Wiener_Kreis

Els teòrics del Cercle de Viena eren conscients que els enunciats científics, en tant que observacionals, no són mai definitivament verificables, ja que no s’arribaria mai a una darrera i definitiva comprovació d’ells. Davant d’això, des d’un planteja-ment neopositivista va intentar-se establir un seguit de condicions que havia de complir tot raonament inductiu a partir del qual s’obtingués, com a conclusió, un enunciat d’aquest tipus. Aquestes condicions, si bé no eren prou per garantir amb absoluta seguretat la veritat de l’enunciat observacional inferit,[1] sí que semblaven proporcionar-nos una seguretat suficient, és a dir, garantir la versemblança de la proposició en qüestió, no més enllà de tot dubte, però sí més enllà de qualsevol dubte raonable. Aquestes condicions eren eles següents:

 a. El nombre de observacions efectuades ha de ser molt gran

b. Les observacions efectuades han d’haver tingut lloc enmig de condicions diferents

c. En la conclusió s’han de tenir en compte totes les observacions efectuades, sense excepcions.

D’altra banda, cal acceptar que els enunciats científics inclouen un gran nombre de termes teòrics, és a dir, de termes que no fan referència a entitats observacionals (a coses concretes, directament observables), amb la qual cosa, la comprovació directa d’aquells resulta impossible, posant-se en qüestió la seua autèntica naturalesa observacional.

 Davant d’aquests problemes, Rudolf Carnap proposarà:

 La substitució de la pretensió de verificació per la menys ambiciosa de confirmació. Així, dels enunciats científics no es podran dir mai que estan definitivament verificats, sinó únicament confirmats (i com més vegades hagin estat confirmats, més probables podrem considerar-los). En definitiva, Carnap renuncia parlar de veritat absoluta en referència als enunciats científics i s’acontenta a presentar-los com provisionalment vertaders.

 La necessitat de traduir, mitjançant regles de correspondència determinades, els termes teòrics inclosos en els enunciats científics (“força”, “gravitació”, “acceleració”…) a termes que facin referència a magnituds observables.


[1] Tinguem en compte que tot enunciat observacional constitueix una generalització de casos concrets o una hipòtesi observacionalment verificada a través d’un experiment, l’esquema lògic del qual constitueix sempre algun tipus d’inferència inductiva.