gñgñgñ´ñgl

Tinguem present que, en una situació en la qual tothom pot fer allò que vulgui, únicament els més forts tenen realment drets, perquè, en absència de limitacions, són aquests els únics capaços de fer-se valer i imposar-se, mentre que la resta d’individus no té més remei que sotmetre-s’hi i renunciar, en fer-ho, a la pròpia llibertat.[1] Si som conscients d’això, ens adonarem que la llei, és a dir, les obligacions legals, constitueixen, pel fet que posen limitacions als més forts, l’instrument que permet tenir drets i llibertats als dèbils (que és, justament, l’objectiu de la llei, que es desvirtua, per tant, quan es promulga o s’esgrimeix per garantir privilegis) Ara bé, si l’existència de limitacions és la garantia de la llibertat, i aquestes limitacions van adreçades sobretot als més forts, és a dir, a aquells que no necessiten que es protegeixin els seus drets bàsics (també legalment reconeguts) i que, per contra, tenen la capacitat d’imposar-se als altres, és lògic que aquell sobre el qual han de recaure més limitacions sigui el mateix govern, i és que, al cap i a la fi, el poder d’aquest és el més gran de tots i el més temible per als individus aïllats. Per aquest motiu s’instaura el principi de legalitat, és a dir, el principi que la llei afecta a tots i que es troba, també, per damunt del govern, de manera que també aquest ja no pot fer el que li plagui, sinó que s’hi ha de sotmetre i respectar-la.

Però, les coses no són tan fàcils com dir que també les instàncies de poder han de respectar la llei, i és que en la mesura que són aquestes mateixes instàncies les que fan les lleis, les que les han de fer valer i les que han de jutjar si la seua aplicació és correcta, cal establir un sistema que garanteixi que, efectivament, se les apliquin a elles mateixes i que aquesta aplicació sigui la correcta. És amb aquesta finalitat que es postula la necessitat de dividir el poder en tres parcel·les independents entre si, perquè així, en comptes de trobar-nos amb la concentració de tots els mecanismes poder en unes mateixes mans, amb la qual cosa només ens restaria esperar que aquell o aquells sobre els quals recaigui la responsabilitat del govern l’exerceixin d’una manera justa, disposem de tres instàncies especialitzades que, a banda d’encarregar-se cada una d’elles d’una tasca determinada, exerceixen una funció de control sobre les altres, de manera que llavors és el mateix poder el qui es limita a si mateix i es facilitat així que, tal com buscàvem, les diverses instàncies de poder se sotmetin, efectivament, a la llei, i no es produeixin abusos que deixin en paper mullat els drets i les llibertats legalment reconegudes als ciutadans.

Com pot veure’s, garantir el principi de divisió de poders no és una cosa sense importància, ans al contrari, és condició de possibilitat de l’estat de dret, i aquest és, al seu torn, la garantia de la màxima llibertat possible per a tothom. Ara bé, garantir aquesta separació no és gens fàcil, perquè, al cap i al fi, en democràcia el poder legislatiu tendeix a ser el més important i és a partir d’ell que s’investeix el poder executiu (el govern surt del parlament), mentre que el judicial sol dependre, per a la seua constitució, en gran mesura del legislatiu i de l’executiu, de manera que la separació de tots tres mai no és absoluta i pot estar sotmesa a incompliments i distorsions que tindran com a efecte inevitable una rebaixa en la qualitat democràtica i l’exercici d’abusos sobre els drets dels individus i de les minories.

Quan no es respecta gens el “principi de divisió de poders”, tampoc no es garanteix el principi de legalitat, i la resta dels principis que caracteritzen l’estat de dret cauen o trontollen. Ens trobem aleshores davant d’un estat autoritari, que, si bé pot tenir formalment un aspecte  més o menys semblant al de l’estat de dret, es caracteritza pel fet que, en ell, una instància executiva assumeix tot el poder i no reconeix legitimitat a cap altra força o instància perquè se li pugui oposar. En els estat autoritaris el poder de l’estat és il·limitat i no es troba sotmès a cap mena de control, raó per la qual els individus es troben indefensos davant dels abusos de poder i no veuen reconeguts (més que en la mesura que al poder li plagui) els seus drets fonamentals, entre els quals els drets de participació política (dret a participar en el debat polític elegir els governants i a ser elegit com a tal), el drets de reunió i d’associació i el dret a la llibertat d’expressió.[2]

Són exemples d’estats autoritaris els estats absolutistes característics de l’Edat Moderna (monarquia absoluta dels Estuard anglesos, de Lluís XIV de França, dels Borbó del Regne d’Espanya fins a Isabel II, etc.). En  aquests estats el monarca tenia una poder absolut sobre els individus, els quals, lluny de ser ciutadans (dotats de drets i responsabilitats) eren súbdits en tot sotmesos al poder discrecional del rei. En els nostres dies trobaríem poques monarquies d’aquest tipus, però igualment que podríem qualificar d’estats autoritaris de tipus absolutista alguns règims presidencialistes en els quals no es dóna una veritable separació de poders, tendint a recaure aquest, en la seua totalitat, en el cap de l’estat.

