cccc

El darrer terç del segle XVIII va iniciar-se l’ensorrament de l’ordre social i polític que havia presidit les societats de l’Europa central i occidental, i el de la societat nord-americana (que, al cap i la fi, representava una extensió de la societat britànica). La revolució americana de 1776 (precedida per la revolució anglesa —la Gloriosa Revolu-ció— de 1688) i la revolució francesa de 1789 van suposar el pas d’un ordre estamental i rígidament jeràrquic (actualment conegut amb el nom d’Ancien Régime) a un de nou fonamentat en els principis de la llibertat individual, la igualtat i la llibertat de consciència. Aquesta ruptura social i política no es consolidà sense grans trasbalsos i patiments (execucions i assassinats polítics, purgues, un període de repressió política a França que va merèixer el nom del “Terror”, repressió religiosa, guerres civils, guerres internacionals, contrarevolució i nous alçaments revolucionaris), i no fou fins ja ben entrat el segle XIX que començà a estabilitzar-se donant lloc al modern estat democràtic i de dret (que tanmateix havia encara d’experimentar una llarga evolució, no exempta de problemes), que, progressivament, s’exportaria arreu d’Europa i del món (començant pels indrets colonitzats per les potències europees).Per acabar de complicar les coses, les transformacions jurídi-ques i polítiques sorgides d’aquesta època revolucionària, juntament amb els avenços tècnics que s’havien produït les darreres dè-cades, van facilitar, especialment a indrets com Anglaterra i Gal·les, França o Alemanya, el començament de la transformació de la producció que coneixem amb el nom de “revolució industrial”, que modificaria l’estructura social de les societats europees de manera molt ràpida i sovint també caòtica.  Doncs bé, va ser justament aquest llarg i complex procés revolucionari que abastaria les darreres dècades del segle XVIII i les primeres del XIX, el factor decisiu que va dur al naixement de la sociologia.

ccccc

Efectivament, davant dels trasbalsos revolucionaris, del desordre i de la incertesa dominants durant aquest llarg període, van sorgir pensadors preocupats per teoritzar sobre la societat, la seua estructura i les seues disfuncions, els motius del canvi social. Es tractava de filòsofs empesos pel desig de teoritzar sobre la manera d’instaurar un ordre social alhora just i estable. Si bé no renunciaven a molts dels canvis sobrevinguts amb les revolucions, que consideraven positius,[1] estaven més aviat animats per la voluntat de restaurar certes formes socials pròpies de l’Antic Règim (eren, per tant, en gran mesura, teòrics contrarevolucionaris que sentien certa nostàlgia de temps passats) i, sobretot, teòrics que rebutjaven del tot una transformació social de caràcter revolucionari i defensaven canvis puntuals i graduals que reformessin la societat de manera ordenada.

cc

El model en què s’emmirallaven aquests teòrics era el de les ciències naturals, que des de Newton s’havien mostrat capaces de construir un saber sòlid i acumulatiu que havia contribuït al desenvolupament tècnic i que havien generat una sensació de progrés. Aquests autors pensaven que si eren capaços de traslladar el mètode de les ciències naturals a l’estudi de la societat i dels seus problemes, aconseguirien un coneixement descriptiu complet i precís d’aquella (anàleg al coneixement de l’univers natural que, als ulls de l’època, havia assolit la física newtoniana i la resta de les ciències naturals), coneixement que, al seu torn, els ajudaria a desenvolupar una tecnologia segura per abordar les dificultats i disfuncions socials que afectaven les col·lectivitats i afligien els individus. No és d’estranyar gens, en conseqüència, que un dels primers noms emprats per referir-se a aquest nou saber de la societat que ara s’assajava fos el de física social, que tanmateix ben aviat seria substituït pel de sociologia, encunyat per primer cop pel filòsof francès Auguste Comte, l’any 1839.

