DISTINCIÓ ENTRE FILOSOFIA I CIÈNCIA

uytikuy

Deia Bertrand Russell,[1] en la seua Introducció a la filosofia, que la manera més directa de definir què és la filosofia era dir que és allò que encara no és ciència.

Certament, la història dels productes de la raó humana pot entendre’s, alhora, com una història d’acumulació de sabers i d’idees, i de progressiu fraccionament d’aquests en blocs autònoms, caracteritzats, cadascun d’ells, per centrar-se en àmbits i objectes d’estudi diferents i específics. Cadascun d’aquests àmbits esdevindrà una ciència particular, i si acceptem que, tal com deia Aristòtil, la filosofia és el saber d’allò general, haurem de concloure que, amb la progressiva especialització, es produeix un constant despreniment de blocs de saber respecte de la matriu filosòfica inicial, que romandria fidel a l’estudi de qüestions globals com ara el sentit de l’existència, considerada en la seua generalitat, el caràcter de la naturalesa humana, la naturalesa de la veritat i la investigació sobre les possibilitats de la raó humana, etc. Així, si bé en un principi, filosofia i coneixement serien sinònims, amb el temps s’haurien desenvolupat coneixements específics que esdevindrien autònoms respecte a allò que romandria encara com a propi de la filosofia.

El món és un, i la raó humana és també única, de manera que el saber, que ho és de la raó sobre el món, també és un de sol. Tot i això, el contrast entre la vastitud d’aquest món i la limitació de la capacitat de coneixement de cada individu concret, condueixen a l’especialització, que sense que pugui considerar-se com un ideal, és tanmateix una servitud inevitable.

A mesura que sabem més, la nostra raó individual deixa de poder abastar-ho tot, i passa, fatalment, ha haver de centrar-se en només una part.

Ara bé, quan Russell diferenciava ciència i filosofia, no es referia només al caràcter més o menys general de l’objecte d’estudi de l’una ―les unes― i l’altra, sinó també a la diferent metodologia que l’una i l’altra emprarien en llurs respectives investigacions sobre els seus diferents objectes d’interès. Així, mentre la filosofia restaria aferrada a la pura especulació racional, amb les limitacions que aquesta comporta pel que fa a la certesa de les seues tesis i conclusions, que mai no podrien ser posades a prova de manera objectiva i definitiva, les diverses ciències, en la mesura que se centrarien en objectes d’estudi concrets, podrien posar a prova les seues hipòtesis i, per aquest motiu, revestirien una més gran seguretat i objectivitat. Per a Russell, per tant, la ciència es diferenciaria de la filosofia, no sols en els temes que tracta, sinó en la certesa que l’acompanya i, llavors, en el seu valor cognitiu. D’acord amb això, allò que no seria ciència i que, per tant, romandria com a especulació filosòfica, seria, en realitat un coneixement encara immadur que, cal confiar-hi, algun dia abandonaria aquesta estat i podria incorporar-se al corpus de coneixement científic.

Aquesta consideració, però, no té en compte un aspecte fonamental, i és la filosofia i la ciència, no es diferencien tant en l’objecte d’estudi com en la manera d’enfocar-lo:

La ciència s’interrogaria:

  • sobre els elements de la realitat, que cercaria de descriure amb objectivitat, i també
  • sobre el com dels fenòmens observables, és a dir, sobre els principis ―lleis― sobre els quals s’esdevenen i transcorren els fenòmens naturals.

La filosofia, per contra, es preguntaria:

  • sobre el sentit (el per què i el per a què) de la realitat,
  • sobre la naturalesa d’elements abstractes com ara la bellesa (no descriptibles empíricament) i sobre el sentit la naturalesa del subjecte humà, qüestions aquestes, no sols no incorporades encara a la investigació de tall científic, sinó, pròpiament, incorporables a ella, perquè:
  • no admeten ser tractades segons el mètode de les ciències,
  • perquè defugen l’objectivitat (en ser, en aquest cas el subjecte que es pregunta també l’objecte d’estudi), i
  • perquè, en definitiva, es tracta de qüestions d’una índole totalment distinta (holística i prescriptora)[2] a la de les qüestions científiques (analítiques i descriptives).[3]

A la vista de tot això, hauríem de concloure que la filosofia, terme que en un principi havia servit per englobar tot el saber humà,[4] ha quedat reservat per referir-se a aquell àmbit de la investigació que es planteja problemes d’índole general d’una manera essencialment racional i amb una finalitat eminentment valorativa (prescriptiva, axiomàtica).

Per la seua banda, la ciència seria el nom que rebem els coneixements de base princi-palment empírica, centrats en àmbits definits de la realitat, amb una intenció eminent-ment descriptiva i una volun-tat pràctica.[5]

kçñ´,çl

La filosofia orienta la ciència, valora els seus objectius i dota el món i la vida  humana d’un sentit global. La ciència indaga els aspectes concrets de la realitat i permet posar aquests al servei de l’home (que és capaç de transformar-los a través del treball). Les ciències sorgirien de la matriu filosòfica però hi romandrien connectades en la mesura que el seu mètode i, sobretot, els principis fonamentals que les farien possibles (els conceptes més essencials sobre els quals descansen i bona part de les especulacions generals que elabora el científic com a punt de partida del seu treball teòric; especialment en el cas de les ciències socials), no sorgirien d’elles mateixes, sinó de la reflexió metacientífica (que, en tant que prèvia a la ciència, és de caràcter filosòfic).