Durant el segle XX, els estats autoritaris van tendir a adoptar la forma d’estat totalitari, que es caracteritza pel fet que en ell s’exerceix un estricte control de l’individu que afecta tots els aspectes i àmbits de la seua vida, inclosos aquells de més privats. Així, en els règims totalitaris, a més d’enquadrar-se l’individu en organitzacions polítiques, militars, estudiantils, juvenils i sindicals estatals (també anomenades verticals), l’estat s’esforça per determinar fins al darrer detall com ha de ser la seua educació (incloent-hi aquí quins llibres es poden o no pot llegir, o quines pel·lícules es poden veure), quina ha de ser la informació que rep (propaganda estatal, censura, segrest d’edicions, prohibició de diaris, emissores de ràdio i televisions,  limitació de l’accés a Internet…), com ha de ser la conducta moral de la població i quines han de ser les seues creences religioses i les seues activitats de lleure, etc. En l’estat totalitari l’individu s’entén com una cèl·lula de l’organisme total que és l’Estat, els diversos òrgans i parts del qual són les diferents organitzacions i institucions en les quals els individus han d’enquadrar-se i exercir les seus funcions, unes funcions que estan ja preestablertes (i entre les quals no figura la de pensar).

ñjgljkl

En aquesta mena d’estat (del qual han estat exemples les dictadures del segle XX) el poder se sustenta en una mescla de mecanismes coactius (policia, exèrcit, serveis d’intel·ligència, grups paramilitars) i carismàtics (exaltació de la figura del cap d’estat, al qual se li atribueixen aptituds excepcionals i en qui hom tendeix a veure tant un pare com un governant).[3]

[1] Desconfiem, per tant, dels poderosos (pel fet de disposar, per exemple, de més recursos econòmics, de més força militar o de majoria) que es lamenten del fet de no tenir prou llibertat, perquè, darrere d’aquesta reivindicació, pot amagar-se l’exigència, no de drets, sinó de privilegis, és a dir, de drets no legítims perquè el seu reconeixement i exercici comportaria el no reconeixement —ja d’entrada, o a la pràctica— dels drets legítims d’aquells que no són tan poderosos, i així, seguint una coneguda paràbola del bisbe brasiler de Refice, Hélder Câmara desconfiem de la rabosa que es lamenta del fet que se li prohibeixi entrar en el galliner, perquè, si se li reconegués aquest dret, si s’incrementés, per tant, la llibertat de la rabosa, les gallines, no sols perdrien tots els seus drets, sinó que fins i tot perdrien la vida. Una reixa, per tant, lluny de ser símbol d’opressió, pot ser una arma contra aquesta. Convé no simplificar, i no deixar-se dur per discursos demagògics.
jhfjk
[2] Aquest dret inclouria també el dret a la llibertat de premsa, la qual, en la pràctica, constitueix un mecanisme de control del poder en la mesura que és un mitjà necessari per donar a conèixer i denunciar —davant de l’opinió pública— els abusos d’aquest. La llibertat de premsa ha estat definida, per aquest motiu, el quart poder(després del legislatiu, l’executiu i el judicial) i, per això mateix, cal ser molt curosos en el seu respecte, la qual cosa implica garantir que totes les opinions puguin ser divulgades, garantir que totes poguessin ser criticades i, al mateix temps, exigir a totes aquestes opinions una justificació suficient (de manera que no poden descansar únicament en recursos propagandístics, sinó en argumentacions sòlides). Així mateix, cal garantir i exigir que tota informació divulgada sigui sempre contrastada, honesta i veraç. La manca d’informació o el caràcter tendenciós d’aquesta condiciona i fa disminuir la capacitat de decisió dels ciutadans (de la mateixa manera com la condicionaria i limitaria una educació insuficient). Una societat en la qual no es garanteixen plenament la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa es troba indefensa davant de la tirania.
En relació amb l’acabat de dir, tinguem present que no és sols des del poder polític que poden limitar-se o aquestes llibertats, sinó que també el poder econòmic, en la mesura que és capaç de promoure i mitjans de comunicació veritablement massius i pot resultar decisiu en el manteniment d’aquells que no ha promogut directament (a través, per exemple, de la publicitat), pot condicionar la informació divulgada i seleccionar les opinions difoses.
yioñlñ
[3] Resulta necessari, per a aquesta mena de règims, mantenir la població governada en un estat de permanent mobilització, estat que és possible d’aconseguir en un primer moment, especialment gràcies a les qualitats d’un líder carismàtic, però que és molt difícil de mantenir en el temps. Així, per tal de conjurar el perill de desmobilització és freqüent el recurs a la fabricació d’un enemic (que pot ser un col·lectiu social, un grup cultural o ètnic, una ideologia política i les seues organitzacions, una creença religiosa i els seus adeptes, un país veí…), contra el qual es podrà mantenir la població en peu i alerta.