Pensadors com Karl-Otto Apel[1] i Jürgen Habermas[2] prenen nota de l’existència d’una pluralitat de teories ètiques i del fet que la moralitat depèn del context cultural (es donen morals diferents en les diferents cultures humanes) i històric (cada època presenta concepcions morals peculiars). En base a aquestes apreciacions, Habermas —autor en qui ens centrarem— conclou que no existeix autèntica objectivitat en la reflexió moral i que, per tant, els valors ètics i les màximes que d’ells es deriven no són mai definitius sinó que es troben sotmesos a canvis i variacions: cap d’ells no sembla millor que els altres i se’ns apareixen com a incapaços de determinar què està bé i què està malament d’una forma absoluta.

Feta aquesta consideració, els valors en si mateixos perden importància i la nostra atenció passarà a centrar-se, no en les conclusions de la reflexió moral, sinó en la reflexió moral mateixa, és a dir en el mecanisme que usem per a determinar els valors, la correcció o incorrecció de les nostres actuacions i els principis de l’acció política i de les lleis. Deixen d’importar-nos les conclusions, sempre modificables i en constant transformació, i passa a interessar-nos la manera com es desenvolupa la convivència social, en el si de la qual els criteris i valors morals i polítics evolucionen.

Habermas constata que tota moral suposa l’existència d’una comunitat d’individus (és a dir, que no es dóna fora de l’àmbit social), on tots els subjectes que la integren tenen les mateixes obligacions (o, dit d’un altra manera, que els mandats morals afecten a tots de la mateixa manera). És en el si de les comunitats humanes on es verifiquen els canvis en les concepcions morals dels que parlàvem més amunt (això és: al llarg de la història de cada comunitat uns valors són substituïts per uns altres i, allò que un dia constituïa una referència de correcció, més endavant perd tota la seua significació). Habermas planteja aleshores que, siguin les que siguin les decisions que, en matèria ètica, es puguin prendre en un lloc i en un moment determinats, aquestes seran acceptables sempre que s’hagin pres de manera raonada (cosa que implica, entre altres condicions, atendre les condicions empíriques) i en base a un diàleg en el qual totes les persones afectades per les decisions que es prenguin hagin pogut participar en peu d’igualtat i amb total llibertat. Com es veu, la proposta ètica de Habermas no cerca definir què està bé i què està malament sinó quins requisits han de complir-se perquè, sigui la que sigui la decisió —mai no definitiva— que prenguem sobre el que està bé i el que està malament, el procediment seguit estigui legitimat a ulls d’uns individus participants concebuts com a exclusivament i plenament (idealment) guiats per la raó (cosa que ha de considerar-se un horitzó pròpiament utòpic, però al qual es poden assajar aproximacions). L’ètica habermasiana és, per tant una ètica formal i procedimental: no diu què hem de fer sinó que se centra a determinar de quina manera hem de relacionar-nos per a prendre decisions en l’àmbit ètic i polític, siguin aquestes les que siguin. Així, si partim que tota decisió en aquestes matèries serà acceptable en la mesura que s’adopti exclusivament en base a raons i de manera dialogada (és a dir que sorgeixi d’un consens racional), caldrà que acompleixi les següents condicions:

  1. Universalitat: tothom realment afectat ha de poder participar en el diàleg.
  2. Igualtat: tothom ha de tenir les mateixes possibilitats de participar i tothom té el mateix dret a ser escoltat.
  3. Llibertat: les úniques limitacions acceptables seran les imposades per la mateixa racionalitat (és a dir, els principis lògics) i les condicions empíriques. Ningú no pot veure limitada la seua participació en el diàleg a causa de cap mena de coacció. No pot vetar-se cap qüestió (ha de poder-se parlar de tot).
  4. Reversibilitat: les decisions preses han de poder ser revisades en tot moment.

Aquestes condicions d’un diàleg ideal, diàleg que Habermas anomena discurs, garanteixen la seua rectitud esdevenen els valors ètics, estrictament procedí-mentals, a respectar per tothom en tot moment i, per tant, les normes morals que obliguen tothom. Quan aquestes condicions es respecten es donarà una situació de justícia. A aquestes normes morals se’ls afegeixen, a més, les següents normes lingüístiques, el respecte a les quals garanteix la comunicació:

  1. Intel·ligibilitat: allò que es diu ha de poder ser comprensible per tots (això implica, fonamentalment, el respecte a les normes gramaticals).
  2. Veritat: allò que es diu ha d’ajustar-se a la realitat (sempre d’acord amb l’estat actual de coneixements). Aquesta exigència ens duu a pensar que l’interlocutor, és a dir el subjecte que participa en el discurs ha de ser competent.
  3. Veracitat: tota intervenció ha de ser sincera.

Els dos grups de condicions acabats d’exposar, que defineixen el marc moral exigible de presa de decisions, constitueix allò que Habermas anomena la pragmàtica universal (de la discussió moral).

gj,kgjjk

[1] Nascut l’any 1922, va professar a les universitats de Magúncia i de Frankfurt del Main. Investigador en la línia de la filosofia analítica (del llenguatge) va desenvolupar la teoria ètica que els conflictes morals i polítics són, en darrer terme, conseqüència d’una comunicació deficient causada per la manca d’intercomprensió dels significats dels mots intercanviats per part dels individus en el transcurs de la discussió. Els mots emprats signifiquen coses diferents per als individus confrontats, cosa que fa que aquests, en comptes d’arribar a consensos racionals, es limitin a mantenir-se en els seus respectius punt de
partida, parapetats darrere de mots que, lluny d’aproximar-los, enfronten. Apelconsidera que un deure moral de cada persona millorar la seva comunicació amb els altres.
[2] Jürgen Habermas va nàixer va nàixer a Düsseldorf (Alemanya) l’any 1929. Va estudiar filosofia, psicologia, literatura alemanya i economia a les universitats de Gotinga, Zurich i Bonn, on es va doctorar. De 1956 a 1959 va ser ajudant i col·laborador de Theodor W. Adorno a l’Institut de Sociologia de Frankfurt del Main. Entre 1964 i 1971 va exercir com professor en la Universitat de Frankfurt, i es va convertir en un dels principals representants de l’anomenada Teoria Crítica (de la societat). De 1971 a 1983 va ocupar dirigir l’Institut Max Planck, de la “investigació de les condicions de vida del món tecnicocientífic”. Teoria de l’acció comunicativa és el títol més destacable de la seua extensíssima obra.