weqfsdaf

Aristòtil va néixer a Estagira, el 384 aC. El seu pare, Nicòmac, era el metge personal del rei Amintes III, de Macedònia. Aristòtil va ser educat com un membre de l’aristocràcia i, a l’edat de divuit anys, es va traslladar a Atenes per continuar la seva formació a l’Acadèmia platònica, on Plató va ser el seu mestre. Aristòtil va romandre a l’Acadèmia durant gairebé vint anys, primer com a alumne i, posteriorment, com a professor, fins després de la mort de Plató el 347 aC.

Poc després de morir Plató, va marxar d’Atenes. Va ser en aquest moment quan va començar a elaborar les seves pròpies teories, allunyant-se dels ensenyaments del seu mestre. Va viatjar a la cort del seu amic Hèrmies, tirà d’Assos, a l’Àsia menor, i, més endavant, va anar, amb el seu amic Teofrast, a l’illa de Lesbos, on van investigar la seua botànica i la zoologia. Poc després de la mort d’Hèrmies, va ser convidat per Filip II, de Macedònia, per convertir-se en el tutor del seu fill Alexandre (era l’any 343 aC). Aristòtil va continuar com a preceptor d’Alexandre fins el 336 aC, quan aquest va succeir el seu pare (que havia sotmès Grècia dos anys abans, després de derrotar el grecs a la batalla de Queronea, el 338 aC).

L’any 335 aC va tornar a Atenes i va fundar la seva pròpia escola, coneguda amb el nom de Liceu. Durant aquest segon període d’estada a Atenes, Aristòtil es va dedicar a la investigació i a l’ensenyament. Mentre estava a Atenes, va morir la seva dona i Aristòtil es va tornar a casar. Fruit d’aquest segon matrimoni va nàixer el seu fill Nicòmac.

És durant aquest període de mestratge a Atenes (que s’allargà dotze anys) quan es creu que Aristòtil va produir moltes de les seves obres. Aristòtil va escriure molts diàlegs, però només ens n’han arribat alguns fragments. Les obres aristotèliques que finalment han sobreviscut estan en forma de tractat i en la seua major part no havien estat destinades a ser publicades, sinó que es creu que servien de suport a l’ensenyament (com apunts de les conferències que Aristòtil pronunciava davant els seus alumnes).

Després de la mort d’Alexandre (el 323 aC), el sentiment antimacedoni va incrementar-se a Atenes. Aristòtil va ser denunciat per no lloar els déus i, a conseqüència d’això, va optar per marxar a la propietat que la família de la seva mare a tenia a Calcis, a la veïna illa d’Eubea. Allí va morir, per causes naturals, l’any 322 aC, a l’edat de 62 anys.

vzzvxv

PRINCIPALS OBRES D’ARISTÒTIL

(Corpus aristotelicum)

