ÈTICA I MORAL

És força habitual que els termes “ètica” i “moral” s’utilitzin com a sinònims i, certament, si atenem al seu origen, és a dir, a la seua etimologia, aquests dos mots no presenten gaires diferències de significat: “ètica” provindria del grec ethos, que significaria ‘caràcter’, però també ‘manera de ser pròpia d’un lloc’, mentre que “moral” seria una paraula llatina que provindria del terme mos, traduïble també per costum o hàbit.

De totes maneres, amb el temps, en filosofia moral s’ha tendit a donar una significació diferenciada cadascuna d’aquestes paraules, les quals han acabat designant conceptes diferents. Vegem, per tant, com hauríem d’entendre cada una d’elles:

Ètica: faria referència a la reflexió, de caràcter filosòfic, sobre quins serien els valors morals que han d’orientar la nostra conducta, o dit d’una altra manera; l’ètica seria aquella part de la filosofia que s’esforçaria per respondre la pregunta “què està bé?” (“què és bo?”, en què consisteix la bondat?”). En aquest sentit, “ètica” és el mateix que “filosofia moral” i serveix per designar el conjunt de teories existents al voltant d’aquesta qüestió (sovint fonamentades en una manera d’entendre la naturalesa o essència de l’ésser humà) i la mateixa acció de raonar-ho.

shsfh

Moral: aquest terme es reservaria al conjunt de principis de conducta que es deduirien de les teories i la reflexió ètiques, les quals, després d’haver identificat què constitueix un valor, és a dir, una bona resposta a la pregunta “què està bé?”, ens deixarien condicions d’establir, a la vista d’aquell valor, com hem d’actuar. Segur que amb un exemple s’entén millor:

Epicur, un pensador que va viure a Grècia a cavall dels segles IV i III abans de Crist, després d’establir que l’ésser humà es caracteritza per ser essencialment sensitiu (per relacionar-se amb allò que l’envolta a través dels sentits), va argumentar que allò més raonable seria confiar precisament en el judici que els sentits ens proporcionen sobre què és bo i què no ho és i, per tant, acceptar allò que ens causi plaer i rebutjar tot allò que ens causi dolor. Segons això, per a Epicur el plaer constituiria un valor, quelcom que mereix la pena i, en conseqüència, una cosa cap a la qual orientar les nostres accions. Resulta lògic, per tant, que Epicur recomanés als seus seguidors que busquessin el plaer i defugissin el dolor. Doncs bé, això darrer, aquest consell, aquest mandat: “cerca el plaer i defuig el dolor”, constitueix un recomanació moral, i el fet de comportar-se d’acord amb aquest imperatiu, constituiria una conducta qualificable de moral. La teoria epicúria i la reflexió que la sustenta serien ètiques, mentre que els mandats que se’n derivarien i les conductes concretes que els realitzarien (els durien a la pràctica) constituirien la moral que se’n desprendria.[1]

,mn,mn,nm

La moral guia les nostres actuacions i ens indica si una acció és correcta o incorrecta (els “deu manaments” del cristianisme, per exemple, serien orientacions morals), però el perquè, la reflexió que ens permet argumentar quins han de ser els valors que cal tenir presents en els nostres actes i per què aquest principis són els bons i no ho són uns altres, això és feina de l’ètica (“no mataràs” és un imperatiu moral mentre que l’argumentació que la vida humana és un valor superior perquè ens l’ha donada Déu i nosaltres no som dignes de prendre-la a ningú, ni a nosaltres mateixos, constitueix un tesi ètica, concretament, de l’ètica cristiana).

AUTONOMIA I HETERONOMIA MORALS

Potser us sobtarà si us dic que, si bé certament tots naixem humans, no és ben bé veritat que tots nasquem persones.

Entendreu millor això si penseu que, si bé és cert que tots naixem amb un temperament, és a dir, amb certes tendències de comportament que ens caracteritzen, aquesta forma actuar inicial no té perquè constituir la nostra conducta definitiva, i és que tots nosaltres som capaços de transformar, modificar, polir el nostre comportament inicial per convertir-lo en una conducta sensiblement diferent, una conducta que s’ajusti més al que pensem que ha de ser una manera adequada de comportar-se.  Si estem d’acord amb això, aleshores ja estem en condicions d’acceptar el que dèiem més amunt: tots nosaltres naixem amb les característiques pròpies d’un ésser humà, i entre elles amb un temperament determinat, un temperament que, en definitiva serà, un dels de tots els possibles per als éssers humans. Ara bé, en la mesura que, amb el temps, l’esforç i la disciplina (tant la que ens apliquen els qui ens envolten com la que ens apliquem a nosaltres mateixos), podem modificar aquest comportament inicial fins esculpir una conducta ajustada a valors (ètics) i que segueix determinat principis (imperatius morals), l’ésser humà que érem en un principi es convertirà en un altre: es convertirà en una criatura que no es deixarà portar, sense més, pels instints i les tendències espontànies de comportament, sinó que ajustarà la seu forma de ser i de fer a allò que la raó li diu que és correcte; haurà superat la biologia i s’haurà modelat segons la raó i al cultura, en definitiva, haurà esdevingut persona (i és que l’expressió “ésser humà” constitueix un concepte essencialment biològic, mentre que el terme “persona” constitueix un concepte ètic, un ideal a assolir).

bm,bn

Per tant, podem dir que tots els éssers humans portem en nosaltres la possibilitat de convertir-nos en persones, però que, per desenvolupar aquesta possibilitat cal que fem un esforç de construcció de la personalitat. I si bé és cert que tothom acabarà desenvolupant una personalitat, també ho és que no tots els resultats seran iguals ni igual de bons.

