DGHHJDGH

Epicur, el pare de la doctrina que duu el seu nom, va nàixer l’any 341 aC a l’illa de Samos, fill de colons atenesos que s’hi havien establert després que hagués estat derrotada per Atenes. L’experiència de la família, però, no va ser reeixida perquè, passat uns anys, Atenes i Samos van acordar un tractat de pau pel qual els colons atenesos van perdre els seus drets d’assen-tament, així que retrobem Epicur, quan comptava divuit anys, de nou a la capital de l’Àtica.

Fugint de la guerra, Epicur va establir-se a la ciutat de Colofó (on, en aquell moment, vivia el seu pare, Neocles) i, després, a la de Teos, indrets en els quals va estudiar el pensament de Demòcrit (que negava la immortalitat de l’ànima i feia una descripció estrictament materialista de l’univers, atribuint la seua formació a processos mecànics atzarosos). Més endavant, va ensenyar a les ciutats de Mitilene (Samos) i Làmpsac. Finalment va establir-se a de nou a Atenes, on l’any 306 aC va fundar una escola filosòfica anomenada el Jardí (pel fet que en disposava d’un, on s’impartien les classes). Contràriament al que succeïa en les altres escoles filosòfiques d’Atenes, Epicur no imposava limitacions ni socials ni econòmiques a l’hora de permetre l’ingrés en el Jardí, on, a més a més, acceptava dones i esclaus. Allí, Epicur, que no valorava gens el presumptes coneixements que impartien en altres centres els savis del seu temps, se centrava en els ensenyaments ètics i en la tasca d’aconsellar als seus deixebles a propòsit de com conduir-se en la vida.

Y8UGIKGH

Epicur moriria l’any 271 aC, quan comptava uns 70 anys d’edat. Segons s’explica, va suïcidar-se després que els forts dolors abdominals que sempre l’havien afectat van fer-se més intensos.

Epicur ensenyava que no tenia sentit témer la mort i que sols havíem de témer el patiment, un patiment que s’havia fet omnipresent en el món que li havia tocar viure, una societat en transició en la qual les antigues polis havien deixat de ser aquelles comunitats estables que constituïen la referència segura d’uns ciutadans que hi podien viure una vida previsible, substituïdes per un imperi global (el d’Alexandre, el Gran), en el si del qual el subjecte se sentia desemparat. Els individus van deixar de veure’s com a part d’un tot i van començar a experimentar la incertesa i l’angoixa de dependre d’ells mateixos enmig d’un món inestable i ple d’amenaces.

LES OBRES D’EPICUR

Epicur va ser l’autor d’un bon nombre de llibres (es diu que de fins a tres-centes obres), dels quals, però, no se’n conserva més que un mínima part. Concretament han arribat fins nosaltres els següents textos (majoritàriament lletres de consol i consell a alguns dels seus deixebles):

Carta a Meneceu

Carta a Heròdot

Carta a Pythocles

Carta a Idomeu (escrita, segons sembla, per Epicur el dia de la seua mort)

Màximes capitals

GFJHK

DOCTRINA ÈTICA

L’home és per naturalesa un ésser sensitiu, i això perquè es relaciona amb tot allò que l’envolta a través dels sentits, com demostra el fet que el coneixement comença per ells, o dit d’un altra manera, que el punt de partida del coneixement és la percepció sensible (així ho afirmaven Epicur i les seus deixebles).

Resulta del tot impossible dubtar de l’autenticitat d’allò que, en la percepció, se’ns mostra amb total claredat (correlativament amb la constatació que resulta dubtós allò percebut de manera poc clara). Aquesta certesa constitueix la garantia de la veracitat de la informació que els sentits ens proporcionen sobre la realitat (mentre que, una percepció poc clara només genera inseguretat i no constitueix un bon criteri cognoscitiu). Podem dir, en conseqüència, que les percepcions clares ens porten a la veritat.

Ara bé, en la nostra relació amb allò que ens envolta, no únicament experimentem percepcions, sinó que també sentim com allò que ens envolta ens afecta, produint en nosaltres emocions diverses, algunes d’elles desagradables o doloroses, unes altres plaents i satisfactòries. Doncs bé, anàlogament, al que passava amb les percepcions, les emocions que les nostres relacions amb l’entorn generen en nosaltres constituiran també una bona guia per orientar-nos, en aquest cas per orientar la nostra conducta (constitueixen una bona brúixola ètica).

Així, en la nostra relació amb l’entorn, descobrim coses i situacions que ens produeixen emocions agradables, al mateix temps que n’experimentem d’altres que ens produeixen dolor. Farem bé, ja que, al cap i a la fi, és propi dels éssers humans cercar el plaer i defugir el dolor,[1] de refiar-nos d’aquestes emocions i evitar tot allò que ens resulti desagradable i penós, al mateix temps que cultivem allò que ens proporciona plaer i benestar. Les nostres emocions seran, per tant, el nostre criteri per a una vida valuosa, per a una autèntica vida bona.