ccccccc

La revolució social, les transformacions socials produïdes pel desenvolupament de la revolució industrial i del model capitalista de producció (íntimament vinculades amb la primera i entre els quals destacava el procés de desarrelament de la població rural i el seu trasllat massiu als centres urbans), juntament amb la reacció desencadenada contra totes dues, foren, per tant, els factors decisius que van fer sorgir la necessitat de fer de la societat un objecte d’estudi que havia de rebre un tractament teòric anàleg al que la natura rebia per part de les ciències naturals i, per tant, decisius per al sorgiment d’una ciència social. Fins aleshores, la societat havia estat abordada pels filòsofs amb finalitat prescriptives, és a dir, amb la voluntat d’escatir quin seria el seu sentit i quines serien les seus finalitats per, tot seguit, prescriure en què havia de canviar —i com— per assolir l’un i les altres de manera completa. Fins aleshores havia preocupat com havia de ser la societat, a partir d’ara, importaria, sobretot, com era, perquè sols des d’un coneixement descriptiu (anàleg, com diem, al que aparentment s’havia obtingut de la natura) s’estaria en condicions de trobar solucions efectives als problemes de les col·lectivitats humanes, solucions fruit d’una tecnologia d’intervenció social que evités de totes totes contribuir, al seu torn, a provocar nous problemes, cosa que justament era el que acabava passant quan les preteses solucions no eren aportades per científics socials que feien de la societat un objecte d’estudi neutral, sinó per teòrics de la filosofia política gens interessats en el què i el com i, per contra, exclusivament o principalment amoïnats pel per què (és a dir, per jutjar i prescriure), que aspiraven a transformar les comunitats humanes per raons dogmàtiques i no científiques i que, a més, sovint divergien en el diagnòstic i prescrivien solucions contraposades que sovint conduïen al conflicte.

Val a dir, però, que aquest desig dels primers sociòlegs aviat va mostrar ser molt ingenu, i és que les ciències —tant les naturals com les socials—, en tant que producte humà, no poden aïllar-se dels interessos i les voluntats humanes, de manera que, per molt que tinguin un interès eminentment descriptiu, estan lluny de ser veritablement neutrals. En el cas concret de la sociologia ja hem vist que els seus primers teòrics tenien un perfil clarament contrarevolucionari i es caracteritzaven pel seu conservadurisme. La sociologia naix, per tant, com una ciència social interessada a evitar la revolució i facilitar el canvi social mitjançant reformes graduals i controlades orientades, en darrer terme a assolir una societat essencialment estable, que pugui conservar-se amb l’ajut d’intervencions reparadores.

Per entendre millor per què la reacció il·lustrada a la revolució va conduir al naixement d’una teoria que feia de la societat una objecte d’estudi des d’una perspectiva científica, deixant de banda, per tant, el tradicional enfocament de la filosofia política (tanmateix continuat per una altra reacció conservadora que es va donar alhora que naixia la sociologia i que va ser protagonitzada per autors com De Bonald o De Maistre, que advocaven per retornar, sense gaires més matisos, a la societat de l’antic règim, els valors, l’ordre i les institucions de la qual se justificarien per ser obra de Déu i, per tant, bons per naturalesa), cal tenir en compte les següents consideracions:

