auguste-comte-by-laura-grigorita[39100]

Si bé podem dir que la ciència que pren com a punt de partida la visió de la realitat que proporciona la metafísica aristotèlica és una ciència empírica en la mesura que parteix de l’experiència (és a dir, de les dades que ens proporcionen els sentits), cal apuntar que el fet que aquesta ciència d’arrel aristotèlica consisteixi essencialment en l’explicació de les causes formal i final dels fenòmens observats, fa que esdevingui una ciència de caràcter formalista i finalista (teleològic) que acaba trobant l’explicació dels fenòmens en “qualitats ocultes” atribuïbles, en darrer terme, a l’element formal de les substàncies involucrades, qualitats que facultarien aquestes darreres per a la realització de certs processos i transformacions, els quals transcorrerien, així mateix, d’una manera predeterminada i perseguirien sempre la finalitat general d’assolir la màxima perfecció possible de cada substància i conservar l’ordre còsmic.

Inevitablement, aquest plantejament general fa que la ciència aristotèlica esdevingui una ciència eminentment erudita i, per tant, no apta per a un desenvolupament tecnològic posterior que en proporcioni un rendiment pràctic, a més de convertir-la en una ciència que tendeix a explicar els fenòmens observats en base a models teòrics previs que després no s’esforça a sotmetre a comprovació experimental (per aquest motiu, els aristotèlics, tendeixen a menystenir aquelles observacions empíriques que contradiuen les seues consideracions teòriques i a valorar únicament aquelles que els verifiquen). Per tot això, la ciència de base aristotèlica se’ns mostra com a insatisfactòria: no resulta apta per al domini, transformació i explotació dels recursos naturals i, a més, en tant que font de coneixement, resulta insegura.

   isaac-newton-655x368

A partir de finals del segle XVI, la ciència de base aristotèlica comença a ser qüestionada i, així, Francis Bacon primer, i Galileu i Isaac Newton més tard, procediran a renovar les ciències naturals tot prescindint de les consideracions de la metafísica aristotèlica i mirant de desenvolupar el coneixement científic de manera autònoma. Com a resultat d’aquest esforç irromp una nova forma d’entendre la realitat que substitueix la vella metafísica aristotèlica. Aquesta nova perspectiva acaba constituint una nova descripció metafísica de la realitat, aquella que anomenem Positivisme, i que, lluny d’entendre l’univers com un conjunt de substàncies constituïdes per un element material i un altre de formal que les defineix i determina les seues accions i efectes, passa a considerar la realitat a partir de les següents consideracions:

a. La realitat consisteix en coses i fets, concrets i observables .

b. Els fets que constitueixen la realitat sónfenòmens consistents en relacions (és a dir, fenòmens en els quals diversos elements es vinculen entre ells d’una manera determinada).

c. Els fets que constitueixen la realitat poden ser coneguts de manera precisa i segura (ja que admeten ser quantificats i expressables de manera matemàtica).

d.  La realitat admet ser manipulada per l’home de manera que li resulti útil, és a dir, que l’home pugui servir-se’n.

Totes aquestes consideracions poden resumir-se dient que la realitat, per a la nova perspectiva positivista, que substitueix l’aristotelisme clàssic, estaria constituïda, no per substàncies (amb un element formal i un  element material), sinó fets donats,[1] cognoscibles a través dels sentits i matematitzables,[2] és a dir, expressables en equacions en les quals es relacionin magnituds mesurables i, per tant, quantificables (com ara l’espai, el temps, la velocitat o l’acceleració), amb la qual cosa, la ciència que se’n derivarà serà una ciència que emprarà com a llenguatge les matemàtiques i se centrarà a descriure com s’esdevenen els fets i no en què consisteixen (no se centrarà, per tant, en la descripció d’essències i primarà, contràriament amb el que succeïa amb la ciència d’arrel aristotèlica, la descripció de la manera com succeeixen les coses, per tal de poder aprofitar els processos naturals i posar-los al servei de l’home).[3]

En definitiva, la perspectiva positivista (que, en realitat, lluny de veure’s a ella mateixa com una nova metafísica, es presenta, més aviat, com la superació de tota metafísica) es limitarà a mantenir-se en el terreny del fets, entenent per fet, no tant els conjunt dades recollides a partir de l’observació sinó les vinculacions –les relacions- que podem establir entre ells, i que constituiran les anomenades lleis científiques.[4] Aquesta nova manera d’entendre la realitat refusa prendre en consideració tot allò que estigui més enllà del fets concrets quantificables.

