vida dels individus. També aquí l’educació del sacerdot i de l’home d’estat destacaven els continguts literaris. D’altra banda, la mística i l’ètica hinduistes han estat de caràcter marcadament ultramundà. La salvació personal (la reencar-nació en un individu d’una casta superior i, en darrer terme, el cessament de la cadena de reencarnacions, s’assolia per mitjà del respecte a les normes i els rituals. A més, en l’hinduisme, la vida en aquest món (transitòria, provisional) i, per tant, la implicació en ell, no tenen una veritable importància.

 ´lç´´çl

LA RACIONALITZACIÓ DEL DRET I LA POLÍTICA

Weber explica que el dret primitiu es caracteritzava per la manca de procediments reglats, la seua arbitrarietat, l’absència de garanties per als acusats i el seu caràcter venjatiu (en comptes d’indemnitzador i reparador). No distingia amb claredat entre faltes i delictes (entre, per exemple, un furt o un insult, i un robatori amb violència o un homicidi) i no disposava d’una estructura específica per a la seua aplicació. Diríem, per tant que el dret primitiu, era una institució no estructurada ni racionalitzada.

La racionalització del dret es produeix de manera paulatina. Les primeres lleis eren presentades com a revelacions fetes per líders carismàtics, com els profetes. Més endavant començaran a elaborar-se les primers codis legals que, pròpiament, funden la institució del dret, que progressivament guanya en complexitat i exigeix cada cop més funcionaris especialitzats per a la seua organització i aplicació. Finalment, s’assoleix l’època de la producció sistemàtica i organitzada del dret per part d’institucions en què recau aquesta responsabilitat. L’últim pas d’aquest procés és la creació d’una administració professionalitzada de justícia, integrada per funcionaris que han rebut una formació i un entrenament específics.

ñ´mmkñl

Justament és l’existència de professionals del dret (de funcionaris específicament formats, fins i tot abans de la creació d’un administració de justícia especialitzada) el factor decisiu que, a ulls de Weber, ha fet possible la racionalització del dret a Occident. Certament, hi ha tot un seguit de pressions externes a la institució del dret que l’han empesa a avançar pel camí de la racionalització, molt especialment —com ja s’ha dit— l’economia capitalista, que per les seues necessitats i també per les transformacions socials de caràcter més general que ha promogut, ha estimulat un dret desencantat(és a dir, al marge de dogmatismes fruit de la tradició o de la religió). Tanmateix, pensa Weber, hauria estat la tecnificació dels professionals allò que més hauria fet per facilitar-ne la racionalització.

Weber distingia entre dues menes de de preparació legal. Només una d’elles afavorirà l’aparició d’un dret sistemàtic, general i racional.

Per una banda tenim la preparació artesanal: en aquest cas, els nous profes-sionals es formen com a aprenents en mans de mestres. Aquesta mena de preparació, no afavoreix la racionalització del dret, perquè promou un dret basat en precedents (que resultaran pràctics per a la gestió de noves situacions en funció de la seua analogia amb les passades), però no un cos de dret sistemàtic.

n,,nn,

Per un altre costat tenim la que anomena preparació acadèmica legal: en aquest cas la preparació descansa en la filosofia i la teoria del dret, que permet conèixer els fonaments d’aquest i, per tant, les fonts del seu sentit, producció i aplicació. Els professionals així for-mats es troben en domini de conceptes abstractes i generals que faciliten la interpretació i l’aplicació dels codis a casos ben diversos i l’elaboració de codis que justament contemplin aquesta variabilitat indefinida de casos. Els juristes entrenats segons aquesta mena formació seran capaços de deduir, lògicament, a partir de les normes legals abstractes, conclusions aplicables a qualsevol cas que es pugui plantejar.

