Si bé podem resseguir un plantejament racionalista en filosofia del coneixe-ment al llarg de tota la història del pensament, començant ja en la filosofia presocràtica (Xenòfanes de Colofó, Parmènides), per racionalisme entenem, sobretot, la doctrina filosòfica sorgida a Europa durant els segles XVI i XVII, els representants principals de la qual varen ser Descartes, Leibniz, Spinoza i Malebranch, doctrina que, amb modificacions importants, entroncaria amb l’idealisme transcendental kantià, i que, en l’actualitat, estaria representada en l’obra d’autors com el lingüista nord-americà Noam Chomsky.

uikfy

El racionalisme abordaria la problemàtica de la fonamentació del coneixement prenent com a model les matemàtiques i el seu mètode, exemplificat de manera arquetípica en el procediment seguint per Èuclides[1] a l’hora d’elaborar la seua geometria, contin-guda en un dels grans clàssics del pensament matemàtic: els Elements (segle III aC), llibre on reunia, exposava i justificava els teoremes geomètrics descrits fins aleshores, tot demos-trant-los a partir d’un seguit de principis evidents per si mateixos ―axiomes―, en base als quals avançava, deductivament, fins a les conseqüències que podien derivar-se’n, és a dir, fins als teoremes de la geometria, els quals, aleshores, resultaven tan evidents com els principis a partir del quals es deduïen (i és que, apuntem-ho, en el raonament deductiu, les conclusions ―en aquest cas els teore-mes― no diuen res que no estigui ja prèvia-ment inclòs en les premisses, i aquí, com diem, les premisses resultaven totalment evidents i, per tant indubtables).

ghjgjdg-page-001

ncmvm-page-001L’any 1639, en el seu Discurs del mètode per a la recta conducció de la raó i la recerca de la veritat en les ciències, el filòsof francès René Descartes afirmaria que el coneixement objectiu és possible i que, per aconseguir-lo, el que cal és procedir de manera anàloga a com ho fan els matemàtics.[2] Així, en primer lloc, cal arribar, mitjançant el concurs exclusiu de la raó, a primeres veritats absolutament evidents, les quals, per a ser-ho, serà menester que compleixin dues condicions: ha de ser distintes (és a dir, simples, singulars, no compostes) i clares (és a dir, que en tinguem una comprensió total, completa). Aquestes veritats primeres, a les quals s’hi arribarà a través de la facultat de la intuïció(sense cap participació de l’experiència), equivaldran als principis axiomàtics de les matemàtiques i, en la mesura que s’obtindran al marge percepció sensorial, podrem dir que constituiran continguts cognitius que ja es troben, potencialment i des de sempre, en cadascun de nosaltres (de manera que podrem dir que se’ns apareixen com a idees innates). Tot seguit, i recolzant-nos en aquestes primeres veritats, extraurem d’elles totes les idees i proposicions que, implícitament, s’hi amaguen, és a dir, que aquest nou coneixement haurà estat obtingut a través d’un procés estrictament deductiu (sense afegir nova informació) que ens permetrà estar completament segurs d’ell (ja que no dirà res que no estigui precontingut en les veritats primeres, absolutament evidents).

kjmkjkmnk.

Aquesta manera de procedir sembla donar una resposta a la pregunta sobre l’existència d’un coneixement sòlid més enllà de les limitacions connaturals al plantejament empíric. La qüestió és determinar si procedint d’aquesta manera es pot anat més enllà de les matemàtiques (i la lògica), i si, aquestes, i qualsevol altre coneixement que pogués atènyer-se d’aquesta manera, constituirien un saber veritablement objectiu, cosa que només podria garantir-se en la mesura que les idees (innates) punt de partida i els principis lògics (i logicomatemàtics) que a partir dels quals farem les deduccions posteriors fossin vertaders-en-si-mateixes, i no únicament vertaders-per-a-nosaltres (que és que pròpiament vol dir el terme “evidents”).

Si podem confiar en l’autenticitat de les idees i principis innats punt de partida, la perspectiva racionalista garanteix l’existència d’un saber justificat, que mantindrà el seu valor sempre que procedim deductivament de manera correcta (sempre que les nostres argumentacions siguin plenament coherents.

