free-will

En tractar de la qüestió de la llibertat, Descartes es veu immers en una antiga polèmica teològica que s’havia revifat amb ocasió de la reforma luterana. Es tracta de la disputa a propòsit de si és compatible la llibertat humana (és a dir, l’afirmació que l’ésser humà és lliure i, per tant, responsable dels seus actes), amb l’existència de Déu i, per tant, d’un principi absolut, omniscent, que crea la realitat, una realitat que, per tant, li és coneguda, des de tota l’eternitat, en tots els seus aspectes, des del més importants fins als més insignificants, tant els actuals com els futurs. ¿Com podem continuar mantenint que l’ésser humà és lliure d’actuar en un sentit o en un altre si en la noció del principi creador de la realitat es troba la idea que aquest principi coneix absolutament la seua obra i, per tant sap com evolucionarà i que succeirà en ella? Un creador així, ¿no crea una realitat amb una història predeterminada (predestinada), des del principi, en tots els seus aspectes? Sembla que hàgim de concloure que Déu, en crear les criatures, és coneixedor de com actuaran aquestes, cosa que equivaldria a dir que té previstes les seues accions i, per tant, sap, des de tota l’eternitat, qui mereixerà recompensa i qui es farà creditor de càstig. Sembla, en conseqüència, que els homes estem predestinats a ser com som i, aleshores, a la salvació o a la condemnació eternes.

Aquesta dificultat teològica havia estat abordada ja en temps antics per Agustí d’Hipona, que s’hi va referir en termes força ambigus, de manera que la polèmica no va quedar tancada.[1] Al segle XVI, el teòleg, filòsof i advocat francès, Joan Calví,[2] establert primer a Basilea i, més endavant a Ginebra, es decantà decididament per la idea de la predeterminació dels actes humans, que recollí en la seua doctrina de la predestinació. Segons aquest teòleg, és contradictori pensar que els humans, a partir d’actes lliurement volguts per ells, es poden fer creditors de la salvació, perquè, d’admetre-ho, estaríem concloent que l’home pot forçar una decisió de Déu, la qual cosa és incomptable amb la idea d’omnipotència divina. Cal acceptar, per tant, que tots som creats amb un destí preestablert i, així, mentre uns arriben a l’existència ja condemnats, els altres, ho fan salvats. Coherentment, amb això, els primers es tendiran a conduir-se amb malícia, mentre que els segons es mostraran mereixedors del premi al qual ha estat predestinats.[3] No cal dir que aquest plantejament xocava frontalment amb la doctrina catòlica de la salvació a  través de els bones obres, segons la qual serien els nostres actes els qui parlarien per nosaltres el dia del Judici.

Davant d’aquest qüestió, Descartes sembla, tot i que en algun moment es va mostrar més aviat favorable a una doctrina de la predestinació de tipus calvinista,[4] sembla haver acabat defensant mostrant-se partidari de la mateixa solució que adduirien els jesuïtes[5] i que havia estat formulada per primer cop en el llibre Concordi liberi arbitrii cum gratiae donis, per Luís de Molina, sj (1535-1600), professor a les universitats de Coïmbra i Èvora.[6]

Així, Descartes, en una carta adreçada a la princesa Isabel, de Bohèmia, intenta fer compatible l’omnisciència divina amb el lliure albir de la criatura afirmant que cal admetre que Déu coneix, des de tota l’eternitat, quines seran les accions del homes i, per tant, qui se salvarà i qui es condemnarà, però aquest coneixement no implicaria realment que els actes dels homes estiguin predeterminats per Déu en el sentit que no siguin actes lliures, ja que l’acció creadora de Déu hauria predisposat, únicament, les situacions en les quals els homes actuaran, amb la qual cosa, certament, hauria creat les condicions perquè les obres d’aquests siguin unes i no unes altres (i és que una acció determinada seria el resultat de la combinació de la predisposició existent en cada home i de les circumstàncies concretes en les quals aquest home es troba), però que l’acció d’un home sigui una de concreta en aquella situació no implica que no sigui volguda per aquell que la duu a terme, i en la mesura que aquella acció (que, certament, es realitzarà perquè Déu ha creat l’ocasió perquè es faci efectiva), és lliurement volguda pel seu agent, diem que és lliure, i és que, en el sistema cartesià, llibertat, recordem-ho no és res més que lliure assentiment a allò que la raó (la recta raó o una raó confosa) ens mostra com a vertader o moralment correcte, així, n’hi haurà prou amb considera una acció com a volguda pel seu agent per concloure que és lliure.