´ñ´m

Paral·lelament a la racionalització del dret es produeix la racionalització de la vida política. De fet, la progressiva racionalització de l’economia i del dret empenyen, al seu torn, la praxi política a la racionalització. Weber defineix la comunitat política com una comunitat en el si de la qual es promou la subordinació dels individus i llurs conductes a un ordre establert. L’ordre s’estableix en base a mecanismes de presa de decisions ajustats a les necessitats del dret racional i de l’organització econòmica i es garanteix gràcies al prestigi que els individus concrets atorguen a les diverses entitats polítiques existents i a les seues subestructures i gràcies l’exercici del monopoli de la violència per part d’un poder vist com a legítim.[15]

[1] En paraules del mateix Weber: «Els diners i una posició emprenedora no són, pròpiament, qualificacions d’estatus, tot i que poden conduir-hi; i la manca de propietat no és en si mateix una desqualificació d’estatus, encara que podria arribar a ser-ho).»
[2] De fet, Weber va considerar la burocràcia com «la manera més pura d’exercir l’autoritat legal».
[3] Val a dir, però, que hi hauria sistemes polítics que contribuirien més a la burocratització no uns altres. Així, Weber es mostrava segur que en un sistema socialista la burocratització es veuria potenciada fins i tot més que en un sistema capitalista (d’economia liberal), que, a ulls seus, i malgrat tots els seus defectes «oferia la millor alternativa per a la preservació de les llibertats individuals i dels lideratges creatius en un món burocràtic».
[4] Val a dir, però, que aquesta racionalització progressiva afectava de manera molt diferent les diverses estructures i institucions socials, és a dir, que la racionalització d’unes revestia un aspecte molt diferent de la racionalització d’unes altres. Quan Weber parlava de racionalització, no es referia tant a un procés general de la societat vista com un conjunt, sinó a un procés general de les diferents estructures socials, en el si de cada una les quals es verificava d’una manera peculiar.
[5] Fins i tot en un àmbit, en principi reservat a la creativitat i la lliure expressivitat humanes, com és el de l’art, hi hauria penetrat la racionalització que recorre la història d’Occident, i ho hauria fet fins a ensenyorir-se’n. Així, la música hauria esdevingut, a Occident, «un afer calculable que opera amb mitjans coneguts, amb instruments efectius i amb regles comprensibles» (la música occidental hauria passat, de ser expressió flexible, a esdevenir una sistema matemàtic). Anàlogament, la pintura hauria avançat en el camí d’esdevenir un saber racionalment fonamentat i ordenat en base a, per exemple, l’estudi de les regles de la perspectiva o el desenvolupament d’una teoria sistemàtica del color, en el si del qual es fa possible l’avaluació dels resultats i una comparació jeràrquica de les obres.
[6] Sense obviar, però, l’ajut de certes racionalitats teòriques (aquella que coneixem com a Il·lustració o de la racionalitat que mena la reforma del cristianisme), i dels seus correlats substantius, que, al seu torn, però, també estaven influïdes, en les seues propostes transformadores, per la dinàmica econòmica.
[7] Només en el nostre continent, en un context de progressiva desaparició de normes tradicionals que imposessin traves al lliure intercanvi i la lliure concurrència,  els propietaris controlaven del tot els mitjans de producció (des de la maquinària i les eines fins a la matèria primera) i, en base a aquest domini absolut, esdevenien capaços d’imposar les seues condicions al mercat de treball (on es proveïen de  força de treball, és a dir, de mà d’obra). Per contra, mentre això passava a gran part d’Europa, en d’altres indrets del planeta, la pervivència de normes tradicionals interferia en l’accés propietat i en la contractació. Així, per exemple, l’existència sistemes de clans o de castes en indrets com Xina o el subcontinent indi, posava traves a la competència i a la propietat, a més de ‘impossibilitar l’existència de treballadors lliures.