La Lògica (o Organon aristotelicum), 6 llibres

La Metafísica (o Filosofia primera), 14 llibres

La Física8 llibres

La Biologia4 llibres

La Política8 llibres

Ètica a Nicòmac10 llibres

Ètica a Eudem7 llibres

Magna moralia (o Gran ètica), 2 llibres

Retòrica3 llibres

Poètica, 2 llibres

De l’anima

Sobre el cel

xvcxv

LA FELICITAT COM A FI SUPREM

Per a comprendre el pensament ètic d’Aristòtil (exposat en l’Ètica nicomàquial’Ètica eudèmia i la Gran ètica) hem de començar fent notar que tota acció humana es realitza per tal d’assolir alguna cosa, la qual esdevé, per aquest motiu, el fi d’aquella acció. Així mateix, podem dir que el fi d’una acció constitueix un bé, perquè sols per ser un bé és que pot convertir-se en fi d’una acció. D’aquí deduïm que hi haurà una pluralitat de béns, però aquesta diversitat no ens ha de fer pensar que qualsevol fi que cerquin les nostres accions és igualment bo, i és que entre tots els béns existents s’estableix una organització jeràrquica, de manera que uns són menys importants que uns altres, els quals, seran desitjables únicament en la mesura que, aconseguir-los, ens serveixi per a arribar a assolir aquells altres es troben per damunt (així, per exemple, sadollar la nostra fam i la nostra set és el fi de les accions de menjar i beure, i com a tal és bo, però, al mateix temps, és bo també perquè serveixen als fins superiors de mantenir-nos en vida i en un bon estat de salut, els quals, al seu torn, són béns necessaris per a poder dedicar-nos a l’obtenció d’objectius vitals que donaran sentit a les nostres vides. Doncs bé, al capdamunt de tot d’aquesta jerarquia de béns, Aristòtil situa, com a fi suprem, la felicitat. D’acord amb això, l’home actuarà correctament (és a dir, les seus accions seran, moralment, bones) si no perd de vista aquest caràcter de fi suprem que té la felicitat i, per tant, si les seues accions se subordinen, en darrer terme, a la consecució d’aquesta. En canvi, qualificarem d’incorrectes (i, aleshores, de moralment dolentes) aquelles accions que ens apartin de la felicitat, cosa que succeirà si substituïm, en la nostra consideració de bé suprem, aquesta per una altra cosa, per un altre fi, en principi inferior, que ara passarà a ser considerat com a bé principal i darrer. Aquest seria el cas, per exemple, d’aquells que consideren que menjar i beure són béns en si mateixos, de manera que subordinen tot a ells: els seus recursos, el seu temps, la seua salut, etc. Les persones que actuessin d’aquesta manera haurien confós la satisfacció de la fam i de la set i el plaer de la beguda i el menjar amb la felicitat, apartant-se d’aquesta manera de l’objectiu principal de tota vida humana. I que ningú no es confongui ara dient: “bé, es que per a aquell que actua d’aquesta manera la felicitat veritable consisteix en menjar i beure”, perquè la felicitat sols podrà ser la conseqüència de la realització plena de la naturalesa humana (o dit d’una altra manera, la conseqüència de la plenitud humana), i allò que defeneix l’home no és la recerca d’aliment i beguda (això ho compartim amb la resta dels éssers vius), sinó la racionalitat, és a dir, l’estudi, la refelxió, l’adquisició de coneixement i la comprensió de la realitat. Qui s’aparta d’això, s’allunya de la realització plena de la seua naturalesa (cosa que passa quan es confon[1] un fi inferior amb el fi propi de l’home) i, aleshores, s’allunya, també, de l’autèntica felicitat: aquesta deixa de ser el seu bé suprem.

ckvjklcxjvklxcvjxklñ

PLENITUD, RACIONALITAT I FELICITAT

Si ara fem un esforç per ubicar-nos en el context cultural de la Grècia antiga, podrem entendrem amb claredat la raó per la qual Aristòtil considera la felicitat una conseqüència de l’activitat intel·lectual.

El primer que hem de dir és que, en la mentalitat de l’època, el terme virtut (areté, en grec) era sinònim d’excel·lència. D’acord amb això, l’home virtuós era aquell que demostrava tenir qualitats excel·lents que el feien sobresortir per damunt dels altres. Així, en el període arcaic de la història de Grècia (aquell que és cantat en els poemes homèrics), l’areté era la qualitat del líder polític i militar. En aquest context històric, l’ideal moral era l’heroi, la recompensa del qual es donava en terme de status (posició social) i de  reconeixement públic. Es considerava moralment correcte tot acte coronat per l’èxit i la fama, i aquell qui no era virtuós no sentia culpa, sinó vergonya.

descarrega

En el període immediatament posterior, l’anomenat clàssic de la Grècia antiga, és a dir, l’època d’esplendor de les antigues poleis, en els segles V i IV aC (en els quals cal situar la il·lustració atenenca, el govern de Pèricles i l’obra de Plató i Aristòtil), la situació havia canviat; l’edat dels herois havia passat: era el moment de la política, de la democràcia, de la discussió a l’assemblea de ciutadans. La mentalitat, però, no era essencialment diferent. Ja no es tenia en ment, com a ideal humà, l’heroi antic, però la virtut continuava sent excel·lència, plenitud personal coronada per l’èxit i el reconeixement socials. Ara, però, les batalles lliurades pels líders eren dialèctiques. La força  física va ser substituïda pel coneixement, el coratge per la intel·ligència i les qualitats militars per l’eloqüència. El nou ideal és el del savi, però, aquest, igual que abans l’heroi, és l’exemple de plenitud humana, i la seua virtut continua sent excel·lència.

