lkhñ

La psicologia i la moderna ciència lingüística[1] ens han proporcionat una nova perspectiva sobre el plantejament racionalista que hem estudiat en el tema anterior. Em refereixo a la irrupció de la possibilitat de considerar que el llenguatge (que al cap i al fi és l’expressió del pensament i l’instrument que l’articula i el fa possible), lluny de ser una habilitat apresa (i per tant adquirida per cada individu a partir de la seua experiència social i perceptiva), és una capacitat innata que no s’adquireix sinó que, simplement, es desenvolupa en contacte amb estímuls externs, de manera anàloga a com la capacitat de caminar sobre dues cames és una habilitat humana innata que no fa més que desplegar-se en el transcurs dels primers anys de vida (més o menys ràpidament i amb més o menys perícia en funció del context i dels estímuls que proporciona).

Aquesta nova perspectiva de la naturalesa del llenguatge comporta un corol·lari amb conseqüències epistemològiques de primer ordre: la consideració que l’estructura sintàctica profunda de totes les llengües ha de coincidir en l’essencial (ja que les llengües naturals no serien altra cosa que la concreció històrica d’una habilitat lingüística, universal en tots els humans i sempre idèntica) i que, en la mesura que aquesta estructura és també la del pensament que vehicula i possibilita l’esquema humà de la realitat, expressat en el coneixement que els humans tenim d’aquesta realitat, es tractaria d’una estructura igualment predeterminada de manera innata, de manera que no seria la realitat la que informaria l’individu, sinó aquest darrer el que dotaria a aquella de forma i d’ordre (una forma i un ordre a mesura del llenguatge humà).

Efectivament, les modernes investigacions en psicologia (dintre de l’àmbit anomenat “epistemologia genètica”, encarregat de l’estudi de l’evolució de les capacitats cognitives humanes) duen a pensar que el desenvolupament de l’habilitat lingüística en els éssers humans no és fruit d’un procés d’aprenentatge sinó d’actualització, de maduració d’una facultat innata que contempla, entre altres coses, una estructura fonamental en base a la qual es construiran totes les expressions lingüístiques concretes possibles (en les diverses llengües existents). Aquesta consideració es recolza en el fet que no sembla possible fer descansar el desenvolupament de la facultat lingüística en un hipotètic aprenentatge per imitació del xiquet de la conducta lingüística dels adults i d’aquelles altres persones que l’envolten i que presenten conducta lingüística manifesta (assistit per un aprenentatge complementari, basat en el sistema assaig-error, a partir de la rudimentària interacció lingüística que el nen estableix amb els qui l’envolten). I és que, plantejar les coses en aquest termes, no permetria entendre com és que el desenvolupament de la capacitat lingüística es produiria en l’infant de la manera tan ràpida com de fet es produeix (a partir del moment que comença a manifestar-se), ni com és que, pel que fa a l’estructura lingüística fonamental, tots els parlants presentarien un mateix grau de competència (sense diferències significatives entre ells).

D’altra banda, l’anàlisi de les llengües humanes desenvolupada per la lingüística contemporània posa de manifest un fet en principi sorprenent, però que resulta plenament coherent amb l’anteriorment dit: l’estructura profunda de totes les llengües és bàsicament coincident, o dit d’una altra manera; les diverses llengües existents, totes elles, són realitzacions lingüístiques diferents construïdes sobre un mateix esquelet estructural bàsic.

Com diem, aquesta constatació obtinguda a partir dels estudis descriptius realitzats sobre les més diverses llengües humanes redundaria en la consideració feta en el punt anterior, és a dir en la versemblança de considerar aquesta estructura lingüística profunda com a innata, és a dir, com a no apresa sinó  preestablerta. I és que sembla raonable pensar que, si les diverses llengües concretes s’haguessin desenvolupat en el si de comunitats diferents ubicades en contextos separats, haurien de manifestar diferències, no únicament en els seus aspectes més superficials (com ara el lèxic o la pronúncia), sinó també en els seus aspectes més interns (com ara l’estructura básica de l’expressió lingüística). El fet que no sigui així pel que fa a l’estructura lingüística profunda semblaria indicar que aquesta no s’originaria en un procés gradual lligat al desenvolupament de la comunitat lingüística en contacte amb el seu entorn sinó a al fet que constituiria un element a priori sobre el qual es faria possible aquest desenvolupament posterior, alhora que determinaria el seu resultat final.[2]

.l`+o

El fet que l’estructura del llenguatge sigui única (la qual cosa ens permet parlar, tenint en compte que l’estudi i la descripció de l’estructura d’una llengua són les funcions característiques de la gramàtica, d’una gramàtica universal) posaria de manifest que també l’estructura del pensament és única i universal. Per tant, l’estructura del llenguatge i del pensament serien una mateixa estructura innata a partir de la qual pensaríem el món, de manera que no seria aquesta estructura fruit de pensar el món i reflex de l’estructura existent en ell, sinó un conjunt d’esquemes de pensament a partir dels quals pensaríem el món, la realitat, al mateix text que li donaríem forma (aquests esquemes constitutius de l’estructura del pensament organitzarien la realitat projectant-se sobre ella en l’acte de pensar-la). Aquest plantejament, defensat en lingüística a partir dels treballs del nord-americà Noam Chomsky,[3] constituiria un tipus de racionalisme basat en l’innatisme de les estructures de pensament.

GENERATIVISME LINGÜÍSTIC

`´ç´çñ´çñ

Per entendre què volem dir quan parlem d’estructura lingüística podem comparar els esquemes fonamentals que integrarien aquesta amb les anomenades, en matemàtiques, “funcions generadores”.

Així, una funció generadora seria una expressió matemàtica que intercalaria, entre expressions constants (signes operacionals o xifres concretes, per exemple), un seguit d’expressions variables substituïbles per valors numèrics. Això seria el que succeiria, per exemple, en l’expressió:

2+ 3/2– z + 2

En una expressió com aquesta podem substituir les variables xypels valors que vulguem, amb la qual cosa es generarà un valor numèric resultant de l’expressió, sempre diferent en funció dels valors atorgats a aquelles variables. Per la seua banda, en totes les llengües humanes, les paraules s’organitzarien en grups de mots ordenats (sintagmes) que, al seu torn, s’ordenarien en expressions oracionals. L’ordre existent entre les diverses parts de cada tipus de sintagma i entre els diversos sintagmes en una oració respon a determinats principis ordenadors bàsics i és sempre el mateix, és a dir, respecta una determinada estructura bàsica, profunda, sempre la mateixa en totes les llengües. A partir d’aquí, aquesta estructura fonamental admet transformacions gràcies a les quals obtindrem tota la varietat possible d’expressions oracionals present en les diverses llengües concretes[4] (que només diferiran entre elles en el lèxic, les frases fetes i en algun aspecte estructural secundari, coincidint però, com diem, en la seua estructura bàsica). Doncs bé, aquestes expressions oracionals constituiran un conjunt d’esquemes anàlegs als generadors matemàtics, ja que no seran un altra cosa que estructures formals emplenables amb expressions lèxiques (paraules que facin referència a coses o idees) a les quals relacionaran d’una manera determinada, generant amb cada grup diferent de paraules un sentit lingüístic nou (el sentit de cada frase), però atenció: al mateix temps es troben determinant l’ordre amb el qual apareix la realitat en el nostre pensament (que, per tant, no és un ordre, una estructura, descobert pel pensament en ella, sinó l’ordre, l’estructura que li imposa a través del llenguatge.[5]

Aquest plantejament condueix Chomsky a afirmar que la gramàtica universal (i, de fet, la gramàtica de tota llengua) és generativotransformativa.

En resum, podem dir que, des de la investigació de la lingüística moderna i de l’epistemologia genètica s’obtenen constatacions que, considerades conjuntament, conduirien a donar suport a les tesis innatistes en teoria del coneixement. Així, podríem dir, amb Chomsky, que tots els ésser humans naixem equipats amb un dispositiu (l’anomenat Language Adquisition Device, LAD)[6] que ens permet desenvolupar una capacitat lingüística innata (que únicament maduraria, s’actualitzaria ―es desplegaria― en la forma d’una expressió lingüística concreta, però que no es construiria de cap i de nou ni s’imitaria), i això sobre la base d’unes estructures lingüístiques, així mateix innates, que constituirien els esquemes fonamentals a partir dels quals donaríem forma a tota experiència possible.[7]