Per tal de garantir un correcte ús de la raó, Descartes aconsellava seguir sempre quatre regles fonamentals, les quals constituiran el que s’ha anomenat mètode cartesià. Aquestes regles són les següents:

Primera regla
Regla de l’evidència: tot evitant la precipitació i sense fer cas als prejudicis, no admetre com a vertader res que no se’m mostri de manera tan clara i distinta que em resulti del tot impossible posar-ho en dubte.
Segona regla
Regla de l’anàlisi: dividir els problemes i les dificultats a les quals ens enfrontem en les seues idees més simples, de manera que pugui percebre amb claredat què implica cadascuna d’elles.
Tercera regla
Regla de la síntesi: trobar les relacions existents entre les diverses idees elementals identificades en el moment de l’anàlisi, de manera que s’obtingui, de la qüestió estudiada, una visió completa, segura i depurada d’errors i males interpretacions, en base a la qual poder procedir a la deducció de conseqüències lògiques.
Quarta regla
Regla de l’enumeració: revisar l’exhaustivitat de les divisions operades i  la coherència de les cadenes deductives o les vinculacions establertes entre les diverses idees, de manera que la claredat amb la qual concebíem aquestes es traslladi a la tot el nostre raonament, en el seu conjunt.

Ara bé, aquesta confiança ineludible en l’objectivitat dels principis i idees de la raó només pot sostenir-se en tant que postulat, és a dir, en tant que afirmació injustificada (potser injustificable) però que cal mantenir perquè un plantejament —aquí el racionalisme— no perdi tot sentit. Això fa del racionalisme una perspectiva dogmàtica.

De fet són quatre els postulats essencials que cal sostenir per mantenir la perspectiva racionalista dempeus. Aquests postulats serien:

  1. Afirmació de l’existència d’una raó universal, idèntica en tots els éssers racionals (siguin d’on siguin i en qualsevol moment que existeixin) i, per tant, d’uns únics principis racionals i d’una única manera de raonar (una única manera de raonar és possible).
  2. Confiança en la correcció i la veracitat dels processos racionals.
  3. Innatisme cognoscitiu: la consciència naix dotada d’idees principis i bàsics objectius sobre els quals es pot edificar, deductivament (descansant en l’ús exclusiu de la raó), el coneixement. (Es tracta d’aquells principis i idees, l’existència dels quals que defensava Leibniz enfront del “principi empirista” adduït per Locke.)
  4. Existència d’un estricte paral·lelisme entre pensament i realitat, paral·lelisme que és necessari de suposar si tenim en compte que el racionalisme estableix que la raó, en la seua tasca cognitiva, parteix de si mateixa, la qual cosa suscitaria la qüestió de com podem estar segurs que allò que pensem s’ajusta a allò que és i a com és.[3]

EL RACIONALISME EN LA CIÈNCIA MODERNA

En base  aquests postulats, la ciència moderna[4] opera seguint un mètode conegut com a hipoteticodeductiu, que, de fet, constitueix, en allò fonamental, un plantejament de caràcter racionalista. Aquesta manera de procedir va ser introduïda a principis del segles XVII per Galileu Galilei, el més destacat dels pioners de la física moderna, qui, amb ell, va aconseguir aportar una solidesa i una seguretat fins aleshores desconegudes a la investigació científica.[5]

Els passos que segueix Galileu en les seues investigacions són els següents:

Resolució: anàlisi d’un fenomen a explicar, identificant les propietats essencials que intervindrien en ell. Aquest pas serà equivalent al cartesià de l’anàlisi, i consistirà en la determinació de quins aspectes bàsics i simples caldrà considerar a l’hora d’explicar un tipus concret de fenomen.

Galileu, i aquesta és la gran novetat per ell introduïda, optarà per explicar tot fenomen físic a partir de les magnituds mesurables (i, per tant expressables en termes matemàtics) que en ell resultin rellevants, de manera que farà abstracció dels aspectes que no siguin quantificables i relacionables entre si en equacions matemàtiques. Aquestes magnituds mesurables equivalen a les idees innates a què recorre el racionalisme per recolzar-hi l’objectivitat de tot saber (Galileu, per tant, idealitza la realitat, cercant de traduir-la a nocions purament racionals i evidents i evitant descriure-la en termes empírics).

Galileu diferencia de manera clara entre sensacions com el color, el sabor, l’escalfor o l’olor (qualitats subjectives) i magnituds quantificables com la massa, la grandària la velocitat o la posició (qualitats objectives) dels cossos, i selecciona aquestes darreres com les magnituds adequades per descriure els fenòmens naturals i construir la ciència física. Amb aquest plantejament general, Galileu entronca amb Robert Boyle (1627-1691), que uns anys més tard passarà a anomenar les qualitats objectives de què parlem, qualitats primàries, mentre que es referirà a aquelles altres qualitats subjectives com a qualitats secundàries.

