images

Tota concepció metafísica determina l’esquema conceptual sobre el qual es desenvoluparan les teories científiques, i és que les concepcions metafísiques són prèvies a les explicacions científiques (i, de fet, a tota possible descripció de la realitat) i les prefiguren, predeterminant en quins termes aquesta realitat podrà ser pensada i, per tant, amb quines “ulleres“ el científic es mirarà el seu objecte d’estudi i quin serà el mètode que emprarà en aquest estudi.

La metafísica aristotèlica, que va proporcionar els conceptes fonamentals per a pensar l’estructura i la naturalesa profunda de la realitat fins pràcticament el segle XVIII, va constituir el fonament del que es va anomenar filosofiaescolàstica (dita així perquè era aquella que, inqüestionada, va ser ensenyada a les escoles i universitats durant segles. Aquesta metafísica va proporcionar l’esquema bàsic per a pensar el cosmos i l’home i, per tant, representaria el fonament sobre el qual s’edificaria tota la ciència anterior al segle XVII (i bona part de la posterior fins a ben entrat el segle XVIII). La metafísica aristotèlica va determinar, per tant, les característiques de la física medieval i renaixentista, de la química fins a Lavoisier (1743-1794) o de l’antropologia i la ciència política fins a finals del segle XVII. Les característiques fonamentals d’aquesta ciència aristotèlica van ser el seu caràcter eminentment descriptiu, que feia d’ella una ciència erudita la finalitat fonamental de la qual era el coneixement pel coneixement i no l’adquisició d’un saber traduïble en aplicacions tècniques que possibilitessin el domini de la naturalesa,(1) i la tendència a explicar els fenòmens a partir de les seues causes formal i final,(2) amb la qual cosa aquesta ciència d’inspiració aristotèlica es caracteritzava més aviat pel seu apriorisme, és a dir, pel fet que tendia a la formulació d’explicacions prèvies a la detallada observació dels fenòmens, de manera que allò més freqüent era que acabés interpretant aquests en base a teories, més que no elaborant les teories a partir d’ells.

D’altra banda, la metafísica aristotèlica va fer possible el desenvo-lupament de nous plantejaments en psicologia o història, entre molts altres camps de la reflexió humana, i, en l’actualitat, continua sent el fons teòric (invisible, com correspon a tot fons d’escena, però present i determinant) d’un gran nombre de tesis i teories.

Així, la metafísica aristotèlica, en esgrimir els conceptes de matèria primera i de matèria pròxima ens permet concebre que la matèria tal com la veiem és el resultat final de les transformacions experimentades per estructures i formes materials més elementals, estimulant-nos a aprofundir en la recerca i descripció d’aquestes. Sense aquesta concepció (que, de fet, la estava present en la filosofia presocràtica i, més concretament, en els milesis), no haguéssim disposat d’un fonament teòric que ens permetés concebre la possibilitat d’indagar en la matèria macroscòpica per identificar estructures cada cop més bàsiques (successivament, i en la terminologia actual, macromolècules, molècules més petites, àtoms, partícules elementals…, sense aturar mai la investigació, sempre amb l’objectiu darrer d’identificar la forma originària –primera- de la matèria.

Per la seua banda, les nocions d’acte i potència possibiliten pensar l’ésser humà com una realitat dinàmica, és a dir, com un ésser no estàtic i dotat d’una identitat essencial definitiva i de qualitats morals definitòries permanents, sinó com una criatura essencialment potencial, dotada d’una il•limitada possibilitat de canvi, amb la qual cosa es fa possible, per exemple, pensar el transtorn mental com una cosa transitòria, concebre la idea de perfeccionament moral o plantejar-se una política penal orientada a la reinserció social, entre moltes altres coses (no totes elles imaginades per Aristòtil, però sí totes elles potencialment contingudes en la seua descripció de la realitat).

Així mateix, una teoria com la de les quatre causes ens dota d’un aparell conceptual que possibilita una comprensió més rica de la realitat, en permetre’ns considerar una pluralitat de dimensions a l’hora d’explicar un fenomen (ja sigui social o natural). És més, la concepció aristotèlica de la ciència com una explicació completa de les causes concurrents a un fenomen ens obliga a ser exhaustius a l’hora d’identificar totes els factors que intervenen en un esdeveniment, la qual cosa estimula a posar de manifest complexitat subjacent a tot fenomen.

(1) I, com a conseqüència indesitjable, el domini de l’home per l’home ja que, al cap i a la fi, l’ésser humà és un ésser natural que també pot ser objecte d’estudi.
(2) Així, per exemple, la física aristotèlica explicava el fenomen de la gravetat com el comportament propi dels cossos greus (sòlids o líquids), els quals tendien a ocupar l’indret que els correspon en l’univers, que no és altre -en cosmologia aristotèlica- que el centre del cosmos, és a dir, l’indret que en aquesta cosmologia es reserva a la terra. Per tant, el moviment de caiguda dels cossos sòlids s’explica perquè aquest estan predeterminats a ocupar el lloc que, en l’univers, els està destinat, de manera que aquest moviment de caiguda no és altra cosa que la satisfacció d’una tendència o finalitat (causa final), impresa en la seua essència o forma (causa formal). Igualment succeiria amb al caiguda de les masses líquides, sols que aquestes acabarien el seu descens en topar amb una superfície sòlida, ja que l’indret que li correspondria a l’aigua (i, per extensió a tot líquid), seria la segona esfera de la realitat, aquella que se situaria al voltant de la terra (i, per extensió, d’allò sòlid). Com pot veure’s, en el marc de la descripció aristotèlica de la realitat la possibilitat de definir la gravetat com una mera força d’atracció (com encara solem entendre-la actualment) resultava simplement implantejable (i seria necessari esperar als treballs de Copèrnic, Gilbert i Kepler, que comprometrien greument la teoria física aristotèlica, perquè algú –Isaac Newton- gosés explicar-la en aquests termes).