Com veiem, l’ètica epicúria és una ètica hedonista que es basaria en la màxima[2] fonamental: «cerca el plaer (hedoné) i evita el dolor». Val a dir, però, que, en el plantejament epicuri, això darrer (l’evitació del dolor) és allò més important, i és que la veritable felicitat no consistirà en experimentar, de manera constant, un plaer al qual, per continuar-ho sent, li caldrà ser cada cop més gran i intens, ja que això, com és fàcil d’imaginar, acabarà generant l’ansietat de la recerca de més plaer i de noves fonts que el produeixin, a banda que és freqüent que ens porti a assumir riscos i comporti conseqüències físiques indesitjables. Per contra, la veritable felicitat consistirà en l’assoliment de tranquil·litat d’ànim, de serenor, d’un estat, perllongat de benestar, en definitiva, d’allò que els epicuris anomenaven ataraxía, un estat al qual s’arribaria a partir d‘una operació de “càlcul dels plaers”, per la qual identificaríem quines serien les accions que ens portarien a un plaer que no comportés, per a un futur, un dolor més gran i durador[3] i quins plaers serien superiors a uns altres (és a dir, quins plaers serien més intensos i duradors, alhora que no comportarien riscos). La facultat humana que duria a terme aquest “càlcul” seria la raó, i d’aquelles persones que el duguessin a terme mereixerien el qualificatiu de prudents, és a dir que es trobarien en possessió de la virtut de la prudència (phrónesis).[4] Cal afegir, encara, que de la prudència naixeran la resta de les virtuts, com ara la temprança, l’honestedat, la justícia, etc., ja que la prudència ens mostra que, aquestes, són necessàries per a una vida plaent i feliç.

GSBCV

Classificació i jerarquia dels plaers

Epicur ensenya que els plaers de l’ànima o anímics són, en termes generals superiors, als que ens proporciona el cos (plaers corporals), ja que si bé aquests darrers són, generalment, més intensos, els primers duren més, no solen anar acompanyats de dolor i tenen l’avantatge de poder ser reviscuts quan els recordem. Per la seua banda, els plaers corporals solen veure’s acompanyats de riscos i de conseqüències indesitjades (a més del fet que solen exigir ser constantment satisfets, la qual cosa comporta ansietat i genera dependència).

Si parem esment ara en els dolors, ens adonarem que els anímics duren més que no els corporals, i a més poden arribar a ser de gran intensitat (fins i tot, en alguns casos, d’una intensitat superior als dolors del cos). D’altra banda, els dolors corporals, que poden superar-se (o, si més no, apaivagar-se) recorrent als plaers de l’ànima (com ara els bons records o l’amistat), solen ser fàcils d’evitar (cessant en l’activitat que els provoca, cercant un remei o prenent mesures preventives), i si resultés que no fossin evitables, o bé succeirà que no són de gran intensitat i, per això, suportables, o bé passarà que són de gran intensitat, però, aleshores, de breu duració, ja que, o bé cessen en poc temps, o bé produeixen la mort (i no val a dir que hi ha dolors corporals inevitables intensos i de llarga duració, perquè, si efectivament duren en el temps, és perquè, en realitat, són suportables i, per tant, no pot ser que siguin tan intensos). Per últim, apuntem que, si malgrat tot, topem amb un dolor inevitable, veritablement intens i que tendeix a durar molt o indefinidament, ens restarà encara una solució: posar fi a la nostra vida. Com veiem, el dolor sempre es pot evitar (tant el corporal com l’espiritual, que també resulta evitable o breu —si bé ni una cosa ni l’altra ho seran en el mateix grau que el físic— o suportable —restant-nos, a més, en darrer terme, aquí també, la possibilitat del suïcidi).

Classificació i valoració dels desitjos

Epicur ens fa notar que els desitjos poden ser de tres tipus:

  • Desitjos naturals i necessaris, és a dir, desitjos que apareixen de manera espontània i que, de no satisfer-se, comporten conseqüències negatives, per la qual cosa recomana que se satisfacin sempre (aquest seria el cas del desig de menjar que suscita la fam, o el de beure, que suscita la set).
  • Desitjos naturals però no necessaris: serien aquells que, si bé apareixen de manera espontània, no passaria res si no trobessin satisfacció (es tractaria, per exemple, del desig de realitzar un banquet o d’ingerir més aliments amb sucre dels que calen, o del desig de consumir alcohol). Epicur recomana satisfer també aquesta mena desitjos (si és que, de no fer-ho, es desprengués frustració i tensió), però sempre amb moderació, és a dir, de manera continguda i sense perdre l’autodomini (per tant, satisfer-los de manera temperada).
  • Desitjos ni naturals ni necessaris: es tracta d’aquells la causa dels quals es trobaria en tendències socials o en pulsions personals evitables (seria el cas, per exemple, del desig de riqueses, del desig de fama o del desig d’honors). Epicur veu en aquesta mena de desitjos una font d’angúnia i infelicitat, per la qual cosa recomana que siguin totalment evitats.

 El tetrafàrmac

Epicur va caracteritzar-se sempre per ser algú que consolava els seus deixebles i els aconsellava i orientava per tal que tinguessin una vida tranquil·la i feliç. Amb aquesta finalitat, va destil·lar del seu saber una quàdruple fórmula que, com si es tractés d’una medecina (un fàrmac) guarís el seu dolor i els produís benestar. Coneixem aquesta fórmula, expressada en quatre recomanacions, com el tetrafàrmac:

  • No hi ha motiu perquè tinguem por dels déus.

Malgrat el materialisme d’encuny democritià que professava Epicur, en cap moment va deixar de creure en l’existència dels déus,[5] però, contra la creença general que ens observen i jutgen les nostres accions, de manera que podrien castigar-nos (en aquesta vida) si els nostres actes els desplaguessin, Epicur assegura que els déus, trobant-se com es troben tant per damunt dels humans, i duent com duen una vida tan feliç, no es preocupen gens de nosaltres i de les nostres accions, de manera que no cap esperar d’ells cap interferència ni cap judici.

(Malgrat l’acabat de dir, Epicur recomanava que se rendís culte als déus i que es participés en les cerimònies religioses de caràcter públic, adduint dues raons per a aquesta recomanació: és bo conèixer els déus i tenir-los com a models de conducta pel fet que ells són màximament feliços, de manera que els podem tenir com a exemples, i, d’altra banda, no participar en el culte als déus pot portar-nos conseqüències negatives com ara patir persecució o ser discriminats.)

  • No hi ha motiu perquè tinguem por de la mort.

No hi ha cap vida després de la mort (l’ànima és corruptible i es descompon amb el cos quan es produeix la mort), per aquest motiu no té cap sentit témer què ens trobarem un cop morim. Com ja hem vist, l’ésser humà és, per naturalesa, un ésser sensitiu, mentre que la mort és, per definició, cessament de tota sensació (que, d’altra banda, és  l’origen de tot bé i de tot mal), per això exclamarà Epicur, en la seua Carta a Meneceu, que

quan nosaltres hi som, la mort no hi és, i

quan la mort arriba, nosaltres deixem de ser.

 Mai no coincidim amb la mort perquè, mentre som vius la mort no té comerç amb nosaltres, mentre que, quan morim, el nostre jo desapareix (i la mort no arriba a apoderar-se’n).

  • El plaer i, per tant, la felicitat, són fàcils d’aconseguir.
  • El dolor i, per tant, la infelicitat i el mal, són fàcils d’evitar.

ALTRES RECOMANACIONS D’EPICUR

“viu ocult”

Procura passar desapercebut i viuràs més tranquil.

“tingues amics”

L’amistat és una de les principals fonts de plaer, a més, els amics sempre poden  ajudar-te quan ho necessitis (una cosa especialment important en un món com l’antic, en què no existeix cap mena d’assistència social més enllà de la família i els amics).

“evita la política”

L’activitat pública és font de competència i origen de molts de patiments, d’ella només et cap esperar penes i insatisfaccions.

“no t’avancis al patiment”

No pensis en el mal que encara no ha ocorregut: potser no succeirà mai i, en tot cas, fer-ho, comporta patir dues vegades.

GLJBH

[1] Així ens ho ensenyen, tant els nadons com els animals, amb el seu comportament tendent  a evitar tot allò desagradable i a repetir aquelles accions que procuren satisfacció. En serà questa conducta natural, haurem de concloure que és la que li correspon a l’home.
[2] Una màxima moral és una afirmació imperativa que conté una norma de conducta que cal seguir per a aconseguir allò que hom considera un valor moral. Així, en ètica epicúria, totes les màximes morals ens indiquen que cal fer, en cada cas, per aconseguir el plaer, que seria el màxim valor moral i aquell que faria possible una vida feliç.
[3] Tinguem present que és habitual que el plaer vagi acompanyat d’una contrapartida dolorosa (com la cara i la creu d’una mateixa moneda). Així, per exemple, dedicar el nostre temps a una determinada activitat plaent no deixa d’implicar, alhora, el dolor de la renúncia a fer, durant aquella mateixa estona, una altra cosa que també ens agradaria (viure és decidir, i fer: és renunciar, el plaer de certa activitat comporta el dolor de la renúncia a una altra activitat possible). Un cap de setmana dedicat al lleure pot ser agradable i plaent (i, en aquest sentit, si no hi afegim cap matisació, des d’un punt de vista epicuri resulta recomanable), però implica també un temps perdut per a l’estudi, un temps que, si acaba faltant-nos per a aprovar una assignatura del curs, de manera que ens toca anar a la convocatòria de setembre, haurà acabat comportant-nos un dolor, més gran i durador (i, per tant, comptat i debatut, dedicar aquell cap de setmana al lleure potser no resultarà tan aconsellable des del punt de vista d’un epicuri).
[4] La prudència seria, per tant, la virtut que ens duu a efectuar el “càlcul, racional, dels plaers” i, en conseqüència, la que ens permetrà saber quines amb accions el saldo de plaer serà positiu  i amb quines serà negatiu (i, en cas de ser positiu, en quines ho serà més).
[5]  Com s’explica, si no és pel fet que existeixen, que tots els homes tinguem un concepte d’ells? Epicur defensava l’existència d’infinits universos separats entre ells per espais buits. És en aquests espais on creia que habitaven els déus.