gggl

PROVES DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU

ARGUMENT DEMOSTRATIU DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU A PARTIR DE LES IDEES D’”INFINIT” I DE “PERFECCIÓ”

A partir d’allò obtingut al final de l’exercici metòdic del dubte, Descartes enceta una argumentació que li permet avançar deductivament.

Quan em centro en els idees que constitueixen el meu pensament, d’entre ells, n’identifico dues que tenen un caràcter especial: la idea d’”infinit” i la de “perfecció”.[1] Aquestes dues idees són especials perquè no les podria haver obtingut a través de la percepció, ja que no hi ha res en allò que semblo percebre que sigui ni infinit ni perfecte (és més, aquestes dues idees en realitat semblen precedir tota hipotètica percepció, perquè, si puc dir d’allò que em sembla percebre que és finit o més o menys perfecte és perquè ja posseeixo en mi mateix les idees d’infinit i de perfecció, que puc fer servir, aleshores, com a criteri per a valorar el caràcter de finit i la perfecció d’allò que estaria percebent), d’altra banda, tampoc no puc dir que aquestes idees siguin fruit de la meua imaginació ja que, sent jo com sóc, finit i imperfecte (al cap i a la fi, ¿no estic ple de dubtes i dubtar és senyal d’imperfecció?) no podria produir res que, per contra, fos infinit i perfecte (i és que la causa no pot contenir més realitat que l’efecte, i el que és més no pot sortir del que és menys). Es tracta, per tant de dues idees innates (ni adventícies, ni factícies), però d’origen exterior a mi i ignot.

D’on procediran, aleshores, aquestes idees que descobreixo en el meu pensament? Del no-res no procedeixen, perquè del no-res no en surt res, i tanmateix algun origen han de tenir, perquè tot té alguna causa que ho explica.

No em restarà cap més possibilitat que concloure que alguna cosa que, en si mateixa sigui infinita i perfecta, les ha produïdes i les ha posades en mi, però concloure això no és altra cosa que deduir la necessària existència de Déu (que és l’únic a qui s’escauen els atributs de la infinitud i la perfecció). Partint d’una primera veritat evident ja he arribat, deductivament, a un nou coneixement.

Així exposa Descartes aquest argument a la quarta part del Discurs del mètode:

«A continuació, reflexionant sobre el fet que jo dubtava i que, en conseqüència, el meu ésser no era del tot perfecte, perquè veia clarament que hi havia una més gran perfecció en el fet de conèixer que en el de dubtar, vaig pensar a buscar d’on havia après a pensar en alguna cosa més perfecta que no el que jo era; i vaig conèixer amb evidència que calia que fóra d’alguna naturalesa que, en efecte, fóra més perfecta [que no jo]. […] [I és que el fet] que procedís del no-res era una cosa manifestament impossible [del no-res, res no prové]; i com que no hi ha menys repugnància a pensar que el més perfecte sigui una conseqüència del menys perfecte, que pensar que del no-res procedeixi qualsevol cosa, una idea com aquesta tampoc no podia procedir de mi mateix. De manera que només restava que hagués estat posada en mi per una naturalesa que fóra vertaderament més perfecta que no jo, i fins i tot que tingués totes les perfeccions de les quals jo pogués tenir alguna idea, és a dir, per dir-ho en un sol mot, que fóra Déu.»

I així l’exposa a la tercera de les Meditacions metafísiques:

«Per tant no resta més que la sola idea de Déu, en la qual cal considerar si hi ha alguna cosa que no pugui venir de mi mateix. Pel nom de Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, i per la qual jo mateix i totes les altres coses que són (si és veritat que n’hi ha que existeixin) han estat creades i produïdes. Ara bé, aquests avantatges són tan grans si tan eminents, que com més atentament els considero, menys em persuadeixo que la idea que en tinc pugui tenir el seu origen en mi mateix. I per consegüent, cal concloure necessàriament de tot el que he dit abans, que Déu existeix; car, encara que la idea de la substància sigui en mi […] no tindria tanmateix la idea d’una substància infinita, ja que jo sóc un ésser finit, si no hagués estat posada en mi per alguna substància que fos veritablement infinita.»

ARGUMENT DEMOSTRATIU DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU EN TANT QUE CAUSA DEL MEU ÉSSER

Un cop conscient de la meua existència com a substància pensant, puc plantejar-me la causa d’aquesta, la meua existència.

