220px-God-Architect

Com és sabut, l’argument cosmològic sobre l’existència de Déu parteix de la constatació del caràcter contingent dels ens mundans per acabar afirmant la inevitabilitat d’un ésser d’existència necessària que expliqui la d’aquells primers, que són de fet, però que podrien no haver estat i que, per tant, no tenen la raó del seu ser en si mateixos.

En la seua formulació tradicional, l’argument parla de la contingència dels ens mundans actuals en general, i remet aquest conjunt genèric a una causa que els precedeixi en el ser i que els expliqui, una causa que serà, ja ella, necessària (és a dir, no contingent) o que serà, ella també, contingent. En aquest darrer cas caldrà recórrer a una nova causa que al seu torn l’expliqui, i així successivament, però no infinitament, perquè, a manca d’un començament, no hi hauria cadena ni ens actuals.

Formulat d’aquesta manera, l’argument se’ns apareix com net, i preparat per rebre les crítiques que s’escaigui. Clar però. Aparentment sense punts foscos.

Ara bé, se li poden demanar precisions.

Per què, en comptes d’imaginar una cadena possible de causes, no en poden imaginar més d’una?

L’argument, tal com l’hem formulat, fa referència als ésser mundans com un tot, però, i si féssim distincions entre ells? Llavors a cada grup diferenciat li escauria una cadena de causes, i al final de cada cadena, un primer principi necessari. Raonant d’aquesta manera arribaríem a una pluralitat de primers principis. És aquesta una possibilitat que l’argument obvia i que ens el mostraria més problemàtic del que un primer cop d’ull sembla?

En realitat sí, però ens caldrà matisar aquesta pluralitat de cadenes de causes i la conseqüent pluralitat de començaments absoluts que hem imaginat com a possibles.

Pròpiament, i en això podem seguir Descartes, només hi hauria dos tipus d’ens: els materials (els extensos, en terminologia cartesiana) i els espirituals (l’ànima), perquè totes les entitats materials responen en darrer terme a una mateixa naturalesa i estructura bàsiques i, en conseqüència, constituirien un domini de la realitat contingent únic. No cabria parlar aquí, per tant, de múltiples cadenes causals, sinó d’una sola cadena (que en algun moment se subdividiria, però que, en darrer terme, romandria única). Enfront seu, hi hauria una altra cadena, diversa i separada: la de les realitats anímiques, la dels esperits pensants. Aquesta altra cadena no seria reduïble a la primera (ni a l’inrevés).

L’argument, tal com habitualment es presenta, descansaria, per tant, en una simplificació que un ull atent pot denunciar. La prova cosmològica sobre l’existència de Déu és aparentment més complicada que no sembla. Però es pot simplificar.

Si d’aquest argument concloem —anant més enllà del que en estricta lògica podem dir— que el primer principi absolut a què ens aboca una cadena de causes que és impossible que sigui infinita, és una realitat transcendent que equival al que anomenem Déu (és a dir, que arribem a l’afirmació d’una referència per al concepte “Déu”), llavors aquesta dualitat que ara hem valorat és impossible, perquè Déu és un, per definició: la divinitat és indivisible. Parlar de més d’un déu ens desautoritza a fer servir aquest terme. Matèria i esperit, si ens conduïssin a la transcendència, acabarien confluint en únic principi: totes dues cadenes esdevindria, ni que fos al final de tot, una de sola. Matèria i esperit sorgirien de l’acció creadora de Déu, únic.

Si, per contra, no afirmem res més enllà d’allò que l’argument ens permet dir, aleshores, evitarem desembocar en l’afirmació de Déu. Aleshores, matèria i ànima se’ns mostraran igualment com a productes d’una mateixa realitat original: un primer principi totalment immanent que explicaria tot allò existent amb independència de la seua naturalesa. En aquest principi darrer immanent es trobaria el germen de tot el que el món és.

Totes dues conclusions poden postular-se a partir de l’argument cosmològic (si bé la primera força la raó, mentre que la segona se’ns presenta com a més prudent i, per això, més raonable). En tots dos casos, finalment, aquella dualitat de cadenes causals que valoràvem com a postulables es fondrien en una de sola. I és que si tot és mundà, tot és u. Una dualitat mundana ens duria, no a un món dual, sinó a dos mons, i aleshores, a dues explicacions monistes, no pas a una explicació duel. Restaria el problema de la comunicació de les substàncies (dels mons), però això ja seria un altre problema diferent del de la causa última d’allò que existeix, que sempre serà una. A no ser que… a no ser que valoréssim una possibilitat híbrida.

Cabria la possibilitat d’afirmar una cadena causal per a la matèria (la res extensa), que conclogués en un primer principi totalment immanent i, per tant, tan mundà com els seus productes, i una segona cadena (tan llarga o tan curta com es vulgui) per a l’esperit, que conclogués en un primer principi, aquest cop transcendent i al qual, per això, li escaigués el nom de Déu.

Tanmateix, en aquest cas, l’afirmació d’aquesta segona cadena comportaria, a més de la dificultat ja exposada que res no ens autoritza a fer el pas de la immanència mundana a la transcendència divina, la dificultat afegida, i gens menor, que l’afirmació d’una substància espiritual és, ja en si mateixa, un postulat perfectament prescindible. Prescindible  tant si advoquem per afirmar-ne un origen immanent, com si advoquem per afirmar-ne un origen transcendent (ja sigui aquest exclusiu, ja sigui compartit amb la realitat material).

Ara bé, es podria, però, parlar encara de Déu, si la matèria proclamés davant seu la seua independència? Quin Déu seria aquest? Un Déu limitat? I un Déu limitat és encara Déu? Ben segur que no.

Simplificant, simplificant ens hem quedat, al final del camí, amb una única cadena causal possible, tal com ja des d’un bon principi la formulació tradicional de l’argument proposava.

screen-shot-2017-06-30-at-1-23-42-pm