YFHGF

Immanuel Kant va nàixer a l’antiga ciutat alemanya de Königsberg (Prússia Oriental) l’any 1724. Es va educar al Collegium Fredericianum i més tard va ingressar a la universitat de la seua ciutat natal, a la qual, un cop acabats els seus estudis, i després d’haver treballat com a preceptor privat uns pocs anys, va incorporar-se com a professor. A la Universitat de Königsberg va ostentar la càtedra de Lògica i Metafísica, i hi va fer classes dels temes més diversos: matemàtiques, física, lògica, ètica, metafísica, dret natural, estètica, teologia natural, geografia física i antropologia. Va morir l’any 1804. Entre les seues obres més importants podem destacar:
  • Crítica de la raó pura (1781)
  • Prolegòmens a qualsevol metafísica futura que volgués presentar-se com a ciència(1783)
  • Fonamentació a la metafísica dels costums(1785)
  • Crítica de la raó pràctica (1788)
  • Crítica del judici (1790)
  • La religió en els límits de la simple raó(1793)
  • Què és la Il·lustració? (1784)
  • La pau perpètua (1795)

UNA ÈTICA AUTÒNOMA

Kant denunciava que totes les teories ètiques enunciades fins al seu temps partien d’un punt de vista egoista, i això perquè les conductes prescrites per aquestes teories no cercaven fer el bé per ell mateix, sinó fer-lo perquè, d’aquesta manera, l’agent moral (és a dir, el qui actuava) aconseguia alguna cosa que li plaïa i desitjava: la felicitat. Ara bé −destacava Kant−, una conducta que realment mereixi el nom de bona, no podrà basar-se en l’obtenció d’una recompensa, sinó que, per contra, haurà de consistir en accions prescriptibles simplement per la seua correcció (correcció que no té per què ser recompensada). Dit d’una altra manera: la bona conducta no descansa en la recerca d’un benefici (cosa que la convertiria en una conducta guiada per una voluntat egoista) sinó que té valor per ella mateixa i, per tant, no té darrera seu cap més voluntat que la de fer el bé per si mateix, és a dir, allò que qualificaríem d’una autèntica bona voluntat. De fet, és justament quan actuem d’aquesta manera que som realment autònoms, perquè sols aleshores actuem sense deixar-nos portar (consideració que ens permet concloure que aquelles ètiques que no segueixen aquest principi i prescriuen accions en nom de la hipotètica recompensa que se m’obtindria, són pròpiament qualificables d’heterònomes).

Posarem un exemple: si algú es llança a l’aigua per salvar una persona que s’està ofegant tots tendirem a pensar que allò que fa està bé (amb independència de si té o no èxit en el seu intent), però Kant ens faria notar que aquesta impressió nostra en realitat és massa precipitada, i és que: ¿continuaríem pensant que la persona que es llança a l’aigua fa una acció moralment bona (és a dir, per expressar-ho en termes col·loquials, està actuant amb èticament) si allò que la impulsa a llançar-se és la voluntat de rebre una recompensa per la seua acció, en forma de reconeixement, diners o honors? ¿No reservaríem la consideració d’acció moralment bona a aquell cas en què el motiu que mogués aquella persona llançar-se a l’aigua fos, únicament, la voluntat d’ajudar qui s’està ofegant, de salvar-lo, sense més?

Efectivament, Kant veu en el primer cas una voluntat egoista, mentre que en el segon cas hi veu una bona voluntat. Si allò que importa no són les conseqüències sinó la intenció, convé analitzar aquesta i distingir les bones intencions de les intencions egoistes. Amb Kant el pensament ètic ha fet el pas de les ètiques dels fins a una ètica del deure.

Si només són moralment valuoses les accions que fem motivats per una voluntat no egoista, les nostres accions no es podran basar en allò que ens mostren com a desitjable les nostres inclinacions, desitjos, preferències, emocions o instints. Per contra, allò que ens caldrà serà orientar-nos en tot moment per una ètica les màximes de la qual ens portin a actuar d’una manera concreta pel fet que és d’aquesta manera que cal actuar: perquè actuar d’aquella manera és el nostre deure.[1] Doncs bé, una ètica com aquesta ha de tenir com a guia única la pura raó (idèntica en tots els éssers humans), perquè els dictats de la raó seus se’ns imposen amb la força de la lògica, i no amb la de l’apetència individual, de manera que els seues conclusions tindran validesa igualment universal i, per això mateix, se’ns presentaran com necessàries.

