UYHUHJKHJKHJKL

John Locke no va ser l’únic que va contribuir a l’elaboració teòrica de l’anomenada ideologia liberal, característica de els revolucions de finals del segle XVII i de les del segle XVIII. Altres pensadors va jugar una paper no menys important en aquesta tasca, entre els quals destaca especialment la figura d’Adam Smith (1723-1790), autor de la Investigaciósobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions, un text cabdal en la història del pensament polític i econòmic en el qual trobem l’expressió dels principis fonamentals de l’anomenada economia liberal, que ha estat, en definitiva, el model econòmic hegemònic els darrers darrers segles i que ha acabat determinant la nostra forma de vida i, fins i tot, els nostres valors i la nostra forma d’entendre el món.

En La riquesa de les nacions, Smith realitza una defensa de la llibertat de mercat en base a la consideració que els interessos particulars dels individus i llur voluntat de millorar la seua situació personal es veuen satisfets de manera òptima únicament si se’ls deixa actuar lliurement, és a dir, si es permet que competeixin entre si sense restriccions legals ni intervencions estatals, i és que —pensa— de la mateixa manera que, en la naturalesa, aliena a les lleis dels homes, totes les coses, deixades a la seua lliure competència i evolució, acaben ordenant-se de la manera més perfecta possible, també en l’esfera de l’activitat econòmica de l’home, la lliure competència ha de conduir a la màxima riquesa i al més alt benestar, ja que serà d’aquesta lliure concurrència (en el mercat) que sorgirà, com a conseqüència necessària, la millora de les tècniques i dels productes, i l’increment de l’eficiència i l’eficàcia productives. Usant les paraules del mateix Adam Smith: una mà invisible (és a dir, una tendència segura i inexorable a la millora) farà que, de la lliure competència, se’n derivi la millor de les situacions possibles, i així, encara que:

 «[…] cadascú pensa que solament persegueix el seu propi interès; tanmateix, en realitat és així com el bé comú de l’economia nacional experimenta el millor impuls. L’individu és guiat per una mà invisible per tal d’aconseguir un fi que de cap manera formava part de la seua intenció.»

De manera semblant s’expressa Smith en un altre dels seus textos, la Teoria dels sentiments morals:

“Els homes són conduïts per una mà invisible que els fa distribuir les coses necessàries de la vida gairebé de la mateixa manera com haurien estat distribuïdes si la terra hagués estat repartida en parts iguals entre tots els seus habitants i, així, sense proposar-s’ho, sense saber-ho, promouen l’interès de la societat i proporcionen mitjans per a la multiplicació de l’espècie. La Providència, en repartir, per dir-ho així, la terra entre un petit nombre d’homes rics, no ha abandonat aquells a qui semblava haver oblidat en el repartiment dels lots, i aquests tenen la seua part en tot el que produeixen.”

A partir d’aquestes consideracions, Smith realitzada una clara defensa de la propietat privada, del seu increment  i de la distribució desigual dels recursos, ja que, al cap i a la fi, de tots tres es derivaran, finalment, el més gran benefici i l’augment del benestar, un benestar del qual ningú no en quedarà exclòs, sent cert, a més, que tothom, encara que es parteixi d’una situació desavantatjosa, podrà trobar un camí cap al prosperitat.[1] Per tant, l’existència d’una minoria amb especial riquesa no suposarà mai un fre i una limitació a la millora de les condicions socials, mentre aquesta minoria, és clar, no s’empari de l’estat i l’usi en benefici propi, restant improductiva.[2] El fonament del benestar resideix en el treball i les bases de la productivitat són l’impuls humà cap al bescanvi (en definitiva, el comerç) i la pràctica de la divisió del treball (entesa aquí, no com la divisió que s’operaria en una cadena de fabricació i muntatge, a la manera proposada per F. W. Taylor, sinó com la coexistència d’una multiplicitat de petits productors autònoms, especialitzats, cada un d’ells —individualment o al capdavant d’un taller o d’una indústria— en la producció d’una —o d’un petit ventall— de materials, manufactures o serveis concrets).[3]

Els esforços individuals per millorar la situació personal faran prosperar la societat en el seu conjunt i afavoreixen la pau social. A aquesta tendència només caldrà afegir-hi l’acció dels tribunals de justícia, que han de corregir els incompliments dels contractes, les estafes i els abusos, l’existència d’una força de policia que garanteixi l’ordre i el manteniment d’un exèrcit que tindrà la funció de garantir la pau i la defensa militar del territori i de les seues institucions.