En realitat, molts es deixaran portar i construiran la seua personalitat sotmetent-se als seus instints o tendències, o a allò que altres els diuen que és correcte, sense que, però, hagin reflexionat mai —o mai no ho hagi fet seriosament— sobre l’encert del que han sentit. Ni els uns ni els altres són pròpiament lliures: tots es deixen portar, i qui es deixa portar no és amo de si mateix. La personalitat que construiran podrà ser millor o pitjor, però, en tot cas, haurà estat acceptada de manera acrítica, sense haver reflexionat —sense saber, per tant— , i si el resultat no és dolent del tot, això haurà estat fruit de la fortuna, no d’una reflexió feta en llibertat. D’aquests direm que mostren una conducta (o que segueixen una moral) heterònoma, és dir, que ve de fora, de fora de la seua consciència: ja sigui de l’ambient que el circumda, ja sigui dels seus instint inconscients.

El terme hetoronomia ve dels mots grecs heteroi nomos, que signifiquen, respectivament, ‘altre’ o ‘diferent’ i ‘llei’ o ‘norma’. Una persona presenta una conducta (o segueix una moral) heterònoma quan actua o pren decisions d’acord amb principis o valors que no posa en dubte o li són imposats. L’actuació d’una persona heterònoma està dictada per:

  • Els instints, les inclinacions o les pulsions pròpies.
  • La tradició i les normes socials assumides de manera irreflexiva.
  • L’autoritat o el poder, de qualsevol mena.

Per contra, d’altres, construiran la seua personalitat, no simplement a partir en de l’assimilació de les normes de conducta que han vist al seu voltant, o en base a les tendències  individuals —biològiques— heretades, sinó en base al raonament i després d’haver estat capaços d’autodisciplinar els propis instints i de posar entre parèntesi les pautes conductuals dels grups socials que els envolten. Aquests, en no haver-se deixat portar, hauran estat veritablement lliures i coneixeran les raons de la personalitat i la conducta que hauran desenvolupat, personalitat i conducta que, d’altra banda, els resultaran relativament fàcils de canviar si aprecien que no eren pas tan encertades com en un primer moment havien cregut, i és que qui actua sabent què fa, pot adonar-se dels seus errors, mentre que qui actua deixant-se portar, en no ser conscient del perquè dels seus actes, difícilment podrà saber si aquest actes i els principis en els quals descansen són o no són correctes. En aquests casos ens trobarem amb subjectes autònoms, dotats d’una conducta lliurement decidida per ells mateixos perquè hauran triat els seus valors i principis de manera conscient i racional.

El terme autonomia ve dels mots grecs autos inomos, que signifiquen, respectivament, ‘un mateix’ i ‘llei’ o ‘norma’. Una persona presenta una conducta (o segueix una moral) autònoma quan actua o pren decisions d’acord amb principis o valors que accepta i s’aplica de manera reflexiva, conscient, lliure i voluntària. Anomenem també autonomia la mateixa capacitat de reflexionar i de triar, si cal, contra les nostres apetències o contra les normes de l’entorn, els nostres valors i principis de conducta.

En el transcurs de les nostres vides, les persones aprenem les normes de la societat en què vivim. Aquestes normes ens vénen de fora, és a dir, les aprenem de la nostra família, de la colla d’amics, de l’escola, dels mitjans de comunicació, de l’autoritat política, etc., i sols les modifiquem i completem a partir de les nostres tendències individuals espontànies (les nostres preferències subjectives). Ara bé, amb el temps, algunes persones deixaran d’acceptar irreflexivament els valors i les normes assimilades,  i passaran a interioritza-les de manera conscient o, per contra, a rebutjar-les i substituir-les per uns altres, en un acte de presa de decisió racional.

Anomenem procés de desenvolupament moralaquest procés general d’assimilació progressiva de les normes morals del nostre entorn (i de modificació i adaptació d’aquest a les nostres apetències individuals) i el procés posterior, que experimenten alguns subjectes, d’acceptació conscient d’aquestes mateixes normes, o de substitució d’elles per principis, valors i normes alternatives. El desenvolupament moral dels éssers humans equival al procés de convertir-se en persona, de què parlàvem més amunt, procés que, en tot cas, únicament completen aquells subjectes que són capaços de madurar des de l’heteronomia (des de l’actuació irreflexiva) cap a l’autonomia moral. La maduració, per tant, és un procés d’increment de l’autonomia, la llibertat i la responsabilitat individuals, més o menys culminat o perfeccionat segons els subjectes.

g,,

[1] Com veiem, la reflexió ètica no cerca descriure com són les coses sinó prescriure com han de ser, no diu “això és així”, sinó “això ha de ser d’aquesta manera”, per aquesta raó, tota ètica  acaba formulant una moral constituïda per mandat i imperatius. Les ciències són descriptives, l’ètica, per contra, és prescriptiva.