QUÈ ENTENEM PER “SOCIALITZACIÓ”?

dffaf

Per explicar què és la socialització podem servir-nos de la definició que en fa Émile Durkheim. Per a aquest autor la socialització és el mecanisme d’integració d’un individu en la societat, mitjançant el qual un subjecte adquireix les eines físiques, culturals, intel·lectuals i morals necessàries per a actuar en el seu si.

Per a Durkheim part més important del procés de socialització consistiria a fer partícip l’individu del que anomena la consciència col·lectiva de la societat en què s’integra, que englobaria els valors i creences característiques de l’entorn social. Amb l’assimilació d’aquesta consciència col·lectiva es proporcionaria als subjectes la disciplina que els cal per controlar les passions que amenacen de sotmetre’ls (socialització moral), se’ls facilitarien els hàbits i els significats culturals que els convertiran en aptes per interaccionar amb la resta dels individus del seu entorn (amb els quals compartiran aquestes eines i significats) i, finalment, es contribuiria a desenvolupar en ells un sentiment de pertinença que és condició de possibilitat per despertar-los un sentit de respecte a la societat i la voluntat de ser-li útil.

En qualsevol cas, la socialització en els valors i les creences de l’entorn cercaria que els subjectes acceptessin voluntàriament les regles que prescriuen el tipus de conducta que s’espera d’ells en el si de la societat (regles que, en darrer terme, s’han desenvolupat per donar resposta —ateses les condicions de l’entorn físic en què aquesta societat s’ha constituït— a les necessitats humanes, tant fisiològiques com psicològiques, dels individus que la formen). Se cercaria, per tant, no el sotmeti-ment de l’individu, ni tampoc una acceptació mecànica de certs principis i regles de conducta, sinó el lliure consentiment per part de l’individu socialitzat (és a  dir, que vulgui actuar segons tals principis i regles).

En definitiva, podem dir que el procés de socialització, en el seu conjunt (a través del qual es connecten les diverses generacions que se succeeixen en un entorn cultural determinat i es reprodueix la seua cultura), ha de ser entès com un procés d’adaptació al context social gràcies al qual l’individu esdevé capaç de sobreviure-hi i desenvolupar-s’hi. I tot i que aquest procés de socialització és especialment intens en els anys d’infantesa del subjecte, cal que s’allargui durant tota la seua vida, perquè, d’aquesta manera, pugui mantenir-se en tot moment ben integrat a un entorn social que serà, inevitablement, canviant.

LES FASES DE LA SOCIALITZACIÓ

  1. Socialització primària: té lloc durant la infantesa de l’individu i, com ja hem dit, constitueix el període més intens d’aprenentatge moral i cultural[1]. És el moment en què el subjecte aprèn la llengua natural del seu entorn i assimila les pautes bàsiques de conducta (elements que, a més, constitueixen les bases necessàries per un aprenentatge posterior). En aquesta fase el principal agent de socialització és la família.
  2. Socialització secundària: té lloc durant l’adolescència, la primera joventut i la primera edat adulta, i es perllonga durant la maduresa. En aquesta fase la institució familiar com a agent de socialització queda relegada, en les societats desenvolupades,[2] per l’escola, els grups d’iguals, els mitjans de comunicació, les organitzacions polítiques i l’estat, la religió i l’estructura productiva i el mercat laboral.

aSAsa

EL AGENTS DE SOCIALITZACIÓ

Entenem per agents de socialització certes institucions i estructures socials en el si de les quals es verifica el procés d’emmotllament de l’individu al seu entorn social. La interacció que es produeix en aquests contextos contribueix que els subjectes aprenguin els valors,[3] les normes i les creences,[4] els sentiments[5] i les referències bàsiques que determinen la visió del món i els principis de conducta característics de la cultura en el si de la qual es desenvolupen.

PRINCIPALS AGENTS DE SOCIALITZACIÓ 

Agents amb voluntat explícita de socialitzar:

En relació amb aquest agents, l’individu es troba en un grau alt de submissió i dependència, perquè suposen per a ell contextos i situacions que no ha triats i no pot evitar.

a. La família

Una família és una estructura social integrada per un grup de persones lligades per nexes directes de parentiu, en el si de la qual els membres adults es responsabilitzen de tenir cura dels seus fills, d’acord amb rols de conducta preestablerts.

CZXCCX

En el si de la família es crea un clima afectiu que facilita l’assimilació de valors i l’aprenentatge dels rols de gènere i de la resta dels rols[6] de la vida adulta característics de l’entorn social en què la família s’ha format (rols per a l’aprenentatge dels quals hi juga un paper fonamental la funció dels progenitors com a adults de referència). La família transmet als infants també d’altres habilitats i coneixements necessaris per a la vida social (com ara el d’una llengua de relació social), alhora que desperta en ells desitjos, afectes, aspiracions, esperances i expectatives.

Tradicionalment la família s’origina a partir de la institució social del matrimoni, que pot definir-se com una unió sexual entre dos individus adults (tradicionalment de sexes diferent) socialment reconeguda i aprovada després que els contraents facin comprimís públic de convivència (generalment en el transcurs d’un ritual públic de caràcter simbòlic).[7] Quan dues persones es casen, es converteixen en parents, de manera que, indirectament cada un dels cònjuges s’emparenta també amb aquells subjectes que mantenen llaços de consanguinitat amb l’altre cònjuge.

Parlem de família nuclear quan en una llar conviuen dos adults amb fills propis o adoptats. Aquest model de família s’ha anat imposant com a forma predominant d’agrupament familiar a Occident des de la revolució industrial, a causa del trenca-ment en la transmissió generacional de l’activitat econòmica característica del grup familiar i de la cada cop més generalitzada independència de domicili de les noves generacions, entre les quals ha esdevingut habitual formar una llar separada de la dels pares.

GFADFGVADF

Quan a la llar familiar, a més de la parella casada i els seus fills, hi conviuen d’altres parents, parlarem de família extensa, que pot arribar a desdibuixar aquella part que correspondria a la família nuclear. Les famílies extenses poden ser de caràcterpatriarcal (quan la referència i l’autoritat familiar principal passa dels pares als fills de sexe masculí: patrilinelitat) o matriarcal (quan aquestes referencialitat i autoritat passen de mares a filles: matrilinealitat).[8] Les parelles de classe treballadora o camperoles tenen més tendència a viure en el si de famílies extenses o que s’apropen a aquesta mena d’agrupació. Per contra, les famílies de classe mitjana tendeixen, sobretot en entorns urbans, al model de família nuclear. Aquestes famílies presenten també una més gran mobilitat geogràfica.

Una cas de família extensa és l’agrupació familiar nascuda de l’exercici de la poligàmia.[9] En les societats occidentals, però, el matrimoni i, consegüentment la família, estan associats amb la monogàmia, si bé a la pràctica existeixen moltes formes de vida familiar: famílies monoparentals,[10] famílies reconstituïdes,[11] famílies nuclears amb cònjuges del mateix sexe, unions de fet que segueixen algun model de família tradicional, etc.

CVVCVCV

Tradicionalment la família en què havia nascut una persona determinava en gran mesura quina seria la seva posició social la resta de la seva vida. Actualment, però, la posició social no s’hereta de la mateixa manera, per bé que la classe social de la família en què s’arriba al món (i d’altres característiques seues, com ara la religió o l’origen ètnic) influeixen en les oportunitats futures de l’individu. Cal dir, a més, que el grup social a què pertanyi la cada família determinarà el contingut del procés de socialització que es durà a terme en el seu si, tant pel que fa al model educatiu i disciplinari, com als valors i les expectatives que assimilarà el subjecte socialitzat.

Tanmateix, cal no perdre de vista que la influència de la família no és l’única que rep l’individu durant els primers anys del seu procés de socialització, i encara més important: com més va, menor és el pes de la institució familiar a l’hora de configurar la mentalitat dels subjectes i adaptar-los al seu entorn social, perquè cada cop més ha d’enfrontar-se a la competència d’altres mitjans de socialització (com ara, per exemple, els mitjans de comunicació) que tendeixen a desplaçar-la a un lloc progressivament secundari.