Composició: es construeix una suposició hipotètica (una hipòtesi), sempre de caràcter matemàtic, que enllaçarà lògicament les magnituds quantificables a les quals s’haurà reduït el fenomen estudiat. Aquest pas serà essencialment equivalent al cartesià de síntesi.

Resolució experimental: es deriven, deductivament, de la hipòtesi, con-seqüències previsibles que passen a confirmar-se a través d’experiments ad hoc. (Aquí és on trobem la principal diferència amb el mètode cartesià, en el qual aquest pas és substituït per la revisió racional que denomina enumeració.)

ljkhjkhkjhkj

PERVINÈNCIA DEL PLANTEJAMENT RACIONALISTA

Les ciències formals, és a dir, aquelles que no tracten sobre la realitat sinó que es limiten a extraure les darreres conseqüències dels principis racionals (en el cas de la lògica) o dels principis matemàtics i dels conceptes aritmètics i geomètrics (en el cas de la matemàtica), deurien la seua certesa al fet que partirien, per la seua mateixa naturalesa, de consideracions a priori, l’objectivitat de les quals descansaria sobre l’acceptació dels postulats racionalistes més amunt exposats. Així mateix, les modernes ciències naturals, en la mesura que també descansarien en consideracions a priori sobre la realitat (un cop aquesta reduïda a magnituds mesurables), tal com s’esdevé en les ciències fisicoquímiques, gaudirien la mateixa certesa que les ciències formals (si bé, en aquest cas, cap la possibilitat de demanar-se si la idealització operada per elles sobre la realitat transcriu amb fidelitat els aspectes realment rellevants dels fenòmens que pretén descriure).

D’altra banda, les ciències, en la mesura que descansarien en proposicions a posteriori (és a dir, posteriors a l’observació empírica), com s’esdevé en el cas de les ciències socials i de la major part de la ciència natural, es veuen afectades per les limitacions que ja vam descobrir en tractar el plantejament empirista[6] (a més de per les dificultats característiques dels seus respectius mètodes).

[1] Èuclides va formar part de l’anomenat Museu, un centre d’ensenyament i d’investigació (especial-ment decantat cap als estudis científics) que va existir a Alexandria entre el segle III aC i el III dC, i al qual van pertànyer també, entre d’altres, el matemàtic Arquímedes i els astrònoms i matemàtics Claudi Ptolomeu (que ens va llegar la descripció de l’univers ―geocèntrica―que va ser considerada com l’explicació vàlida fins al segle XVII) i Aristarc de Samos (que va ser el primer a afirmar que la Terra era la girava al voltant del Sol, i no a l’inrevés).
[2]  Aquesta intuïció de Descartes derivaria, tant de l’admiració que experimentava, ja des dels seus primers anys de formació, a propòsit de la seguretat i l’evidència que acompanya el saber matemàtic, els teoremes del qual se’ns mostren inqüestionables, com de la constatació que procedir en contra de les aparences empíriques i amb fidelitat al raonament matemàtic, estrictament a priori, hauria servit a Copèrnic per atènyer la veritat (malgrat aquesta veritat se’ns aparegués d’entrada, com a contrària a les aparences, que semblen apuntar que el Sol es mou mentre la Terra roman quieta), tal i com ho posaria de manifest Galileu més endavant, amb les seues observacions recollides en el Sidereus Nuncius (que Descartes llegiria l’any 1611), i a diferència del que havia passat en el cas de les teories astronòmiques anteriors, totes elles basades, fonamentalment, en allò que les aparences sensibles semblaven indicar.
[3] En la seua formulació clàssica, el racionalisme fonamenta la confiança en l’objectivitat de les idees i els principis innats, en la correcció dels processos racionals i en el paral·lelisme existent entre raó i realitat extramental mitjançant el recurs a l’afirmació de l’existència de Déu, és a dir, d’un principi absolut, creador de tot el que és i, per tant, de les facultats cognitives dels éssers racionals, i del qual, per les característiques que s’escauen a la seua naturalesa, resulta totalment inconsistent contradictori a firmar que podria induir-nos a error o engany.
[4]  Ens referim concretament a les ciències naturals.
[5] Val a dir que, de fet, l’exemple aportat per científics com Galileu —o Copèrnic— va ser, per a Descartes, una font d’inspiració tan important com la valoració del procedir dels matemàtics alhora de formular la seua proposta racionalista.
[6] A les quals caldrà encara caldrà afegir la constatació del paper actiu del subjecte en la constitució de l’objecte percebut (a través de les regles de la percepció i sota la influència de les experiències prèvies del subjecte i dels seus interessos, que determinen, entre altres coses, què recau sota la seua atenció i què no ho fa).