FKJHK

John Locke naixia l’any 1632, poc abans de començar la guerra civil anglesa que enfrontaria el Parlament i el rei Carles I Stuart, a la població de Wrington, prop de Bristol (que seria un dels principals escenaris d’aquella contesa), en el si d’una família puritana[1] que el va educar de manera rigorosa i que es va preocupar per la seua formació acadèmica.

El seu pare, funcionari judicial, l’enviaria a estudiar a la Westminster School, al costat de Londres, als catorze anys d’edat, i sis anys més tard, ingressaria al Christ Church College, a la Universitat d’Oxford, on es llicencià, romanent-hi com a professor de grec i de retòrica a partir de l’any 1659 (quan comptava 27 anys d’edat).

MN,..

Al Christ Church College, Locke va entrar en contacte amb la filosofia escolàstica, com Descartes havia fet a La Fléche, i, com aquest en va quedar profundament descontent i decepcionat. No fou fins que llegí l’autor de les Meditacions metafísiques, que els seus interessos filosòfics varen despertar-se, si bé mai no arribà a ser un cartesià. La influència del francès sobre Locke es notaria sobretot perquè li hauria demostrat que era possible desenvolupar un pensament filosòfic clar i ordenat, allunyat de les sofisticades subtileses i les abstruses complicacions de l’escolàstica.

A partir de 1956 començaria a interessar-se per la ciència natural, i molt especialment per la medicina. En aquella època coneixeria el físic i químic irlandès Robert Boyle,[2] i també Thomas Sydenham[3]. Decidí estudiar medicina i s’hi titulà el 1674, també a Oxford. Abans, però, ja havia començat una carrera política i diplomàtica, com a agregat a una ambaixada del rei d’Anglaterra davant del príncep elector de Brandenburg, entre 1665 i 1667. Aquest darrer any, ja de tornada a Anglaterra, entrà al servei de Lord Ashley, futur primer compte de Shaftesbury, com  preceptor dels seus fills i, més endavant, com a metge privat seu.

MM,.,.

Va ser al costat de Shaftesbury que la seua carrera política adquirí volada, i així, partir de 1672 desenvoluparia diversos càrrecs secundaris al govern. Tanmateix, la caiguda en desgràcia el seu mentor l’obligà a tornar Oxford i reprendre, temporalment, la seua feina de professor al Christ Church, fins que els problemes de salut el van dur a traslladar-se a França, on romangué entre 1675 i 1680 i on entrà en contacte amb cercles cartesians i anticartesians, i  conegué Pierre Gassendi.[4]

De tornada a Anglaterra entrà un altre cop al servei de Shaftesbury, que era ja aleshores un dels principals dirigents de la facció política partidària d’un govern representatiu[5] i contrària al dinastia dels Stuart. La fortuna del seu mentor, però, tornar a estroncar-se en descobrir-se formava part d’un complot contra l’aleshores duc de York, el futur Jaume II, cosa que l’obligà a exiliar-se a Holanda (on moriria en 1683), i on el seguiria pocs mesos després el mateix Locke.

El rei Carles II moria l’any 1685, i amb Jaume II, Locke va ser inclòs en la llista de proscrits per raons polítiques, això el dugué a desistir de tornar a Anglaterra i a romandre al seu exili holandès, sota nom fals (cosa que va continuar fent fins i tot quan, finalment, el seu nom va ser esborrar de la llista dels proscrits). Tanmateix, a Holanda, no es va mantenir al marge de les conspiracions polítiques i es va relacionar amb els qui preparaven el derrocament de Jaume II i la seua substitució per Guillem d’Orange-Nassau. Quan finalment el rei fou deposat, amb motiu de la que es coneix com a Gloriosa Revolució, el 1688, i Guillem d’Orange instaurà una nova dinastia compromesa amb el parlamentarisme, Locke va retornar al seu país (el 1689).