Descartes explica, en la carta a la que hem fet referència, exposava aquesta tesi mitjançant un exemple: un rei, entre els decrets del qual es troba l’estricta prohibició dels duels i els combats, ordena a dos dels seus súbdits, que sap perfectament que són enemics irreconciliables, que vagin, al mateix temps, a un lloc determinat. El rei és totalment conscient que, quan els dos homes es trobin, es produirà una lluita, però, encara que el rei prevegi la lluita i la provoqui, no podem dir de cap manera que determini les voluntats dels seus súbdits. L’acció d’aquests es deu a la lliure decisió d’ambdós i, en conseqüència, hem d’admetre que és lliure. El rei (Déu) crea l’ocasió i, amb ella, podem dir que posa a prova els seus súbdits, és a dir, els tempta, però en cap cas no anul·la la seua llibertat. El rei (Déu) sap des de bon començament què passarà, però no actua ell a través dels seus súbdits, dels quals no es pot dir que no siguin responsables del seu acte.[7] Apuntem, per últim, que, a diferència dels dos súbdits del rei, l’home (la criatura) podria comptar amb l’ajuda de la gràcia divina per superar les proves a les quals és sotmès.[8]

535799193-612x612
[1] Val a dir, però, que el posicionament d’Agustí d’Hipona en aquesta qüestió semblava decantar-se més aviat cap a la negació de la llibertat humana, la qual seria, per tant, merament il·lusòria.
[2] Jean Calvin (1509-1564) fou un dels teòlegs que, al segle XVI, van iniciar la tasca de reforma de l’Església Catòlica. La reforma calvinista manté diferències significatives amb l’endegada per Luter, tant pel que fa  a l’organització eclesiàstica, com a la doctrina teològica subjacent. El calvinisme és el plantejament que ha exercit més influència entre els cristians protestants i, en l’actualitat, és professat per les esglésies protestants de França, Holanda i Escòcia, es troba àmpliament difós per països com els Estats Units i Suïssa i constitueix un dels fonaments doctrinals de l’Església Anglicana.
[3] Entre els seguidors de Calví es va difondre la idea que es pot conèixer qui es troba entre el nombre dels salvats pel fet que, aquests, ja experimenten durant la seua vida terrenal el favor diví. D’acord amb això, aquests calvinistes es van afanyar a identificar quins senyals posarien de manifest que una persona està predestinada a la salvació, concloent que, entre aquest es trobaria la riquesa econòmica i la fortuna social (el sociòleg alemany Max Weber, en l’assaig L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, va veure en la difusió d’aquestes idees la llavor del futur desenvolupament de l’economia capitalista, tot just experimentat en aquella part d’Europa en la qual el calvinisme va gaudir de major difusió, i això perquè entre els calvinistes l’enriquiment econòmic personal no hauria estat vist com res blasmable -com sí s’esdevenia en el context cultural catòlic- sinó, ben al contrari, com una mostra de favor diví i, per tant, de virtut i qualitat personal).
[4] En el marc d’una controvèrsia mantinguda entre teòlegs holandesos (gomaristes i arminians), Descartes es va decantar del costat dels qui defensaven de manera estricta aquest plantejament. No ens ha de sorprendre que Descartes, en algun moment, es mostrés favorable a una doctrina que negava la llibertat humana (que, per a ell podia considerar-se, com hem vist, el primer dels coneixements innats) si tenim recordem que, per llibertat, no entenia elecció entre diverses possibilitats indiferents entre si, sinó assentiment a allò que la raó ens mostra com a vertader o moralment correcte. La llibertat cartesiana, per tant, és mera acceptació incondicionada.