  • Mentre que la majoria dels pensadors de la Il·lustració tendien a centrar-se en l’individu, la reacció conservadora tingué un més gran interès per la societat en el seu conjunt i per l’assoliment d’objectius globals de gran abast. Per als primers teòrics de la sociologia, la societat era alguna cosa més que no un mer agregat d’individus: era una entitat en si mateixa, arrelada en el passat i amb lleis que n’explicaven el funcionament. (Els primers sociòlegs coincidien amb els antics teòrics de la filosofia política a considerar la comunitat com una entitat prèvia al subjecte i a la qual aquest darrer es deu, mentre que, per contra, els moderns teòrics del contracte social partien de la consideració que la societat era una creació dels subjectes supeditada als seus interessos i només útil en la mesura que contribuïa a la salvaguarda dels seus drets naturals.)
  • Per als primers sociòlegs era la societat la que donava forma l’individu, a través del procés de socialització. Dit altrament: no són tant els individus que integren la societat els qui la conformen, com és la societat qui conforma l’individu que es desenvolupa en ella.
  • Partien de la consideració que l’element més bàsic de la societat no era pròpiament l’individu, sinó que aquesta es componia, en realitat, de relacions, estructures i institucions, en el si de les quals s’enquadraven i actuaven els individus.
  • La societat s’entenia per part d’aquest autors com un conjunt interdependent d’estructures i institucions, la manipulació o transformació d’una de les quals conduïa a una l’alteració de la resta sovint imprevista i imprevisible. Aquesta consideració va convertir els primers teòrics de la sociologia en autors summament conservadors que desconfiaven dels canvis i es mostraven molt curosos amb les reformes a introduir. La societat era vista com un organisme en què unes parts satisfeien les necessitats d’unes altres, i a l’inrevés, de manera que quan algunes de les institucions s’alteraven o es destruïen, la resta deixava de funcionar o de funcionar correctament, cosa que generava patiment en els individus i desembocava en desordre social.

Resumint: la sociologia naix com una disciplina que, en tant que científica, semblava capaç d’evitar tota reflexió valorativa (és a dir subjectiva i, per tant, allunyada de l’objectivitat, que és l’ideal de tota ciència) sobre el seu objecte d’estudi i que permetia formular solucions a les disfuncionalitats socials (amb l’objectiu de restituir l’ordre social alterat i, per tant, de perpetuar una estructura social determinada, esdevenint, d’aquesta manera, una disciplina conservadora i —sovint de manera involuntària o almenys no conscient— al servei dels grups políticament i econòmicament dominats). El lema dels sociòlegs com Auguste Comte va ser el d’“ordre i progrés”, és a dir: millorar sense canviar res d’allò substancial. (O per dir-ho amb les paraules de George Ritzer, i tenint en compte que a partir del segon terç del segle XIX va ser el socialisme l’hereu dels moviments revolucionaris de les dècades anteriors: «[…] en molts casos la teoria sociològica va desenvolupar-se de fet com una reacció contra la teoria socialista en general, i contra la marxiana en particular.»)[2]

xxcccx

LA CONCEPCIÓ COMTIANA DE LA SOCIOLOGIA

Entendrem encara millor la pretensió de la sociologia en el moment del seu naixement si ens aturem un moment en una idea fonamental del pensament d’Auguste Comte:[3]

Comte proposa una classificació de les diverses ciències segons el seu grau de positivitat, és a dir, segons el seu grau de formalització (reducció a teories compostes per lleis expressades en termes estrictament matemàtics) i, per tant, d’apropament al model de la física. Com més nova i menys formalitzada estigui una ciència menys seguretat oferirà i més complexitat mostrarà en els seus continguts i en els seus mètodes d’investigació, mentre que, com més antiga i formalitzada sigui, més certesa aportarà i menys complexitat de tractament suposarà.

Comte, que considera que una ciència, com més antiga sigui, és a dir, com més temps fa que es cultivi, més haurà avançat el seu procés de positivització, estableix la següent gradació:

+

grau de positivitat

_

Matemàtiques _

nivell de complexitat

+

Astronomia
Física
Química
Biologia
Sociologia

Com veiem, la ciència més formalitzada de totes (aquella que, per tant, més ha avançat pel camí de la seua positivització) és la matemàtica, seguida de l’astronomia i de la física (aquestes tres són, de fet, les ciències més antigues). Tot seguit trobaríem la química i la biologia, ciències més modernes que encara no han assolit la seu total formalització. Finalment trobaríem la sociologia, és a dir la ciència dels fenòmens socials, basada en l’observació dels esdeveniments registrats en les societats humanes, esdeveniments que admetrien tractament estadístic i serien formulables en forma de lleis anàlogues a les de la física. Aquesta darrera ciència seria la més nova de totes i, per tant, aquella que es trobaria en un estadi de desenvolupament més inicial i presentaria un menor grau de formalització.