Qui actua així (racionalment) és realment autònom, és a  dir, la seua conducta es troba regida per una moral autònoma. Veurem ara de quina manera podem orientar-nos a partir de la pura raó.

GJ,LGBM

UNA ÈTICA RACIONAL

Actuar moguts per una bona voluntat (és a dir, tan sols pel deure) és actuar de la manera que tothom hauria d’actuar, o encara amb unes altres paraules: tota acció feta per bona voluntat és un acció que tothom està obligat a fer. Doncs bé, d’aquesta consideració podrem extraure la següent guia per a la nostra conducta: actuarem correctament sempre que ho fem seguint màximes que puguin convertir-se en lleis universals. Dit altrament: davant d’una situació concreta, estarem obrant de forma correcta si actuem de la manera que pensem que tothom hauria d’actuar. L’acció que satisfaci aquesta regla no podrà ser mai egoista, i és que, si respongués únicament a interessos personals, certament potser estaríem temptats de dur-la a terme, però, per contra, no voldríem que els altres fessin igual, perquè aleshores podríem sortir-ne malparats. En definitiva: una manera d’actuar només podrà voler-se com a norma general de conducta quan no es tracti d’una acció que sigui bona per a uns però no per a uns altres, sinó d’una acció que sigui sempre bona –o, com a mínim, la millor de totes les possibles- i, per tant, bona en si.

Ara bé, aquesta guia per a la nostra conducta de la qual acabem de parlar (actua sempre seguint màximes que puguin convertir-se en lleis universals) és una regla molt abstracta, i costa de veure amb claredat què és el que volem dir amb ella exactament, per això mirarem d’explicar-nos amb dos exemples:

Exemple 1:

Imaginem que ens trobem en dificultats econòmiques i que demanem diners a un familiar, un conegut o un company de treball, prometent-li a aquesta persona que li retornarem els diners abans que passi un any, tot i que sabem que no podrem complir aquesta promesa de cap de els maneres. Podríem pensar que aquesta és una bona forma d’actuar tenint en compte que ens trobem en una situació difícil de la qual hem de sortir-nos-en d’alguna manera i que, en aquests casos, fer promeses falses està justificat, és a dir, és correcte. Si penséssim així estaríem actuant segons la següent màxima moral: “si et trobes en dificultats, fes promeses falses”. Però, preguntem-nos ara si aquesta màxima satisfà el criteri al qual fèiem referència més amunt. ¿Podríem voler que aquesta màxima moral es convertís en una llei general de la conducta?, és a dir, ¿podríem  voler que, no sols nosaltres, sinó tothom pogués fer promeses falses quan es trobés en dificultats? Què passaria si tothom actués seguint aquesta màxima? Si tothom que tingués un problema prometés alguna cosa amb la intenció de no complir-la les promeses es farien impossibles, perquè ningú creuria el que se li promet. En un món en el qual les promeses fetes en un moment difícil fossin falses, lògicament seria impossible fer una promesa en un moment difícil, perquè, sabent que és falsa, tothom sabria que no valia res.

Exemple 2:

Pensem en el cas d’un obrer que ha patit un accident laboral a conseqüència del qual se li ha trencat una cama. L’accidentat demana ajuda a l’únic company que en aquell moment es troba a l’obra i que resulta que es disposava a marxar-ne perquè, tot just aleshores, havia acabat el seu torn de treball. Aquest altre obrer, davant de la petició d’auxili del primer li respon que l’ajudarà, però que, com que això li suposarà haver-se de quedar un temps més a l’obra (mentre espera que arribi l’ambulància), vol que aquell li pagui aquest temps de més que s’estarà allí com si hagués estat fent hores extres. El company accidentat li respon que això no ho podrà fer perquè a casa seua necessiten tot el seu sou, i mai no n’hi sobra gens. Quan l’altre obrer sent això li diu que, en aquest cas, ja s’aclarirà sol, perquè ell no fa res si no és a canvi d’alguna cosa.

