hhgffg

Contra el que puguem pensar, la ciència no és mai neutral, sinó que, per contra, tota ciència respon a finalitats pràctiques que subjauen a ella i que determinen quina mena de ciència serà possible. Cada entorn socieconòmic determina unes necessitats, i aquestes tendeixen a dictar uns fins a l’activitat científica. Resulta del tot imprescindible ser conscients d’això i conèixer sobre quina concepció de la realitat descansa el discurs científic. Sense aquest coneixement ens exposem a què la ciència i les seues conseqüències ens dominen a nosaltres, en compte de ser nosaltres els qui posem la ciència al nostre servei.

Una ciència natural positivista estimularà la dominació de l’entorn, en comptes de prioritzar la integració harmònica de l’ésser humà en ell, al mateix temps que promourà la producció industrial i, amb ella, un sistema econòmic expansiu que idolatra el creixement pel creixement.

Contràriament al que sol imaginar-se, per tant, la ciència, en tant que construcció humana, no està mai exempta d’ideologia. L’única manera de controlar aquesta, és a dir, de tenir una actitud crítica davant d’aquesta tenint-la present i coneixent-la.

El pensador alemany, membre de l’anomenada Escola de Frankfurt, Jürgen Habermas,[1] ens ha llegat una teoria sobre els interessos que subjauen a les diverses ciències, en la qual classifica el coneixement en tres àmbits, cadascun d’ells orientat cap a un objecte diferent, mogut per unes finalitats determinades i dotat d’un sentit pràctic i teòric concret:

  • Així, d’una banda, trobaríem les ciències de la naturalesa (que Habermas anomena ciències empirocoanalítiques), que determinen la relació que s’estableix entre l’ésser humà i el seu entorn natural (la base material de la vida). Aquestes ciències estarien dirigides per un interès tècnic adreçat a la conquesta i dominació de la naturalesa, que no exclou interessos merament teòrics (l’anomenada “ciència de base”) però sí que els situa en un lloc secundari i que fins i tot, en la mesura que no n’albiri una aplicació pràctica, pot arribar a considerar com a merament sumptuaris). Les ciències de la naturalesa s’expressarien en un llenguatge tecnicoinformatiu, d’estructura deductiva i reductible a expressió matemàtica.
  • Per un altre costat trobaríem les ciències socials(anomenades per Habermas ciències historicohermenèutiques o, d’acord amb la terminologia tradicional germànica, ciències de l’Esperit ), orientades per un interès pràctic que cerca promoure l’enteniment dels éssers humans entre ells (Habermas anomena aquest interès hermeneuticopràctic).[2] Les ciències socials s’interessen per comprendre l’ésser humà i el seu entorn social (origen i naturalesa de les institucions socials, origen i evolució de les realitzacions de l’home, estructura del pensament i de la motivació humanes, etc.) amb la vista posada a resoldre potencials problemes psicològics i de relació intersubjectiva.

Aquest àmbit del saber no gaudiria de l’objectivitat que caracteritza el de les ciències naturals (sense que, però, tampoc en el cas d’aquestes, l’objectivitat sigui completa). Les ciències socials conduirien a consensos racionals revisables, com en el cas de les ciències naturals, basades, però, en aquest cas en interpretacions plausibles, característiques del moment històric en què tenen lloc.[3]

  • El darrer àmbit al qual es refereix Habermas és el que anomena de les ciències de la crítica, terme amb el qual es faria referència a la filosofia, en totes les seues branques (i a una part dels fonaments de ciències socials com la sociologia, la psicologia i l’antropologia, i disciplines com la psicoteràpia). Aquestes ciències de la crítica s’esforçarien a aconseguir l’autocomprensió de l’ésser humà, la prescripció, dintre de llur domini, i també a la resta de les ciències, de finalitats pràctiques que els posin al servei de l’home i de la seua plenitud (tot evitant que l’ésser humà acabi perdent-se a ell mateix en el procés del desenvolupament tècnic i, per tant, garantint-ne la seua llibertat, tant respecte de l’entorn natural, com de la les exigències socials abusives i dels mecanismes productius). L’interès que orientaria aquestes ciències seria, per tant, l’emancipatori.

Les ciències crítiques no gaudeixen tampoc de plena objectivitat. Els seus enunciats no aspiren tant a l’objectivitat coma la versemblança.[4] Tant en el cas de les ciències socials com en el de els crítiques., el dèficit d’objectivitat s’explicaria pel fet que, en elles, el subjecte i l’objecte no es troben totalment diferenciats, no són independents l’un de l’altre, com si que tendeix a succeir en el cas de les ciències naturals. En Filosofia i en ciències socials, el subjecte és, alhora, observador i observat.

De la combinació harmoniosa de les ciències de la naturalesa, les ciències de l’Esperit i les ciències crítiques, s’obté una ciència orientada cap a finalitats raonables (d’acord amb una raó emancipadora) i capaç d’una acció trans-formadora al servei de l’home.

[1] Nascut a Düseldorf (Alemanya) en 1920. Va estudiar filosofia, psicologia, literatura alemanya i economia a les universitats de Gotinga, Zurich i Bnn, on es va doctorar. De 1956 a 1959 va ser ajudant i col·laborador de Theodor W. Adorno a l’Institut de Sociologia de  Frankfurt del Main. Entre 1964 i 1971 va exercir com professor en la Universitat de Frankfurt, i es converteix en un dels principals representants de l’anomenada Teoria Crítica. De 1971 a 1983 es va ocupar com a director de l’Institut Max Planck, de la “investigació de les condicions de vida del món tecnicocientífic”. L’any 2001 va obtenir el Premi de la Pau que concedeixen els llibreters alemanys. Teoria de l’acció comunicativa és el títol més destacable de la seua extensíssima obra.
[2] La traducció del terme grec hermeneia seria ‘interpretació’.
[3] Tant en el cas de les ciències naturals, com en el de les socials, les ciències formals s’hi vincularien de manera instrumental, restant-ne, però, al marge, en ambdós casos.
[4] En qualsevol cas, val a dir que, en els diferents àmbits del saber, allò que ses sap del cert, no és mai el que és veritat, sinó allò que no ho és, restant com a plausible tota la resta.