L’evolució del model de família:

El nostre entorn cultural i en èpoques anteriors a la moderna, el grup familiar era més gran que no l’actual. Els nens de l’Europa premoderna (més d’una quarta part dels quals morien abans d’haver fet un any) solien treballar des dels 7 o 8 anys, ajudant els seus pares en llurs tasques agrícoles i/o artesanals (els fills, en un nombre adequat, eren concebuts com una font de riquesa i de seguretat material per part dels pares). Aquells qui no romanien en l’explotació familiar sovint abandonaven ben aviat la llar paterna per realitzar treballs domèstics en altres cases, iniciar un aprenentatge o casar i fundar una nova llar (anomenada foc, en el llenguatge legal català tradicional).[12]
A partir del segle XVII es produiria una evolució gradual vers el tipus de família que ens resulta més conegut actualment; una família carac-teritzada per l’existència de lligams afectius íntims entre els seus membres, que gau-deix de la vida privada i que es preocupa per l’educació dels fills. Per causa de l’increment del treball assalariat i de la progressiva concentració de la producció en fàbriques i explotacions separades de les llars, aquesta unitat familiar s’associa més al consum que no pas a la producció, alhora que es produeix un repartiment de rols entre els cònjuges, reservant-se la dona a l’espai domèstic i privat, i la funció de tenir cura dels altres membres de la família, mentre que s’entén que a l’home li correspon l’espai exterior (públic) i de relacions i la funció de procurar ingressos i recursos.
En els nostres dies, la progressiva equiparació del rols de l’home i de la dona dintre del nucli familiar condueix a la proliferació de conflictes motivats per la dificultat de compaginar les relacions familiars amb dues biografies laborals en comptes d’una.[13] A més, l’emancipació sexual de la dona converteix també el sexe en un motiu de negociació, que s’afegeix a la negociació de les funcions a desenvolupar en el si de la família, a la negociació sobre l’oportunitat de tenir fills (cal pensar que els moderns mitjans anticonceptius han tendit a convertir cada cop més la maternitat en una opció) i a les tensions de caràcter econòmic i ideològic. Tot això fa que l’enfrontament entre els membres de la parella creixi, com demostra el desenvolupament de la indústria de l’assessorament matrimonial, l’aparició dels advocats i dels tribunals de família, dels grups d’autoajuda marital i l’increment de les taxes de divorci (que ha propiciat l’expansió dels nous tipus d’agrupament familiar esmentats més amunt).[14]
L’actual model de família occidental (cada cop més escampat arreu del món) estaria basat en allò que podem definir com a “monogàmia consecutiva”, que autoritzaria els individus a tenir un seguit de cònjuges consecutius (però no d’una esposa o d’un marit a la vegada), i que es basaria en l’ideal de l’amor romàntic (que s’ha “naturalitzat” com a part del matrimoni, és a dir, que no és percebut com una forma cultural, sinó com un fenomen amb aparença de ser purament espontani: natural).[15] Afegim-hi que aquest model de família tendeix a seguir —almenys a occident— el model de residència neolocal, que implicaria el trasllat de la parella que es casa a un habitatge separat dels de les seues dues famílies d’origen (si bé, és habitual que les famílies amb menys recursos optin pel model alternatiu conegut com a matrilocal, que implica que els acabats de casar s’instal·lin a la casa dels pares de l‘esposa o en un indret proper a la residència dels pares de l’esposa. (Si la parella visqués a casa dels pares del nuvi, o prop d’aquesta, parlaríem de model patrilocal.)
En qualsevol cas, cal dir que actualment s’ha incrementat molt la varietat de les formes familiars en les diferents societats d’arreu del món, paral·lelament a la tendència general a la desintegració del sistema de família extensa (o a la reducció les dimensions d’aquesta). Entre els factors que contribueixen a aquest darrer fenomen, podem destacar:
  • La difusió dels ideals occidentals sobre l’amor romàntic a societats en què eren pràcticament desconeguts.
  • L’acció de la globalització econòmica en societats que fins fa poc temps estructuraven la seua vida principalment a l’entorn de comunitats autònomes i petites. En l’actualitat la vida de les persones d’aquestes societats hauria passat a estar molt influïda per la seva inclusió en el sistema econòmic global, que arribaria cada cop a més a tots els racons i que, entre altres coses, promouria l’ajornament del matrimoni, la reducció del nombre de fills i la formació de nuclis familiars més petits que no els tradicionals.
  • La massiva emigració de les àrees rurals cap a les urbanes, que tot sovint comporta que els homes vagin a treballar a les ciutats o a poblacions més grans i deixin els membres de la família en el llogarret natal, sense que això vagi seguit d’un procés de reagrupament familiar.[16] En aquest casos (però també en aquells en què l’emigració és del nucli familiar en el seu conjunt o s’acaba produint el reagrupament familiar) les formes familiars tradicionals i els sistemes de relacions parentiu tendeixen a resultar debilitats.
  • L’emigració a llargues distàncies, promoguda pel procés de globalització econòmica, que sotmet a estrès els sistemes de relacions de parentiu tradicional i acaba dissolent-los.
  • La reducció de les oportunitats de treball lligades a la producció agropecuària, fenomen que acostuma a comportar la progressiva dissolució dels grups familiars basats en la producció lligada a la terra.
Com a conseqüència d’aquests factors, la influència dels clans i d’altres grups socials basats en el parentiu disminueix i es generalitza cada cop més la lliure elecció del cònjuge (dues coses que, de retruc, faciliten un reconeixement cada cop més generalitzat, tant del dret de les dones a decidir amb qui es casen, com de llur dret a prendre decisions en l’àmbit familiar, alhora que facilita també l’aparició i l’acceptació social de les parelles del mateix sexe). A més a més, tant la reducció de l’extensió del grup familiar com la tendència a fonamentar les relacions en el seu si, més en l’afecte, que no en la previsió i la col·laboració econòmiques,[17] conduiria a valorar més les relacions afectives paternofilials, a donar un més gran protagonisme als nens i a la seua criança, i a reconèixer en els infants subjectes dotats d’un seguit de drets bàsics.

ZXCCZXCXZ

 b. l’escola

Les societats modernes han tendit a establir un sistema educatiu formal que transmeti, de generació en generació, els seus valors, normes, creences, sabers, habilitats i costums.[18] L’escola és, per tant, un altre agent socialitzador, (en aquest cas planificat i estructurat), de gran importància i amb diferent pes segons els hàbits d’escolarització i la infraestructura i la legislació educatives existents en cada societat.

DCVVBVVCB

L’escolarització és un procés formal en què els estudiants segueixen un pla d’estudis integrat per determinades matèries. Tanmateix, la funció socialitzadora de l’escola es desenvolupa també a un nivell més subtil: els nens han d’estar callats a classe, arribar-hi puntuals i observar les regles de disciplina de l’escola. Se’ls exigeix que acceptin l’autoritat del personal docent i que es comportin en conseqüència. A més a més, les reaccions del professorat també afecten les expectatives que els nens tenen sobre si mateixos, cosa que influirà en la seua biografia formativa després de l’ensenyament obligatori i en la seua biografia laboral. A tot això l’anomenem el currículum ocult de l’escola, per oposició al currículum manifest, representat per les matèries impartides.

Breu història de l’escolarització:

