descarrega (1)

                                                                                  Moritz Schlick

El primer terç del segle XX va produir-se una renovació del plantejament positivista motivat per la voluntat de deixar definitivament enrere la metafísica clàssica (platonico)aristotèlica i depurar la ciència de qualsevol influència procedent d’ella. Els neopositivistes, en la majoria dels casos pensadors procedents d’àmbits com la matemàtica i la física, i agrupats principalment al voltant de l’anomenat Cercle de Viena,[1] cercaven una renovació de la ciència en base, fonamentalment, a aquest dos aspectes:

 a. L’establiment d’un criteri de demarcació, és a dir d’un criteri que permetés establir què és realment coneixement científic (que seria tant com dir, sense més, vertader coneixement, ja que per als nepositivistes només hi ha una racionalitat i un coneixement: els científics) i què constitueix falsa ciència (pseudociència), és a dir, discursos amb continguts pretesament objectius i informatius però que, en realitat, no són altra cosa que imaginació, opinió subjectiva, literatura o, simplement, il·lusió motivada pel llenguatge (que ens pot arribar a fer creure en l’existència d’entitats que, en realitat no tenen existència efectiva, com ara l’ànimaDéu o la consciència).[2]

 b. La determinació precisa del mètode científic, és a dir, del procediment d’investigació que ens ha de permetre, en base a una interpretació positivista de la realitat (reduint, per tant, aquesta, a fets donats, concrets, observables, quantificables, relacionables entre ells i aprofitables), progressa en el coneixement de manera absolutament segura.[3]

Pel que fa a l’establiment d’un criteri de demarcació, el neopositivistes conclouen que un enunciat -una afirmació- tindrà caràcter científic única-ment si el seu contingut (és a dir, allò que diu) està verificat experimental-ment. Per tant, tot enunciat que pretengui forma part d’un coneixement científic (que pretengui, consegüentment, tenir caràcter científic) ha de tenir un contingut verificable i, per tant, ha de poder-se comprovar experimentalment (ha d’incloure la manera com podrà constatar-se el seu valor de veritat).[4] Del contrari, un enunciat no pot pretendre, legítimament, ser considerat científic, és més, un enunciat de contingut no verificable pròpiament no dirà res respecte de la realitat (no tindrà cap significat cognoscitiu, descriptiu), sinó que, de fet, tan sols aportarà informació sobre els nostres desitjos i preferències (tindrà contingut merament emotiu). El criteri neopositivista de demarcació (que podem anomenar també principi de verificabilitat), per tant, no sols ens permet distingir entre ciència i falsa ciència, sinó que, a més, constitueix un criteri que ens permet distingir entre afirmacions amb significat (descriptiu, s’entén) i afirmacions sense significat (purament emotives, subjectives).

Entre els enunciats pseudocientífics (i no autènticament significatius) trobarem els de disciplines com la metafísica o l’ètica, que farien afirmacions en cap cas verificables (com ara: “existeix una causa final del fenomen X”, “Déu existeix”, “existeix una naturalesa humana que es troba en tots els homes”, “els valors ètics són innats” o “ens trobem sotmesos a un destí inexorable”). És fàcil de veure que els neopositivistes negaran tot caràcter científic a qualsevol afirmació que no tingui fonament empíric (per aquest motiu es coneix també el neopositivisme amb el nom de neoempirisme).[5]

circulo-nombre

TIPUS D’ENUNCIATS SEGONS RUDOLF CARNAP

El que segurament és el més destacat dels teòrics del Cercle de Viena, l’alemany Rudolf Carnap (1891-1970), basant-se en aquest criteri neo-positivista de significat, va establir una classificació general dels enunciats segons la qual aquest podien ser de tres tipus, sent però, únicament significatius, els pertanyents a les dues primeres classes:

a. Enunciats objectius: serien aquells que tractessin sobre entitats con-cretes i experimentables. Aquesta mena d’enunciats, per tant, serien significatius i podríem formar part de les teories científiques.

Exemples d’aquest tipus d’enunciat serien afirmacions com ara: “els lleons són mamífers” o “Berlín és una gran ciutat europea”, ja que, en ambdós casos, existeixen entitats concretes i experimentables que correspondrien als termes “lleó” i “Berlín”, i resulta comprovable si, en efecte, els primers són mamífers i la segona una gran ciutat d’Europa (fixem-nos, a més que, els termes “mamífer”, “ciutat” i “Europa” fan referència també a aspectes concrets i experimentables de la realitat).

b. Enunciats sintàctics: serien aquelles afirmacions que es fan a propòsit de les propietats i característiques estrictament lingüístiques de termes i expressions.

Exemples d’aquest tipus d’enunciat serien afirmacions com ara: “cinc és un adjectiu numeral cardinal” o “en la conferència d’ahir el ponent va pronunciar la paraula Berlín”. En ambdós casos, com pot veure’s, els enunciats empren expressions que fan referència a si mateixes (ús autorreferent) i no a coses del món.

c. Enunciats pseudobjectius o pseudo-sintàctics: es tracta d’afirmacions enganyoses perquè, en elles, si bé sembla que fem referència a coses del món (realitats concretes i experimentables), en realitat ens referim a entitats pròpiament no existents (sense entitat empírica). Aquestes enunciats estarien a mig camí entre els sintàctics i els objectius.

