descarrega (1)

Les opinions, en la mesura que es limiten a ser meres conviccions personals no raonades, no justificades, no tenen valor cognitiu: són expressions de la nostra constitució biològica i social. Aquestes opinions no són aptes per al diàleg racional, si  són adduïdes en un discussió, només condueixen a l’enfrontament, i és que en un diàleg es confronten els arguments juntament amb llurs respectives conclusions, i no únicament judicis espontanis sense cap procés d’argumentació al seu darrere. D’opinions així, tothom en té, de la mateixa manera que sua o escup. Confronteu escopinades i tindreu una baralla. En canvi, allò raonat parteix de l’acceptació del judici de la raó i, en fer-ho, ha acceptat un moderador imparcial, en base al qual replantejar-se. Qui raona disposa dels materials i de l’actitud escaients per entrar en diàleg fecund, és a dir, en un diàleg en el qual pugui perfeccionar el seu saber i la seua voluntat.

Massa gent posa al mateix nivell les seus opinions espontànies i els parers raonats (i raonats no des de la conclusió a les seus premisses, sinó de manera realment crítica, és a dir des de les premisses a les conclusions, i posant sempre en qüestió les primeres). Quan això passa el diàleg esdevé impossible: pura batalla dialèctica. Massa gent creu que sap, i aquesta creença els incapacita per a aprendre.[1]

Sense una acció veritablement crítica les paraules són simple soroll: rugit de feres.

La raó apropa, l’opinió separa. La ignorància que habita en nosaltres ens fa suspicaços.


[1] Per això ningú no creu que la filosofia pugui ensenyar-li res, i és que, en ocupar-se aquesta de qüestions sobre els quals tothom té opinió, no hi ha qui no es cregui ja degudament instruït en elles (per qui?, per què?), de manera l’habitual és mirar-se-la amb prevenció, sense esperar-ne res. I si no obstant algú escolta, encara ha de lluitar contra les pròpies opinions per a entendre.