Trobem ja les primeres escoles a Egipte i Babilònia. Es tracta de centres en què s’ensenyava a llegir i a calcular i que, en la mesura que es trobaven vinculats a centres religiosos (cosa que sabem que passava en molts de casos), constituïen un primer pas cap als estudis de caràcter teològic i cap a l’exercici de funcions sacerdotals.
Les escoles van conèixer un gran auge durant el temps de la República i l’Imperi romans. Les cases benestants disposaven d’un esclau (el pedagog), que tenia al seu càrrec l’educació dels fills de la casa (una educació centrada a aprendre a llegir i a familiaritzar-se amb els textos literaris i mitogràfics considerats ja clàssics), però existien també centres d’ensenyament oberts a tothom que pogués permetre’s d’assistir-hi. En alguns d’aquests centres s’ensenyava a llegir i escriure (tasca encomanada a un grammaticus) i permetien accedir, tot seguit, a un altre centre (en aquest cas encomanat a un rethor) on s’ensenyava literatura i s’entrenava el jove en el domini de la paraula i del pensament lògic (oratòria, retòrica i dialèctica —conjunt que rebrà el nom de trivium—), continuant-se, així, la tradició iniciada per l’ensenyament dels primers sofistes, a l’Atenes del segle V aC.
A l’Edat Mitjana els clergues recuperen les escoles i l’ensenyament característics de l’època romana, cristianitzant-lo i mantenint l’ensenyament i l’ús del llatí com a llengua de cultura, malgrat que ja no fos la llengua habitual de les societats de l’època (en el cas de la gran part de l’orient europeu, la llengua de cultura ensenyada a les escoles serà l’anomenat eslau eclesiàstic). Ara, aquest ensenyament torna a serà la porta a estudis posteriors que conduiran els qui els cursin al sacerdoci o a la universitat (primer a la facultat d’arts, on s’ensenyarà aritmètica, geometria, astronomia i música —l’anomenat quadrivium— i, tot seguit a qualsevol de les anomenades facultats superiors: la de medicina, la de dret, la de dret canònic o la de teologia).
Les universitats proliferen (a Catalunya, la primera fou l’Estudi General de Lleida, fundat en temps de Jaume II) i, en algunes d’elles, els ensenyaments que s’hi imparteixen experimenten canvis significatius (a partir de les innovacions introduïdes pels anomenats humanistes), però pel que fa a l’ensenyament inicial els canvis són mínims, sent el més important d’aquests la recerca de l’alfabetització de tota la població —en les anomenades llengües vernacles i no ja en llatí— a partir de les reformes protestants, que propugnaven una relació més directa entre el creient i Déu a través de la lectura personal de la Bíblia,[19] les traduccions de la qual començaran a fer-se nombroses. No és, però, fins a la revolució industrial que l’escolarització general dels infants (destinada a la formació de treballadors qualificats)[20] no passa a veure’s com un afer d’estat i es multiplica el nombre d’escoles, juntament amb els recursos materials i el temps que es dedica a la instrucció formal. Anys abans, però, en 1763, el rei Frederic I, el Gran, de Prússia, hi decreta que tots els infants entre cinc i tretze anys han d’assistir obligatòriament a escola. Amb anterioritat ja s’havia decretat l’ensenyament obligatori de els primeres lletres a la mateixa Prússia i a d’altres indrets de l’Imperi, ara, però, es tractarà de la implantació del primer sistema d’ensenyament primari formal complet, creat amb al finalitat de proporcionar una formació suficient perquè els nois, a més de saber llegir i escriure, siguin socialitzats en els principis i creences dominants, esdevinguin ciutadans disciplinats i estiguin en condicions de continuar la seua formació amb estudis posteriors.
XCVVBCVZ
Poc temps més tard, a França, Napoleó I Bonaparte crearia un sistema d’ensenyament secundari controlat per l’Estat (que ja havia pres abans el control de la universitat —Universitat Imperial— i que, a més, havia apartat l’Església de la docència) que tenia com a objectiu fonamental proveir l’estat de funcionaris lleials. Serà a França que, l’any 1808, es crearia el modern títol de batxiller (antigament reservat per als qui completaven els seus estudis en la facultat d’arts), que permetia l’accés als nous estudis superiors universitaris.
Paral·lelament, a Prússia es promovia una reforma del sistema educatiu ja existent, que estaria plenament implantada l’any 1819. El nou sistema educatiu introduïa l’ensenyament secundari, per al qual contemplava dos itineraris formatius alternatius, un d’ells impartit a les anomenades Akadamienschulen, de caràcter privat i destinades als fills de les famílies més benestants, que es pretenia educar perquè fossin els futurs dirigents polítics, militars i empresarials (aquestes escoles equivalien a les antigues facultats d’arts, en aquell moment ja desaparegudes, i suposaven un tipus d’establiment del qual ja hi havia precedents a França). Per un altre costat hi havia les anomenades Realschulen, de caràcter públic i pensades per formar futurs professionals liberals i funcionaris. Aquestes escoles es reservaven a famílies benestants, incapaces de pagar-se una Akadamienschule[21] i a estudiants d’un altre origen social per que destaquessin en els seus estudis. Finalment, per a la resta dels infants (més del 90% del total) hi havia les Volksschulen, escoles públiques d’alfabetització, ensenyament primari i primer ensenyament secundari per a nens o per a nenes on, a més, s’ensenyava història alemanya i se socialitzava els infants en els actituds i el comportament que es consideraven que els eren convenients. Al costat d’aquestes escoles populars hi havia escoles primàries de caràcter privat pensades per als xiquets que, més endavant havien d’ingressar a les Realschulen o les Akademienschulen.
CVBVNBN
L’any 1882, Jules Ferry, aleshores ministre d’instrucció pública del govern de la III República, decreta a França l’escolarització obligatòria (fins als 13 anys),[22] en un nou sistema d’escolaritat (l’escola republicana francesa) dissenyat per difondre entre els infants l’ideal vigent de nació francesa, difondre el coneixe-ment del francès (i convertir-lo en la llengua habitual d’aquella part de la població que no el parlava, i sovint ni tan sols el coneixia). La nova escola substituïa definitivament l’antic elitisme, basat en el dret de sang, de l’aristocràcia per una un elitisme basat en el mèrit personal (meritocràcia), que proporcionava oportunitats de promoció social[23]  a aquells que fins aleshores n’havien tingut molt poques o no cap, i que eren la majoria de la població (raó per la qual la iniciativa és molt ben rebuda), alhora que cercava afaiçonar els ciutadans segons els principis i creences que havien sortit triomfants de la Revolució i de les lluites polítiques posteriors, aculturalitzar els membres de les nacionalitats sotmeses al domini francès i inculturalitzar-los com a ciutadans francesos,[24] i formar ciutadans que, més enllà de ser capaços d’exercir responsabilitats públiques amb competència, fossin capaços d’exercir el dret de vot de manera responsable (i aquí per “responsable” hem d’entendre, no sols sabent el que es fa, sinó també fent-ho segons els principis de la nova república). L’any 1902 s’introdueixen en el currículum del batxillerat disciplines —modernes— que fins aleshores no s’hi contemplaven.
El model francès va ser ràpidament imitat per d’altres països, en els quals, per tant, també es fa difondre un educació, totalment o en gran mesura, monopolitzada i dirigida per l’Estat (fins al punt que s’acabaria identificant educació amb escola i escola amb escola estatal). 

VBBNBNN

 Agents sense voluntat explícita de socialitzar:

a. el grup d’iguals

Està format per nois i/o noies d’edat similar. De fet, els nens acostumen a passar gran part del temps en companyia d’amics de la seva mateixa edat a partir dels quatre o cinc anys.[25] En els grups que es formen, els nens i els adolescents, s’exerciten, sovint a través dels jocs, en els valors i els principis de conducta característics del seu entorn social, consoliden les creences que els han estat transferides i es familiaritzen amb els rols de conducta que han après a valorar. El grup d’iguals permet a l’individu constatar la importància de les normes morals i dels principis ètics, i l’ajuda a consolidar-se com a persona autònoma des d’un punt de vista moral i com a subjecte crític i responsable.

En algunes cultures en petites societats tradicionals, els grups de companys es formalitzen com a grups d’edat determinats per pràctiques rituals com ara la circumcisió (de fet, els grup d’edat hi és una institució social normalment reservada als homes) que assenyalen el pas d’una edat a una altra. Aquells qui pertanyin a un grup d’edat particular solen mantenir relacions properes d’amistat i solidaritat al llarg de tota la seva vida.

BNVNBBNBN

b. L’església o la comunitat religiosa

La religiositat és una tendència humana que sovint es concreta en la fixació d’un conjunt de creences dogmàtiques, referides a una realitat sobrenatural, en base a les quals es justifiquen i fonamenten, a ulls dels creients, determinats valors, normes de vida i pautes de conducta.

Els sistemes de creences de les diferents religions cerquen donar una resposta a les grans qüestions existencials, desvelar el sentit del món i de la vida, oferir una guia conducta i facilitar el contacte amb la realitat transcendent mitjançant rituals. Els seguidors d’una fe constitueixen una comunitat que, de vegades, pot arribar a estar molt estesa en el si d’una societat més àmplia o, fins i tot, arribar a constituir una societat completa, diferenciada d’altres societats veïnes. La religió, per tant, és una realitat social, i als fidels d’una religió els cal ser socialitzats en els seus principis, normes i pautes, a través dels quals arribaran a ser membres integrats en la seua comunitat religiosa i, a gràcies als quals, conjuntament amb d’altres valors, creences, normes i pautes complementaris i de caràcter no religiós,[26] arribaran a ser membres integrats i actius de la societat en totes les seues dimensions (quan aquesta i la comunitat religiosa no coincideixen).

NBNBBNBN

Contemporàniament, a Occident, s’experimenta (conjuntament amb un procés de desaparició de la uniformitat religiosa que caracteritzava les societats occidentals fins fa poc temps i d’eclosió d’un pluralisme religiós motivat per la globalització i el sorgiment de nous moviments religiosos) un procés de secularització que ha reduït molt la importància de la religió, com a font de principis i normes, i de les estructures religioses com a eines de socialització de l’individu. Aquest procés, que de vegades s’acompanya de ressorgiments religiosos puntuals, i que, en qualsevol cas, no pot afirmar-se que sigui universal, és difícil de quantificar i, sobretot, es fa difícil de valorar si, en realitat, no és tant un procés de dissolució del sentiment religiós com de transformació d’aquest i de reorientació de la necessitat humana de trobar un sentit final a l’existència cap a d’altres objectius, aquest cop no transcendents (la humanitat, el model societat defensat per una ideologia política concreta, el destí de la comunitat nacional pròpia…)

El pensament marxista ens ofereix una imatge distinta de la que acabem d’explicar, a propòsit del valor i de la naturalesa de la religió, i del seu significat social.
Marx destaca la funció de control social que exerciria la religió, que seria emprada per les classes dirigents per controlar i sotmetre les classes subordinades persuadint-les d’acceptar l’estructura social existent com a natural i volguda per Déu i, per tant, de rebutjar la idea de canviar la jerarquia i l’ordre socials. Les creences religioses, fruit d’una necessitat psicològica universal, especialment sentida per aquells que viuen en situacions especialment difícils, seria utilitzada pels més poderosos per legitimar el seu poder i les conseqüències d’aquest. Els oprimits acceptarien aleshores les desigualtats i injustícies presents (que, en realitat, quedarien justificades als seus ulls, alhora que arrelaria en ells la convicció suportar-les és una virtut) perquè se’ls posaria al davant la promesa d’una compensació final en una altra vida.
Enfront d’aquesta concepció negativa de la religió, que la caracteritza com un instrument de control i un mecanisme per arrencar una acceptació resignada de la realitat social, d’altres teòrics, com Max Weber, han destacat, per contra, la potencialitat de la religió com a font de conflicte i de canvis socials. No falten esdeveniments històrics que donin suport a aquesta concepció, com per exemple el paper de la religió com a element catalitzador de la resistència irlandesa enfront de l’ocupació angloescocesa, la importància de les esglésies cristianes de la comunitat afroamericana dels Estats Units en la lluita pel reconeixement dels seus drets civils, la influència de l’anomenada teologia de l’alliberament en les lluites polítiques a l’Amèrica central i del sud, o la constatació del paper de la religió com a font de conflicte en el moviment de separació entre l’Índia i Pakistan o en l’enfrontament araboisraelià.

Per socialitzar els seus membres, les religions codifiquen els principis i les normes de conducta que es derivarien de les seues respectives creences (és el cas, per exemple, la Mishnà i el Talmud, entre els jueus, o del Decàleg i d’una part del catecisme entre els catòlics), orienten les famílies i creen estructures específiques, com ara centres parroquials, agrupacions de joves, escoles confessionals o mitjans de comunicació (a través del quals, a més, intenten difondre les seues creences i estendre els seus valors i principis i, d’aquesta manera, influir en la societat en el seu conjunt).

Algunes religions desenvolupen una estructura organitzativa especialment elaborada i complexa que anomenem església. En funció de si existeix o no aquesta estructura i, cas que existeixi, del seu nivell de complexitat, però també en funció del nombre de fidels, de l’extracció social d’aquests i de la seua l’actitud davant d’altres creences, els sociòlegs i els antropòlegs solen classificar les religions en:

Esglésies: es tracta de grans organitzacions religioses organitzades de manera jeràrquica i dotades d’un sacerdoci, de caràcter professional, que reprodueix aquesta jerarquia. Les esglésies compten amb rituals institucionalitzats i instàncies estructurals especials com ara tribunals eclesiàstics. Generalment, una església mostra un fort rebuig a les altres basant-se en la idea que ella és l’únic camí veritable per a la salvació personal.

És habitual que mantinguin una relació estreta amb el poder polític estatal (fins al punt que, de vegades esdevenen una dimensió més d’aquest, com va passat, per exemple, en els moments inicials de la història de l’Església Anglicana, en relació amb la corona anglesa, o com s’esdevé, actualment, en estats confessionals com l’Aràbia Saudita o l’Iran).

Sectes: es tracta de grups religiosos generalment reduïts i amb una organització força simple i centralitzada en la figura d’un líder carismàtic. Generalment apareixen com a escissions d’esglésies i és habitual que desapareguin quan ho fa el seu líder.

Les sectes solen ser grups d’individus molt militants de les seues creences, i solen manifestar un clar rebuig cap a qualsevol altra creença religiosa, que condemnen. Les sectes tampoc no mantenen bones relacions amb el poder polític i poden arribar a enfrontar-s’hi, fins i tot de manera oberta i violenta.

Mantenen regles molt estrictes sobre el comportament dels seus membres i sobre les condicions que cal satisfer per  integrar-s’hi, i si bé en molts de casos els seus fidels poden compatibilitzar la pertinença a la sec-la integració a llur entorn social més enllà d’ella, en uns altres casos poden allunyar-se’n (fins al punt de separar-se de les seues famílies) i desenvolupar una actitud hostil contra seua. Per contra, en ocasions, les sectes serveixen als seus membres com a grup de suport que en facilita la integració social i el desenvolupament professional.

BNBNNBNB

Denominacions: es reserva aquest nom a les religions organitzades que ocuparien un lloc que pot considerar-se intermedi entre les esglésies i les sectes. Les denominacions naixen com a alternatives a esglésies, amb les quals compartirien algunes de les seues creences fonamentals, o sorgeixen del creixement i el desenvolupament organitzatiu de les sectes.

En elles la integració al grup no és tan estreta com en les sectes i estan obertes a tothom, sense condicions estrictes per incorporar-s’hi. S’hi dóna una organització jeràrquica, però sotmesa al control democràtic dels fidels (el nivell de democràcia interna és, però, variable) i sense la presència d’un líder carismàtic indiscutible. Tanmateix, l’organització jeràrquica que s’hi dóna mai no arriba a ser tan complexa com aquella que caracteritza el que anomenem esglésies, tot i incloure, en molts de casos, la figura del sacerdot professional.  De vegades les denominacions s’organitzen com a federacions de grups comunitats religioses de base que comparteixen una certa estructura comuna.

Mantenen una clara separació del poder polític, sense, però, que això impliqui un enfrontament amb aquest, perquè es tracta de comunitats ben integrades en el seu entorn i amb les altres dimensions de la societat.

c. Els mitjans de comunicació

Sota la denominació genèrica de “mitjans de comunicació” (també anomenats mass media) s’engloba una gran varietat de productes i mitjans com ara els llibres, la ràdio, la televisió, els diaris i els periòdics, les revistes, els còmics, els enregistraments d’àudio i de vídeo destinats a la distribució, els videojocs o tots els recursos que Internet posa al nostre abast (revistes, diaris i periòdics electrònics, xarxes socials i xats, canals de vídeo, blogs, pàgines web, etc.)

BNBNBNBN

Els diaris i les gasetes varen irrompre al món occidental al segle XVIII i van començar a adquirir influència social des dels inicis del segle següent, malgrat tot no arribaven a tot arreu, i solien estar reservats a un nombre reduït de lectors (com també passava amb els llibres). Un segle més tard, però, aquests mitjans van passar a formar part de l’experiència diària de milions de persones i a influir en les seves actituds i en la seua visió del món. Al segle XX d’altres mitjans es van afegir als impresos: primer la ràdio i després la televisió, i amb el temps els enregistra-ments en àudio, els enregistraments en vídeo i, finalment, Internet. Els mitjans de comunicació van guanyar-se el qualificatiu de mitjans de masses i van passar a jugar un paper essencial en la socialització dels individus i en la  configuració de llur cosmovisió (de llur consciència).[27] La seua influència es va fer encara més gran a mesura que incorporaven a la seua audiència els infants (des de edats molt primerenques)[28] i que aconseguien que els individus que els consumien els dediquessin gran part del seu temps lliure (sovint la major part d’aquest temps).


BNKBJCKL´-ZJ

El fet que el consum diari de mitjans (especialment televisió Internet) en les societats contemporànies sigui tan important ens permet afirmar que, en la mesura que aquests tenen l’efecte, no sols de socialitzar els subjectes en les pautes de conductes i les creences de l’entorn social, sinó de socialitzar-los en l’hàbit mateix del consum de mitjans, que, així, esdevenen un element determinant en la dinàmica social.

A més a més, per incloure’s entre les possibilitats amb més influència i èxit d’Internet, les anomenades xarxes socials, els xats de conversa i els fòrums de discussió, aquest mitjà en concret esdevé un instrument de socialització en el sentit específic que promou i facilita determinats contactes i intercanvis (alhora que en limita, condiciona i modifica uns altres).

GNGJGGJJ

En el cas de la televisió, les diferents investigacions sobre les característiques del consum i els efectes provocats per aquest mitjà en les audiències (i actualment també pels productes audiovisuals a Internet) tendeixen a concloure que els espectadors mantenen una actitud passiva i acrítica davant d’allò que veuen, cosa els fa molt vulnerables, primer, a un consum excessiu (la passivitat davant d’un monitor, per excloure qualsevol mena d’esforç, sol vincular-se amb el descans, que sempre resulta plaent)[29] i, després, a la seua influència (potenciada pel fet que els missatges es transmeten a través d’imatges, cosa que augmenta la seua capacitat expressiva i en facilita la interiorització), sobretot quan els valors i creences explícits i implícits en aquest mitjans estan en consonància amb els missatges que reben per altres vies de socialització. Cal dir que una de les característiques tradicionals dels mitjans de comunicació de masses és que tendeixen a funcionar en una sola direcció (de l’emissor al receptor), de manera que s’impedeix la possibilitat de rèplica immediata i, amb aquesta absència de qüestionament, es potencia la credibilitat del missatge[29] (val a dir, però, la unidireccionalitat del mitjans ha estat qüestionada per la irrupció d’Internet, que permet, a més de la interacció entre emissor i receptor, la interacció entre receptors, contribuint, a partir d’aquestes, a la crítica dels missatges emesos).