 LA LLEI DELS TRES ESTATS O ESTADIS

ob_a34ff2_photo-du-2016-03-29-a-07-42

El pensador que va concretar la nova interpretació metafísica de la realitat que es desprenia de la ciència que, al llarg dels segles XVII i XVIII, s’havia elaborat al marge de la descripció aristotèlica de la realitat va ser el francès Auguste Comte (1798-1857).  Comte, autor del Curs de filosofia positiva i enunciador del Positivisme, va establir que la humanitat havia de passar –i, de fet, havia passat- per tres estadis diferents d’interpretació de la realitat al llarg de la seua història.[5] Es tracta de l’anomenada “teoria dels tres estadis”, que Comte va elaborar l’any 1822:[6]

  1. En un primer moment, l’explicació de la realitat que farien els éssers humans es caracteritzaria per la recerca de les causes últimes dels fenòmens. En aquest estadi de l’evolució del pensament humà, la resposta al perquè i al com s’esdevenen els fenòmens es trobaria en l’existència d’éssers sobrenaturals, de característiques divines, que els provocarien i els controlarien. En un primer moment, segons Comte, més que d’éssers sobrenaturals hauríem de parlar de forces (ens trobaríem aquí en un estadi d’explicació de la realitat en termes màgics), més endavant, aquestes forces serien substituïdes per múltiples éssers sobrenaturals (arribaríem, per tant, a un estadi de politeisme) i, finalment, aquesta pluralitats d’éssers divins es reduiria a un únic Déu (estadi del monoteisme).[7] Aquest primer estadi rebria el nom d’estadi teològic (que correspondria a societats organitzades jeràrquicament, a imitació de com s’organitzaria el món: una realitat diversa sota l’autoritat d’un principi diví).
  2. A continuació, s’abandonaria tota referència a entitats sobrenaturals per passar a descriure la realitat en termes de principis i qualitats abstractes inherents a les coses, és a dir: ja no se cercaria l’explicació dels fenòmens en res més enllà d’ells sinó en tendències existents en ells mateixos. Aquest estadi, que seria el propi de la metafísica i la ciència aristotèliques, rep el nom d’estadi metafísic[8] (que correspondria a una època de transició, en la qual, la multiplicitat d’explicacions metafísiques tendiria a generar inestabilitat).[9]
  3. Finalment, els humans renunciarien a plantejar-se la pregunta sobre el perquè del fenòmens i quina seria la seua darrera causa i se centrarien a explicar com aquests fenòmens s’esdevenen, és a dir, cercarien la llei que segueixen. En aquest estadi els humans haurien renunciat, almenys en principi, a un saber total, absolut, i es conformarien a esbrinar com transcorren els esdeveniments i, aleshores, a saber com influir en ells. Ens trobaríem, arribats a aquest punt en l’estadi positiu (que correspondria a les societats industrials modernes).

En l’actualitat ens trobaríem en ple desenvolupament d’aquest tercer estat, o estadi positiu dels coneixements, que representaria la maduresa intel·lectual de la humanitat. En aquest estadi, la concepció de la realitat seria la que hem exposat més amunt i la ciència que s’elabora:

  • Se centra exclusivament en les dades i, per tant, és estrictament empírica. Evita tota referència a essències i fins en la naturalesa.
  • Permet el domini i l’explotació il·limitats de la realitat.[10]
  • Fa possible un procés efectiu en l’ordre tecnològic que comporta una millora en els condicions de vida de la humanitat.
  • Exclou les disputes basades en diferents concepcions metafísiques subjectives.
  • Facilita la unificació de totes les ciènciespresentant-les com a branques diferents d’un coneixement únic en obrir la porta a la reducció dels fenòmens biològics a fenòmens químics i aquesta darrers a fenòmens físics.[11]

LA CLASSIFICACIÓ DE LES CIÈNCIES

Comte proposa una classificació de les diverses ciències segons el seu grau de positivitat, és a dir, segons el seu grau de formalització (reducció a teories compostes per lleis expressades en termes estrictament matemàtics). Comte, que considera que una ciència, com més antiga sigui, és a dir, com més temps fa que es cultivi, més haurà avançat el seu procés de positivització, estableix la següent gradació:

Grau de positivitat

decreixent

Matemàtiques

Nivell de complexitat

creixent

Astronomia

Física

Química

Biologia

Sociologia

La ciència més formalitzada de totes (aquella que, per tant, més ha avançat pel camí de la seua positivització) és la matemàtica, seguida de l’astronomia i de la física, (aquestes tres són, de fet, les ciències més antigues). Tot seguit trobaríem la química i la biologia, ciències més modernes que encara no han assolit la seu total formalització. Finalment trobaríem la sociologia, és a dir la ciència dels fenòmens socials, basada en l’observació dels esdeveniments registrats en les societats humanes, esdeveniments que admetrien tractament estadístic i serien formulables en forma de lleis anàlogues a les de la física (de fet, Comte sovint es referia la sociologia com a física social). Aquesta darrera ciència seria la més nova de totes i, per tant, aquella que es trobaria en un estadi de desenvolupament més inicial i presentaria un menor grau de formalització.