L’estat, per tant, ha d’evitar interferir en la lliure concurrència econòmica.[4] El mercat ha de ser lliure i l’estructura estatal la mínima indispensable (limitada als tribunals de justícia, la policia i l’exèrcit). L’estat no ha d’ultrapassar aquestes limitacions, desprenent-se com a conseqüència immediata d’això que la pressió fiscal ha de tendir a ser la mínima indispensable (mesura que facilitarà l’activitat econòmica), atès que l’estat, pel seu caràcter limitat, no esmerçarà grans quantitats en el seu manteniment.

«Es necessita poc més que pau, impostos baixos i una tolerable administració de justícia per portar l’estat des de la barbàrie més abjecta al més elevat grau d’opulència; tota la resta és produïda pel curs natural de les coses.»

Adam Smith: Assaigs sobre estudis filosòfics

UIOHHJKHHHJL

El mercat s’autoregula. El preu d’una mercaderia resulta del lliure joc de l’oferta i de la demanda. El cost o preu natural d’un producte equival al que costa produir-lo i posar-lo en el mercat, i representa la quantitat més baixa a la qual es pot vendre (el treball invertit en la producció d’una mercadera equivaldria, per tant, al preu natural aquesta mercaderia).[5] L’import pel qual aquest producte es ven és el seu preu de canvi o preu de mercat. Si aquest preu fos igual o inferior al preu natural, s’acabaria la producció i el subministrament, almenys fins que la demanda fes renéixer l’oferta. Si el preu de mercat fos més alt que el natural (cost), més fabricants entrarien a oferir el mateix producte (o servei). Aquest increment en l’oferta tindria com a conseqüència la reducció el preu de mercat (preu de canvi) fins a l’assoliment d’un equilibri. Al final del procés tindrem els millors productes disponibles en les millors condicions possibles i en quantitats adequades.

EL NEOLIBERALISME

JÑHÑHÑJHL

Rep el nom de neoliberalisme, o llibertarisme (o neoconservadurisme,[6] en els països anglosaxons), l’actualització, en el context actual, de les tesis econòmiques d’Adam Smith i de les conseqüències polítiques (relatives a l’organització social i política, i als valors morals) que d’aquelles es deriven.

Potser el teòric més influent en la perspectiva neoliberal ha estat el nord-americà Robert Nozick (1938-2002), que va destacar en la defensa l’anomenat estat mínim.[7] Nozick, des d’un individualisme extrem, afirma que els estats socials (intervencionistes, dotats d’un sector públic fort que proporciona serveis gratuïts, i que promouen una fiscalitat progressiva)[8] atempten contra els legítims drets dels individus perquè prenen els béns legítims (és a dir, aconseguits a partir de la pròpia iniciativa i des del respecte a les normes legals existents i els pactes subscrits lliurement entre parts que es reconeixen recíprocament) dels uns, i els donen a uns altres (els quals no tindrien perquè cap dret a ells si és que la seua situació és conseqüència de les pròpies decisions).

Nozick pensa, a més, que la protecció i la redistribució realitzades per l’estat social beneficien les persones menys dotades, les quals, d’altra banda, ja seria, justament, les que resultarien més beneficiades per la cooperació social espontània (de la qual parlava A. Smith en la seua tesi de la mà invisible).

Davant de l’estat social,[9] els neoliberals defensen l’existència d’un estat, anomenats per ells, eficaç (i que, a grans trets, equivaldria a la noció d’estat mínim), les característiques fonamentals del qual serien:

  • La defensa del lliure mercat.
  • La reducció de la despesa pública.
  • La privatització dels serveis bàsics.
  • La preocupació per garantir la llibertat individual.
  • El foment d’un sistema democràtic de presa de decisions en tots els àmbits
  • La defensa de la unitat de mercat i de l’extensió del marc d’interacció econòmica entre els individus a tot el món (globalització).
  • El desenvolupament d’unes relacions internacionals basades en l’interès egoista (projecció a una altra escala del principi que la societat estat constituïda per individus les relacions entre els quals obeirien a interessos egoistes).

Aquest estat mínim constituiria el marc social i polític en el qual es faria possible el desenvolupament de totes les possibilitats personals i la realització de tots els projectes de vida imaginables.

“L’estat mínim ens tracta com a individus inviolables, que no poden ser usats per altres com a eines; com a persones amb drets individuals, amb la dignitat que això comporta. Això ens permet decidir la nostra vida i assolir els nostres objectius i la nostra concepció de nosaltres mateixos, tant com puguem, ajudats per la cooperació voluntària d’altres que tenen la mateixa dignitat.”

“Els individus tenen drets, i hi ha coses que cap persona o grup no els pot fer (sense atemptar als seus drets). […] Només hi ha persones individuals. Cap pot ser sacrificada per les altres […]. Un estat mínim, limitat a les estrictes funcions de protecció contra la força, robatori, frau, reforçament dels contractes, etc., està justificat; qualsevol estat més extens atemptarà als drets de les persones a no ser forçades a fer certes coses, i és injustificat; i l’estat mínim és tan encertat com just.”