Reemprengué les tasques polítiques i, en primer lloc, va ser nomenat ambaixador a Brandemburg, però renuncià al càrrec per raons de salut, assignant-se-li aleshores altres responsabilitats a l’Administració. L’any 1704 moria a Oetes, Essex, on feia tretze anys que residia, sempre que les seues obligacions laborals li ho permetien, com a hoste de la família Masham.

Les obres principals de Locke són:

Assaig sobre l’enteniment humà, començat a escriure en 1671, després que, enmig d’una viva discussió entre amics, a casa de Shaftesbury, sobre matèries filosòfiques, va adonar-se que no podien aclarir res de segur pel manifest desconeixement que tenien sobre els límits, possibilitats i processos de l’enteniment humà.[6] L’obra no es publicaria fins a 1690 (després que, dos anys abans, se’ns publiqués un breu resum en francès), ja després d’haver retornat a Anglaterra. L’Essai és considerat el primer tractat sistemàtic de teoria del coneixement de la història de la filosofia.

LockeEssay

Dos tractats sobre el govern civil (escrits en la seua pràctica totalitat l’any 1683, durant l’exili holandès de Locke, però publicats l’any 1690, amb l’objectiu immediat de contribuir a la legitimació de l’ordre polític sorgit de la Gloriosa Revolució). En el primer d’aquest dos tractats Locke cerca refutar les tesis d’un altre filòsof polític, Robert Filmer, autor, el 1680, d’un text titulat El Patriarca o el poder natural dels reis, en què defensava de l’absolutisme monàrquic sobre bases hobbessianes i, alhora, en base a una peculiar teoria que assegurava que tots els monarques havien heretat, de manera directa, una pretesa potestat paternal que Déu hauria atorgat a Adam). En el segon dels tractats, Locke va esforçar-se a esbrinar l’origen de les societats humanes, l’abast del poder del govern, la finalitat de l’estat i quins eren els drets i llibertats dels homes, desenvolupant-hi una teoria de l’estat liberal i de dret, que ha tingut una enorme influència posterior, fins a esdevenir la teoria de referència de les democràcies modernes.

FJKUJFLGJKLÑGJKÑ

Carta sobre la tolerància (publicada inicialment en llatí, i de manera anònima, en 1689, però escrita, a Holanda, en 1685). En aquest text s’esforça a separar en dues esferes diferents el poder civil i l’eclesiàstic, establint que, la capacitat de coacció que caracteritza el primer, té com a únic objecte garantir la vida, la integritat, la llibertat i la propietat dels individus, de manera no seria en cap cas aplicable sobre qüestions de consciència, que quedarien, per tant, fora de la jurisdicció de l’estat, excepte, però, en el cas de l’ateisme, que sí que seria perseguible (ja que per a l’ateu la llei moral, que Locke entén com a llei natural —racional—, inevitablement havia d’estar mancada de valor i capacitat imperativa, i això pel fet que la seua universalitat i objectivitat es justificarien precisament pel fet que és llei divina: expressió de la voluntat de Déu) i també en el cas d’aquell que, sent creient, és fidel d’una església que té com a suprema autoritat un sobirà estranger (cosa que el convertia en un traïdor en potència).

Per la seua banda, les esglésies, que són associacions lliures i que no poden interferir les unes sobre les altres (perquè la llibertat religiosa dota de valor l’adhesió del fidel a un credo determinat), tindrien la capacitat d’aconsellar, persuadir i guiar els seus membres, però en cap cas tindrien la potestat d’actuar sobre els seus drets i interessos civils (garantits per l’estat). La màxima sanció que podria aplicar una comunitat religiosa a un dels seus membres seria la pena d’excomunicació.

