klnb

Entenem per poder en el si d’una comunitat humana la capacitat de donar ordres i fer que els membres de la comunitat les obeeixin, encara que les ordres donades siguin contràries a la voluntat d’una part o de la totalitat dels seus membres. Precisament, pel fet que les disposicions emanades del poder poden ser contràries a la voluntat d’aquells per als quals són dictades, el poder disposa de mitjans de coacció, és a dir, de mecanismes per a obligar tothom a fer complir allò que des de les instàncies de poder s’estableixi. Ara bé, el poder no pot sostenir-se únicament en l’existència de mitjans de coacció i en el recurs a ells; a tot poder li cal també legitimitat, és a dir, li cal recolzar-se en raons que el facin acceptable per part dels membres de la comunitat o, dit d’una altra manera: és necessari que tot poder descansi en la idea que es tracta d’un poder just. Quan sigui, així direm que ens trobem davant d’un poder legítim.

Un poder legítim pot ser anomenat també autoritat. Així, en la idea de “autoritat” es dóna una combinació de poder (o domini, en definitiva: capacitat de coacció) i legitimitat.

LEGITIMITAT I LEGALITAT

Sovint confonem els conceptes de legalitat ilegitimitat, que, de fet, molts cops es presenten, per falta de cura o de mala fe, com a sinònims, quan en realitat signifiquen coses ben diferents. La legitimitat, com a ja hem dit, fa referència a un poder just, mentre que, legalitat fa referència al respecte al conjunt de les lleis emanades des del poder. Ara bé, pot ser que el poder del qual emanin les lleis sigui legítim o no, i en aquest darrer cas,[1] un comportament legal, és a dir, que compleixi el principi de legalitat, no serà un comportament legítim (just), mentre que, per contra, comportar-se de manera il·legal estarà legitimat. Quan això darrer succeeix es parla de desobediència civil, un concepte de llarga tradició en filosofia política.[2]

[1] Que es donaria, per exemple, quan la llei ha estat pensada per fer prevaler els privilegis d’un grup social o econòmic, o d’un sexe a costa de l’altre, o dels membres d’una nacionalitat per damunt dels d’una altra.
(Tinguem en compte que parlem de “privilegi” quan ens referim als drets que té una persona o grup sense que, legítimament, aquests drets, li pertanyin, és a dir, sense que la possessió d’aquests drets estiguin justificada. Quan una persona o un grup de persones tenen un privilegi, la resta de la societat viu una situació d‘opressió i discriminació.)
[2] Es poden posar molts d’exemples de situacions en les quals la legalitat no equival a legitimitat (això es produeix, per exemple, quan les lleis limiten l’accés de les dones a l’ensenyament o a determinats llocs de treball, discriminen o dificulten injustificadament l’ús d’una llengua, impedeixen l’exercici del dret a l’autodeterminació d’una col·lectivitat, no reconeixen el dret a la llibertat religiosa o entrebanquen la llibertat d’expressió), i si bé això ocorre sobretot en estats amb sistemes polítics totalitaris, també es dóna, en algunes ocasions, en estats fonamentalment democràtics (i és que existirien democràcies de molt diversa qualitat).