En aquest  cas el segon obrer està actuant segons la màxima: “no s’ha d’ajudar ningú si no se n’obté benefici”, la pregunta que ens fem ara és: podem voler que aquesta màxima que pugui convertir-se en una llei universal de conducta?, és a dir: podem voler que tothom actuï seguint-la? La resposta serà clarament negativa: cap ésser racional no voldria que existís una norma com aquesta, ja que és racional pensar que pot haver-hi molts casos en els quals sigui un mateix el qui necessiti l’ajuda altruista d’altres persones.

Aquests dos exemples ens indiquen els dos criteris racionals que ens han de servir per a discernir si una forma d’actuar és correcta (i, per tant, s’ajusta al deure, és a dir, és una acció tal com cal) o no ho és (és a dir: és contrària la deure). Així, una forma d’actuar no serà correcta si, quan ens plantegem si hauria de generalitzar-se caiem, o bé en una contradicció, o bé en un supòsit inacceptable :

  • Per una banda, hi ha màximes que és impossible que puguin ser normes universals. Així, d’acord amb el primer exemple, si tothom pogués fer promeses falses quan les circumstàncies li fossin desfavorables, en realitat ningú no les podria fer perquè ningú no se les creuria: les promeses deixarien d’existir. Quan, per aquest motiu, rebutgem com a incorrecta una màxima, diem que ho fem aplicant el criteri de no-contradicció.
  • Per un altre costat, hi haurà màximes que, si tothom les complís, serien inacceptables per als éssers racionals (com, de fet, succeïa en el segon dels exemples adduïts). Quan, per aquest motiu, rebutgem com a incorrecta una màxima, diem que ho fem aplicant el criteri d’inacceptabilitat.

 VN..BM,

ÈTICA FORMAL I IMPERATIU CATEGÒRIC

Potser no ens n’hem adonat encara, però l’ètica kantiana té una característica que la fa molt peculiar: no és una teoria ètica que ens enumeri i descrigui valors (com el plaer, la impassibilitat, la generositat, la valentia, la moderació…) i ens prescrigui màximes de conducta per aconseguir-los, sinó una ètica que estableix, de manera genèrica, que cal actuar complint el nostre deure, i que ens dóna una norma per a valorar si una màxima moral és acceptable o no, sense, però, prescriure’n cap en concret. Kant no ens diu res semblant a. “viu ocult”, “tingues amics”, “sigues coratjós però no temerari”, “aprèn i coneix”, “aguanta i suporta”, “educa els teus fills”, “busca la pau i l’ordre socials”, “tingues una actitud fraterna cap als altres”… En l’ètica kantiana, per contra, trobem una sola norma moral:

“Obra sols segons màximes que pugues voler que es

converteixin en una llei universal”

 Aquesta norma, que ens guia a l’hora de valorar les diverses màximes morals imaginables (com ara les que hem posat com a exemple en el paràgraf de més amunt), es limita a dir-nos quines, de totes les maneres concretes possibles d’actuar que se’ns plantegin, seran acceptables i quines no. Es limita, per tant, a dir-nos quina forma tindran les màximes morals correctes, i ens diu que, aquestes, sifguin les que siguin, només seran acceptables si són universalitzables. Per aquest motiu es diu que l’ètica kantiana és una ètica formal.[2] Per contra, les ètiques que prescriuen màximes concretes es coneixen com a ètiques materials (perquè parteixen de la consideració que el bé és una cosa concreta, una realitat o matèria determinada, per assolir la qual cal fer accions igualment concretes).

