FILOSOFIA I VIDA

Blog de Jordi Martí i Montllau

QUADERN

A PROPÒSIT DE L’ESPAI I EL TEMPS. (TOT PASSANT L’ESTONA MENTRE PENSO EN VEU ALTA.)

b974616715ae38e6eda3b91988847f98

Suposem que entenem que els esdeveniments i els ens es donen en l’espai i en el temps.

  1. Això implicaria entendre:
  • L’espai com un indret
  • El temps com un marc

 

  1. Ara bé:

a.2.1. Entendre l’espai com un indret implicaria entendre’l com un receptacle, i un receptacle és un espai definit, que és tant com dir delimitat.

a.2.2. Però un espai delimitat ha de trobar-se, al seu torn, en el si d’un espai que el contingui, i aquest darrer igualment dintre d’un altre espai que el contingui, i així progressivament fins a l’infinit.

a.2.3.  Per tant, l’espai, si és un indret, és infinit, i la noció d’espai infinit és, pròpiament, l’antítesi d’un indret delimitat.

En conseqüència:

a.2.4.  L’espai no pot ser entès com un indret o receptacle.

I també:

b.2.1. Entendre el temps com un marc implicaria concebre’l com a existent abans de qualsevol esdeveniment o presència concrets, i igualment després de qualsevol esdeveniment presència concrets.

b.2.2. Però, quina mena de cosa és un temps-marc sense res que hi sigui o s’hi esdevingui? Si no hi res a emmarcar, el temps no pot ser un marc. El temps, per tant, no és res on les coses siguin i o els fets s’esdevinguin, sinó que, pròpiament, és fruit de ser i l’esdevenir.

b.2.3. Sense ser ni esdevenir no hi ha ni passat ni futur (és això el que significa que no hi ha temps).

b.2.4. Sense esdeveniments, per tant, només hi ha present: un present perfecte, que podem anomenar eternitat.

En conseqüència:

b.2.5. Podem dir, per tant, que les coses són o s’esdevenen, no en el temps, que sorgeix amb elles, sinó en l’eternitat.

  1. Ara bé:

3.1.  Tot el que és o s’esdevé, és o s’esdevé perquè és possible.

3.2.  I si és possible, ho és perquè les lleis de la naturalesa ho fan probable.

3.3. Però en l’eternitat, tot allò probable serà o s’esdevindrà necessàriament.

3.4.  I si l’eternitat, tal com hem dit, és instant present infinit, sense passat ni futur, tot allò que pot ser o esdevenir-se s’esdevindrà i serà necessàriament, de manera simultània.

3.5.  I com perquè allò possible de ser o d’esdevenir-se, perquè sigui o s’esdevingui cal que es donin les condicions que seran la causa, i aquestes condicions, al seu torn, seran possibles, i per tant, probables.

(I hem quedat que tot allò probable és necessari en l’eternitat.)

3.6.  Llavors, les causes possibles seran necessàriament i, necessàriament seran, també, els seus efectes. I tot això simultàniament.

Per tant:

3.7. Tot allò possible s’esdevé necessàriament, simultàniament i permanentment.

  1. Ara bé:

4.1. L’única manera d’entendre una permanència com l’acaba d’esmentar és com a repetició constant: un començar i acabar alhora que es comença i s’acaba un altra volta, i això també de manera simultània: no com una roda, sinó com de manera sobreposada.

4.2. Això s’entén, si s’entén que, com que l’eternitat no és espacial, s’estén en totes les direccions possibles, cosa que implica que una xarxa d’esdeveniments entrellaçats mantenint-se permanentment en l’ésser.

4.3. D’altra banda, això dit fins ara significa que tot esdeveniment es troba, en tot moment, permanentment disponible, o dit altrament: tot esdeveniment és visitable en qualsevol moment del seu esdevenir.

5. És més:

5.1.  Com tot esdeveniment genera esdeveniments, aquesta xarxa no té límits. L’espai, per tant, és infinit.

5.2.  I com que en el si d’aquest espai-temps tot es repeteix de manera sincrònica, el moviment no existeix.

6. Ara bé:

6.1.  Un subjecte és un observador.

6.2.  Un observador suposa una perspectiva individual.

6.3. Una perspectiva individual implica una experiència parcial, i una experiència parcial pressuposa un marc espacial i temporal determinats (delimitats).

Per tant:

6.4.  Per a un subjecte hi ha successió i limitació de presències i d’esdeveniments.

6.5. Podem entendre un subjecte com l’experiència d’una línia possible d’esdeveniments que formen art d’un univers particular (l’univers en el qual aquesta línia existeix com a alternativa, és a dir, com a camí efectivament recorregut).

6.6.   Totes les línies susceptibles de ser recorregudes per un subjecte observador seran experiències possible i, per tant necessàries.

6.7.   Totes les possibles experiències d’un subjecte es faran efectives.

Per tant:

6.8. Tots els subjectes són modes diferents d’una possibilitat idèntica en la seua naturalesa: l’experiència.

6.9.   Tots els camins que susceptibles de ser recorreguts són efectivament recorreguts, aquí i ara, (eternament i simultàniament).

6.10.  Com tota experiència subjectiva es dóna en un marc temporal delimitat, té passat i futur. I com es dóna en un sentit determinat, un subjecte que visités un moment disponible més enllà del seu present subjectiu, només podria fer-ho en el seu futur de la seua experiència predeterminada.

 

stringfieldt

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: