JBKKJVBK

Els estoics no cerquen, presumptuosament, canviar, el món sinó únicament gestionar els propis desitjos i necessitats. Ara bé, la raó d’això no naix tant d’un sentiment d’impotència davant de la realitat, com de la convicció que aquesta està presidida per un ordre, inalterable, que és el que el que és perquè és bo que sigui aquest  (al cap i a la fi, si les coses són, podent no haver estat, és que convenia que fossin, i si són com són, havent pogut ser altrament, és que són com cal que siguin).

L’estoïcisme considera, per tant, que tot el que succeeix havia de succeir, que tot està, en conseqüència predeterminat, que el destí presideix el món i les nostres vides i que, contra ell, no és possible cap oposició ni resistència, i això no sols perquè aquestes serien d’infructuoses, sinó també perquè serien nècies i mancades de sentit, ja que l’ordre del cosmos (en el qual ens trobem immersos) és, en el seu conjunt, bo i, per tant, desitjable (i com a tal el veuríem si disposéssim d’una visió global i no merament parcial, com correspon a una part del tot, que és el que som, amb interessos igualment particulars).

L’estoïcisme és una línia de pensament que naix el darrer terç del segle IV aC, en el començament de l’època anomenada hel·lenística i que perllonga el seu desenvolupament fins al segle II dC. L’estoica serà la filosofia que gaudirà d’un més gran arrelament i d’una major significació en la societat i el món romans.[1]

L’estoïcisme naix amb Zenó de Kítion (334-262 aC), que ensenyà a l’àgora d’Atenes i que crearà la seua pròpia escola (que conviurà amb l’Acadèmia, de Plató, el Liceu, d’Aristòtil i el Jardí, d’Epicur). Com que inicialment reunia els seus deixebles sota un pòrtic de l’àgora (conegut pel fet de ser un pòrtic pintat) la seua doctrina serà coneguda com estoica (ja que el terme grec per a referir-se a un pòrtic era stoà). Zenó, que escriví un gran nombre d’obres de les quals sols ens resten alguns fragments, fou succeït al capdavant de l’escola estoica per Cleantes, i aquest ho fou per Crisip de Solos (280-204 aC), el qual sistematitzà la doctrina i donà un impuls decisiu a l’estoïcisme.

NNK

Serà cèlebre la comparació feta per Zenó de la filosofia amb un hort. Així, les diverses parts de la filosofia equivaldrien a les diverses parts d’una horta: la lògica (la ciència del raonament) estaria representada per la tanca exterior (els marges de separació), ja que la funció d’aquella seria la delimitació del que és el contingut de la filosofia (el coneixement, identificat amb allò cultivat en l’hort) respecte del que en quedaria fora (les meres opinions, la irracionalitat), per la seua banda, la física(és a dir, la cosmologia, la teoria del cosmos), el contingut de la qual serien els principis i les lleis que regeixen la realitat, estarien representats en aquesta metàfora pels arbres, que creixen gràcies al treball del camperol (és a dir, el filòsof, l’investigador), finalment, els fruits dels arbres s’identificarien amb l’ètica, els continguts i ensenyaments de la qual es dedueixen del coneixement de la realitat (i és que els principis ètics i les màximes morals es deduirien del que sabem sobre l’univers, de manera anàloga a com les fruites sorgirien dels arbres). En aquesta imatge, l’ètica se’ns mostra com l’objectiu darrer de la filosofia i la possessió més preuada del savi.

descarrega

L’ÈTICA ESTOICA

Existeix un ordre natural que regeix l’ordre existent entre les coses i el fluir de tots els esdeveniments i fenòmens. Els homes formem part de la realitat global, única, i com a part seua ens trobem igualment sotmesos a l’ordre que la governa. Aquest ordre és expressió de la voluntat de Déu i, constitueix, per tant, el resultat de l’acció de la providència, motiu pel qual hem de concloure que és bo (perfecte).[2]

L’home, com a ésser racional que és, pot conèixer l’existència d’aquest ordre i acceptar-lo conscientment, o bé deixar-se portar per la irracionalitat i rebutjar-lo. Per tant, l’única autèntica llibertat és la llibertat interior, és a dir la d’acceptar tel nostre destí, la de controlar els nostres pensaments i adquirir una actitud interior intel·ligent i, per tant, resignada.

L’ideal estoic és el del savi, és a dir, l’home que accepta el seu destí i reconeix la seua profunda bondat (encara que aquesta no se’ns faci evident). Rebel·lar-se contra el fat és inútil (el lema estoic serà «sustine et abstine», és a dir: «aguanta iresigna’t»), solament l’ignorant pot proposar-s’ho.

Amb el temps, l’estoïcisme esdevindrà menys donat a la passivitat i la resignació i es perfilarà com una doctrina de la virtut que es vol a si mateixa i que accepta, resignadament, el patiment que comporta ser virtuós. El savi estoic virtuós dels darrers temps es caracteritzaria per:

  1. Ser realista: accepta la realitat tal com és. Sap que, per molt que s’ho proposi, no podrà allargar la seua vida, ni la d’aquells que el té al seu voltant, ni un sol instant, i que, en darrer terme, no depenen d’ell ni la salut, ni la posició, ni les riqueses. Solament es troben a les seus mans els seus pensaments i la seua actitud.

