JKSDJHSDJKLSDJK

George Berkeley va nàixer a la Irlanda ocupada, i començada a colonitzar per anglesos i escocesos, del segle XVII (nasqué al comtat de Kilkenny, l’any 1685). Estudià la Universitat de Dublín, on arribà a ser degà del Trinity College. Viatjà amb voluntat missionera a la colònia de Rhode Island, on s’havia proposat de fundar un centre universitari obert a estudiants de tot Nord-amèrica. El projecte, però, que final-ment no va comptar amb cap ajut estatal, fracassà  i va acabar constant-li la seua fortuna personal. Tornà a Irlanda el 1731, i tres anys més tard fou nomenat bisbe (de l’Església Anglicana) de la diòcesi de Cloyne, on adquirí gran popularitat. Morí a Oxford, l’any 1753. L’objectiu perseguit pel seu pensament fou combatre el materialisme que va començar a escampar-se entre els estudiants de la Universitat de Dublín a partir de la difusió de l’obra de Thomas Hobbes (i també dels treballs de psicòlegs monistes com David Hartley i Joseph Priestley).

Berkeley ha passat a la història del pensament occidental per haver defensat una tesi que parteix de la crítica a la noció lockeana d’idees generals, concebudes per l’autor de l’Assaig sobre l’enteniment humà com a continguts conceptuals obtinguts per abstracció i que signifiquen allò de comú que hi ha en els exemplars concrets pertanyents a un mateix gènere o espècie, que seria allò a què pròpiament farien referència tals idees.

Berkeley, defensant un nominalisme radical, nega la possibilitat de representar-se gèneres i espècies i, per tant, de posseir cap contingut conceptual al respecte. Tot el que posseiríem serien simples mots (noms) que aplicaríem, indistintament, a tots els objectes singulars que mostrarien una coincidència general en les seues característiques, i això amb finalitats pràctiques: per tal de facilitar la nostra comprensió d’una realitat molt diversa. Aquests mots, però, en cap cas no designarien res d’efectivament existent en tots i cadascun dels exemplars als quals s’aplicarien i, per tant, no els correspondria cap representació mental ni contingut conceptual. L’única cosa que existeix són individus singulars, particulars i irreductibles, que guardaran entre si més o menys semblances, i que, per tant seran més o menys susceptibles de ser agrupats sota una denominació genèrica que inicialment hauria estat, estrictament, un nom propi que s’hauria acabat generalitzant.

En cap cas hi haurà en els objectes i éssers concrets un substrat genèric que s’hi repeteix i, per tant, tampoc no podrà existir-ne un representació mental (com demostraria el fet que cap artista pot proposar-se pintar “l’home”, o l’”ovella”, sinó només un home, o una ovella, perfectament concrets —ja siguin ficticis o reproduccions de models reals— ) i un descripció essencial de tal substrat. De fet, quan ens esforcem a representar-nos un gènere de coses, tot allò que aconseguim és representar-nos un exemplar concret al qual li escauria ser anomenat amb el nom genèric que s’aplicaria a la resta d’exemplar essencialment igual al recordat o imaginat).

Aquesta crítica de Berkeley a la teoria de les idees de Locke, en la mesura que, en rebutjar el conceptualisme d’aquest, rebutja també (i, de fet, en primer lloc) l’existència de correlats reals d’aquests hipotètics conceptes (és a dir, de substrats essencials existents en les coses pretesament pertanyents a mateix gènere) i, en fer-ho, i aquesta serà la conseqüència més radical de la crítica berkeleyana, nega de ple cap realitat a la noció de substància, necessària per concebre qualsevol mena de substrat universal. És més encara que ens esforcéssim a designar amb la noció de “substància” únicament el principi que mantindria unides les característiques que compondrien cap objecte o ésser singular, tampoc no tindríem cap dret a atorgar-li existència real, perquè d’allò que no es té testimoni empíric —i que, per tant, és pròpiament inimaginable— res no se’n pot dir sense caure en el dogmatisme.

En conseqüència, tot el que hi haurà seran idees simples i mots per designar els seus conjunts (i també mots per anomenar les relacions i els modesque es puguin elaborar en base a ells). Però, llavors, sense poder recórrer a l’afirmació de l’existència de substàncies, quin correlat real pot correspondre aquestes idees simples? I és que: ¿es pot afirmar que existeixen característiques simples i primàries de les coses, si tals característiques no descansen en un substrat substancial (en una substància)?

I encara més: ¿què són les nocions d’”extensió” o de “matèria” sinó mers noms que designarien realitat abstractes i per tant, sense cap més existència que la que li proporcionaria ser productes de la imaginació? I quin món real, exterior a la nostra consciència, pot existir si no és extens i d’alguna manera material?

Malgrat tot, Berkeley, a partir de la constatació que hi ha en nosaltres idees que no podem ni generar ni canviar de manera arbitrària,[1] afirma l’existència d’una realitat externa que en sigui la causa, tanmateix aquesta realitat, d’acord amb l’acabat de dir, ja no podrà ser considerada una realitat material, sinó purament immaterial (immaterialisme).

La solució a aquestes dificultats la troba Berkeley afirmant que aquella realitat externa es troba en un esperit creador: les coses, atès que la realitat no pot ser material, només poden existir en un esperit, que només podrà contenir-les en tant que idees (que és la forma d’existir en un esperit), de manera que els ens no serien res més que complexos d’idees simples pensades per Déu[2] i contemplades per nosaltres gràcies al fet que, Déu mateix, procura que ens afectin. L’ésser dels objectes no consisteix en res més que consisteix en ser percebuts (esse est percipi).

«[la cosa que existeix independentment de la meua ment] és veritablement coneguda i compresa per l’esperit infinit de Déu […] Les idees gravades en els sentits per l’Autor de la naturalesa s’anomenen coses reals […] tenen certa consistència, ordre i cohesió i no són producte de l’atzar.»

No hi ha res més que idees i esperits (el de Déu i els dels homes), és a dir: allò percebut i allò que percep. El món és el pensament diví, i les idees humanes l’aparició en la ment humana de les idees de Déu (que cal que es produeixi per efecte de l’acció de Déu mateix —una acció coordinada en les ments de tots els homes alhora—,[3] perquè les idees, per si mateixes, són incapaces de produir unes altres idees).[4]

«No dubto ni mínimament que les coses que veig amb els meus ulls i toco amb les meues mans existeixin, i que existeixin realment. L’única cosa, l’existència  de la qual nego, és allò que els filòsofs anomenen matèria o substància corpòria.»

DSDASD

[1] Per a Berkeley hi haurà dues classes d’idees: les que es poden canviar de manera arbitrària, amb la qual cosa es mostren com a subjectes a nosaltres (idees de la imaginació) i les que ni poden ser canviades a voluntat pel subjecte ni aquest les pot evitar (percepcions).
[2] Entre els quals existirà un ordre i un seguit de connexions determinades, que Déu mateix fa existir i posa en marxa, i que constituirien allò que anomenem lleis naturals (de les quals podrà haver-hi ciència). En aquest esquema la noció de “causa” es troba mancada de sentit, perquè no hi ha necessitat, només lliure voluntat divina.
[3] De fet, serà justament aquesta equivalència entre les percepcions dels diferents subjectes allò que ens confirma l’existència d’una pluralitat d’homes.
[4] Així mateix, l’acció dels esperits humans sobre les coses (és a dir, sobre les idees pensades per Déu), es fa efectiva també per la intervenció divina, ja que, de no donar-se aquesta, els home seríem incapaços d’influir sobre unes coses que són, pròpiament, idees.