6eyrtyh

Francis Bacon (baró de Verulam i vescomte de Saint Albans) nasqué a Londres l’any 1561. Estudià dret a Cambridge i, als vint-i-tres anys, entrà en el Parlament. L’any 1623 va ser nomenat Lord Canceller d’Anglaterra, càrrec que ostentà durant tres anys, en finalitzar els quals va ser cessat, sota l’acusació d’acceptar suborns, expulsat del Parlament, multat i tancat a la Torre de Londres, d’on, però, va ser excarcerat als pocs dies. A partir d’aquell moment, es retirà a les seues possessions, on visqué dedicat a la filosofia i a la ciència fins a la seua mort, ocorreguda l’any 1626.

La seua obra principal rep el nom de La gran restauració (Instauratio magna), la qual, de fet, va restar incompleta, ja que sols va arribar a escriure’n dues parts: el De dignitate et argumentis scientiarum i el Novum organum.

LA CRÍTICA DE BACON AL MÈTODE ARISTOTÈLIC

Tant per a Bacon com per als aristotèlics, la ciència (la filosofia) té dos moments:

  1. El moment inductiu: ens permet, a partir de l’observació, inferir principis de caràcter general. Dit d’una altra manera: ens permet, a partir de l’observació de fenòmens particulars, determinar quins son les causes que expliquen tots els fenòmens d’aquella mateixa índole, quins elements hi participen i com actuen aquests darrers).
  2. El moment deductiu: ens permet extraure noves conclusions i previsions sobre casos particulars a partir dels principis obtinguts per inducció, alhora que possibilita l’increment del coneixement més enllà d’allò inferit en base a l’observació.

gjkljl

Bacon critica la importància excessiva donada per Aristòtil a la deducció (de fet, la lògica sil·logística aristotèlica és estrictament una lògica deductiva) i la manca d’interès mostrada per aquest a l’hora de desenvolupar d’un mètode i d’una lògica inductives (que mai no va arribar a formular). Així mateix, critica l’absència de rigor que caracteritza l’empirisme aristotèlic, i és que:

– els aristotèlics no tenen cap criteri a l’hora de procedir a fer les observacions (no cerquen fer una recollida sistemàtica de dades),

– els aristotèlics sols tenen en compte els casos favorables a les seues consideracions teòriques, inferides de manera precipitada.

´ñçkñ

LA PROPOSTA DE FRANCIS BACON

Podem distingir en el programa reformista de Bacon dos moments:

  1. CRÍTICA NEGATIVA: desemmascarament dels prejudicis que dificulten l’ob-tenció d’un coneixement veritable i la reforma de la ciència i la filosofia. En aquest sentit, Bacon denuncia l’existència de quatre menes de fonts d’errors i confusió:
  • Els idola tribus (els ídols de la tribu): són aquelles deformacions de la realitat que sorgeixen de la mateixa naturalesa humana. Aquí Bacon té en compte que la nostra percepció i el nostre enteniment tendeixen a captar i pensar la realitat adaptant-la a la perspectiva, les condicions i les necessitats típicament humanes (així, per exemple, tendim a interpretar la dinàmica natural i els seus fenòmens de manera antropomòrfica; veient-hi cert voluntarisme i finalisme).
  • Els idola specus (els ídols de la caverna): aquí Bacon fa referència als errors que procedeixen, no de tendències generals comunes a tots els homes, sinó de les disposicions i condicions indivi-duals, les quals es troben en funció dels caràcter, els costums, l’edu-cació rebuda, les condicions per-sonals, etc.

 “Cada home té una caverna pròpia que distorsiona i desdibuixa la llum de la naturalesa.”

  • Els idola fori (els ídols de la plaça pública o del mercat): es tracta dels errors induïts pel llenguatge, el qual tendeix a posar nom a entitats inexistents (falses realitats) i sovint resulta inadequat per a transcriure de manera precisa i encertada la realitat.
  • Els idola theatri (els ídols del teatre): són els errors sorgits de l’acceptació acrítica de tesis i teories de filòsofs prestigiosos.
  1. CRÍTICA POSITIVA: formulació d’un mètode de l’observació que superi els defectes de l’empirisme aristotèlic i ens permeti inferir de manera segura les lleis de la naturalesa.