D’acord amb això, la sociologia seria, per tant, la més complexa i més insegura de les ciències, però val a dir que serà, també i sens dubte, la més important de totes i aquella que mereix més atenció perquè, a mesura que es desenvolupi, permetrà el tractament científic dels problemes socials i, d’aquesta manera, obrirà la porta a una organització perfecta de la societat i a la resolució definitiva de qualsevol problema comunitari que pugui existir, en l’actualitat o en el futur. Una ciència sociològica positiva, superarà les interminables disputes que genera actualment la filosofia social i política i ens proveirà d’un coneixement plenament objectiu i, alhora, pràctic, que conduirà a la completa regeneració de la societat, posant fi a la inestabilitat social i política.

LA TEORIA CRÍTICA DE LA SOCIETAT

Poc després de la Primera Guerra Mundial, sorgirà un grup de pensadors preocupats pel canvi social (partiran de la consideració que la realitat sociohistòrica present és injusta i opressora, o per dir-ho en els seus termes: “irracional”) i desconcertats per l’absència de transformacions revolucionàries en aquelles societats que, segons la teoria marxiana, haurien d’estar madures per realitzar-les (ateses llurs característiques estructurals i el grau de desenvolupament que en elles el sistema productiu capitalista havia assolit).

xccxcxc

Aquests pensadors decideixen repensar la teoria sociològica clàssica (i molt especialment aquella que es deriva de les consideracions sociològiques presents en l’obra de Marx), i això amb la voluntat d’afinar la descripció teoria de la realitat social, dels conflictes interns de la societat i dels mecanismes del canvi social, i bastir aleshores, sobre aquest coneixement, un programa revolucionari viable. Es tractarà, per tant, d’un conjunt de teòrics que formularan una esmena a la totalitat a les intencions amb que, inicialment havia nascut la sociologia i que, a més (i aquesta serà seua principal originalitat) qüestionarà els pressupòsits epistemològics (bàsicament el la neutralitat de la ciència) sobre els quals la sociologia s’havia erigit.

Dels treballs d’aquest grup, que podem qualificar de neomarxista (i que inclou autors com Max Horkheimer o Theodor W. Adorno, i que més endavant comptarà amb noms com Herbert Marcuse, Erich Fromm o Jürgen Habermas), sorgirà l’anomenada teoria crítica de la societat. Els teòrics de la teoria crítica s’agruparan en l’anomenat Institut de Recerca Social, associat de la Universitat de Frankfurt (raó per la qual constituiran el que es coneixerà com l‘Escola de Frankfurt).[4]

cxcccx

LA CRÍTICA A LA TEORIA TRADICIONAL

La teoria crítica s’oposa radicalment a la idea d’una teoria pura, allunyada de l’acció social i política (de la praxi). Els membres de l’Escola de Frankfurt insisteixen a subratllar que és impossible la neutralitat en la ciència i molt especialment en les ciències socials, raó per la qual caldrà admetre que les teories i els conceptes sobre els quals aquestes es basteixen depenen de les ideologies i els interessos dominants en el moment històric en què aquells teories i conceptes es construeixen i defineixen, ideologies i interessos que es troben presents de manera més o menys inconscient en l’investigador i el determinen. No hi ha cap ciència sense un interès —conscient o inconscient—que la impulsi, ni cap teoria que no reflecteixi les expectatives de qui l’enuncia. D’acord amb això, hi haurà teories sociològiques conservadores i teories sociològiques que aspirin a la transformació social. En qualsevol cas la neutralitat és impossible i cal exigir a l’investigador que sigui honest en la seua tria, és a dir, que expliciti quina és la seua cosmovisió i que s’autoexigeixi que la seua tasca teòrica estigui presidida per un honest sentit —crític— de la justícia. Pretendre que pot haver-hi una sociologia neutral és un engany (o un autoengany).