VBBNMNMN

D’una manera general podem dir que els mitjans de comunicació  (especialment els de caràcter audiovisuals) contribueixen a l’estandarització de l’individu i la generalització dels hàbits de consum i que, en la mesura que, gràcies sobretot d’Internet, arriben a tot el planeta, contribueixen a una uniformització cultural global.[31]

En relació amb el consum que es fa dels mitjans de comunicació, és  interessant apuntar, encara, algunes qüestions:

  • L’audiència tendeix a seleccionar els continguts que consumeix no només pel que s’hi diu, sinó també per la manera com es presenten. D’altra banda, la manera de presentar una informació influeix en la valoració que el receptor en fa. Així, per exemple, una mala notícia, segons com es presenti, pot ser un veritable desastre, un mal menor o, fins i tot, una millora relativa. Anàlogament, una notícia en principi neutra pot presentar-se com una notícia negativa o positiva, i una bona notícia pot quedar molt relativitzada segons com arribi al públic.
  • Els mitjans i els programes amb voluntat informativa no poden explicar tot el que passa al món i, per això, en fan una selecció, en funció de criteris que no són coneguts per l’audiència, el resultat de la qual proporcionarà als receptors una comprensió determinada del present immediat, que anomenarem “actualitat” (d’un entorn social en concret), que inclourà un contingut valoratiu; un color positiu o negatiu (podem dir, per tant, que l’actualitat és una construcció dels mitjans).
  • En aquesta construcció basada en una selecció d’informacions a la qual se li donarà un acoloriment determinat hi juguen una paper molt destacant les anomenades agències de notícies, especialment importants per als mitjans d’abast general (no local) que no disposen d’infraestructura suficient per proveir-se ells mateixos de continguts de manera totalment autònoma. Aquestes agències (ACN, Efe, Reuters, Europa Press, France-Presse, Associated Press, Tass, etc.) funcionen com a proveïdors de continguts informatius i representen veritables sedassos de notícies que condicionen la nostra visió del món.
  • La influència dels mitjans de comunicació no afecta tothom per igual. La gent amb un nivell cultural més gran i que, per tant, disposa de més eines crítiques, tendeix a rebre allò que se li presenta de manera no tan passiva com ho rep aquell que, pel seu nivell cultural no disposa d’aquestes eines. Per aquest motiu, l’espectador culte es capaç de seleccionar i descodificar la informació que li arriba.

Apuntem, per últim, que el cost i la dificultat organitzativa i legal que implica posar en marxa un mitjà de comunicació de gran abast, especialment importants quan el mitjà és una cadena de televisió, fan que la iniciativa estigui en molt poques mans i que aquestes tendeixen a ser les de grups d’interessos poderosos que cercaran, amb la posada en marxa d’un mitjà d’aquestes característiques, tenir un instrument que serveixi justament aquests interessos i que, en cap cas, els qüestioni o soscavi, cosa que podria passar si, per exemple, es posés en qüestió la morfologia i les estructures de la societat en què aquest interessos han prosperat. Per aquest motiu els grans mitjans de comunicació, no sols socialitzen a la pràctica i de manera no explícita i generalment no planificada els individus en els principis i creences que garanteixen el manteniment de l’organització social en què han sorgit i l’estructura de poder que li fa d’esquelet,[32] sinó que, quan per la importància adquirida en algun moment determinat per part d’un moviment social que qüestioni algun aspecte social fonamental en concret, aquesta estructura social i de poder es posen en perill, aquests mitjans fàcilment tendiran a prendre partit, ara de manera conscient i planificada, pel manteniment de l’estatus quo i de la mentalitat social dominant, (almenys sempre que vegin que aquests són salvables tal com estan).[33]

Cas a part serien els mitjans de comunicació de titularitat pública en aquelles societats organitzades políticament com a estats democràtics i de dret, que si bé funcionen, tal com passa amb qualsevol altre mitjà de comunicació, com a instruments de socialització, cap esperar d’ells que, en circumstàncies de potencial canvi social, no adoptin un paper militant en la defensa del status quo i sí una actitud crítica i oberta a les possibles raons que sostindrien la voluntat de canvi. De fet pot considerar-se un indicatiu de la qualitat d’un estat democràtic i de dret la llibertat i la capacitat crítica dels seus mitjans de comunicació públics (així com, també, la llibertat, la pluralitat i la capacitat crítica del mitjans privats).[34]