Val a dir que allò que Francis Bacon cercava de conèixer de manera segura i rigorosa era, específicament, l’essència i la naturalesa de les propietats físiques dels objectes (per exemple: la calor, el pes, la ductilitat, la duresa, la densitat…), a les quals anomenava “formes” (utilitzant el terme en un sentit ben diferent al que li donava Aristòtil), mentre que designava el seu comportament (irrupció, desaparició, variabilitat, escales…) amb l’expressió “llei” (parlant així de la “llei de la calor” o de la “llei de la densitat”, per referir-se al comportament de la calor en els cossos i els tipus i característiques de la densitat, per exemple). Bacon pensava que, a partir del coneixement d’aquesta mena de “lleis” seríem capaços de produir-les o extingir-les en els cossos i, en definitiva, de controlar les formes i posar-les al nostre servei (i així poder obtenir, per exemple, un vidre més transparent, un metall més resistent…).

El mètode que Bacon proposa es basaria en la utilització de taules de recollida de dades (taula de presènciataula d’absència i taula de graus) en les quals es clas-sificarien i s’anotarien sistemàtica-ment les observacions per, a conti-nuació, comparar-les. D’aquesta comparació de les dades recollides en les diverses taules es podria inferir la naturalesa i l’essència (la “llei”) de les “formes” estudiades.

Podrem entendre aquest mètode baconià si l’expliquem a través d’un exemple, que el mateix Bacon ens exposa en els seus textos: suposem que investiguen la naturalesa de la calor (la forma de la calor, en la seua terminologia). El que caldria és observar-la en múltiples manifestacions concretes, en les quals hi podrà ser present (quan s’escalfa un recipient amb aigua, quan es deixa passar la llum del Sol a través de la finestra d’una estança freda, quan un individu té febre o quan s’encenen unes branques de fusta, per exemple), podrà estar-ne absent o podrà trobar-s’hi en increment (escalfament) o en decrement (refredament). Un cop fetes aquestes múltiples operacions, caldrà organitzar les dades empíriques recollides, tot classificant-les en les tres taules de què parlàvem més amunt. Faríem, per tant, una llista d’allò observat quan hi havia calor, d’allò observat quan no n’hi havia i d’allò observat quan la calor present es trobava variant en intensitat (en aquest cas podrem, també, relacionar l’increment o el decrement de calor amb altres aspectes que creixen o minven al mateix temps que aquesta, concomitantment amb ella). Un cop feta a questa classificació podem comprar les diverses taules i concloure d’aquesta comparació què és allò que sempre es troba present quan hi ha calor, què és allò que sempre es troba absent quan no n’hi ha i què varia amb les variacions de calor, i en quina proporció aproximada, relativa a les variacions d’aquesta. Així podrem arribar a una definició d’allò investigat.

Frontispiece and Titlepage from 'Instauratio Magna' by Francis Bacon

CRÍTICA AL MÈTODE DE BACON

  • Bacon va oblidar la component creativa de l’activitat científica: el científic no es limita a col·leccionar dades sinó que els interpreta segons un model teòric que constitueix la hipòtesi inicial de la seua investigació (el subjecte és un element actiu, i no merament passiu, en el procés del coneixement). El científic no és una formiga que en les seues sortides recull porcions de realitat, sinó més aviat com una abella, que alhora que veu (liba) del que l’envolta, ho transforma i organitza (i això darrer ho fa segons estructures determinades, segons les quals es construeixen les cel·les del rusc).
  • Bacon va centrar-se, tal com feia la ciència aristotèlica, en consideracions qualitatives, menystenint la importància de la quantificació i el recurs a les matemàtiques (el concepte modern de “magnitud” física faria referència, precisament, al caràcter essencialment mesurable d’aquestes).