Robert Nozick: Anarquia, estat i utopia

[1] Aquesta mateixa idea ja havia estat expressada per Locke en el seu Primer tractat sobre el govern civil, on, a l’hora de defensar la propietat privada, afirmaria:“Qui s’apropia d’una terra mitjançant el seu treball no disminueix, sinó que augmenta, els recursos comuns del gènere humà.”
[2] Aquesta consideració inspira les modernes legislacions antitrust i limitadores de la competència.
[3] F. W. Taylor va proposar el que s’anomenaria “organització científica del treball”, que consistia en l’anàlisi detallada dels processos de treball i la seua posterior descomposició en tasques concretes sotmeses a cronometratge. El sistema de Taylor comportava la pèrdua, per part del treballador, del control sobre la seua feina i la manufactura final, que passaven a caure sota el control exclusiu de la gerència i de la propietat dels mitjans de producció. Les propostes de Taylor són una mostra dels efectes d’un racionalitat instrumental plenament emancipada de la racionalitat finalista i semblen suposar la consumació de les pors que albergava Smith en relació als possibles efectes indesitjats de la divisió del treball, pel fet que, en alguns casos, cabria pensar que comportés l’aparició de feines que, per repetitives i molt especialitzades, perdrien tot significat aparent. Smith temia que aquesta mena de feines tendirien a convertir els qui les desenvolupessin en individus ignorants i idiotitzats, sense aptituds per a res més que no fos la tasca concreta que executen.
La primera cadena de muntatge inspirada en la metodologia de F. W. Taylor va ser implantada l’any 1913, per Henry Ford, el conegut fabricant d’automòbils, en les seues factories.
[4] De fet, l’única acció estatal en el terreny econòmic hauria de limitar-se al foment de la construcció d’infrastructures que facilitin i promoguin l’activitat econòmica: ports, vies de comunicació, etc., per a la realització de les quals només es troba en condicions, almenys en un principi, l’estat mateix.
[5] Dit d’una altra manera: el fet d’haver invertit una quantitat de treball en la producció d’una mercaderia proporciona el dret a rebre, a canvi, una quantitat de treball sota la forma d’una altra mercaderia (si bé, el preu de canvi de les mercaderies no equivaldrà exactament al treball invertit en elles i, fins i tot cap, en alguns casos podrà quedar-ne molt lluny). Aquesta idea serà defensada per  David Ricardo (1772-1823), un altre dels clàssics de l’anomenada “economia política” (és a dir, del pensament socioeconòmic), l’obra del qual constitueix, en bona mesura, un desenvolupament i aclariment de les tesis smithianes.

.JHNNK-M

Aquest autor intentarà demostrar, basant-se en el model de la producció i l’intercanvi agraris, que, efectivament, el factor principal i decisiu a l’hora de determinar el valor d’un bé és l’esforç (quantitat de treball) esmerçat en la seua producció, de manera que existirà una proporció directa entre treball (el propi i, acumulat a aquest, el dels qui ens han precedit i el dels qui vindran darrere nostre) i preu de la mercaderia. (Certament, l’existència de monopolis o d’escassetat permanent en l’oferta de determinats béns necessaris desmentirien aquesta tesi, ara bé, aquesta mena de situacions no podran servir-nos de referència a l’hora de descriure un model econòmic de lliure mercat, perquè, de fet, constituirien distorsions d’aquest model, i no factors típics seus.)
[6] D’aquí vindria el qualificatiu informal neocon.
[7] Recordem que l’existència d’un estat mínim ja havia  estat clarament defensada per Locke, qui, en el seu Segon tractat sobre el govern civil, afirma explícitament que l’estat ha de limitar-se a garantir els drets individuals i mantenir la pau i l’ordre.
[8] Paga més qui més té i rep més qui menys té.
[9] La noció d’estat social cerca completar les idees clàssiques d’estat liberal (garantidor dels drets individuals i de la llibertat dels individus) i d’estat de dret (en el qual ningú no queda per sobre de la llei, un llei, d’altra banda, igual per a tothom), afegint el principi que l’estat ha de garantir, no sols l’existència, sinó l’efectiu exercici d’un seguit de drets essencials, necessaris perquè l’individu pugui participar de la societat i de la dinàmica social com a membre ple. Entre aquest drets essencials es trobarien el dret a la feina, a l’habitatge, a la salut i l’assistència sanitària, a l’educació i la cultura, al medi ambient i a subsidis públics (per desocupació, familiars, etc.). L’estat social promou la integració social i combat l’exclusió i la marginació.