Exemples d’aquest tipus d’enunciat serien afirmacions com ara: “cinc és una idea”, ”el lleó és una espècie” o “els berlinesos formen part de la nació alemanya”. En aquests casos ens trobem davant d’enunciats a mig camí entre els sintàctics i els objectius en els quals, malgrat que no fem altra cosa que referir-nos únicament a paraules o expressions (“cinc”, “lleó”, “nació alemanya”), sembla que estem referint-nos a coses concretes. Així, en el primer exemple, parlem del mot “cinc” com si fos una cosa, de manera que li atorguem “entitat ideal”, en el segon exemple donem a entendre que existeix una entitat anomenada “lleó”, a la qual qualifiquem d’”espècie”(seria, per tant, una cosa del tipus “espècie”) quan, en realitat, l’única cosa que realment existeix és una pluralitat d’individus concrets que responen al nom de lleó. Per últim, pel que fa al tercer enunciat, usem l’expressió “nació alemanya” donant a entendre que existeix alguna cosa en l’ordre real que respon a ella quan, de fet, l’únic que existeix en la realitat són individus concrets que responen al gentilici alemany, o és que algú, algun cop, ha tingut experiència empírica de la “nació alemanya”?

 

descarrega (2)

                                                                                   Rudolf Carnap

[1] Aquest grup (vinculat a d’altres com la Societat per a la Filosofia Empírica, de Berlín, o a grups similars de Varsòvia, Praga, Uppsala, etc.) va sorgir durant la dècada del 1920 al 1930 al voltant de Moritz Schlick, que ocupava la càtedra de Filosofia de la Ciència a la Universitat de Viena. Després de la mort d’aquest (l’any 1936, assassinat per un estudiant nazi) el cercle va dissoldre’s i alguns dels seus membres van anar als Estats Units  on van dedicar-se a l’elaboració (des del 1938) de l’Enciclopèdia Internacional de la Ciència Unificada.
L’any 1929 Rudolf Carnap, Neurath i Hahn  elaborarien el manifest programà-tic del Cercle de Viena, que titularien La concepció científica del món. En ell s’establia que els propòsits essencials del grup eren:
1. Depuració del vocabulari de les ciències empíriques
2. Concreció del significat empíric dels termes teòrics emprats en ciència
3. Unificació de la ciència en base a l’aclariment de els relacions existents entre els enunciats de les diverses teories científiques (les més bàsiques de els quals serien les de la ciència física)
4. Fonamentació de les matemàtiques (identificació dels axiomes o principis elementals de les teories matemàtiques i reducció d’aquests a principis lògics).
5. Depuració de la ciència amb l’eliminació de els disciplines pseudocientífiques (especialment de la metafísica)
6. Establiment del mètode propi de els ciències
7. Desenvolupament d’unes ciències socials plenament empíriques i objectives
[2] Per als teòrics del Cercle de Viena, l’única disciplina filosòfica acceptable és la filosofia de la ciència i, així, en conseqüència, una branca de la reflexió filosòfica com la metafísica resulta, en realitat una activitat intel·lectual sense sentit, ara bé, en fer aquesta consideració cauen en una inconsistència, ja que, no per negar tot valor a la investigació de l’estructura fonamental de la realitat, deixa de ser necessària una descripció d’aquest tipus, raó per la qual el que acaben fent és substituir les teories metafísiques clàssiques per una nova proposta del mateix tipus, però postulada ara al marge de qualsevol justificació i construïda a mida de l’activitat científica moderna i dels interessos socioeconòmics que la impulsen. El positivisme i el neopositivisme oculten, per tant, la seua condició de teoria metafísica, però en ocupar l’espai que deixa buit la metafísica clàssica, passen a desenvolupar la seua funció, sols que, en no voler-se definir com teoria metafísica, dificulten que pugui examinar-se’ls de manera crítica.
[3] Val a dir que tots aquells àmbits del coneixement en els quals no aquest mètode no fos aplicable haurien de passar a ser considerats pseudociència, és a  dir, mera divagació amb cap altre interès que el literari (com veiem, per tant, la qüestió del criteri de demarcació i la del mètode científic es trobarien íntimament relacionades ja que, l’aplicabilitat d’aquest podrà servir-nos per a establir el primer).
[4] Un enunciat que satisfés aquest requisit formarà part de la ciència cas de trobar-se ja verificat, o admetrà ser considerat de tipus científic malgrat no formar part del continguts de la ciència, si és el cas que admet verificació però aquesta encara no s’ha produït (potser perquè encara no existeix manera de procedir a la seua verificació, com s’esdevindria, per exemple, amb un enunciat com ara “hi ha vida intel·ligent en altres planetes”).
[5] Els enunciats de els matemàtiques i de la lògica, serien, però, un cas a part, ja que cap d’aquestes dues disciplines (així ho pensen els neopositivistes) faria referència a realitats empíriques (entitats del món), sinó que, en ambdós casos, es tractaria de ciències formals, és a dir, que de ciències que no versarien sobre continguts concrets (materials) sinó sobre les formes del pensament, és a dir, sobre els principis i les regles del raonament pur (lògica) o del raonament en base a conceptes aritmètics i geomètrics (matemàtiques). En aquests casos trobaríem, per tant, davant d’enunciats a priori.