Aquesta guia general de la qual parlem, pel fet que es formula (com, de fet, també passa amb les màximes morals concretes) de manera imperativa, rep el nom d’imperatiu, i com que es tracta d’una afirmació, categòrica, que ens orienta sense fer cas de suposicions (d’hipòtesis que estableixin que el bé, —és a dir, el conjunt valors morals a aconseguir— sigui una cosa concreta i determinada, de manera que, suposat que el bé sigui tal cosa —la que sigui—, per aconseguir-lo caldria actuar d’una manera determinada),[3] el qualifiquem també de categòric. Per tant, l’enunciat central de l’ètica kantiana al qual ens hem estat referit és conegut com l’imperatiu categòric.

Val a dir que Kant li va donar a aquest imperatiu categòric diverses formulacions, i així, a banda d’expressar-lo tal com ho hem fer fins ara, també el va formular de la següent manera:

“Obra de tal manera que facis servir la humanitat,

tant en la teua persona com en la de qualsevol altre,

sempre com un fi en si mateix, i mai no com un mitjà.”

 Aquesta altra formulació de l’imperatiu categòric kantià sorgeix de la consideració que, per a qualsevol ésser racional (per tant, per als éssers humans) sols seran acceptables aquelles conductes en els quals no pugui ser utilitzat —instrumentalitzat— per aconseguir un objectiu que estigui per sobre d’ell. Quan això no es respecti i s’actuï usant algú com a mitjà per aconseguir alguna cosa, aquell que realitzi aquesta mena d’acció estarà actuant d’una manera en la qual no acceptaria que algú altre actués (i que, de manera que tal comportament esdevindria impossible i inacceptable).

 CLASSIFICACIÓ DELS DEURES

Ara bé, un cop identificades quina mena de màximes morals són imperatius racionals i, per tant, constitueixen un deure obligat, podem topar amb la dificultat que, considerat un conjunt d’elles i, per tant, un conjunt de deures, alguns d’aquests deures entren en conflicte amb uns altres. Així, per exemple, el deure de complir les promeses toparia amb el d’ajudar qui ho necessités si, posem per cas, som metges i, com a funcionaris de l’Estat hem fet la promesa respectar les lleis del país i entre elles n’hi hagués una —és una situació imaginària— que prohibís de donar assistència sanitària a immigrants il·legals, però resulta que una persona sense papers acudeix, malalta, a la nostra consulta (en aquest exemple, a més, es podria donaria l’agreujant que, per ser metges, potser hauríem promès, en el moment de fer el prescriptiu “jurament hipocràtic”, previ a l’ingrés a un col·legi de metges, de no negar mai la nostra ajuda a qui la necessités, de manera que, aquí, ens podríem arribar a trobar davant de dues promeses contradictòries que tindríem el deure de respectar).

D’aquesta mena de dificultat (un tipus de dificultat que, de fet, es pot donar en qualsevol mena d’ètica, i no sols en la kantiana), n’és ben conscient Kant, qui, per això, s’afanya a fer una classificació dels deures en dos grans grups: aquells que admeten ser limitats per altres deures (serien els que anomena meritoris o imperfectes) i aquells altres que no admeten limitacions ni excepcions i que, per tant, són superiors i han de ser acomplerts sempre sense restriccions (són els que anomena deures perfectes). El criteri que ens permetrà saber si estem davant d’un deure del primer o del segon tipus serà la gravetat de les conseqüències negatives que, del seu incompliment o limitació, es derivarien cap a mi mateix (si és que les conseqüències de l’acció sols podem afectar-me a mi, o no fer-ho solament però sí principalment i de manera directa) o cap als altres (quan les conseqüències de l’acció afectarien -només o principalment- d’altres persones, a les qual, si no actuo egoistament, mai no hauria de tractar com un mitjà). Els deures perfectes serien aquells del no acompliment quals es derivarien les pitjors conseqüències per als éssers racionals.