La Carta sobre la tolerància de 1689, aniria seguida d’unes altres tres sobre la mateixa qüestió, dues publicades en 1690 i 1693, i una altra apareguda, incompleta, en 1706.

letter.toleration.locke

Alguns pensaments sobre educació (publicat el 1693)

La sensatesa del cristianisme (publicat el 1695)

L’ANGLATERRA DEL SEGLE XVII

A la mort de la reina Elisabet I, l’any 1603, i a causa del celibat d’aquesta, la corona anglesa passà mans de Jaume IV d’Escòcia, amb la qual cosa es produí la unió de les dues corones i la instauració d’una nova dinastia a Anglaterra, la dels Stuart, que substituïa la fins llavors governant dels Tudor.

Jaume Stuart governaria Anglaterra amb el nom de Jaume I, sota el seu regnat la monarquia britànica avançà cap a l’absolutisme, xocant amb la tradició anglesa de sotmetiment del monarca a la llei. D’altra banda, el casament de l’hereu de Jaume I, el príncep de Gal·les, Carles, amb la princesa catòlica francesa Enriqueta Maria de França, el féu molt impopular entre els protestants anglesos, els quals, després del regnat d’Elisabet I, s’havien convertit en el grup religiós hegemònic a Anglaterra. Un cop ascendí al tron, Carles I va fer-se encara més odiós als seus súbdits, no sols per la seua aproximació als catòlics, sinó també a conseqüència de la continuació de la política absolutista i del desordre financer provocat per la seua política exterior. La situació va derivar en un cada cop més clar enfrontament entre el parlament i el rei.

CBNMBNM,BN

VNM,N,MN,N,N,N

Carles I intentarà, durant onze anys, governar de manera arbitrària (en ocasions, fins i tot il·legal) i sense tenir en compte el paper dels parlamentaris (és el període que conegut com de la “política expeditiva”). A més a més, en el pla religiós, va intentar-se una reglamenttació de l’Església d’Anglaterra de caràcter conservador amb la qual es procurava apartar de l’exercici eclesiàstic teòlegs i predicadors independents de les esglésies congrecionalistes protestants que proliferaven al marge de l’Església Anglicana (de fet, amb aquesta política, que tenia en el seu punt de mira els pastors aquells que imprimien i divulgaven els seus sermons, el monarca cercava la limitació de la llibertat d’expressió). Entre les innovacions religioses introduïdes per Carles I es trobava també l’intent d’imposició a l’Església d’Escòcia (presbiteriana calvinista) d’un model de litúrgia clarament inspirat en l’anglès. Això darrer va provocar la sublevació dels escocesos, per sufocar la qual, Carles I es veié obligat a sol·licitar un ajut econòmic especial del parlament (anglès). Aquest, però, es negà a votar els crèdits demanats pel rei mentre no acceptés un seguit de peticions que li adreçaven i que cercaven donar satisfacció als greuges acumulats durant els anys de “política expeditiva”. Davant de la resistència del parlament, Carles I va resoldre’n la dissolució, però, amb motiu de la invasió d’Anglaterra per part dels rebels escocesos, es veié obligat a tornar-lo a convocar i a acceptar les exigències que aquest li va presentar.

VNM,V

La presentació per part del parlament de noves exigències al monarca va conduir aquest a fer entrar, el 4 de gener de 1642, les seues tropes en a la cambra i a procedir a la detenció de cinc dels seus dirigents. Fou arran d’aquests fets que s’inicià una guerra civil que enfrontaria Carles I, i els seus aliats, amb l’exèrcit del parlament. La guerra s’allargà fins l’any 1648, quan, després de la batalla de Preston, l’exèrcit reial va ser definitivament derrotat.