Per a Aristòtil, d’acord amb l’ideal de l’època, una vida humana autèntica, és a  dir valuosa, és aquella en la qual l’individu arriba al màxim de les seues potencialitats: a la màxima plenitud. Per aquest motiu, la primera pregunta de la reflexió ètica d’Aristòtil és què és l’home? (i és que és fàcil d’entendre que, si pretenem exposar una teoria ètica, és a dir, discernir i exposar com han de ser les accions humanes —quins actes seran correctes i quins no ho seran—, i partim de la identificació entre virtut i plenitud, el primer pas sigui conèixer i definir la naturalesa humana, o el que és el mateix: arribar a la definició essencial d’ésser humà, perquè serà en base a aquest coneixement que sabrem en què consistirà la plenitud humana i, per tant, com haurem de conduir la nostra vida per tal d’assolir-la).

Doncs bé, l’Estagirita respon aquesta qüestió cercant en què consisteix l’especificitat humana, és a dir, què és allò que ens fa homes i, per tant, ens diferencia de la resta d’éssers animats (plantes i bèsties). És aquí que sorgeix la cèlebre definició aristotèlica d’ésser humà que farà tanta fortuna els segles posteriors: l’home és un animal racional.

Enfront dels vegetals (l’ànima dels quals –ànima vegetativa– els permet tan sols dur a terme les funcions vitals bàsiques: nutrició, creixement i reproducció) i dels animals (dotats d’una ànima –que Aristòtil anomenarà sensitiva– que, a més de permetre la realització de les funcions vitals bàsiques, dota a les bèsties de la capacitat de captar l’entorn a través del sentits i de l’habilitat necessària per moure-s’ho i adaptar-s’hi), els humans disposem d’una ànima racional que fa possible (ultra les funcions vitals bàsiques i el reconeixement sensitiu de l’entorn) el pensament, la reflexió i el coneixement. La raó és allò que ens fa humans i, per tant, la plenitud humana serà plenitud de l’activitat racional. L’ideal d’ésser humà, l’ésser humà adornat de la més gran virtut, serà aquell que hagi arribat a l’excel·lència en l’ús de la raó, és a dir, el savi. Aquell que dediqui la seua vida a l’estudi i el pensament i la filosofia serà el qui durà a la seua plena realització la seua naturalesa racional humana, que el defineix. La seua recompensa serà la felicitat (és a dir, el ‘bon ànim’: l’eudaumonia) i el reconeixement social, perquè, al cap i la fi, al savi i assenyat és a qui correspon la tasca de dirigir la ciutat i els seus homes.

xcvxcxbbbb

Aquesta darrera consideració fa que l’ètica aristotèlica pugui qualificar-se d’eudaimonista, és a dir, que sigui una ètica en la qual s’estableix que el bé suprem de l’home és la felicitat.[2] Això, però, no ens ha de fer perdre de vista que, com dèiem, aquest fi únicament s’assoleix a partir de la realització plena de la naturalesa racional humana, o dit altrament: de l’assoliment de l’excel·lència en l’home (animal racional) i com a conseqüència d’aquesta.

LA VIRTUT

cxxcxcxc

D’acord amb el que portem dit, l’home virtuós –i feliç- és aquell que duu una vida dedicada la coneixement i presidida per la racionalitat. Però que l’home sigui per naturalesa un animal racional no significa que sigui únicament raó. Com ja hem vist, en l’ésser humà conflueix una triple dimensió (física, psíquica i social) que l’obliga a tenir cura d’aspectes diferents i a trobar un equilibri entre ells. Així, el savi aristotèlic ha de tenir cura del seu cos i de la seua salut (corporal i mental) i ha de saber conduir-se d’una manera encertada i satisfactòria en els afers econòmics i socials. Podem resumir això dient que l’ésser humà virtuós no pot limitar-se a una vida d’estudi i coneixement, sinó que cal que sàpiga conduir-se de manera adequada en els afers pràctics per tal de disposar de temps i ànims per dedicar-se a la reflexió i l’estudi.

