Segregacio-escolar-igualtat-llibertat_1565253677_51835163_1500x984

Quan una matèria és desconeguda, els qui en parlen omplen amb tòpics les seues llacunes de coneixement. Quan una matèria és àmpliament desconeguda però els temes que tracta són considerats importants per una part significativa de la població, els tòpics esdevenen tan abundants que s’eleven a la categoria de saber sota la qualificació de “sentit comú”.

La sociolingüística és una matèria àmpliament desconeguda a Catalunya, però els temes que tracta són considerats com a importants —i fins i tot urgents i angoixants— per una part significativa de la població. En conseqüència, entre nosaltres apareixen, inevitablement, tòpics al respecte que gaudeixen d’una àmplia acceptació, i que han esdevingut veritats del “sentit comú”. Entre aquests tòpics hi ha aquell que diu que, en el si de qualsevol societat, «tothom parla la llengua que vol» (o en la seua versió prescriptiva: «tothom hauria de parlar la llengua que volgués»). Tal cosa es pots sentir a dir fins i a tot a gent que potser es posaria un barret per sortir de casa, però que, per pressió social (per evitar mirades, comentaris i rialles d’una societat àmpliament “desbarretitzada”) s’hi repensa, i malgrat aquesta experiència en un afer tan trivial, no troba raons per a repensar-se el tòpic lingüístic… i és que la pressió social potser influirà en la indumentària, però no, de cap manera podem imaginar que tingui cap mena d’incidència en la tria lingüística: aquí, la tria és totalment lliure.

Però no,  la llengua no es tria lliurement, com de fet no es tria lliurement cap altre fet social.

Ara fa cent vint-i-tres anys, Émile Durkheim escrivia a Les regles del mètode sociològic: «Si sóc francès no estic obligat a parlar francès amb els meus compatriotes, ni a emprar la moneda francesa legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si pretengués escapar a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement». I això, perquè entitats com la llengua de comunicació efectiva constitueixen «[…] menes de conducta o de pensament no sols exteriors a l’individu, sinó […] dotades d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual se li imposen, vulgui o no vulgui. Sens dubte, quan hi estic completament d’acord, aquesta coacció no es fa sentir o ho fa lleument i per això és inútil [innecessària]. Però no deixa de ser un caràcter intrínsec [de qualsevol fet social], i la prova és que aquesta coacció se m’afirma des del moment que intento resistir-m’hi.»

No, la llengua no es tria al marge d’estrictes condicionants.

No es tria lliurement una llengua quan el teu interlocutor l’entén, però no sap respondre-t’hi (gairebé un 36% afirmar no saber parlar-la gens, o fer-ho poc o amb dificultats, altre cop segons l’EULP 2013) creant-se, d’aquesta  manera una distorsió en la fluïdesa i complicitat que ha d’acompanyar tota comunicació perquè sigui efectiva. No es tria lliurement una llengua quan, en definitiva, el fet de triar-la va acompanyat d’una connotació ideològica (que marca el parlant com a “nacionalista”, “intransigent” o “de la ceba”) i quan hi ha simultàniament disponible una altra llengua alternativa,  coneguda per tothom i sense connotacions negatives, valorada com a “neutral” i, fins i tot, qualificada d’”oberta”, d’internacional, d’intrínsecament valuosa (i és que, tal com deien alguns occitans —conciutadans del lorenès Durkheim— quan justificaven la seua “libèrrima” tria lingüística: “Qui es calça amb socs —qui parla occità— quan pot posar-se unes bones sabates franceses?”).

És més: ¿qui triaria parlar en una llengua, per molt que fos la llengua del poble en el territori històric del qual s’hi ha instal·lat i hi viu, si no domina prou el codi lingüístic, si no s’hi sap expressar amb prou fluïdesa (cosa que, en l’EULP 2013, només declara poder fer el 49% de la població del Principat), quan aquells amb qui hauria de parlar, i que sí que la parlen bé (la tinguin com a llengua inicial o no), també saben parlar, perfectament i en tots els casos, una altra llengua que sí que domina? Posem-hi nom i cognoms: qui farà el pas d’incorporar-se a la catalonofonia si el seu domini del català és insuficient, o si més no inferior al del castellà, quan, de fet, tothom qui viu en el domini lingüístic català ja ha estat incorporat, de manera activa o passiva a la hispanofonia? ¿Quin parlant inicial d’una llengua diferent del català o del castellà, acabat d’arribar a un dels nostres països, s’incorporarà a la catalanofonia quan aquesta presenta una debilitat manifesta, en contrast amb la vitalitat simultània del castellà en el mateix territori i, a més, quan, gràcies a la constant i immersiva presència del castellà en el nostre context social, unida a progressiva periferització del català, li resultarà relativament fàcil d’aprendre l’espanyol i francament difícil d’aprendre, almenys amb la mateixa fluïdesa, el català? Què en resta, a la vista d’això, d’aquella tòpica llibertat d’elecció?… No cal dir que aquestes preguntes són retòriques.

Per triar, en termes d’hipotètica llibertat, entre dues llengües (perquè triar no fos trair, parafrasejant un conegut assaig de sociolingüística), caldria que les diverses llengües entre les quals s’hagués d’escollir fossin, totes elles, idènticament conegudes per tots els individus encarregats de fer la tria (per tots integrants de la societat en el marc de la qual s’hauria de desenvolupar la comunicació lingüísticament imprevisible i potencialment canviant a què una elecció aleatòria ens acabaria portant), una condició que exigiria garantir l’adquisició completa, per part de tots els parlants, dels codis lingüístics que posteriorment serien objecte de tria, i per tant l’existència d’una escola que estengués aquesta adquisició als nivells formals i compensés les desigualtats de coneixements lingüístics, completada per d’entorns i mitjans de comunicació que facilitessin, en termes d’estricta paritat, aquella adquisició alhora que fessin possible la pràctica comunicativa plena i en qualsevol de les dues llengües, sempre en termes d’absoluta igualtat.

Amb això, però, no h’hi hauria prou. Caldria, a més, que les llengües entre les quals es fes l’elecció tinguessin idèntic suport legal, que cap d’elles estigués marcada en cap sentit, que es donés una amnèsia general, entre els individus que haurien d’escollir, respecte al seu passat i que l’elecció no tingués, en cap cas connotacions ètiques (és a dir, que fos igualment just —que fos igual de correcte— triar una llengua o una altra).

201985_quino1

Tot plegat molt singular, fet i fet tan impossible de trobar fora d’un laboratori que caldrà concloure que és absurd, i que el tòpic que «tothom parla la llengua que vol», esgrimit amb alegria per personalitats autocomplagudes, amb indiferència per cínics egoistes (valga la redundància) o amb la pitjor de les intencions per peons –o peces més altes− de la neteja lingüística, és en realitat una idea tòxica que disfressa de llibertat allò que no és res més que una coartada lingüicida; una mentida per a fer passar un homicidi per fatal suïcidi.

VERSIÓ ACTUALITZADA:

QUE CADASCÚ PARLI LA LLENGUA QUE VULGUI