MN,MMN,VM,

Carles I fou jutjat, condemnat a mort i decapitat l’any següent. La monarquia anglesa va ser substituïda per una Commonwealth d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda, al capdavant de la qual va situar-se (com a Lord Protector) Oliver Cromwell, un dels líders parlamentaris de la guerra civil i l’organitzador i comandant del seu exèrcit. La nova “República dels Sants” (anomenada així pel caràcter marcadament religiós que li va conferir el fet d’estar governada pel partit purità, al qual pertanyia Cromwell) es va fer ràpidament molt impopular entre la població i no va aconseguir sobreviure a la mort, l’any 1658 del seu Lord Protector. Cromwell va ser succeït pel seu fill Richard, però davant de la degradació de la situació política es va optar per renovar el parlament, que tot seguit aprovà la restauració la monarquia en el fill de Carles I, Carles II (que tot aquest temps havia estat refugiat a França). Les coses, però, ja no tornarien a ser com abans, ja que del període anterior van restar en la mentalitat anglesa un seguit de idees i d’actituds davant de les quals ja no cabia marxa enrere: l’adhesió a un protestantisme nacional, la tendència a limitar al màxim la prerrogativa reial i la idea de la sobirania popular com a base última del poder polític.

VBNVBNVBM

Durant els anys del regnat de Carles II, la política anglesa girà al voltant de dos partits: el Conservatory Party (els membres del quals eren coneguts com elstories), adherit incondicionalment a la Corona i a l’Església Anglicana i constituït sobretot per la petita noblesa rural, i els whigs, desitjós de la limitació del poder del rei i de l’Església Anglicana, i fonamentat en la classe comercial i els terratinents, que s’havien convertit en la principal força parlamentària i idees dels quals eren cada cop més majoritàries en la societat anglesa.

Amb l’arribada al poder del fill de Carles II, Jaume II Stuart, els esdeveniments van precipitar-se. Jaume II, que era catòlic i feia ostentació de la seua fe, va decidir aliar-se amb la França de Lluís XIV contra les Províncies Unides, que no feia gaire temps que havien aconseguit la seua independència de la corona dels Habsburg hispànics (al 1648). La raó fonamental d’aquesta aliança calia cercar-la en la dura rivalitat que enfrontava la corona britànica amb els holandesos pel control del comerç ultramarí, però la vinculació amb un potència catòlica com França no va ser gens ben vista pels súbdits de Jaume II. L’espurna que va encendre el foc de la rebel·lió va ser la promulgació, per part del rei, de l’anomenada Declaració d’Indulgència (1687), que suspenia la legislació penal contra catòlics i protestants independents (congregacionalistes), als quals intentava captar com a aliats. El resultat fou l’aliança d’oposició al rei, fins feia poc inimaginable, entre tories i whigs. Fins i tot, la mateixa Església Anglicana es va manifestar en contra de Jaume II. Així mateix, els whigs (entre els quals es trobaven Locke i el seu mentor, Shaftesbury) van aliar-se amb Guillem d’Orange-Nassau, stadhouder[7] de les Províncies Unides, al qual, atenent al fet que era gendre de Jaume II, li van oferir la corona anglesa i escocesa.

BXCVBZCVBVC

Guillem d’Orange acabà desembarcant a Anglaterra al capdavant d’un exèrcit d’holandesos, alemanys, suecs i anglesos. Davant d’això, Jaume II fugí i el tron va ser declarat vacant, i tot seguit, Guillem d’Orange va ser proclamat rei. L’any següent, el 1688, el nou monarca subscrivia l’anomenat Bill of Rights, que constituiria el primer dels documents jurídics en els quals es plasmaria la ideologia liberal típica de la Modernitat (fruit de l’exaltació que en aquest moment històric es fa de l’individu), recollida i argumentada per Locke en els seus Dos tractats sobre el govern civil.[8]