Val a dir que, per tal d’aconseguir l’acabat de dir, la racionalitat que presideix la vida del savi no pot circumscriure’s a les qüestions teòriques, sinó que també a de presidir la resta dels aspectes de l’existència. De l’home que es governa totes les dimensions i aspectes de la seua vida amb racionalitat se’n diu prudent, és a dir, es diu d’ell que gaudeix de la virtut de la prudència (phrónesis).

Podem definir la prudència com la capacitat de comportar-se de manera assenyada. Gràcies a ella, l’home que l’exercita pot conèixer aquelles altres virtuts que podem anomenar virtuts ètiques i que no són altres que les que ens assenyalem la manera de comportar-nos en cada situació particular. Aquestes virtut ètiques consisteixen, de fet, en el terme mitjà existent entre dues possibilitats extremes de comportament. Així, per exemple, enmig de la batalla, el soldat pot comportar-se amb temeritat (amb menyspreu de la pròpia vida i de la dels altres) o, per contra, pot fer-ho amb covardia. Totes dues possibilitats constitueixen casos extrems de conducta, entre els quals es dóna el terme mitjà,que podem anomenar coratge (i que faria referència a una actitud en la qual, el soldat, mostraria valor sense arribar a la insensatesa de comportar-se temeràriament). Seguint aquest exemple podríem identificar altres termes mitjans entre possibilitats de comportament extremes com ara la modèstia (terme mitjà entre l’arrogància i la timidesa), la generositat (situada entre la prodigalitat i la gasiveria), la cortesia (situada entre l’obsequiositat i l’aspror), la temprança (terme mitjà entre el llibertinatge i l’apatia), l’amabilitat (situada entre la irascibilitat i la indiferència), etcètera. Així mateix, la prudència ens permet calcular quins són els mitjans necessaris per tal d’aconseguir el fi que ens proposem, o dit d’una altra manera: és la prudència la que ens diu, no sols com hem d’actuar en una situació en concret (temperadament, amablement, modestament, etc.), sinó que ens indica també quines coses concretes hem de fer per assolir el fi que, en aquella situació, ens proposem, i fer-ho sense perdre de vista el bé suprem de la felicitat i el tipus de vida que la garanteix (respectar una llei, rebutjar un càrrec, reduir la quantitat de menjar, convidar un amic, etc.).[3]

cxcvcvcvcvcvcvv

Ara bé, la prudència, en si mateixa, no és una virtut ètica, ja que no consisteix tant en una manera d’actuar com en l’aplicació de la raó a les qüestions pràctiques. Per això direm d’ella que és una virtut dianoètica, és a  dir, una virtut que raona (dianoia) sobre els costums (éthos). A costat de la prudència, considerarem la saviesa (entesa com a coneixement, contemplació de la veritat) i l’art (entès com l’habilitat en les qüestions tècniques i artístiques, és a dir, en les tasques manuals) com la resta de els virtuts dianoètiques.

No cal dir que el savi aristotèlic és concebut com a subjecte de les virtuts dianoètiques i ètiques (aquestes darreres supeditades  a les primeres), però cal que no oblidem que, ser virtuós, no suposatenir virtuts sinó exercir-les, i és que Aristòtil concep la virtut, no com una possessió perfecta sinó com una activitat. L’exercici continuat de la virtut genera l’hàbit, de manera que l’home virtuós té hàbits virtuosos, els quals, però, mai no es posseeixen de manera acabada i definitiva, sinó que sempre exigeixen convicció racional i fortalesa en el seu exercici.[4]

LA CIUTAT

Ara bé, l´ésser humà no pot ser feliç per si sol. En aquest sentit, ja hem constatat que en tots nosaltres es dóna una dimensió social, i no hem de caure en l’error de pensar que aquest aspecte de l’home és merament contingent (és a dir, que podria no donar-se), perquè la veritat és que, segons assegurarà Aristòtil, l’ésser humà és, per naturalesa, un animal social (zoón politikón), com posaria de manifest, per exemple, el fet que està dotat de llenguatge i, per tant, d’una habilitat innata per a la comunicació que apunta a l’existència d’una vocació per a la vida en comunitat. Per assolir la seua plenitud, a l’home li cal la vida en societat.

