300px-MagrittePipe.jpg

La veritat qualifica les proposicions (el sentit dels enunciats), no pas les idees (el sentit del mots). Als mots els correspon un sentit conceptual (enunciable) i una referència en el món (anomenable, i que pot ser un objecte, un conjunt de coses, una acció, un mode de fer, d’estar o de ser…),[1] que més que no referència del mot hauríem de qualificar de referència del seu sentit.[2] Anàlogament, als enunciats els correspon un sentit (la seua proposta o proposició, sorgida del sentit dels mots que les integren, convenientment modificat per l’ordre que aquests mantenen en el si de l’enunciat) i un valor de veritat, aquest darrer és llur referència.

Com el seu sentit, la referència d’un enunciat[3] ve determinada pels mots que l’integren, en aquest cas per les referències dels mots que l’integren, que componen un fet o esdeveniment del món descrit per les relacions que aquestes referències mantenen en el si de la proposició. Aquests fets del món referits per les proposicions constitueixen la manera com efectivament les coses i les accions són en el món, i és que coses i accions són només en el si de relacions que constitueixen els fets del món, de manera que el món no és fet de coses i d’accions, sinó de fets o esdeveniments en el si dels quals les coses són i actuen (podem resumir-ho dient que els fet són les unitats constitutives reals del món). Res no és si no es troba en relació, i res no és simplement, sinó que sempre és sent, és a dir, actuant.

D’acord amb l’acabat de dir, podrem afirmar que la referència d’un enunciat constitueix, pròpiament, aquella part del món esmentada per aquell. Doncs bé, tenint en compte que el sentit de la noció de veritat d’un enunciat pot definir-se com l’efectiva correspondència d’allò que es diu amb allò que és, podrem concloure, com ja hem avançat més amunt, que la referència d’un enunciat equival al seu valor de veritat: d’un enunciat que tingui referència direm que és vertader, mentre que d’un enunciat que no en tingui direm que és fals (que és tant com dir absurd). Resumint: la referència d’un enunciat el dota de veritat, de manera que no hi ha veritat sense referència.[4]

Notem que, l’acabat de dir, fa de la veritat un noció que acompanya inevitablement (necessàriament) qualsevol enunciat: de la mateixa manera que no hi haurà enunciat sense referència (efectiva o imaginària), no hi haurà enunciat sense valor de veritat. Dir és jutjar (tot enunciat és un judici). Suspendre el judici resulta tan impossible com suspendre el pensament (al cap i a la fi, l’epokhéescèptica consisteix en una proposició sobre les relacions efectives entre les proposicions i llurs referències).

L’equivalència, però, entre referència i veritat d’un enunciat no és perfecta. La noció de referènciaes troba vinculada a la de correspondència, la de veritat es troba vinculada a aquesta, però també a la de constatació de la correspondència (una constatació que pot ser merament il·lusòria: un judici de correspondència equivocat).

Sense correspondència no hi ha veritat (diguem que la correspondència funda la veritat i que sense aquella, que dota de sentit la noció de veritat, aquesta darrera no té sentit), però la veritat no és només aquesta darrera, sinó també —sobretot— la seua vivència, l’experiència d’un fet corresponent a l’enunciat que el diu (aquesta vivència seria la referència del concepte “veritat”, de la qual deriva la seua definició, com, de fet, passa sempre amb el sentit d’una noció).[5] La veritat és la sanció d’un judici de correspondència.

La veritat és, per tant, la vivència d’un fet (la correspondència), o, per dir-ho amb les categories de Hume, una impressió del sentit intern que acompanya un judici de la intuïció empírica (o una deducció racional a partir d‘intuïcions). La veritat s’apercep, sempre al costat d’una percepció o d’una conclusió (i mai no per si mateixa).[6]

Podem encara mirar d’expressar-ho mirant de recórrer a metàfores de ressonàncies platòniques:[7] mentre el saber és com la visió (una visió empírica[8] o merament racional), la veritat és com la llum que es reflectida pels fets (el món) i fa possible que els veiem, els diguem i n’experimentem l’objectivitat, la veritat.

La llum no forma part de la visió en si mateixa, però és innegable que sense ella no podem parlar de visió, tant en el seu sentit de contingut vist com en el sentit d’acte de veure (de constatació d’un fet). Això no treu, però, que de vegades la il·luminació no sigui prou clara i que ens sembli veure-hi quan en realitat no hi veiem (o ben poc, o gens), i que  acabem dient una cosa diferent de la que realment tenim al davant (direm aleshores que la il·luminació ens ha confós, que es tant com dir que hem viscut un al·lucinació de veritat). Justament això és el que passa quan ens confonem o quan raonem precipitadament, o amb prevenció (tanmateix, tampoc en aquests casos podrem prescindir de la noció i la impressió de veritat).

[1] Seguim en aquesta formulació del problema els ensenyaments de Gottlob Frege (1848-1925) a “Sobre el sentit i la referència”, publicat l’any 1892 a la Revista de Filosofia i Crítica Filosòfica.
[2] Potser més que no pas de referència d’un mot, hauríem de parlar de referència del sentit d’un mot.
[3] O millor: la referència d’una proposició.
[4] El sentit, per la seua banda, derivarà de la referència, i s’ajustarà a uns aspectes d’aquesta o uns altres, i a la manera com són percebuts. La referència constituirà el criteri que ens permetrà jutjar l’objectivitat del sentit d’un enunciat. En qualsevol cas, sentit i referència seran les dues dimensions constitutives d’allò que anomenem significat.
[5] La vivència de la veritat, fent abstracció del sentit del terme, és allò que anomenemcertesaVeritat és, per tant, sobretot certesa i, pròpiament, certesa justificada.
[6] El caràcter necessari de la veritat, i la seua naturalesa de percepció interna i secundària, així com el fet que esdevé una principi rector del pensament, un télosirrenunciable, hauria contribuït que els racionalistes la consideressin una idea innata, necessària per pensar allò contemplat o allò raonat, i prèvia al pensament i al raonament. La veritat, però, pot entendre’s com a simultània a aquests, i no necessàriament com a prèvia.
[7] PLATÓ: República, llibre VI, capítol XIX
[8] Una visió empírica que, com ja sabem, en el cas de Plató mai no es dona de manera sense intervenció de la intuïció merament intel·lectual.