CVXVXCV

[1] Els puritans constituïen un moviment religiós reformador que s’inicià en el període de la monarquia d’Elisabet I i que cercava l’eliminació completa de les formes romanes en la litúrgia, i la implantació d’un calvinisme estricte. Entre els iniciadors del moviment es troben John Bunyan i John Foxe, que posen els bases del que s’anomenarà totalitarisme bíblic, que entén la Bíblia com a codi únic de caràcter religiós i litúrgic, moral, social i polític.
Els puritans s’aferren a la doctrina de la predestinació, que els duu a imaginar una comunitat d’elegits, nucli separat fora del qual tot és menyspreable i, dintre del qual, cal defensar la igualtat i la fraternitat. Aquesta concepció els duu a organitzar-se en congregacions autònomes de laics presidides per un pastor o prevere (presbiterianisme) lliurement elegit.
Políticament no conceben la separació de l’església i de l’estat, ambdós guiats per les Escriptures, per bé que, a la pràctica, accepten la preeminència del segon, sota forma republicana i confessional.
L’intent de formar una església sense la institució episcopal i la negativa a admetre l’origen diví de la monarquia, els dugué a alinear-se amb la causa del parlamentarisme fins a esdevenir una de les faccions més bel·ligerants contra Carles I en el període la guerra civil (cal recordar que Oliver Cromwell, cap de l’exèrcit del parlament i futur governant d’Anglaterra en substitució de Carles I era membre del grup dels puritans). Finalitzat el període republicà que seguí al final de la guerra i el derrocament del rei, i un cop la monarquia fou restaurada, foren perseguits fins dissoldre’s com a grup organitzat.
La influència puritana es mantingué en l’anomenada Low Church anglesa i en moviments reformistes posteriors com són el dels quàquers i els dels baptistes (o a anabaptistes). Molts puritans anglesos emigraren a les colònies americanes cercant refugi i allí deixaren també la seua empremta  (el 1620  un grup de refugiats puritans —autoanomenats pelegrins—, arribaren. A bord del Mayflower, a les costes del que més endavant seria la colònia de Massachussets, on fundaren l’assentament de Plymouth, en el que esdevindria un dels episodis mítics de la fundació dels Estat Units).
[2] Atomista i cartesià, pioner de la química quantitativa i autor del text titulat The Sceptical Chemist (1661) en què s’oposava a es doctrines alquimistes tradicionals. Fou el primer a distingir amb claredat entre elements, compostos i mescles, i el primer a definir els conceptes d’àcid base. Va perfeccionar el termòmetre de Galileu i fou qui va adoptar com  punt zero de l’escala termomètrica la temperatura de fusió del gel. L’any 1680 subvencionà la traducció de la Bíblia la gaèlic irlandès.
[3] Metge de gran reputació (fou conegut com l’”Hipòcrates angles”), especialitzat en malalties epidèmiques, en la sífilis i en gota,i autor d’un Observationes medicae circa morborum acutorum historiam et curationem.
JKGHJKHKLJKL
[4] Clergue, teòleg, matemàtic, filòsof i científic d’orientació empirista i experimentalista, crític amb l’aristotelisme i el racionalisme cartesià.

Gravures des personnages des cartes départementales de Vuillemin

[5] També el pare de Locke havia militat entre els opositors a l’absolutisme monàrquic defensat per Carles I Stuart, el segon rei d’aquesta dinastia, i havia defensat, durant la guerra civil anglesa, la causa del parlament.
[6] Literalment, Locke afirma que se li apareixia com a indefugible: «[…] examinar les nostres capacitats i veure quins objectes es troben al nostre abast i quins altres es troben més enllà del nostre enteniment.»
[7] Aquest era el títol que rebien, als Països Baixos, els lloctinents del rei (que tenia la seua cort, primer a Toledo, i després a Madrid). Amb la independència van ser els mateixos holandesos els qui el nomenaven, reservant-li com a funció principal, el comandament de l’exèrcit. Amb els Orange-Nassau el càrrec esdevingué hereditari i, passat un temps, donà pas al de rei dels Països Baixos.
[8] A aquest document el seguirien la Virginia Bill of Rights, la Declaraciód’independència dels Estats Units, la Constitució dels Estats Units (i el Bill of Rights que la completarà) i la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà (sorgida, aquesta darrera, de la Revolució Francesa).