LES DIVERSES CIÈNCIES

Les ciències solen classificar-se en naturals (física, química, biologia, geologia…), socials (psicologia, sociologia, antropologia, economia…) i formals (matemàti-ques i lògica).

Les ciències naturals tindrien com a objecte d’estudi la realitat física donada, els seus elements, els fets que s’hi produeixen i la naturalesa dels fenòmens que s’hi observen. Aquests objectes, en ser, en principi, totalment independents del subjecte que els estudia, admetrien ser coneguts de manera objectiva (no subjectiva). Les ciències socials se centrarien en la dimensió mental de l’ésser humà i en els fenòmens socials (objectes d’estudi, aquests, que en no poder separar-se totalment del subjecte que els estudia no admetrien ser descrits amb el mateix nivell d’objectivitat característic de les ciències naturals). Per la seua banda, les ciències formals aprofundirien en el coneixement de l’estructura i les regles del raonament (lògica) i en la reflexió en base als anomenats “objectes matemàtics” (conceptes aritmètics i geomètrics, i axiomes o principis lògics de presideixen la deducció matemàtica). Aquestes darreres ciències, reben el nom de “formals” perquè no fan cap referència a aspec-tes o continguts concrets de la rea-litat (continguts que s’anomenarien “ma-terials”) sinó al pen-sament, gràcies al qual els podem co-nèixer i classificar i, per tant, a la formadel saber, i no al seu contingut.

Sobre les ciències naturals i les socials poden desenvolupar-se disciplines amb finalitat eminentment pràctica que cerquen aplicar els coneixements adquirits per aquelles. Aquestes disciplines constitueixen allò que anomenem tecnologia (que etimològicament podria traduir-se com a ‘discurs sobre la producció’). Exemples de sabers tecnològics serien la medicina, les enginyeries, la psicologia clínica, l’aeronàutica, l’economia aplicada…)

ñ+

LES PARTS DE LA FILOSOFIA

La reflexió filosòfica sol dividir-se en dues branques principals:

Filosofia teorètica

Inclouria que aquelles disciplines que s’esforcen a bastir teories a propòsit de les principals qüestions filosòfiques. Hi trobaríem:

  • La metafísica (o ontologia), que indaga sobre el sentit de la realitat (considerada en el seu conjunt) i sobre la naturalesa de l’existència (considerada en si mateixa).
  • L’epistemologia (o teoria del coneixement), que investiga la naturalesa de la veritat, les possibilitats de la raó i de la percepció i, en definitiva, la naturalesa del coneixement. (Dintre de l’epistemologia podria incloure’s l’anomenada filosofia de la matemàtica, que es pregunta sobre la naturalesa d’aquesta i dels seus objectes.)
  • La filosofia de la ciència, que es planteja els problemes del mètode científic i els seus límits.
  • La lògica, que indaga en l’estructura del raonament i en descriu les seus regles.[6]
  • La filosofia del llenguatge, que estudia la naturalesa, estructura, límits i possibilitats del llenguatge humà.
  • L’antropologia filosòfica, que inquireix la naturalesa i sentit de l’ésser humà (considerat en la seua globalitat) i sobre les condicions generals de la seua existència.
  • La filosofia de la cultura i de les mentalitats, que tracta de de l’origen i la naturalesa de les cultures humanes i sobre el seu significat.
  • La filosofia de la història, que es planteja si el corrent històric té algun sentit que el mena i l’adreça cap a un fi darrer.
  • La teologia natural, que aborda el problema de Déu, entès a principi absolut i fonament la realitat i la veritat.

Filosofia pràctica

Inclouria aquelles parts de la filosofia que cercarien proporcionar orientació a la conducta humana. Hi trobaríem:

  • La Filosofia moral (o ètica), que cerca respondre a la pregunta sobre com cal actuar per dotar la vida humana de sentit i les accions de valor.
  • La filosofia política, que s’interessa per la naturalesa de les societats i per la naturalesa de la justícia i del governança justa.

L’estètica, que s’interroga sobre al naturalesa de la bellesa i el sentit de l’art.

baixa(8)

FILOSOFIA I CIÈNCIA

[1] Nascut a Trellech (Gal·les)  el 1872, mort a Penrhyndeudraeth (Gal·les)  en 1970). Un dels filòsofs més influents del segle XX, professor a Cambridge i autor, juntament amb Whitehead dels Principia mathematica, obra cabdal del corrent filosòfic anomenat “atomisme lògic”. Destacà fonamentalment com a lògic i, en aquest sentit, fou un dels fundadors de la logística moderna. Destacà també per la seua activitat política coma pacifista militant. Va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1950.
[2] El terme holístic, del grec ὅλος, remet a la totalitat, a la  visió global i de conjunt. Les tesis filosòfiques, farien referència a àmbits molt generals com ara la realitat (en la seua globalitat), l’existència, la vida, l’ésser humà, la bellesa, la justícia, el bé, etc. I en la mesura que aborden aquestes qüestions, formulen valoracions i directrius (prescriuen, per tant, què cal fer, què té sentit…)
[3] Les ciències (naturals i socials) van al detall i se centren a descriure el seu objecte d’estudi en tots els seus aspectes i  relacions internes.
[4] De fet, fins ben entrat el segle XVII encara continuaria usant-se el terme filosofia en aquest sentit universal.
[5] Dintre d’aquesta definició no entrarien les anomenades ciències formals, de les quals parlarem a continuació.
[6] Val a dir que la lògica, si bé ha estat tradicionalment considerada una disciplina filosòfica, és habitual que, actualment es classifiqui, al costat de els matemàtiques entre les anomenades “ciències formals”.