Tot ésser pot existir per dues raons: o bé perquè ell mateix és causa de la seua existència, o bé perquè ha rebut aquesta existència d’un altre ésser, que, aleshores, seria la seua causa. Doncs bé, en mi mateix no trobo res que em mostri que jo mateix sigui causa de la meua existència, de manera que caldrà que conclogui que, si existeixo, és perquè alguna altra realitat, fora de mi, m’ha fet existir. Ara bé, aquesta realitat és necessari que contingui, en ella mateixa, almenys les mateixes característiques i perfeccions que trobo en mi mateix, ja que és manifestament impossible que un efecte pugui tenir característiques de les quals manqui la seua causa (ja que del no-res no pot sortir cap cosa) i que tal efecte tingui més perfecció que allò que el causa (i és que del menys no pot sortir més). Per tant, sigui el que sigui, la causa darrera del meu ésser (i ja sigui que m’hagi creat de manera immediata o a través d’una cadena de causes intermèdies) ha de ser, com jo, un ésser que pensa i que contingui, en ell mateix, almenys les idees que el meu pensament té de manera innata. Així mateix, caldria concloure que, ja que aquest ésser seria la meua causa darrera i que, per tant, res no l’hauria causat a ell (que seria la causa absolutament inicial), les idees que conté han d’haver sortit d’ell mateix (és a dir, que ha de ser ell mateix la causa de les seues idees) i, d’entre elles, les de “perfecció” i “infinit”, que, com ja hem dit, són nocions innates del meu pensament (i també les idees de totes les perfeccions imaginables que, com la bellesa o la saviesa, si bé són concebudes per mi, en mi mateix, només es donen de manera parcial). Ara bé, solament una realitat infinita i perfecta pot ser causa en ell mateix d’aquestes idees, de manera que haurem de concloure que l’ésser que causa la meua existència de substància pensant ha de ser, a més d’un ésser pensant, un ésser infinitament perfecte, és a dir, Déu, que, per tant, existeix.

Descartes exposa aquest altre argument de la següent manera en la quarta part del Discurs del mètode:

«[…] ja que coneixia algunes perfeccions que no posseïa, jo no era l’únic ésser que existia […], sinó que necessàriament calia que n’hi hagués un altre de més perfecte, del qual jo depengués i del qual hagués rebut o obtingut tot allò que posseïa. Perquè si hagués existit jo sol i independent de qualsevol altre ésser, de manera que hagués tingut de mi mateix el poc en què participava de l’Ésser perfecte [les meues qualitats imperfectes: a mitjan camí de la perfecció], hauria pogut tenir de mi per la mateixa raó totes les altres coses que sabia que em mancaven i, així, posseir totes les perfeccions que podia admetre que es troben en Déu [que postulo que li escaurien a Déu]. »

I de la següent manera en la tercera de les Meditacions metafísiques:

I, per tant, puix que sóc una cosa que pensa, i que tinc en mi alguna idea de Déu [ço és, d’infinit i perfecció; de la infinita perfecció], qualsevol que sigui finalment la causa que hom atribueixi a la meua natura, cal necessàriament admetre que ha d’ésser de manera semblant una cosa que pensa […]. Després hom pot de nou recercar si aquesta causa té el seu origen i la seua existència de si mateixa, o d’alguna altra cosa. […] si la té de si mateixa, se’n segueix, per les raons que he al·legat abans, que ella mateixa ha de ser Déu; atès que, tenint la virtut de ser i d’existir per si, ha de tenir actualment totes les perfeccions de les quals concep les idees [“infinit” i “perfecció”, però també les idees de totes les perfeccions imaginables que, com la bellesa o la saviesa, si bé són concebudes per mi, en mi mateix, només es donen de manera parcial], és a dir totes les que jo concebo que són en Déu.”

AGUMENT ONTOLÒGIC DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU

En la quarta part del Discurs del mètode i en la cinquena de les Meditacions metafísiques, Descartes també recorre a l’argument ontològic de l’existència de Déu, que no, si bé no és un argument del qual sigui l’autor (va ser enunciat al segle XI Anselm de Canterbury, que l’exposaria en el seu Proslogium), constituïa, inevitablement, pel seu caràcter de prova a priori de l’existència de Déu, un argument vàlid i útil per a algú que, com Descartes, que reflexiona deductivament a partir dels continguts del cogito descobert en el procés del dubte metòdic.