CVBVBX

[1] Sota l’epígraf cultura, que no hem de confondre amb el de consciència col·lectiva, podem englobar-hi aspectes que formarien part d’aquesta (com ara creences, pautes de conducta, símbols, rituals…) i d’altres elements llengua, costums, els mites de la comunitat i les referències col·lectives.
[2] En les societats menys desenvolupades les estructures i els grups socials determinants de la socialització secundària dels individus serien el clan (grup extens —que contindrà diverses branques o llinatges— lligat per raons de parentiu, real o fictici, en aquest darrer cas per considerar-se tots els membres del clan descendents d’un avantpassat comú de caràcter llegendari o mític) i el grup d’edat.
[3] Per valors cal entendre aquelles actituds i formes de conducta que considerem bones, valuoses i, per tant, desitjables i exigibles. En base a aquests valors jutgem quins comportaments o actituds (pròpies o dels altres) són bones, belles i justes, o per contra dolentes, lletges i injustes (bondat i bellesa serien dos conceptes que es trobarien íntimament vinculats). Cal dir que els valors poden canviar molt d’una cultura a una altra, sense que això ens autoritzi a concloure en la no existència de valors absoluts, de validesa universal, perquè el fet que es jutgi una actitud o comportament com a bo en uns entorns i dolent en uns altres és només la constatació empírica d’un fet, en cap cas un argument racional a favor de la relativitat intrínseca dels valors i de la necessitat de considerar totes les interpretacions existents sobte el que està bé o malament igualment acceptables.
Cal que tinguem en compte que quan parlem de relativisme moral i defensem la no existència de valors absoluts no ens limitem a fer una descripció empírica, sinó que formulem una teoria moral, o dit d’una altra manera: no estem dient res sobre allò que és —que és el fan la sociologia i l’antropologia, les ciències socials, en definitiva—, sinó sobre allò que hauria de ser, que és una cosa ben diferent, que ens duu a endinsar-nos en el terreny de la filosofia (on d’entrada caldrà recordar que del fet que les coses siguin efectivament d’una manera no es dedueix en cap cas que sigui bo i acceptable que siguin així com són).
Podem posar com a exemples de valors morals característics de societats concretes la riquesa materials i l’èxit econòmic (valors característics sobretot de les societat occidentals, sobretot les modernes i contemporànies), la conservació intacta de l’entorn natural, o almenys d’una porció o d’un element determinats d’aquest (com passa en les societats en què continua viva una religió de caràcter animista i naturista i que, per tant, consideren l’entorn natural un element essencial per a l’equilibri social i personal), la llibertat individual i política (un altre valor considerat essencial per les societats occidentals), etc.
[4] Per creences entendrem certes conviccions que influeixen en les nostres decisions morals, però també en aquelles altres decisions que, en matèries que no admeten ser qualificades de caràcter moral (és a dir, que no es poden formular en termes de bé i mal) ens decanten a considerar unes conductes com a preferibles a les seues contràries (sense, però, d’acord amb l’acabat de dir, que ens puguin dur a condemnar com a injustes o moralment dolentes aquest darreres, que seran vistes només com a pitjors i, per tant, lletges i no desitjables, però no mereixedores d’un càstig que vagi més enllà del rebuig social). Exemples de creences en aquest sentit serien la valoració de l’amistat i l’hospitalitat per part de pobles nòmades i de les comunitats sedentàries descendents de pobles que fins fa poc temps eren nòmades, la condemna de l’ús dels anticonceptius (o d’alguns d’ells), vigent en certs entorns socials; la condemna del matrimoni entre persones d’edat molt diferent (generalment més rebutjat quan el contraent de més edat és una dona i el més jove un home, que no en altres casos), la condemna de l’homosexualitat, l’acceptació o el rebuig de la pràctica d’ingressar els familiars de més edat en residències geriàtriques, la valoració de la joventut en uns casos, de la senectut en uns altres, la valoració que mereixen unes llengües enfront d’unes altres, etc.
[5] Ens referim a sentiments com el d’identificació amb un grup nacional, l’adscripció a una determinada fe religiosa, l’estima pels animals, certes preferències estètiques, etc.
[6] Per rol (terme procedent de l’anglès ”role”, traduïble per ‘llista [de conceptes]’) s’entén un conjunt de pautes de comportament, drets i deures que la societat atribueix a un subjecte en funció de les seues característiques personals i del lloc que ocupa en la societat, de manera que se n’espera que actuï d’acord amb ells. Paral·lelament, els diversos subjectes (agents socials) assumeixen, en el procés de socialització, aquestes pautes i els drets i deures que les acompanyen com a adequats al seu estatus, de manera que s’hi identifiquen i tendeixen a satisfer aquelles expectatives socials de què parlàvem sense experimentar el sentiment de ser coaccionats.
De manera sintètica, el sociòleg austríac Peter L. Berger, defineix rol com «una resposta tipificada a una expectativa igualment tipificada».
[7] Cal dir que és possible formar una parella estable, assimilable a la que sorgeix del matrimoni, sense arribar a formular un compromís públic explícit ni sotmetre’s a cap mena de ritual davant de la comunitat. En aquest casos, però, la parella (els membres de la qual no són considerats parents) no és identificada com una parella d’esposos i, generalment, tampoc no és considerada una família. Tanmateix, això pot canviar, en moltes societats, si la parella té fills. Aleshores la unitat pot ser identificada com una família, en aquest cas no sorgida d’un matrimoni). 
 En el nostre entorn cultural solem vincular el matrimoni (i, en general, la formació d’una parella amb voluntat de mantenir una relació estable) amb les experiències de l’enamorament i l’amor, que al seu torn es vinculen amb l’atracció sexual i les relacions físiques consegüents. Tanmateix cal dir que ni ha estat sempre així ni ho és actualment en gran part del món, on la decisió de contraure matrimoni, malgrat conduir a l’acceptació per part de la comunitat de la unió sexual entre els individus contraents, no es pren només en base a l’atracció i l’afecte existent entre aquests, sinó sobretot en base a consideracions de caràcter més pragmàtic.
La idea de basar una relació de parella a llarg termini en l’amor romàntic no es va generalitzar a Occident fins fa poc. Tradicionalment, a Europa, homes i dones es casaven principalment amb la finalitat de mantenir la propietat en mans de la família o de pujar fills que els ajudessin en l’explotació familiar. Amb aquesta finalitat els entorns familiars dels dos futurs contraents en concertaven el casament, que sovint es formulava en termes contractuals i amb condicions contrapartides econòmiques ben estipulades, si bé, un cop casats, els esposos podien arribar a convertir-se en companys íntims.
En aquest context, l’amor romàntic era vist com una afectació que alterava la consciència, de manera que es feia desaconsellable prendre cap decisió, amb conseqüències a llarg termini, en base a aquest sentiment. Apuntem aquí que, si bé actualment en el nostre entorn cultural la pràctica del casament concertat ha desaparegut (de manera que, si es dóna, és només entre persones nouvingudes procedents d’altres entorns culturals), continuen existint certes normes socials tàcites al voltant del matrimoni que promouen que aquest respecti certs principis i que poden dur la família extensa dels potencials contraents a limitar llur llibertat de casar-se. Així, per exemple, sol existir una pressió social contra els matrimonis entre persones d’edats molt diferents (encara que no hi hagi cap impediment ni legal, ni moral, ni biològic perquè el casament pugui fer-se) i, en alguns casos, contra el matrimoni entre persones del mateix sexe o entre individus de grups socials diferents (ètnics, religiosos, de classe, de casta…) En aquest casos, i en d’altres, l’entorn sol castigar els contraents que la desafien amb la crítica mordaç, el rebuig, l’aïllament i la discriminació de tota índole. Els prejudicis socials, per tant, juguen un paper important en l’elecció de parella, uns prejudicis que, de fet, es troben tan arrelats que sovint no es manifesten ni tan sols com una força externa, sinó que, interioritzats pel mateix individu, limiten el ventall potencial de les seues eleccions des de l’arrel.
Podem dir, per tant, que l’amor romàntic és en gran mesura un producte cultural (derivat de l’estètica literària hegemònica a l’època que justament ha estat anomenada “Romanticisme”). Aquesta experiència afectiva culturalment emmotllada (i amb precedents en la poesia trobadoresca (que es desenvolupava en ociosos entorns aristocràtics on les necessitats econòmiques no eren urgents) implica la idealització de l’objecte d’amor i la conversió de l’experiència amorosa en una forma de realització personal a l’abast de tothom, fins i tot dels humils i de les dones, a les quals l’entorn social tradicionalment els ha barrat el pas a qualsevol mena de realització individual i les ha dut a sublimar qualsevol ànsia de realització a través del servei als altres i a cercar l’acompliment de les pròpies ambicions justament a través d’aquells al servei dels quals hagin dedicat les seues vides (de totes maneres cal apuntar que l’ideal de l’amor romàntic no ha estat immune a les relacions de poder que bateguen en les relacions de parella, de manera que la idealització de la dona objecte d’atracció per part de l’home ha comportat, tot sovint, que aquest cerqui en ella una persona vulnerable i escassament autònoma, caracteritzada per la seua emotivitat —i, en conseqüència escassament racional—, sexualment innocent i caracteritzada per la tendència — considerada natural en la dona— a tenir cura dels altres, de manera que moltes dones s’han sentit cridades a realitzar en elles aquest ideal).
L’amor romàntic, per tant, no es pot entendre com una part natural de la vida humana, sinó que més aviat ha vingut determinat per causes sociohistòriques. Així, quan va reduir-se el paper econòmic i la funció productiva del matrimoni i la família, l’amor (en la forma que més bé satisfeia les necessitats dels individus en el nou entorn social i les relacions de poder que en ell es verificaven) va esdevenir la base dels lligams matrimonials.
El matrimoni del passat, per tant, mai no havia estat basat en la intimitat o la comunicació emocional. Sens dubte la intimitat i la comunicació emocional fluïda són necessàries per a un matrimoni satisfactori, però no en van constituir la base fins que la finalitat del matrimoni no va ser l’equilibri emocional més que no pas la seguretat econòmica.
Val a dir que no fan falta sociòlegs que, davant de l’apuntada pèrdua progressiva de les funcions que tradicionalment havia desenvolupat el grup familiar (l’econòmica, com ja hem dit, però també l’educativa, cada cop més atribuïda en exclusiva a l’escola i, fins i tot, la reproductiva, en la mesura que es normalitzen pràctiques com l’adopció per part d’un sol adult o la reproducció in vitro) han conclòs que la família era una estructura social que podria arribar a desaparèixer. En aquest procés de reducció de les funcions assignades a la família hi jugaria un paper molt important l’acceptació de la sexualitat fora del matrimoni i el canvi d’hàbits sexuals, el desenvolupament tecnològic i la progressiva ampliació d’àmbits de la vida personal regulats i proveïts per l’estat del benestar.
