chdj
Arthur Schopenhauer (1788-1860) era fill d’un comerciant benestant que el posà al capdavant dels seus negocis, malgrat que la seua expressa voluntat era la d’estudiar, desig que no va complaure fins la mort del pare, quan va ingressar a la Universitat de Gotinga, des d’on, tot seguit, es traslladà a Berlín i, després, a Jena, on es doctorà. Exercí la docència a Berlín, retirant-se d’ella als pocs anys. Per causa de l’epidèmia de còlera de 1831 abandonà Berlín i es retirà a Frankfurt, on romangué fins a la seua mort. Les seues obres principals són:  
  • La quàdruple arrel del principi de raó suficient
  • El món com a voluntat i representació
  • Sobre la voluntat en la natura
  • Parerga und Paralipomena

EL MÓN COM A VOLUNTAT I REPRESENTACIÓ

hklkjñ

Schopenhauer constatà que, per sota de la les facultats cognitives i conscients de l’ésser humà, es troba present en ell un món —in-conscient— de pulsions que poden resumir-se en una ten-dència instintiva a l’autoconserva-ció (supervivència) i a prevalença individual mitjançant la imposi-ció dels desitjos i les tendències personals. Efectivament, de ma-nera anàloga a com les titelles són manipulats pels artistes en un teatrí, els nostres impulsos inconscients ens mou-rien a nosaltres.[1] És més, no sols es donaria en l’home aquesta base cega i instintiva, sinó que tota la naturalesa, la realitat en el seu conjunt, tot allò que existeix, seria posat moviment per una força irracional i irreductible per la qual tots els éssers cercarien de sobreviure, de reproduir-se i d’imposar-se, fent del món un indret de lluita, d’enfrontament, mort i victòria. El nucli essencial de la realitat sencera és una voluntat cega que subjau a totes les coses (i que constatem inicialment en nosaltres però que s’estén per tot allò que existeix, ja tingui naturalesa orgànica o inorgànica).[2] I aquesta voluntat no s’ha d’entendre com una simple metàfora: és real, en la mesura que mou, efectivament, totes les coses que són. És a ella que devem l’existència de l’univers, i és que, sols podria regir la realitat allò que hagués determinat la manera de ser d’obrar de totes les coses i, per tant, que hagués fet possible la seua existència, i les hagués fet existir, de fet.

En definitiva, el rerafons metafísic de la realitat és voluntat de ser i de poder, mentre que les formes concretes que adquireix aquesta voluntat còsmica, és a dir, les formes vivents i les estructures inorgàniques concretes que han arribat efectivament a existir, i també les lleis de la naturalesa (biològica i física), l’evolució de la matèria (vivent i inert), la història del cosmos i de la humanitat, els ordres socials, les cultures i les civilitzacions i, en definitiva, tot allò que constitueix l’àmbit d’estudi de la ciència (social o natural) no són res més que el producte d’aquella voluntat metafísica essencial, la seua objectivació.[3] És en aquesta voluntat on cal cercar el sentit profund de la realitat —que és un sense sentit— i de la nostra existència, i és d’ella que derivarem conseqüències d’ordre moral i polític.

,´k`,

En l’ésser humà la voluntat inconscient és més essencial que la intel·ligència, per aquest motiu, ens semblen racionalment inacceptables aquelles coses que emotivament rebutgem (perquè contradiuen els nostres desitjos i apetències), de manera que es pot dir que la raó sempre ve després dels desitjos i les emocions, i es limita a racionalitzar-les (és a dir, a mostrar-les racional-ment acceptables, tot trobant-los una justificació).

D’altra banda, la realitat és coneguda per nosaltres únicament com a representació, és a  dir, com a imatge de l’autèntica realitat, organitzada segons les formes pròpies del coneixement humà.[4] La ciència, per la seua banda, no consistirà en res més que en l’ordenació de les nostres representacions, vinculant les unes a les altres en base al principi de raó suficient (que estableix que tot esdeveniment té un seguit de causes que l’expliquen totalment).

L’ÈTICA

kñ´ñçlñ

Schopenhauer es mostra pessimista. Sols s’espera a alguna cosa si s’és infeliç i es vol sortir d’aquest estat insatisfacció, ara bé, el món sencer, que essencialment és impuls cec, és pura aspiració incessant, per tant, l’univers sencer es troba, essencialment, en estat permanent d’insatisfacció.

Des d’un principi sap l’home conscient que els seus plans acabaran en la mort. Lluita en un estat de desesperació perma-nent, desesperació que és més gran i intensa com més desenvo-lupat sigui l’organisme, raó per la qual, l’home és l’ésser més infeliç de tots. Els béns més alts: joventut, salut i llibertat només es valoren i gaudeixen quan no es tenen, i si bé existeix experiència del dolor, la felicitat és només una aspiració, de manera que, pròpiament, mai no tenim experiència d’ella. I si bé és possible aturar l’aspiració i experimentar l’assossec, aquest ens fa caure en l’avorriment (que ens pot dur al suïcidi), del qual intentem fugir mitjançant una diversió que cercarem també amb ansietat. Schopenhauer veu en aquest món un infern, en el qual l’home és, al mateix temps, turmentat i turmentador.[5] De fet, en aquest món presidit per l’impuls egoista de la voluntat, l’home és l’ésser més egoista que existeix (ho és fins al punt que seria capaç d’exterminar tot el que viu si amb això aconseguís viure, ni que sols fos una mica més). D’aquest egoisme naix l’enveja, i la joia pel dolor i la misèria de l’altre.