[8] Pensament cristià reformista —protestant— enunciat per Jean Calvin en el seu Institutio Christianane Religionis, i inspirador de les esglésies presbiterianes, majoritàries als Països Baixos, Escòcia i a gran part de l’Amèrica del nord, i inspirador, també, del nucli de la doctrina de l’església anglicana.
[9] Cal tenir en compte que el calvinisme defensa la doctrina de la doble predestinació, segons la qual, la salvació o la condemnació de l’individu depenen en exclusiva de la libèrrima voluntat divina. És Déu qui decideix qui està destinat a la salvació o a la condemnació, negant la possibilitat que sigui l’home qui es guanyi l’una o es faci mereixedor de l’altra a través de les seues obres (catolicisme) o a través de la fe (protestantisme luterà), perquè això seria tant com dir que l’home pot acreditar davant Déu el seu dret a ser salvat, imposant-li al seu creador una sentencia determinada en el moment del judici. Ningú no sap si es troba predestinat a la salvació o a la condemnació, però sí que pot trobar indicis, en aquest món, de la seua destinació futura: a grans trets, aquells a qui, en aquest món, acompanyi l’èxit en les seues iniciatives (personals, polítiques, professionals, econòmiques…) els assistirà el dret a pensar que gaudeixen del favor diví i que, per tant, els espera la salvació. La recerca de senyals no és una idea important en el pensament religiós de Calví, però sí que ho és en el dels seus seguidors, que de fet l’arriben a convertir en una obsessió del creient calvinista.
[10] Paral·lelament existiria també un ascetisme ultramundà(característic d’altres religions), que promou l’allunyament de l’individu respecte a les temptacions del món i els seus plaers i que només accepta amb resignació els afanys quotidians, alhora que anima i a girar la vista cap al més enllà i a preocupar-se més per la vida futura i la dimensió mística de la vida present que no pas per les recompenses i vivències personals que el món pot proporcionar.
[11] Weber va comparar què havia succeït en països amb tradicions religioses diferents i en països on es combinaven diferents tradicions religioses, i va concloure que els líders del sistema econòmic (els grans magnats, els grans financers, el personal més altament preparat i especialitzat…) allí on el capitalisme havia triomfat ,eren, en la majoria els casos, protestants, i més específicament, presbiterians calvinistes.
[12] Són característiques del capitalisme, màximes morals com ara: «sigues puntual», «el temps és or», «sigues estalviador», «sigues treballador»,… i idees com ara: «l’ambició és legítima», «no és una cosa dolenta ser ric»… i, en definitiva, valors com ara: l’ambició, evitar el balafiament, el treball, l’ordre, la formalitat, la prosperitat…
[13] Weber encara afegiria una altra consideració a les a fetes: segons ell, l’escriptura xinesa (basada en ideogrames que representen conceptes complets) fomentava un pensament merament descriptiu i dificultava el desenvolupament d’un pensament veritablement sistemàtic (cosa que es posaria de manifest, per exemple, en el fet que el saber intel·lectual s’expressés en forma d’exemples i paràboles en comptes de fer-ho en forma d’exposicions argumentades que permetessin rèplica o ampliació sistemàtica).  Anotem, per últim, que Weber va veure en l’absència d’un comerç exterior d’importància un altre factor limitador del desenvolupament del capitalisme al món xinès.
[14] I apuntem, encara, que la legislació que protegia els individus formats segons els principis confucians, reservant-los els llocs de poder dintre de l’Administració, va mantenir fora dels llocs de responsabilitat pública altres individus que sí que haguessin pogut contribuir a racionalitzar l’estat i a promoure un nou model d’economia.
[15] La violència exercida per un poder legítim és vista, ella també, com a lícita. És més: la violència d’estat en un context de racionalització és una violència l’ús de la qual se sotmet també a justificació racional (pel que fa a la seua existència efectiva) i a racionalització (pel que respecta a la manera com s’usa: circumstàncies, mitjans, condicions…).Les funcions de control que exerceix l’estructura política en una societat moderna descansen en l’Administració, el sistema judicial, la legislació, la milícia i la policia, totes elles subjectes a un ordre global establert dominant.