Afegim per últim que l’historiador i filòleg nord-americà John E. Boswell  (1947-1994) contraposarà, amb aguda ironia, el matrimoni i la família premoderns amb els moderns (habitualment coneguts com a burgesos) dient que, abans del segle XVII, el matrimoni començava generalment amb un acord en funció de la propietat, continuava amb la criança dels fills i acabava en amor (certament, moltes parelles arribaven a estimar-se amb el temps, després d’administrar conjuntament la llar, pujar els fills i compartir les seves experiències vitals; i així conservem molts d’epitafis de l’època, dedicats a marits o esposes, en què s’expressa un profund afecte conjugal). Per contra, a la major part de l’Occident modern, el matrimoni cada cop més comença per l’amor, continua amb l’educació dels fills (si n’hi ha) i tot sovint acaba amb acords sobre la propietat (quan l’amor s’ha esvaït).
[8] Val a dir que, en alguns casos de família extensa, aquesta no està encapçalada ni pel pare —o per un dels seus ascendents— ni per la mare —o per un de les seues ascendents—, sinó per un altre membre del grup. És el cas, per exemple, del poble najar, de l’estat indi sud-occidental de Kerala, on el manteniment i la criança dels fills correspon, conjuntament, a la mare i  al seu germà gran, i on al pare se li reserva, com a única responsabilitat a què està obligat, el pagament del part. En aquest cas l’autoritat familiar passa d’oncles materns a nebots (sanguinis).
[9] Les estructures familiars complexes basades en la poligàmia són molt freqüents fora de l’anomenat món occidental. La poligàmia pot ser de dos tipus: la poligínia, en què un home pot estar casat amb més d’una dona alhora, i la poliàndria (molt menys freqüent), en què una dona pot tenir dos o més marits simultàniament (la poliàndria s’ha donat, per exemple, entre els inuit, a Grenlàndia, i en certes comunitats del Tibet).
El grup més conegut dels qui practiquen la poligàmia a Occident ha estat el dels mormons, establerts principalment a Utah (EUA). De totes maneres, la majoria dels mormons van deixar de practicar la poligàmia (en la seua forma de poligínia) quan es va exigir el seu abandonament com a condició perquè el territori de Utah s’incorporés, com un nou estat, als Estats Units. (Malgrat tot, es creu que encara existeixen uns quants milers de famílies mormones polígames, no legalitzades però tampoc perseguides.)
[10] Cal dir també que les llars monoparentals s’han fet cada cop més habituals en les tres últimes dècades. En aquestes famílies la instància parental sol estar representada per la mare (famílies monoparentals matrifocals). Complementàriament s’ha començat a parlar de la figura del “pare absent”, que fa referència a aquells pares que, a conseqüència d’una separació o divorci, tenen poc contacte amb els seus fills o el perden completament.
Quan la família monoparental està encapçala del pare (que generalment esdevé l’únic adult de referència per causa de viduïtat), parlarem d’unitat familiar monoparental patrifocal.
[11] Aquest nom fa referència a les famílies en les quals almenys un dels adults té fills d’un matrimoni o relació anterior. Cal assenyalar que en aquest tipus de famílies es mesclen nens de diversa procedència, les expectatives dels quals respecte al comportament que resulta adequat dins la unitat familiar poden ser diferents. La probabilitat que es doni un xoc d’hàbits i perspectives és, per tant, considerable. Aquestes famílies, relativament noves les societats contemporànies, encara estan assajant la manera d’aconseguir un equilibri amb el seu entorn immediat. Com a fruit d’aquests esforços, els sociòlegs han començat a parlar de famílies binuclears per referir-se al fet que, en alguns casos, les dues famílies que els dos cònjuges separats han format després del divorci acaben constituint en realitat un sistema familiar únic si tenen fills en comú.
[12] En el cas català, al primogènit reconegut com a hereu, se li llegava l’explotació familiar (el taller, la botiga o el mas), mentre que el seus germans (anomenats fadristerns ocabalers) marxaven a treballar per altri o a muntar les seues pròpies explotacions a partir d’aquella part de l’herència familiar que per llei els pertocava (la llegítima). Cas que el primogènit fos una noia (la pubilla) podia donar-se el cas que heretés l’explotació familiar o que fos dotada econòmicament (dot) perquè pogués contraure un bon matrimoni, a poder ser amb l’hereu d’una altra casa. Les filles petites, cas que n’hi hagués, rebien, ja fos de part del pare o del seu germà hereu, una dot que els facilités trobar un bon partit. Aquests institucions legals, lligades principalment a la propietat agrària, vam ser adaptades, en les ciutats, a les necessitats específiques de l’entorn urbà i, finalment i de manera progressiva obsoletes a mesura que la industrialització i la urbanització del país avançaven.
[13] Un fenomen vinculat amb aquesta equiparació dels rols dels esposos i a la incorporació de la dona al món del treball és l’aparició del que s’ha anomenat àvies esclaves, sobre les quals recau, en gran mesura la criança dels fills, de manera que no arriben mai a una jubilació efectiva (un fenomen que, de fet, suposa un retorn cap a certa forma de família extensa quan aquest model familiar estava més soscavat que mai). Paral·lelament s’ha produït l’increment del nombre d’avis i persones grans que són ingressades en residències geriàtriques (fenomen que, per contra, aprofundeix en la dissolució de les estructures familiars extenses), en no haver-hi ningú en el grup familiar que pugui encarregar-se de tenir-ne cura quan aquestes persones es transformen en dependents.
[14] El sociòleg polonès Zygmunt Bauman (Poznan, 1925) manté que en un món individualista i sense rols de parella diferenciats com l’actual, les relacions de parella tendeixen a experimentar la confrontació entre dues tendències contradictòries: per una banda el desig de llibertat individual i de lligams flexibles dels quals es pugui escapar quan així es decideixi, i per l’altra el desig de la seguretat que proporciona una relació estable.
El resultat és una societat del que anomena parelles semiseparades, que mantindrien “relacions de butxaca” (és a dir, relacions a les quals es pot recórrer quan es necessiten, però que, mentrestant, es poden desar “al fons de butxaca”) i amb un alta taxa de divorcis combinada amb la tendència substituir la qualitat d’una relació de parella estable una més gran quantitat de relacions (de fet, aquesta substitució de la quantitat per la qualitat s’estendria, més enllà de les relacions de parella, a les relacions d’amistat, cosa que explicaria l’èxit de les anomenades xarxes socials, en què l’important no és el que es diu, sinó la circulació constant de missatges, i on els contactes es realitzen quan es necessiten i es trenquen a voluntat).
[15] Aquest èmfasi en la satisfacció personal dins el matrimoni ha aixecat expectatives que a vegades no poden complir-se, i aquest és un dels factors que ajuden a incrementar la taxa de divorcis, que també es veuria impulsada per l’increment de la independència econòmica de les dones (que fa que els resulti més senzill decidir-se a formar una llar separada si es perd l’amor conjugal) i pel cada cop més generalitzat reconeixent del dret a divorciar-se sense haver de justificar la decisió en una falta comesa pel cònjuge de qui el sol·licita.
[16] Val a dir que en algunes societats, com puguin ser les societats centreamericanes i sud-americanes més tradicionals, solen ser les dones les que emigren o inicien l’emigració del nucli familiar.
[17] En relació amb això val a dir que la família nuclear jugaria un paper essencial en l’equilibri psicològic dels seus membres per causa del fet que, com ja s’ha dit, és habitual en les societats contemporànies que els cònjuges se separin de la resta dels seus parents, de manera que els resulta difícil recórrer a la família extensa a la recerca de suport emocional. Aquest suport, per tant, caldrà que el cerquin en el mateix nucli familiar, que passa a jugar un paper en l’estabilització emocional del seus membres com mai no l’havia jugat abans. Paga la pena afegir, encara, que la relació afectiva entre cònjuges s’ha convertit en una cosa cada cop més important en un món exigent, estressant, competitiu, impersonal, abstracte i canviant, com l’actual.
[18] No podem passar per alt, però, que l’escola, en la mesura que ella es potenciï l’ús autònom de la raó i la discussió i l’anàlisi crítics, pot representar també un parèntesi en què es qüestionin i es revisin els principis, normes, creences i costums de l’entorn social. Tanmateix, contra aquesta possibilitat trobem que tot sovint que només s’hi toleren les opinions polítiques hegemòniques, que per la seua difusió i el seu pes són vistes, per la majoria dels agents socials, no com una possibilitat que admet alternatives i que cal ser posada en qüestió, sinó com a veritats del sentit comú, creences considerades gairebé com a naturals i no ideològiques (apolítiques), i per això, sovint considerades com a neutrals (alguns en dirien “moderades”). Tot allò que qüestionaria aquestes veritats enteses de sentit comú seria percebut com a partidista, adoctrinador i radical, es tractaria amb menyspreu  i seria ridiculitzat i rebutjat.
[19] Per aconseguir aquest objectiu, Luter s’havia adreçat als governants alemanys amb la següent proposta «Estimats governants […] sostinc que les autoritats civils tenen el deure d’obligar la gent a enviar els seus fills a l’escola […] Si el govern pot obligar [als seus súbdits] al servei militar per fer-los aptes per a usar la llança i el mosquet, per aixecar muralles, i realitzar d’altres activitats marcials en temps de guerra, molt més ha d’obligar la gent a enviar els seus fills a l’escola, perquè en aquest cas estem en guerra amb el diable». Aquest requeriment de Luter va donar lloc a la creació del primer decret d’ensenyament obligatori de l’era moderna (l’any 1559, promulgat del duc Christopher, Elector de Wurtemberg), imposant-se multes als absents sense justificació adequada. (Aquesta iniciativa es va veure interrompuda durant un temps per causa de la Guerra dels Trenta Anys , però més tard va ser continuada, a partir de la segona meitat dels segle XVI, per estats com Gotha, Heildesheim, Prússia, i Calemberg.) 