[1] La lingüística seria la disciplina que s’ocapa de l’estudi de l’estructura i la naturalesa del llenguatge humà i, de la descripció de les seues lleis de funcionament.
[2] Certament, seria possible objectar a aquest argument que la coincidència en l’estructura lingüística bàsica podria explicar-se perquè en ella es reflectiria l’estructura bàsica de la realitat, a la qual faria referència i que seria sempre idèntica en tots els contextos possibles, ara bé, si consideréssim l’argument lingüístic expressat en aquest punt conjuntament amb el psicològic exposat en el punt anterior, aquesta objecció certament perdria gran part de la seua força, si no tota.
[3] I que coincidiria en el fonamental amb el plantejament apriorista d’Immanuel Kant, de què parlarem en un tema posterior,
[4] Per entendre millor què significa que tota llengua posseeix un seguit de regles de transformació gràcies les quals obtindríem el catàleg de totes les expressions oracionals possibles (a partir de la seua acció sobre l’estructura profunda més bàsica de la llengua) podem oferir l’exemple d’allò que s’esdevindria en la transformació de l’esquema bàsic subjecte + verb + complement directe, corresponent a una oració simple transitiva, en la seua forma activa (una de totes les expressions oracionals possibles constituïda d’acord amb els principis generadors de l’estructura lingüística profunda), en una oració passiva (subjecte + perífrasi verbal + complement agent), cosa que s’aconseguiria a través de l’aplicació, sistemàtica, de, concretament, les següents regles de transformació (reversibles):
  1. Passar el CD a subjecte
  2. Passar el subjecte a complement agent
  3. Transformar el verb en una perífrasi verbal introduïda per un verb auxiliar determinat
Val a dir que totes les diverses regles transformacionals definibles presenten també una gran coincidència en totes les llengües i que, en tot cas, sempre respecten determinades condicions bàsiques.
[5] De manera anàloga a com Kant ―com veurem més endavant― explicava que actuaven les categories de l’enteniment, que no eren altra cosa que esquemes a priori, innats, segons els quals s’ordenava la nostra experiència de la realitat. 
[6] La noció de Language Adquisition Device(LAD) la devem al lingüista Steven Pinker, per a qui el llenguatge seria un producte de la selecció natural (Chomsky, en canvi, veuria en el llenguatge la manifestació d’una mutació, única, de caràcter no funcional i, per tant, sense avantatges adaptatius) que es desenvoluparia en tots els individus de manera espontània. El llenguatge seria una característica humana universal que es presentaria com una conducta estereotipada, a la manera dels instints, i que s’articularia sobre un seguit d’estructures (sintaxi, morfologia, fonètica, lèxic) que seguirien un mateix esquema profund en tots els llenguatges naturals (universalitat del disseny del llenguatge).
´¡ip`pp`kp
Per a Pinker, si bé llenguatge i pensament es trobarien íntimament relacionats, serien dues capacitats diferenciades, de manera que no podríem parlar d’un únic sistema cognitiu simple sinó d’un sistema complex integrat per subsistemes vinculats.
També per a l’investigador rus J. Vygotski, pensament i llenguatge serien dos sistemes diferents però vinculats cooperativament. Aquesta vinculació es gestaria, segons Vygotski, entre els 3 i els 7 anys d’edat (etapa del desenvolupament en què apareix el llenguatge), moment en què l’infant acompanya les seues accions amb mots, els quals l’ajuden a organitzar i comprendre allò que fa (és el que s’anomenaria llenguatge egocèntric). A partir dels 7 anys, el llenguatge es trobaria ja plenament interioritzat i esdevindria capaç de continuar realitzant la mateixa funció organitzadora i planificadora però al marge d’operacions concretes, de manera estrictament lògica.
descarrega
En relació a aquesta qüestió apuntem, per últim, que, tampoc per a l’investigador suís, Jean Piaget, llenguatge i pensament s’identificarien sense més. Aquesta consideració descansaria la constatació experimental que el nen que encara no disposa de llenguatge és, no obstant això, capaç d’elaborar estratègies de relació amb els objectes del món i, per tant, de pensar. Per a Piaget, el llenguatge és una capacitat que potenciarà el pensament i li permetrà enlairar-se més enllà de les operacions concretes (la coincidència amb Vygotski és clara, si bé, aquest darrer autor, sembla defensar l’existència d’una relació més estreta entre aquelles operacions i el llenguatge que no la que hi veu el ginebrí).
   Piaget enumerarà un seguit de mecanismes de pensament no lingüístic:
  1. Capacitat d’actuar de manera planificada en base a la imitació de models no presents.
  2. Capacitat d’actuar de manera planificada a partir de la representació fingida de conseqüències plausibles.
  3. Capacitat de representació pictogràfica.
  4. Capacitat de representació d’imatges mentals.
[7] De manera anàloga a com Immanuel Kant afirmaria que succeiria amb les categories o conceptes purs de l’enteniment).