europanaciones

Els estats, tal i com els coneixem en l’actualitat, comencen a gestar-se a les darreries del segle XIV a Europa occidental, sent la primera fase de la seua construcció un dels aspectes que ens permeten singularitzar el període històric que anomenem Renaixement i distingir-lo dels segles anteriors, agrupats sota la denominació genèrica d’Edat Mitjana. Aquest model d’estat, és a dir, d’organització politicoinstitucional d’una societat humana, propi de l’Occident europeu (i que acabaria sent exportat a la resta del continent i, amb l’expansió europea, primer a Amèrica i, més endavant, a la resta dels continents, exportat i imitat pertot el món), és conegut amb la denominació genèrica estat-nació, que vol donar a entendre que la societat estatalment organitzada segons aquest patró és una societat culturalment homogènia, és a dir, una única nació. El problema és que això rarament és cert, perquè històricament, els estats moderns són, per regla general, fruit d’herències heteròclites afaiçonades per unes poques famílies dirigents i/o de la dominació militar que una unitat política determinada ha aconseguit exercir sobre d’altres comunitats veïnes, a les quals ha imposat el seu poder i organització estatals,[1]de manera que les diverses entitats polítiques resultants a principis o en el transcurs de l’anomenada Edat Moderna es trobarien integrats per diverses comunitats culturals diferents,[2] una de les quals, però, dotada generalment caràcter hegemònic (sobre una base militar i/o demogràfica), s’atorgaria el paper titular de l’estat i, llavors de dominadora de la resta. Freqüentment, aquesta comunitat central i hegemònica del nou estat cercar donar-li forma i unitat a partir de la subordinació i, tot sovint, del sotmetiment de la resta de les comunitats, a les quals es voldrà  residualitzar o, fins i tot, fer desaparèixer, bé mitjançat l’extermini físic o l’expulsió (aquest seria el cas, per exemple, dels armenis dins de la moderna Turquia), bé per assimilació cultural, generalment acompanyada per la minorització demogràfica de la comunitat sotmesa dintre del seu propi territori (aquest seria el cas dels corsos a la República Francesa, d’Irlanda, mentre aquesta va romandre en mans d’Anglaterra i de l’imperi britànic, o dels catalans els gallecs i els bascos en el Regne d’Espanya), o bé combinant tots dos procediments (com, per exemple s’ha esdevingut al continent americà, en relació amb les seues poblacions originàries).[3]

En el marc de la problemàtica específica dels estats s’entenen a ells mateixos com a estat-nació, l’heterogeneïtat interna habitual de la gran majoria d’ells comporta que, si pretenen organitzar-se com a sistemes democràtics, hagin d’enfrontar-se a la qüestió de la definició de com s’entén el seu poble, és a dir, el seu cos social, sobre el qual recau el principi de sobirania popular. Dit d’una altra manera: la gran majoria dels estats s’enfronten al problema de com s’entén el subjecte de les decisions polítiques que s’hi adoptaran (com un tot o com un conjunt de parts constituents, que caldrà definir i decidir quins consensos caldrà que s’estableixin entre elles). Aquest és un problema de gran importància perquè, en la mesura que un estat englobi diverses nacionalitats, de no plantejar-se una solució equitativa,[4] a aquesta diversitat, es cauria pel pendent de permetre que la comunitat demogràficament hegemònica pogués acabar imposant la seua voluntat a la resta de les comunitats que hi coexisteixen, a les quals, per tant, pot acabar sotmetent (fins i tot en aquelles qüestions que afectin la seua supervivència com cultura humana diferenciada),[5] posant en marxa mecanismes com els descrits més amunt per avançar en el model estat-nació. Se suscita, per tant, el problema de com garantir el respecte a les comunitats menys nombroses dintre de les fronteres de l’estat (que tanmateix poden ser majoritàries en estat veïns). La manera de resoldre aquesta qüestió[6] determinarà la qualitat del sistema democràtic resultant, el qual pot arribar ser una autèntica democràcia presidida pel principi de justícia (i tinguem en compte que, en política, aquest principi és el més important de tots perquè, al cap i a la fi, ¿per què considerem les democràcies els sistemes polítics més legítims i desitjables,[7] si no és perquè són els que ens apareixen més justos amb la llibertat i la dignitat humanes?)[8] o una democràcia d’escassa qualitat que amagaria una veritable tirania de la majoria.[9]

Resumint: si bé en termes democràtics, l’opció que obté el nombre més gran d’adhesions es considera la triomfadora (principi de la majoria), l’absència d’homogeneïtat en les col·lectivitats humanes i el perill que els grups majoritaris tiranitzin els minoritaris, fa que, en tot sistema democràtic avançat calgui reconèixer a les minories uns drets consagrats, entre els quals, en el cas de les minories de caràcter cultural, el dret essencial de poder-se convertir en majoria si opten per constituir-se en comunitat separada, dotada de la seua pròpia organització estatal, al marge de la resta de grups socials, amb els quals, fins aquell moment, havien estat convivint. Aquest dret essencial és conegut amb el nom de “dret a l’autodeterminació”, reconegut com a ius cogens (és a dir, com a “dret nat” inalienable) de tota comunitat humana singular.