N.-

  1. Controlar les passions: evita que allò que li succeeix, que les situacions que viu, el desequilibrin. Controla les emocions i evita que els sentiments el superin i se l’emportin, precipitant-lo a actuar. No perd mai la serenitat ni actua passionalment, en conseqüència, el savi estoic es caracteritza per la seua actitud d’apatheia (apatia, impassibilitat), la qual li proporciona tranquil·litat d’’anim (ataràxia), que al seu torn, per a l’estoic és sinònim de felicitat (eudaimonia), l’única felicitat que li és donada de gaudir a l’ésser humà. Les passions són irracionals i cal que siguin regulades, moderades i, si és possible, eliminades. Únicament seran positives les emocions que acompanyin la virtut (és a dir, que siguin conseqüència de la possessió i l’exercici de la virtut). Per contra, el neci es deixarà portar per les passions (pel plaer, la por, l’eufòria o la depressió). Sols serem autènticament lliures quan ens haurem alliberat d’elles, perquè és aleshores quan som realment amos de nosaltres mateixos.
  2. Ser autosuficient: no té necessitats i, per tant, gaudeix de la virtut de l’autarquia. Els desitjos generen necessitats i la insatisfacció d’aquest infelicitat, en conseqüència, el savi reduirà al mínim les seues necessitats i desitjos, d’aquesta manera evitarà la frustració i l’angoixa. Viurà amb el mínim (ascetisme) i, si bé mirarà sempre d’actuar de manera assenyada, no es preocuparà per aconseguir cap cosa la possessió de la qual no depengui exclusivament d’ell (un cop més la felicitat se’ns pareix com tranquil·litat d’ànim derivada de l’autocontrol).
  3. Ser virtuós: coherentment amb els punts anteriors, les virtuts més destacades per l’ètica estoica seran la prudència (és a dir, la reflexió abans d’actuar i la determinació racional de les nostres accions), la fortalesa (determinació en les decisions preses en la reflexió prèvia a l’acció) i la temprança (és a dir, la moderació dels desitjos, les passions i les necessitats). Aquestes virtuts es donen totes juntes, o no se’n dóna cap, però ningú no les posseeix de manera perfecta, per la qual cosa cal perseverar constantment en el seu exercici (l’ideal del savi estoic és més una meta que no una realitat aconseguida d’una vegada per sempre).

GVJJK

Els estoics van considerar que tots els homes són essencialment iguals (l’ànima humana seria una porció del mateix foc diví que es troba en el fons de totes les coses i governa l’univers —del qual sorgeix l’univers i al qual retorna en una conflagració universal, després de la qual començarà un nou cicle— i la raó és comuna idèntica en tots els homes), per aquest motiu van defensar una fraternitat universal i van rebutjar —considerant-les meres convencions socials injustificades― les desigualtats per motius de sexe o raça, les desigualtats socials (de classe) i la institució de l’esclavatge. El savi estoic no serà ciutadà d’aquesta o d’aquella pàtria, sinó ciutadà del món (cosmopolitisme estoic), sentirà benevolència i compassió pels altres homes i promourà l’existència d’un estat universal que constitueixi el reflex social de la unitat i l’ordre naturals.

[1] Entre les raons que expliquen la bona acollida que l’estoïcisme tingué a Roma destaquen el fet que constituïa una saviesa eminentment pràctica, especialment apta per a una civilització com la romana, gens donada a la reflexió abstracta i que, per contra, excel·leix en activitats igualment pràctiques com ara la política, la guerra i el dret, abocades, totes elles, al món social, i que necessiten el complement d’una saviesa ètica, compatible amb elles, per a la vida privada), la defensa que els estoics farien l’essencial igualtat de tots els homes i, com a correlat d’aquesta idea, la conveniència de l’existència d’un únic govern mundial (per la qual cosa la doctrina estoica resulta apta com a suport ideològic de l’expansió romana i el seu imperi) i, finalment, el fet que la resignació, promoguda des l’estoïcisme com l’actitud vital més adequada, contribuïa a la defensa i l’acceptació de l’statu quo, la qual cosa havia de despertar, en general, l’interès d’una Roma dominadora del món i, més concretament, el de les seus classes dirigents.
Pel que fa als personatges que van fer possible la difusió del pensament estoic a Occident, cal subratllar les figures de Paneci de Rodes (180-109 aC), amic de Publi Corneli  Escipió Emilià (cònsol de la república romana, destructor de Cartago (Tercera Guerra Púnica) i un dels conqueridors d’Hispània, i Posidoni d’Apamea, mestre de Ciceró i de Pompeu, el Gran. Entre els pensadors romans pertanyents a l’escola estoica destaquen Luci Anneu Sèneca (4 aC-65 dC) i l’emperador Marc Aureli (121-180 dC).

BKJ

[2] Els estoics justificaran l’experiència del mal en el món recordant que bé i mal són dues nocions correlatives, per la qual cosa l’existència del mal se’ns presenta com a condició de possibilitat de l’existència del bé: sense l’un no és possible l’altre, així que, perquè es doni el bé cal acceptar el mal (podríem dir que, aquest darrer seria el preu que cal pagar pel primer). D’altra banda, el dolor i el mal físic tenen una dimensió positiva, ja que serveixen d’advertència per a evitar mals majors, mentre que el mal moral (la injustícia, el crim i l’explotació) no són necessaris, sinó resultat de l’error: es produeixen quan els homes prenen com si fos dolent.