D’altra banda, hem de tenir en compte que res no podem fer per canviar la nostra forma de ser. No té sentit intentar controlar-nos perquè la nostra naturalesa deriva de la força metafísica que ens constitueix i que és irrefrenable, inanul·lable. En definitiva, l’ésser humà es troba determinat a ser com és, no és lliure i les seus accions sorgeixen, mecànicament, a partir de la confluència de la voluntat que resideix en el seu interior amb les canviants circumstàncies externes.

Davant d’això sols ens resten dues opcions: o bé afirmar-nos en nosaltres mateixos i acceptar la nostra naturalesa egoista i instintiva, i assumir la vida tal com és, acceptant el que ha succeït i el que succeirà, el nostre essencial egoïsme i la nostra voluntat de ser,[6] o bé, i aquesta és proposta ètica de Schopenhauer,[7] negar-nos a nosaltres mateixos i cercar la màxima extinció possible de la voluntat de viure,[8] seguint en això el model que ens ofereixen els ascetes (cristians i orientals: budistes[9] i hindús).

kñ´çkñ

L’asceta no vol res ni espera res, nega la voluntat[10] que hi ha en ell i, en fer-ho, es nega a si mateix, perquè ell és només l’objectivació d’aquella voluntat. Qui tria aquest camí arriba a ser conscient de l’essencial igualtat de tots els homes i del fet que tots compartim les mateixes misèries. Saber això fa nàixer en nosaltres un sentiment de compassió consistent en el reconeixement, en el sofriment de l’altre, del sofriment d’un mateix. Mitjançant aquest reconeixement podem començar a desitjar el benestar de l’altre tant com el d’un mateix, de manera que podem dir que d’aquesta compassió naix l’amor per altre (per això la compassió i l’amor s’assemblen tant) i, en definitiva, el sentiment moral i la moralitat mateixa.

En darrer terme, la negació d’un mateix constitueix un procés de purificació pel qual l’home es prepara, per mitjà de la renúncia a si mateix i al voluntat que l’habita i que constitueix la seua essència, a morir.

Val a dir que l’art, la contemplació del qual (de l’obra artística) és contempla-ció desinteressada i irreflexiva de les formes dels objectes, aconseguiria del subjecte la seua fusió amb allò contemplat, cosa que els duria a oblidar-se de si mateix, i a assolir, d’aquesta manera, un estat de pau que seria motiu de veritable assossec i de gaudi durador (en relació amb aquesta qüestió, paga la pena assenyalar, per un costat, el paper fonamental que Schopenhauer atorga, a la música, que veu com l’expressió directa de la voluntat que habita en el més íntim de l’ésser humà i, per una altre, la consideració —ja  apuntada i desenvolupada per Kant— que l’espectacle de la naturalesa por donar lloc, per si mateix, a una experiència estètica).

images

[1] Schopenhauer va ser una de les principals fonts d’inspiració de Sigmund Freud. De fet, és en els textos de metafísica de Schopenhauer on, per primer cop, se’ns presenta l’amor sexual com l’aspecte en el qual es concentra la voluntat en l’ésser humà (i en la resta dels éssers vius) per moure’l com una titella (fins i tot contra els seus desitjos conscients) a aparellar-se i procrear (perpetuant d’aquesta manera l’espècie i, amb ella, el cicle del patiment). D’aquí també que en la literatura, i la política, tot giri al voltant de les passions afectives, de naturalesa sexual o tendents a mantenir i ampliar allò que es posseeix (o a escampar i perpetuar les pròpies idees).
[2] Així, la naturalesa es resisteix —sense consciència però obstinadament— a ser dominada i es revolta contra l’home que cerca imposar-li la seua voluntat (la voluntat, per tant, es rebel·la contra ella mateixa a partir de tot allò que la representa). D’altra banda, quan expliquem els fenòmens fisicoquímics  en base a lleis que regeixen sistemes de forces no fem més que constatar que el cosmos es troba presidit per un rerafons de lluita i cega confrontació.
[3] La voluntat és impuls cec que mai no cessa, generant constantment noves formes que entren en confrontació, sorgint com a resultat d’aquesta, encara unes altres formes, amb la qual cosa es va generant la pluralitat progressivament més complexa que caracteritza la realitat.
[4] A partir de Kant, l’epistemologia ja no pot obviar que el nostre coneixement no el formen meres còpies dels objectes reals, sinó que estaria format per representacions d’aquests, en la creació de les quals participarien les formes específiques de la percepció humana (espai i temps) i un esquema organitzatiu de la realitat també específicament humà i que s’expressa en les rígides estructures gramaticals del llenguatge (denominades per Kant categories o conceptes purs de l’enteniment).
[5] Retrobarem aquesta idea, amb una formulació molt semblant, en Jean-Paul Sartre (“l’enfer, c’est l’autre”. En aquest món ningú no és innocent).
[6] Ara bé, cap satisfacció que es pugui assolir és perfecta ni permanent.
[7] En aquest punt Nietzsche adoptarà una solució diametralment oposada apostant per l’acceptació de la vida, l’assumpció de les seues conseqüències i l’afirmació del subjecte en si mateix (apuntem que Nietzsche reformularà la noció de “voluntat de viure” en termes de “voluntat de poder”).
[8] Schopenhauer rebutja el suïcidi perquè veu en ell, no una manifestació de al voluntat de deixar de viure sinó, per contra i paradoxalment, l’expressió màxima de l’afirmació d’un jo que es revolta davant de la impossibilitat d’assolir una satisfacció absoluta dels seus desitjos.
[9] Schopenhauer és un dels introductors del budisme a Occident.
[10] La negació ascètica de la voluntat comporta, com a punt principal, l’aquietament de la pulsió sexual i, per tant, l’imperatiu de la castedat.