Com més nova i menys formalitzada estigui una ciència menys seguretat oferirà i més complexitat mostrarà en els seus continguts i en els seus mètodes d’investigació, mentre que, com més antiga i formalitzada sigui, més certesa aportarà i menys complexitat de tractament suposarà. D’acord amb això, la sociologia seria, per tant, la més complexa i més insegura de les ciències, però val a dir que és també, sens dubte, la més important de totes i aquella que mereix més atenció perquè, a mesura que es desenvolupi, permetrà el tractament científic dels problemes socials i, d’aquesta manera, obrirà la porta a una organització perfecta de la societat i a la resolució definitiva de qualsevol problema comunitari que pugui existir, en l’actualitat o en el futur.[12] Una ciència sociològica positiva, superarà les interminables disputes que genera actualment la filosofia social i política (és a dir, la reflexió precientífica en la qual encara ara ens movem a l’hora d’abordar aquestes qüestions, una reflexió més pròpia d’un estadi metafísic de desenvolupament del coneixement) i ens proveirà d’un coneixement plenament objectiu i, alhora, pràctic, que conduirà a la completa regeneració de la societat, posant fi a la inestabilitat social i política.

180px-National_Seal_of_Brazil_(color).svg

Per finalitzar aquest article serà bo fer explícit que la ciència no és mai neutral, sinó que, per contra, tota ciència respon a una perspectiva metafísica de la realitat que subjau a ella i que duu implícita quina mena de ciència serà possible, quina serà la finalitat d’aquesta ciència i quina mena de societat es construirà al voltant d’ella i de les seues conseqüències. Resulta del tot imprescindible ser conscients d’això i conèixer sobre quina concepció de la realitat descansa el discurs científic. Sense aquest coneixement ens exposem a què la ciència i les seues conseqüències ens dominen a nosaltres, en compte de ser nosaltres els qui posem la ciència al nostre servei. Una sociologia destinada a garantir l’estabilitat social -tal com concebia aquesta disciplina A. Comte- esdevé una ciència conservadora que anteposa el tot social als individus que l’integren, als quals acabarà posant al servei de la conservació d’aquest tot. Així mateix, una ciència natural positivista estimularà la dominació de l’entorn, en comptes de prioritzar la integració harmònica de l’ésser humà en ell, al mateix temps que promourà la producció industrial i, amb ella, un sistema econòmic expansiu que idolatra el creixement pel creixement. Contràriament al que sol imaginar-se, per tant, la ciència, en tant que construcció humana, no està mai exempta d’ideologia. L’única manera de controlar aquesta, és a dir, de tenir una actitud crítica davant d’aquesta tenint-la present i coneixent-la.