D’acord amb això, Horkheimer , Adorno i Marcuse van definir la “teoria crítica” com allò oposat a la “teoria tradicional”, dintre de la qual s’englobava, genèricament, tota la sociologia anterior —exceptuant la teoria marxista i les teories anomenades “del conflicte”—, sociologia que, en general, havia heretat els pressupòsits essencials del projecte comtià, i a la qual acusaven de ser:

  • Conservadora i acrítica i de desentendre’s d’una praxi (d’intervencions veritablement transformadores) orientada per la idea de justícia.
  • Apriorística i, per tant, d’operar per derivació (deducció) a partir de principis generals i últims, en comptes de descansar sobre l’experiència empírica.
  • Pressuposar una immediata i aproblemàtica identitat i adequació entre els concepte i els fets.

La teoria clàssica, per tant, seria ingènua i estaria al servei d’un determinat ordre social, al qual aspirava a perpetuar en l’essencial.

El positivisme comtià (que estableix que en món existeixen fets concrets, tots ells perfectament cognoscibles i mesurables amb precisió, de manera que admeten expressió matemàtica i, per tant, pretesament asèptica) partiria d’una impossible separació absoluta entre el subjecte que coneix i l’objecte conegut. D’acord amb això, des d’aquesta perspectiva teòrica es perd l’aportació del subjecte que fa ciència, s’absolutitzen els fets i es consolida a la pràctica, com ja hem dit més amunt, mitjançant la teoria derivada de la investigació feta sobre aquests pressupòsits, un ordre establert (establish-ment). D’aquesta manera, les ciències perden el seu caràcter transformador i la seua funció crítica.

[1] Tinguem en compte que entre els filòsofs de l’època —els il·lustrats del Siècle des Lumières— existia un consens generalitzat sobre el caràcter irracional dels valors i de les institucions socials tradicionals, que veien com a oposades a la naturalesa humana i inhibidores del desenvolupament humà.
[2] RITZER; George: Teoría sociológica clásica, McGraw-Hill, 2001
[3] Comte se sentia profundament afectat pel desordre social postrevolucionari i era molt crític amb els pensadors francesos de la Il·lustració que havien inspirat i donat suport a la Revolució, alhora, però, pensava que els avenços científics i tècnics feien inevitable el canvi socials, de manera que era impensable retornar al l’Antic Règim i s’imposava la necessitat de donar forma a una nova societat moderna, que superés la inestabilitat revolucionària. Comte confiava en l’evolució natural de la societat, al marge dels transtorns revolucionaris i ajudada per reformes científiques que evitessin desviacions i fessin més ràpid el progrés. Per fer possible aquest programa social calia una ciència de la societat que s’ocupés tant de l’estàtica social (descripció de els estructures socials existents) com de la dinàmica social (el mecanisme del canvi en las societat i de la societat).
La sociologia comtiana es caracteritzava pels següents aspectes:
  • Es tracta d’una sociologia no centrada en l’individu, sinó que empra com a unitat bàsica d’anàlisi entitats com la família.
  • Emfasitza el caràcter sistèmic de la societat.
  • Considera que la sociologia ha d’evitar el conflicte social, que, en conseqüència, veu com a evitable, i que jutja com a intrínsecament perjudicial.
  • És una sociologia que cerca fonamentar-se en l’observació empírica, l’anàlisi històrica comparada i l’experimentació, i que aspira a trobar les propietats i les relacions “naturals” de la societat, i les lleis científiques del canvi social.
Anotem per últim que Comte és un pensador profundament elitista, convençut que les reformes socials només són implementables per l’acció d’una minoria il·lustrada que, servint-se dels coneixements que la nova ciència sociològica li proporciona, operi sobre el conjunt social amb la voluntat d’assolir objectius objectivament desitjables.
[4] Amb l’arribada al poder del Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany en 1933, els seus membres es veuran obligats a fugir d’Alemanya. Després de recórrer diverses ciutats europees, l’Institut per ala Recerca Social s’instal·larà finalment a Nova York, on romandrà fins 1950. Allà s’hi traslladen Adorno i Horkheimer, les figures més destacades d’aquesta etapa (el segon d’ells va ser el seu director). Més endavant, l’escola retornarà a Frankfurt.