Tanmateix, la constitució de societat humanes (que haurien sorgit per evolució, a partir de les inicials unitats familiars, posteriorment agrupades en aldees), és a dir, de comunitats políticament organitzades (de ciutats o poleis) no té únicament la finalitat de satisfer la vessant social de l’home, sinó que implica una funció tant o més important que aquesta, i és que sols en el si d’una comunitat organitzada troba l’home tot el necessari per no haver de destinar la major part del seu temps a assegurar-se aliment i refugi i a garantir la seua seguretat. Sols en el si de la ciutat, i gràcies a la divisió del treball, podrà l’home dedicar la seua existència al seu fi més propi (l’activitat racional) i obtenir el seu bé més preuat (la felicitat). La ciutat, per tant, és un instrument necessari per fer possible la felicitat humana.

Ara bé, aquesta felicitat no serà universal. No tots els homes podran gaudir d’una vida dedicada a l’estudi i el coneixement. Molts d’ells hauran d’ocupar les seues vides en treballs artesanals, en la producció d’aliments, en el comerç o en la milícia. Això, però, no constitueix un problema des del punt de vista d’Aristòtil, i és que l’Estagirita considera, com abans ja ho havia fet el seu mestre, Plató, i com no és d’estranyar en una societat esclavista com la de l’Antiguitat, que no tots els homes són iguals i que, de fet, sols en uns pocs es dóna una naturalesa racional perfecta. La resta no estan naturalment dotats per a una vida d’estudi (ni, tampoc, coherentment amb això, capacitats per a ocupar-se dels afers públics). Aquests altres és millor que es dediquin a d’altres activitats, com ara les acabades de ressenyar. L’important és que cadascú tingui assignada una tasca que es correspongui amb la seua veritable naturalesa i capacitat. La ciutat on això es produeixi podrà ser qualificada amb tota propietat de justa (justícia es donar a cada u el que li correspon), i serà en la ciutat justa on, els homes que puguin ser feliços, podran ser-ho realment. La resta dels homes no podran ser-ho mai, però és que per a ells –com per als animals- és pròpiament impossible. Hi ha homes que han nascut per a ser esclaus, i és just, per tant, que se’ls sotmeti a l’esclavatge. Ells, com tampoc els comerciants, els obrers o els pagesos,[5] mai no podran ser veritablement feliços. Ho seran només en la mesura en les seues possibilitats i, en tot cas, la seua assignació a una activitat ajustada a la seua naturalesa, contribuirà a que puguin assolir-la.


[1] Si ens fixem, Aristòtil considera (com abans ho havien fet Sòcrates i Plató), que aquell que es condueix malament a la vida en realitat ho fa per ignorància, ho fa perquè està confós i pren allò inferior per superior (i allò dolent per allò bo).
[2] A l’hora de parlar de felicitat cal que parem esment en el següent: en l’ésser humà –i això ho sabien bé els grecs- conflueixen tres dimensions que el configuren com una realitat complexa (alhora que integral): una dimensió psíquica, una dimensió física i una dimensió social. Tenint en compte això, haurem de concloure que la felicitat humana tindrà també tres dimensions, i així, per una banda, implicarà un bon estat d’ànim, al cap i a la fi és això el que, literalment, significa eu (bo) – daimon (esperit), per un altre costat implicarà la posses-sió d’una bona salut i d’un bon estat físic (dimensió física) i, finalment, suposarà gaudir d’una bona posició i del reconeixement social (dimensió social). Sols podrà ser plenament feliç aquell que gaudeixi de plenitud en totes tres components.
[3] Anomenarem aquest càlcul de mitjans càlcul prudencial.
[4] Per a l’Estagirita, “virtut” significa al mateix temps, el coneixement del fi adequat a l’acció i dels mitjans i actituds escaients per a assolir-lo, i l’energia necessària per a actuar.
[5] Tampoc les dones, que caldrà que es dediquin a les activitats domèstiques.