[5] La indefinició mostrada per Descartes en aquest qüestió resulta coherent amb la per ell voluntat mostrada de no entrar en polèmiques teològiques (o mantenir-se neutral en elles). En aquest mateix sentit arribaria a afirmar que la millor actitud a prendre en aquest problema és reconèixer que la seua solució transcendeix el poder del nostre coneixement.
[6] Per aquest motiu aquest doctrina serà coneguda com molinisme.
[7] Diríem que la causalitat divina i la causalitat humana concorren en tot acte, cadascuna d’elles és necessària, però cap de les dues és suficient per i mateixa.
[8] Justament, pel que fa a l’acció de la gràcia divina se suscita una nova dificultat que constituiria la segona part d’aquesta polèmica al voltant de la llibertat humana. Ara el problema se centraria a fer compatible la llibertat de qui obra correctament amb el necessari ajut que tothom que obra rectament ha de rebre de Déu a través de la gràcia divina (i és que, recordem-ho, l’ésser humà seria una naturalesa caiguda, tacada per un pecat original que fa impossible als homes la virtut, si no compten amb l’auxili de Déu que, apiadant-se de la seua criatura, col·labora amb ells quan se n’han fet mereixedors). Aquesta qüestió es plantejaria en els següents termes: ¿pot ser encara lliure la voluntat de l’home que, auxiliat per Déu, compta amb la seua gràcia? ¿No seria la gràcia divina irresistiblei, per tant, aquell que l’experimenta, estaria actuant mogut per Déu i no per la seua pròpia voluntat, que quedaria anul·lada? No és Déu qui fa les bones accions a través de nosaltres però sense ser nosaltres res més que peons enterament en les mans del creador?
Davant d’aquesta dificultat, els molinistes argumentarien que Déu atorga la seua gràcia a aquells que la demanen, però malgrat que aquesta gràcia seria, per si mateixa, suficient per conduir l’home pel camí recte, roman en l’home com un mer ajut possible (potencial) que sols  serà eficaç (és a dir, mourà efectivament a actuar) si la voluntat de l’home coincideix amb ella, mentre que si l’home, des de la seua llibertat, nega la seua col·laboració, aleshores aquesta gràcia romandrà ineficaç. En definitiva: les bones obres són només mèrit de Déu, però exigeixen la lliure submissió de l’home. En aquesta qüestió la postura luterana serà clarament diferent: la gràcia divina és irresistible, per tant, qui obra rectament ho fa únicament perquè Déu actua en ell, de manera que l’únic mèrit de l’home és a la fe, perquè la gràcia es rep com a resposta a aquesta fe, la qual, però, s’abraça des de la llibertat.
En contradicció amb el plantejament molinista, va formular-se al segle XVII, en el si del món catòlic, una doctrina sobre la gràcia clarament determinista (és a dir, incompatible amb el manteniment de la llibertat humana). Els defensors d’aquesta doctrina rebrien el nom de jansenistes, que derivaria del cognom del teòleg que el va formular, l’holandès Cordelis Jansen 1585-1638), professor a la Universitat de Lovaina i autor de l’Agustinus. En aquesta obra, Jansen concloïa, a partir d’un estudi aprofundit de l’obra d’Agustí d’Hipona, que la gràcia divina era irresistible, de manera que l’home es veia determinat a actuar segons el seu mandat. Ell jansenisme va gaudir d’una bona acollida a França, trobant-se el nucli divulgador d’aquesta doctrina al monestir de Port-Royal. Entre els jansenistes francesos trobem el filòsof i matemàtic Pascal, a més de molt cartesians. El mateix Descartes, en alguna ocasió, es va mostrar partidari d’aquesta doctrina.