[1] Efectivament, els estats-nació culturalment homogenis o que, almenys, s’apropen a aquesta homogeneïtat, solen constituir excepcions i generalment són exemples de comunitats que han aconseguit escapar de la dominació d’unitats polítiques veïnes expansives (aquest seria, per exemple, el cas de Portugal, que, no sense dificultats fa reeixir a mantenir la seua independència davant de Castella, l’expansió de la qual donarà lloc a l’actual Regne Espanya, o de Finlàndia, que asseguraria la seua independència en lluita contra la dominació estrangera, inicialment la sueca i, posteriorment, la més dura i sagnant dominació russa).
[2] Quan parlem de minories, però, no ens referim només a les de caràcter cultural, sinó, dintre d‘aquesta denominació podrien incloure’s també altres tipus de grups humans com ara les minories de caràcter religiós, que poden sorgir, com les de caràcter cultural, de l’evolució de els fronteres de l’estat, però que podrien ser també producte d’immigracions o conversions parcials de la població.
[3] El procés de d’eliminació física d’una comunitat humana rep el nom de genocidi (que podria traduir-se com “mort d’un poble”). Anàlogament, l’extermini d’una cultura (que té com a punt principal la desaparició de la llengua en la qual la cultura en qüestió es vehicula, és a dir, el lingüicidi) és conegut com genocidi cultural etnocidi.
[4] Entenem “equitat” com a sinònim de la noció de “justícia”, que implica “tractar igual el que és igual i diferent el que és diferent” o, dit d’un altra manera “donar-li a cada u el que li correspon”.
[5] O també cap plantejar la possibilitat que diverses comunitats s’aliïn per dominar la resta.
[6] El respecte escrupolós d’una minoria cultural en el si d’un estat implicaria, el reconeixement constitucional de la seua existència, acompanyat, pel cap baix del reconeixement del seu dret a l’autogovern, de la reserva d’una part equitativa dels càrrecs corresponents als organismes decisoris essencials de l’estat (com ara el tribunal suprem i el constitucional) perquè siguin ocupats per representants seus, i del reconeixement a les institucions pròpies del grup minoritari del dret de vet sobre determinades decisions de les institucions estatals (tres coses que caldria que fossin, com la mateixa existència de la minoria, constitucionalment reconegudes). 
[7] Almenys com els menys dolents dels sistemes de govern, tal com les qualificava Winston Churchill, primer ministre del Regne Unit de la Gran Bretanya i d’Irlanda del Nord durant la Segona Guerra Mundial).
[8] Val a dir que els estats autoritaris intenten presentar-se, davant de la seua opinió pública i de l’opinió pública internacional, com a estats democràtics, i amb aquesta finalitat organitzen referèndums i eleccions a cossos legislatius, encara que ni els uns ni les altres tinguin garanties i els cossos legislatius en qüestió no siguin altra cosa que decorats que serveixen de coartada a polítiques dictatorials).
[9] Entre els estats democràtics que s’han preocupat de respectar les minories que engloben es troben exemples com Canadà (un estat federal un dels estats del qual, el Quebec, és de població originàriament francesa i francòfona, a diferència de la resta dels estats, bàsicament anglòfons, i que, a més, engloba diversos pobles amerindis), Bèlgica (on la meitat de la població, a Flandes, és de llengua i cultura neerlandeses i l’altra meitat, a Valònia, de llengua i cultura franceses) o Dinamarca (que engloba la província de Groenlàndia, la terra pròpia dels inuit o esquimals, sobre la qual tenen plenament reconeguda la seua sobirania). Tanmateix, el més habitual són els estats en els quals la diversitat cultural i la pluralitat nacional són negades i on s’intenta uniformitzar la població sota cultura de la comunitat hegemònica. Aquest és el cas d’estats com Turquia (que ni tan sols admet que es pugui dir que hi hagi kurds entre els seus ciutadans i es refereix a ells qualificant-los de “turcs de les muntanyes” o, coma molt, de “turcs d’origen kurd”) o l’Estat Espanyol, on, per exemple, és habitual usar la denominació “llengua espanyola” per referir-se  a la llengua castellana —una de les quatre que s’hi parla—, a la qual, d’altra banda, tendeix a qualificar-se de “llengua comuna”, alhora que s’estableix, —en el paràgraf Primer de l’article 3r del Títol I de la Constitució Espanyola—, que tots els ciutadans de tenen el deure de conèixer-la, mentre que, al mateix temps, la jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol deixa ben clar que ningú no té, en principi, l’obligació de conèixer, i molt menys usar, la resta de les llengües parlades a l’Estat —i això encara que es tingui residència en un territori on la llengua pròpia sigui una altra diferent del castellà—, i que, aquestes, fins i tot, podrien perdre la seua consideració llengua cooficial dels seus respectius dominis lingüístics si una majoria de la població resident en ells així ho decideix (cosa que no és inimaginable si tenim en compte que qualsevol ciutadà espanyol d’origen castellà que adquireix domicili administratiu en una d’aquests territoris passa a ser considerat immediatament ciutadà d’aquella comunitat i a disposar de tots els drets de participació política, i si tenim en compte que cap d’aquests comunitats té competències en matèria d’immigració). Així mateix, l’Estat Espanyol no reconeix cap mena de sobirania sobre els seus respectius territoris a les nacionalitats, diferents de la castellana, que engloba (en aquest sentit, ca recordar que quan, en la darrera reforma estatutària, el Parlament de Catalunya, va incloure —per acord de gairebé el 88% dels seus diputats— la qualificació de Catalunya com a nació, les Corts Espanyoles van relegar aquesta qualificació al preàmbul del nou estatut, on deixava de tenir cap validesa jurídica i, a més, posteriorment, el Tribunal Constitucional va remarcar —fins a setze vegades- que, efectivament, la qualificació de Catalunya com a nació estava mancava de valor legal, afegint, a més a més, l’aclariment que “los catalanes són una subespecie del género español”). Anotem, per últim, que l’Estat Espanyol tampoc no admet l’establiment quotes en la composició de les seues principals institucions per tal que totes les nacionalitats que el componen hi pugui estar proporcionalment representades i puguin barrar el pas a lleis disposicions o sentències discriminatòries.