Per la seua banda, en el món catòlic la Companyia de Jesús (Jesuïtes), nascuda amb l’objectiu de contrarestar la reforma protestant, generalitza tant com pot la formació bàsica dels nens i proporciona als estudiants més avantatjats la possibilitat de continuar els seus estudis (fins aleshores aquesta funció educativa havia recaigut sobre l’orde dels dominics de manera gairebé exclusiva). Aquest afany dels jesuïtes els costa sovint l’animositat dels governants (preocupats per perdre el control sobre els seus súbdits), que en molts de casos opten per prohibir i expulsar de la Companyia dels territoris que controlen. Cal afegir que, en el món catòlic, l’Església mantindrà sempre un pes important en l’educació, sorgint nombroses congregacions que tindran com a finalitat principal l’ensenyament, conjuntament amb  la formació dels infants i els joves en els  valors religiosos (serà el cas, per exemple, del Clergues Regulars de les Escoles Pies —els “escolapis”— creat per Josep de Calassanç, o dels Germans de les Escoles Cristianes, institució fundada per Jean-Baptiste de La Salle).
[20] De fet, aquest objectiu pràctic sovint ha tornat a estar considerat, en temps recent, l’objectiu fonamental de l’ensenyament obligatori, aquest cop, però, no cercant tant la formació d’artesans i treballadors qualificats, sinó de d’obrers capaços d’atendre les necessitats i els objectius concrets de les grans empreses nacionals i transnacionals. Que aquesta fos precisament la veritable finalitat darrera de l’escola va ser defensat per Fredrick W. Taylor (1856-1915), un enginyer mecànic que l’any 1911, en Els principis de l’administració científica en va exposar la idea que, a l’hora de pensar l’escola, calia partir del principi que “en el passat l’home ha estat el primer, en el futur del sistema ha de ser el primer”, perquè, d’aconseguir-se això, es desembocaria “no només en grans dividends per a l’empresa o el propietari, sinó [en] el desenvolupament de totes les branques de l’activitat fins al seu estat més alt d’excel·lència”El taylorisme, convenientment adaptat a les necessitats presents de la producció i els objectius de la gran indústria (considerats sempre per aquesta doctrina com a valors superiors), ha acabat esdevenint una premissa no sempre explícita, però sí universal, de l’educació escolar reglada del segles XX i XXI, tant en els seus nivells primari i secundari com, sobretot, en el secundari postobligatori i encara més en el superior.
[21] En el futur, les Akademiensculen prussianes deixarien pas als anomenats Gymnasien del nou estat alemany unificat, mentre que les Realschulen esdevindrien escoles de formació professional que no permetrien l’accés a la universitat (de manera que, tant els qui aspiraven a càrrecs dirigents, com els qui aspiraven a esdevenir funcionaris d’un cert nivell o professionals liberals passaran a formar-se en Gymnasien o en les anomenades Oberrelaschulen). Entre els nous gymnasiums n’hi hauria de privats i de públics.
[22] L’any 1936 l’escolarització obligatòria s’allargarà fins als 14 anys.
[23] Aquesta escola també es marcarà com a objectiu començar a formar els qui, després de passar per la universitat o per escoles superiors, seran els futurs dirigents de la burocràcia, l’empresa, el funcionariat i la mateixa docència de França.
[24] A l’Estat Espanyol, l’ensenyament —primari— universal i obligatori, per a nens i nenes, va establir-se l’any 1857, a través de l’anomenada “llei Moyano” (dita així pel ministre d’Instrucció pública que la va promoure: Claudio Moyano) que excloïa la possibilitat d’ensenyar el català i en català i recollia l’obligació d’alfabetitzar tots els nens en llengua castellana. La prohibició del català en l’ensenyament, però, no comença aquí. Ja amb anterioritat la nostra llengua havia estat prohibida a les escoles existents (en molts de casos dependents de l’Església) i a les universitat dels Països Catalans que no havien estat clausurades amb motiu de l’annexió dels regnes de Mallorques i de València i del Principat de Catalunya a la corona castellana (així, l’any 1768 es decreta una Reial cèdula per la qual es prohibeix l’ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica, l’any 1825 es publica Un Plan y Reglamento de escuelas de primeres letras que estableix que l’alfabetització s’havia de fer únicament en castellà, l’any 1837 es promulga un Edicte reial en què s’ordena que es castiguin els escolars que parlin català a l’escola i, sis anys més tard, en 1843, s’estableix un Reglament orgànic per a les escoles d’instrucció primària que prescriu que en totes elles s’hi ha d’ensenyar llengua castellana, història d’Espanya i literatura castellana). L’any 1902, quan encara no feia dos anys que els mestres civils de l’Estat Espanyol deixen de dependre dels municipis i passen a esdevenir funcionaris estatals, es publica un decret (que es reafirmarà dos anys més tard) pel qual se’ls amenaçava amb dures sancions si ensenyaven en català. Mentrestant ja s’havia prohibit l’ús de la llengua en documents mercantils i notarials, en llibres de comptes, en els procediments judicials, en els oficis religiosos, en els registres civils, en les làpides del cementiris, en les converses telefòniques i, durant molt de temps, en les cançons, les representacions teatrals, en la impressió de llibres…
[25] Atesa la gran proporció de dones que actualment tenen feina remunerada i han de deixar els seus fills en llars d’infants, podem concloure que les relacions entre companys són més importants actualment que no ho eren abans.
[26] És clar que, de vegades, els valors religiosos i les normes que se’n deriven poden entrar en conflicte amb aquests altres valors i normes també vigents en el mateix entorn social. En aquest casos, la convivència social segregarà (de vegades de manera fluïda i uns altres cops de manera més o menys traumàtica) els mecanismes normatius necessaris per superar les dissensions internes i fer possible la continuïtat de la societat o, si aquesta es veiés abocada a de dividir-se, els mecanismes per facilitar la transició a les societats resultants.
[27] La influència dels mitjans és tan gran que bona part de les converses que mantenen els individus en les seues interaccions directes tracten d’allò que han vist o sentit darrerament per televisió, ràdio, Internet, etc. D’aquesta manera, els mitjans de comunicació acaben sent decisius, també, a l’hora de decidir els temes que estaran presents en les converses de la gent i, en conseqüència, els que n’estaran absents (perquè quan s’opta per un tema en concret, es rebutgen els altres). A aquest fenomen se’l coneix com a “efecte ordre del dia” (“agenda setting”). D’altra banda, la televisió ha tingut l’efecte d’irrompre enmig de la intimitat familiar fins a ocupar un lloc central a la llar, presidir els àpats i les reunions familiars i, en molts de casos, la vida familiar en el seu conjunt (i és que a moltes llar la televisió està permanentment encesa i condiciona tot el que s’hi esdevé).
[28] De fet molts de nens passen, al cap de l’any, més temps davant del televisor que a l’escola, i seria difícil trobar un nen o un adolescent que no passés, al cap de l’any, més temps davant del televisor i navegant per Internet que a l’escola (i en alguns casos, més temps que l’esmerçat a l’escola i l’esmerçat interactuant amb la família sense la mediació de cap de les dues coses, sumats).
[29] El teòric nord-americà Neil Postman (1931-2003) considera que el format televisiu no es apte per a presentar continguts seriosos, i que l ’argumentació sòlida i complexa tindria en la paraula escrita la seua forma d’expressió ideal. D’acord amb això, Postman conclou que el mitjans impresos contribueixen a formar una població culta i reflexiva, mentre que la televisió (i , per extensió, tots els mitjans audiovisuals) tendirien a formar una població entretinguda caracteritzada per la superficialitat i la recerca continuada de nous estímuls. En una societat dominada per la televisió, les notícies, l’educació i la política es redueixen a entreteniment, de manera que ens dediquem a «entretenir-nos fins a la mort», com diu el títol del més conegut dels seus llibres.
Així mateix, cal dir que la televisió i la navegació per Internet sol situar l’individu davant d’una successió de missatges canviants i senzills que es presenten preparats per al seu consum immediat (no exigeixen descodificació prèvia) i acompanyats d’un llenguatge pobre i tòpic. Aquesta constatació condueix un altre sociòleg, l’italià Giovanni Sartori (Florència, 1924), a concloure que el consum cada cop més gran d’aquests productes condueix a un empobriment de la cultura i a la pèrdua de la coherència i del sentit d’aquesta. D’altra banda, aquest consum, quan es fa per part dels nens i del joves, ocasiona múltiples problemes a la seua educació formal perquè fa que l’alumnat, acostumat a la imatge concreta i la informació fragmentada i descontextualitzada, tingui cada cop més dificultats per al pensament abstracte i per al raonament. Sartori no dubta a qualificar el «canvi d’agulles» que suposa que la informació hagi deixat de circular per la via de la paraula i del text i hagi passat a circular per la de la imatge, de veritable desastre.
[30] Els sociòlegs solen dir que els mitjans actuen com una injecció en el cos (efecte de “xeringa hipodèrmica”): cada dia la seua audiència rep una dosi de missatges mediàtics que produeix un efecte directe en les nostres actituds i els nostres comportaments.
[31] El sociòleg hungaroamericà George Gebner (1919-2005), descrivint l’efecte dels mitjans de comunicació i, molt especialment el de la televisió, en l’individu, parla de “procés de cultivació”, perquè els mitjans farien la funció de cultivar l’individu, des de la seua infantesa, en una cultura estandarditzada i uniforme.
[32] Els grans mitjans de comunicació poden mantenir diferències de matís o divergències en qüestions secundàries, però coincideixen unànimement en les qüestions essencials.
[33] Quan la presa de partit d’un mitjà de comunicació és conscient i planificada i la informació que proporciona és parcial, acrítica i tendenciosa, aquesta esdevé propaganda, que pot ser molt efectiva en la mesura que no sigui evident per a l’audiència que ho és. És molt habitual l’ús de propaganda en les anomenades “campanyes de premsa”, en els quals se cerca influir directament, per part dels mitjans, sobre l’opinió pública en algun tema en particular o bé promocionar o atacar un personatge públic.
[34] En relació amb això darrer cal tenir present que la idea, tan generalitzada, que els mitjans de comunicació privats no tenen el deure de ser crítics i plurals és qüestionable en la mesura que, a la pràctica, no tothom pot accedir a crear-ne i mantenir-ne un, cosa que comportaria, de fet, una limitació d’entrada de la pluralitat. Per tant, en la mesura que aquesta pugui considerar-se un valor, caldrà que sigui salvaguardada com a deure imposat als mitjans finalment existents.

BIBLIOGRAFIA PRINCIPAL:

CAMPENY, Joan: "Els agents de socialització". Material de suport de l'assignatura de filosofia per a lumnes de primer i de segon de batxillerat. Disponible a: http://www.xtec.cat/~jortiz15/socagen.htm

CAMPENY, Joan: "La família". Material de suport de l'assignatura de filosofia per a lumnes de primer i de segon de batxillerat. Disponible a: http://www.xtec.cat/~jortiz15/socagen.htm#La_fam%C3%ADlia

FERNÁNDEZ, Antonio:"Historia de la educación obligatoria. Sistema de adoctrinamiento", PublicoGT.com. Disponible a: https://publicogt.com/2017/06/11/historia-de-la-educacion-obligatoria-sistema-de-adoctrinamiento/

Viquipèdia, "Cronologia de la repressió del català". Disponible a: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cronologia_de_la_repressi%C3%B3_del_catal%C3%A0