vacío

Definir una realitat concreta en termes absoluts, és a dir, esforçar-nos per trobar-li una definició vàlida en qualsevol món possible, suposa un exercici d’abstracció d’aquesta realitat, és a dir: establir l’essència d’un ens en els termes en què tradicionalment s’ha entès la noció de “essència” comporta una descontextualització d’allò que es persegueix conèixer en la seva realitat específica quan, de fet, el que sigui allò depèn ―és tributari― del context en què es dóna, que és el context en què es constitueix i arriba a ser.

Així, no podrem definir un ens en si, desvinculat dels altres ens, de la realitat entitativa en la qual es dóna i a la qual fa referència., ja que, en descontextualitzar l’objecte d’una anàlisi ontològica traiem del camp d’observació de l’ontòleg aquells elements que li permetrien avançar en la seva tasca, i això perquè tota definició és, en realitat, ubicació i discerniment de la funció característica. Tot anàlisi ontològic serà, per tant, de rerafons existencial.

Així, pensar l’home ―i com ell qualsevol altra realitat― en funció de possibilitats contextuals diferents d’aquella en què efectivament es dóna, és a dir de l’essencial del context en el qual la realitat humana es dóna ―que no és la mateixa cosa que els contextos concrets, contingents, en els quals els homes concrets viuen― és un exercici de fantasia, no de ciència, i els seus resultats es circumscriuen en l’àmbit de la literatura, no de l’ontologia.

L’home ―i com ell qualsevol altra realitat―és un ésser-aquí-i-per-aquí.

En definitiva, pensar en termes absoluts, en el sentit de descontextualitzats és una manera de situar-nos fora del món que pretenem conèixer en la seva arrel i, per tant, de no encertar en els nostres esforços.

300px-Ontology

Ontologia d’un gelat