Com que Kant distingeix també —ja hem vist que és natural fer-ho— entre deures que cap als altresdeures cap a un mateix, la classificació final dels deures, un cop combinades la diferenciació anterior i aquesta altra, queda de la següent manera:

  • Deures perfectes envers un mateix (com ara el de conservar la pròpia vida)
  • Deures perfectes envers els altres (com ara el de no mentir o el de no fer promeses falses)
  • Deures imperfectes envers un mateix (com ara el de conrear les capacitats i talents dels quals es disposa)
  • Deures imperfectes envers els altres (com ara el de la generositat)

ELS POSTULATS DE L’ÈTICA KANTIANA

Com ja hem vist, l’ètica kantiana parteix de la consideració que sols són correctes aquelles accions fetes des d’una bona voluntat, és a dir, fetes de manera no egoista, sinó únicament perquè la raó ens indica que aquella és la manera correcta de procedir, per la qual cosa actuar així serà el nostre deure.

Això, però, comporta que, actuar correcta-ment (d’acord amb el que és el nostre deu-re), no necessàriament ens hagi de comportar cap satisfacció, és més: és ben possible que fer el que cal ens comporti problemes, maldecaps i insatisfaccions. Certament, de vegades, potser fins i tot moltes vegades, complir el nostre deure ens aportarà alguna mena de recompensa (en aquest casos Kant parla d’accions fetes conforme al deure i les diferencia clarament d’aquelles altres que serien fetes només pel deure), però ni això serà sempre (és aleshores quan parlarem d’accions pel deure), ni, de fet, és el que importa si realment actuem de bona voluntat (perquè la felicitat no pot ser mai la finalitat del nostre esforç i de la nostra conducta: no pot ser que sigui per aconseguir-la que fem el que fem, ja que, del contrari estaríem sent egoistes).

KÑKÑK

Aquesta absència de relació causa-efecte entre obrar segons el deure i l’obtenció de la felicitat va fer pensar a Kant que l’ètica i la vida moral apareixien com a absurdes, perquè una vida recta i meritòria podia arribar a ser una vida de sacrifici, mentre que, al mateix temps, tots tenim experiència de persones a les quals, malgrat comportar-se egoistament i manera racionalment reprovable i immoral, tot els va bé. Davant d’això, va arribar a la conclusió que, si en aquest món les coses eren així, allò més racional seria pensar que deu d’haver una realitat més enllà d‘aquesta en la qual, aquells qui han actuat d’acord amb el deure reben, finalment, la recompensa de la felicitat que en aquest món els ha estat negada. Per aquest motiu, Kant va afirmar que tenia sentit postular l’existència d’una ànima immortal en tots les homes i l’existència d’un ésser superior que garantiria, als justos, la recompensa de la felicitat en la vida que seguiria a la d’aquest món, i als malvats, un càstig proporcional a les seues accions. La creença en l’existència d’una ànima immortal i de Déu tenen, per tant, un paper important en l’ètica de Kant. Ni una cosa ni l’altra poden demostrar-se i, per tant, l’afirmació de l’existència de l’ànima i de Déu no són enunciats teòrics (és a dir, de la ciència), sinó supòsits indemostrables l’afirmació dels quals confereix, però, sentit a l’ètica i a la vida moral. En definitiva: creiem en Déu i l’ànima (i, amb ella, la vida eterna) amb una fe racional, perquè sols des d’aquesta creença l’ètica adquireix ple sentit (i per això diem que ambdós són postulats de l’ètica perquè un postulat és una afirmació de principi encara no demostrada —i, potser, indemostrable— que tanmateix resulta necessària perquè una teoria adquireixi sentit ple).

[1] El deure és, per definició, una cosa que cal fer per ella mateixa i de la realització de la qual ningú no n’està exempt: el deure és la manera correcta (és a dir, bona) d’actuar, i allò que és bo en si mateix ho és per a tothom (del contrari no seria bo en si mateix, sinó únicament bo per als uns o per als altres).
[2] Això mateix s’expressa també dient que l’ètica kantiana és una ètica procedimental, és a dir, que és una ètica que no ens dóna cap llista de deures (o valors), sinó que únicament expressa el procediment (el respecte als criteris racionals de no-contradicció i inacceptabilitat) per mitjà del qual es possible decidir si una forma d’actuar es pot considerar correcta o no.
[3] “Si el bé és la valentia, actua d’aquesta manera, ateses les circumstàncies”, per posar un exemple del que seria un “imperatiu hipotètic”.