[1] L’expressió “positiu” s’empra per a designar allò que està establert, és a dir, que trobem com a ja donat. Així, parlarem de religió o de dret positius per a referir-nos a les religions històriques concretes o als codis legals que troben elaborats i donats. “Positiu”, per tant, significa tot allò que es pot considerar un fet o una dada que ens limitem a constatar.
[2] Així, per exemple, Isaac Newton, decidit a prescindir de les nocions aristotèliques, conceptualitzà l’univers a partir de magnituds mesurables aptes per ser tractades matemàticament (val a dir que, en això seguí l’exemple iniciat per Descartes i Galileu). Així, Newton es limità a establir que la matèria té les propietat de l’espai(extensió en l’espai), el temps (duració en el temps), i massa, aquesta darrera entesa com a quantitat de matèria o resistència al canvi de moviment o a la sortida del repòs. En base a aquestes tres nocions va poder definir el concepte de força, que es limità a definir com la “influència d’un cos sobre un altre”, amb la qual cosa deixà la porta oberta a la possibilitat d’imaginar accions a distància (i no sols per contacte directe). Amb aquest senzills conceptes, Newton es disposà a elaborar una dinàmica, o teoria universal del moviment, enterament plantejable en termes matemàtics i que fes possible explicar la llei segons la qual transcorre qualsevol moviment (inclòs els dels cossos celests, motivats per una enigmàtica “força de gravitació universal”)* i permetés calcular els valors que caracteritzarien cada moviment en un moment determinat. Els tres principis fonamentals d’aquesta dinàmica newtoniana serien, senzillament: (1) Tot cos roman en estat de repòs o de moviment rectilini i uniforme a menys que una força l’obligui a canviar (“llei de la inèrcia”). (2) Els canvis que ocorren en la quantitat de moviment són proporcionals a la força motriu (F = m.a) i es desenvolupen en el sentit d’aquesta força. (3) Tota força exercida sobre un cos  en genera una lalra d’igual intensitat i sentit contrari (“llei de l’acció i la reacció”).
* Newton, a l’hora d’explicar per què els cossos cauen a terra postulà l’existència d’una “força” d’atracció, que passà considerar un atribut de tot cos material, de manera que suposà que qualsevol partícula de matèria atreu totes les altres.
[3] Resumint: ja no es tractarà, per exemple, de saber en quina cosa consisteix un fenomen com la gravetat, sinó de saber quina es la llei que la gravitació segueix per tal de poder-la superar-la i aprofitar per als nostres fins.
[4] Així, i seguint l’exemple que hem estat utilitzant fins ara, ara ja no es tractarà de saber en què consisteix la gravetat, sinó en conèixer la llei segons la qual els cossos s’atreuen en l’espai, és a dir, el que coneixem com a llei de gravitació universal, que posa en relació magnituds mesurables com la distància i la massa i que estableix, en expressió matemàtica, que dos cossos en l’espai s’atreuen amb una força directament proporcional al producte de les seues masses i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa. Amb això no sabem quina cosa és gravetat, però sí que disposem d’un coneixement que ens permetrà, si convé, superar-la i, en tot cas, posar-la a la nostra disposició.
[5] De fet, Comte afirma que aquesta evolució en tres estadis hauria estat experimentada per la humanitat en el seu conjunt, però que, també, seria experimentada per cada individu particular, al llarg de la seua vida. Aquesta teoria, per tant, seria, una teoria del desenvolupament de la humanitat al mateix temps que una teoria del desenvolupament psicològic individual.
[6] Sembla que, en realitat, la “teoria dels tres estadis” hauria estat enunciada per primer cop pel comte de Saint-Simon, de qui Comte va ser secretari.
[7] Val a dir que, en l’actualitat, els antropòlegs (és a dir, els estudiosos de les cultures humanes) estableixen que, en realitat, el monoteisme seria anterior al politeisme, de manera que s’hauria produït una evolució en el pensament religiós que aniria des de l’afirmació de l’existència d’una única i gran divinitat, a una pluralitat de Déus per, més endavant, retornar a la unitat d’allò diví, aquesta vegada, entesa, però, com un ésser únic transcendent i no com una força única rectora de la realitat, que és, de fet, com s’entendria aquell monoteisme més primitiu.
[8] Si traduïm aquests dos primers estadis del desenvolupament del pensament humà en termes d’evolució de la intel·ligència humana, veurem que equivaldrien a aquell estadi del desenvolupament d’aquesta en el qual el nen sol interpretar tot allò que l’envolta en termes antropomòrfics, alhora que i li costa establir una diferenciació clara entre l’ordre humà i l’ordre natural. Així, el nen, en un primer moment del seu desenvolupament intel·lectual, sol creure que, si la pilota va cap a ell és perquè la pilota és seua, alhora que creu que el seu pare és capaç d’aturar la pluja o que les muntanyes han sorgit perquè els homes van plantar pedres que, després, han crescut.
[9] Un exemple de disputa originada per la pluralitat de concepcions metafísiques seria la que es derivaria de la diferent interpretació de l’essència humana. Així, mentre que per a alguns l’ésser humà seria un animal racional, per a d’altres seria essencialment un homo sensualis, de manera que, en comptes de prescriure-li una vida basada en la saviesa, tendirien a prescriure-li la vida basada en la recerca de plaer i l’evitació del dolor i les sensacions desagradables. Encara per a uns altres, però, l’ésser humà seria bàsicament, un homo faber, és a dir, algú caracteritzat per relacionar-se amb allò que l’envolta a través del treball transformador (de la naturalesa). I podríem fer encara més llarga aquesta llista de concepcions metafísiques i de conseqüències derivades d’elles.
[10] De fet, la finalitat de la ciència no és altre que el domini de la naturalesa. La ciència, així, té l’objectiu d’establir lleis que ens permetin fer previsions (tal com ho dirà Comte: “Ciència, per tant previsió; previsió, per tant, acció.”)
[11]  Seria l’anomenat procés de fisicalització.
[12] Així ho plantejava Comte, que, de fet es considerat el pioner d’aquesta ciència.