MCBN

 

FORÇA PRODUCTIVA I MITJANS DE PRODUCCIÓ

Karl Marx exposa en La ideologia alemanya (1845) i en la Contribució a crítica de l’economia política (1859) una concepció materialista de la historia que fa descansar les causes del canvi social (i, amb aquest, de l’esdevenir històric) en l’estructura econòmica de les societats humanes, és a dir, en la manera com la societat organitza la producció dels mitjans (recursos, manufactures i serveis) en base als quals garanteix la seua supervivència i reproducció.

Com ja hem dit diverses vegades, Marx parteix de la consideració que l’home es projecta en allò que l’envolta adaptant-ho a les seues necessitats i obtenint-ne allò que li cal per reproduir la seua existència. Aquesta activitat transformadora, que, com ja hem avançat, constitueix la manera pròpia que té l’home de ser en el món, descansa en l’articulació de dos elements essencials: la força de treball i els mitjans de producció, conceptes que cal entendre de la següent manera:

  • Força de treball: fa referència a la mà d’obra disponible.
  • Mitjans de producció: fan referencia al coneixement tècnic aplicable a la producció, als estris i la maquinària disponibles, als recursos naturals a l’abast i a la terra conreable, a les fonts d’energia existents, als mitjans de transport coneguts i les vies de comunicació practicables, etc.

En cada època històrica s’estableix una articulació determinada entre la força de treball i els mitjans de producció. Aquesta articulació defineix el període històric en qüestió i implica una distribució concreta de la terra i dels recursos naturals, una distribució determinada de la força de treball per sectors productius, una organització típica d’aquesta força de treball en unitats productives característiques de cada sector, un sistema d’explotació dels recursos naturals, una priorització concreta de vies de comunicació, una utilització característica de les fonts d’energia disponibles, etc. El resultat és l’establiment del que Marx anomena forces de producció (Produktivkräfte), que suposen unes relacions de producció (Produktionsverhältnisse) determinades, establertes entre els individus i consistents, en darrer terme, en un règim jurídic concret de propietat, que institucionalitza un repartiment de poder i determina la distribució dels recursos i de la riquesa generada. Dins d’aquest règim de propietat, uns individus es trobaran en possessió de certs mitjans de producció i uns altres individus d’uns altres de diferents, establint-se, segons la importància relativa d’aquest mitjans una jerarquia determina-da entre propietaris, de la qual derivarà una estructura social concreta organitzada en classes, que tendirà a perpetuar-se mitjançant la institució de l’herència i que, tanmateix, admetrà certs moviments de reestructuració interna, sempre, en base a mecanismes preestablerts de mobilitat social (que permetran certs canvis en la propietat sobre supòsits socialment admesos).

INFRAESTRUCTURA I SUPERESTRUCTURA

L’organització de la producció, i les relacions de propietat sobre les quals s’assenta en un període històric determinat constitueixen, l’anomena-da infraestructura social, sobre la qual, al seu torn, es desenvolupa una superestructura, és a dir,  una cosmovisió històrica determinada, una mentalitat concreta expressada per una ideologia (també dita “consciència”) que implica determinats rols conducta i valors morals (els propis d’aquell període històric), determinada manera d’entendre la ciència, determinades preocupacions filosòfiques, determinades institucions polítiques, el sorgiment de determinades creences religioses (compatibles dels valors morals establerts i consolidadores d’aquests i, alhora, legitimadores de les institucions polítiques), l’establiment de costums determinats en la vestimenta, la cultura popular, l’alimentació… En definitiva, cada període històric genera una mentalitat hegemònica (una ideologia històrica, característica d’aquella època i que, de fet, és la ideologia de la classe dominant), que proporciona als individus, entre altres coses, una concepció concreta del bé i del mal (i, amb ella, una concepció determinada de deure), una concepció determinada de la bellesa i unes normes típiques de conducta, les quals, per tant, no serien fruit de la llibertat personal, assentada únicament en un exercici de reflexió pura, sinó que serien connaturals a l’ordre so-cio-econòmic. No serien, per tant, els subjectes els qui formarien la societat, sinó que seria la societat la que conformaria la subjectivitat.

Cal matisar, però l’acabat de dir, perquè la relació entre subjecte i societat no seria tant una relació de determinació absoluta del primer per part de la segona (de la part pel tot) sinó, més aviat, una relació dialèctica (subjectes i societat es trobarien confrontats i, en aquesta confrontació, els uns determinarien l’altra alhora que aquesta altra determina els uns) en la qual, però, el conjunt, és a dir la societat en què el subjecte es troba immers, tindria la prioritat, de manera que seria més, el subjecte, fruit de la societat, que no la societat una construcció del subjecte. En definitiva: seria molt més la societat la que faria l’home a la seua imatge i semblança, que no pas a l’inrevés.[1] Així, la llibertat humana seria en gran mesura una il·lusió, i el bé, la veritat i el saber, serien fonamentalment productes històrics socialment determinats en base a les condicions materials de l’època.