Aquesta prova argumenta prenent com a punt de partida el concepte que tots tenim de Déu (i és tots tenim un concepte de Déu que, en l’essencial, coincideix en tots nosaltres en la mesura que podem tots parlar de Déu, és a dir, usar aquesta noció, i entendre’ns). Aquesta definició essencial de Déu que, més enllà de les diferències que pugui presentar en cada cultura, i encara en cada subjecte, és per tothom compartida, pot formular-se de la següent manera:

Déu és allò més gran que el qual res no podem pensar[2]

D’acord amb aquesta definició, hem d’entendre Déu com allò que reuneix totes les perfeccions imaginables (i encara les no imaginables) i que les posseeix, totes elles, en el màxim grau possible. Atributs que entrarien en el concepte de Déu serien, per tant, la Bellesa (la màxima bellesa possible), la Justícia (la màxima justícia possible), la saviesa (la màxima saviesa possible), la potència (la màxima potència possible), la misericòrdia, (la màxima misericòrdia possible)… i així fins a completar la llista de tot allò que puguem considerar perfeccions i elevant cada una d’elles a la màxima potència. Ara bé, ¿no diríem que l’existència, és a dir, la qualitat d’existir, no és també una qualitat que suposa una perfecció?, ¿o potser no considerem –posem per exemple- una casa, realment construïda, com a més perfecta que no aquesta mateixa casa, amb exactament totes les seues mateixes característiques, però només imaginada, és a dir, únicament existent en la nostra imaginació? Haurem de concloure, per tant, que la qualitat de l’existència fa més perfecte allò que la té i que, en conseqüència, l’existència és una perfecció.

Doncs bé, si, tal com hem dit, correspon al concepte de Déu atribuir-li totes les perfeccions imaginables en el seu grau màxim, haurem de concloure que l’existència, en tant que perfecció, és també una de les seues qualitats, de manera que resultarà impossible pensar Déu com a no existent. Consegüentment, Déu existeix necessàriament, és l’Ésser necessari (com, de fet, li escau a aquell l’existència del qual és màximament perfecta) un ésser del qual afirmar que no existeix comporta una contradicció lògica.

LA RECUPERACIÓ DE LA CONFIANÇA EN ELS SENTITS I LA RAÓ

Si Déu existeix, i és el meu creador, hauré de concloure que les meues facultats cognitives (raó i percepció) són obra seua i que, per tant, no em poden enganyar, i això perquè l’engany, o bé es fruit d’una mancança moral (un dèficit de virtut), o d’una falta de coneixement (una manca de saber o de perícia a l’hora de fer o produir alguna cosa, que em dur a pensar o a actuar de manera errònia), o de la necessitat d’alguna cosa (que es pretén a aconseguir mitjançant l’engany), però Déu, en la mesura que és infinit i perfecte, no té necessitat de res, i el seu coneixement i bondats són absolutes, de manera que, en ell, l’engany és impossible.

Estic autoritzat, llavors a afirmar que la meua raó no m’indueix a error (puc equivocar-me jo en usar-la, però la raó, en si mateixa, no és enganyosa) i que la claredat i distinció que experimento a l’hora d’intuir les “naturaleses simples” (és a dir, les idees simples que es troben a la base del meu pensament, entre les quals hi haurà els conceptes primitius i els axiomes matemàtics, i també els principis lògics) els escauen, i puc efectivament confiar en elles (Déu les ha fetes així —evidents— i les ha posades en mi).

I també estic autoritzat a confiar en la meua percepció, de manera que, si aquesta m’indueix a pensar que hi ha un món al meu voltant i que jo estic dotat d’un cos (que és un dels objectes d’aquest món) i que una cosa i l’altra són d’una manera determinada (tal com els meus sentits m’assenyalen), aleshores he de concloure que, efectivament tal món existeix (i el meu cos en ell), i que són tal com el percebo (al·lucinacions, il·lusions i miratges puntuals a banda). En el cas del món, constituït per coses la característica essencial de les quals és ocupar un lloc en l’espai (i és que “existència” no voldria dir essencialment cap altra cosa).

Ja hem dut a terme una nova deducció. A patir d’ella podrem continuar avançant.

[1] Cal dir que Descartes centra la seua atenció aquestes idees després de descobrir-les com a implícitament incloses en la idea de “Déu” (que seria, pròpiament, la idea de l’existència de la qual —en la nostra consciència— ens adonaríem en primer terme, abans que no de les d’”infinit” i “perfecció”). “Déu” s’entendria com la noció d’un ésser infinit i perfecte (infinitament perfecte) de la qual tots ens trobem en possessió (ja sigui explícitament, ja sigui implícitament, cosa que es demostraria pel fet que, quan ens en parlen —fent ús del significant que sigui—, entenem immediatament a què es volen referir). Per tant, existeix en mi la idea de “Déu”, que és tant com dir que posseïm les idees que li donen sentit, i que no són altres que “infinit” i “perfecció”.
[2] Definició extreta del capítol segon del Prologium, d’Anselm de Canterbury (1033-1109), on apareix amb aquest paraules: “Et credimus Te esse aliquid quo nihil maius cogitari potest.