Completarem aquestes consideracions, apuntant que, al final del camí, la ideologia d’una etapa històrica esdevé el sistema integrat d’idees que haurà fet seu la classe dominant d’aquella època. Així, en paraules de Marx i d’Engels extretes de La ideologia alemanya: «Les idees de la classe dominant són en totes les èpoques les idees dominants, és a dir, la classe que és la força materialdominant de la societat, és alhora la seua força intel·lectual dominant. La classe que té els mitjans de producció material té alhora a la seua disposició els mitjans de la producció mental, de manera que, parlant en termes generals, les idees d’aquells que estan mancats dels mitjans de producció intel·lectual estan sotmeses a ella. Les idees dominants no són res més que l’expressió ideal de els relacions materials dominants, les relacions materials dominants fetes idees.»

Això no treu, però, que l’home pugui ser capaç de dur a terme una dissecció de la situació història en què es troba immers, capaç d’una anàlisi dels elements materials disponibles i, en darrer terme, capaç de fer un examen crític de les relacions de producció i dels seus productes culturals en base a un ideal d’humanitat ajustat a la naturalesa humana (un home lliure de la dominació de classe, amo del seu treball, deslliurat restriccions a la seua creativitat i lliurat a la construcció d’una societat pròspera on tothom pugui donar segons la seua capacitat i rebre segons la seua necessitat). Per això, l’home històricament determinat esdevé capaç de fer-se càrrec de la història, d’eliminar la fatalitat dels esdeveniments i de transformar la realitat.

Hi ha un lloc, per tant, per a la política centrada en valors objectius.[2] I tanmateix la consciència crítica no és la norma, sinó que habita enmig d’una humanitat que pensa en funció de l’or-dre social establert, que ignora el sentit veritable de la naturalesa humana i que ha perdut el control sobre si mateixa i sobre el seu futur. En la societat capitalista, tant els burgesos propietaris com els treballadors tenen una percepció totalment distorsionada de la manera com funciona el sistema productiu i del paper que hi desenvolupen (Marx anomena aquesta percepció distorsionada falsa consciència).[3] Per superar la societat capitalista cal que el proletariat desenvolupi una comprensió precisa de com funciona aquesta i de quines són les seues conseqüències, l’assumpció d’aquest coneixement comportarà el sorgiment, entre els treballadors, de la seua consciència de classe.[4]

XVBNN

EL SENTIT DE LA HISTÒRIA

Els canvis que es produeixen a nivell de la força de treball i dels mitjans de producció provoquen la transformació dels modes de producció i de les relacions productives (és a dir, de la infraestructura social). Aquesta transformació, es projectarà, al seu torn, a nivell de la superestructura, produint modificacions en aquesta.

Aquest és l’esquema essencial del canvi social i, amb ell, de l’evolució de la història que, per tant, no consisteix en res més que en la substitució d’uns modes de producció per uns altres quan, els canvis en els primers (fruit, al seu torn, de canvis en les forces i/o en els mitjans productius) entren en contradicció amb el sistema jurídic de distribució de la propietat (i, per tant, amb les relacions de producció entre els individus), ocasionant-se aleshores una transformació (sovint de caràcter revolucionari) dels uns (modes, forces) i de les altres (relacions) que es comunica, inevitablement, a la superestructura cultural.[5]

VBVBN

En qualsevol cas, com ja hem dit, l’evolució històrica avança sempre en el sentit d’una cada cop més gran acumulació de la propietat en poques mans i, per tant, en el sentit d’una progressiva pèrdua de control dels mitjans de producció per part de la gran massa de la població i d’una creixent depauperació d’aquesta.[6]

VBNBN

Marx pensa que, quan arribarà el moment històric de màxim desenvolupament del capitalisme, les forces productives existents es trobaran en condicions de donar lloc, per primer cop a la història, a una societat sense classes en què la producció estigui orientada a satisfer les necessitats de la gran majoria de la població en comptes de dirigir-se cap als interessos de la minoria propietària, i això gràcies al fet que el capitalisme avançat desposseeix del tot les classes treballadores alhora que les organitza i enquadra en factories amb una producció racionalitzada, de manera que sols caldria un moviment revolucionari d’expropiació del titular dels mitjans de producció i la reversió de la propietat d’aquests sobre els treballadors (que l’ostentaren col·lectivament). Un cop fet aquesta pas, aquells que havien esdevingut peces d’una màquina aliena, recuperarien llur dignitat d’homes lliures i amos del producte del seu treball, alhora que s’obririen les portes a possibilitar un més gran aprofitament de les forces productives existents i, per tant, a un increment de la prosperitat que faria possible l’ideal de la desaparició definitiva de la necessitat i l’escassedat i de la irrupció d’una societat on cada u, lliurement, produiria segons les seues possibilitats, i on tothom tindria les seues necessitats cobertes.

L’explotació capitalista, cada cop més gran, condueix a guanys progressivament més minsos, i això perquè existeix un límit per a l’explotació. Quan el propietari capitalista s’apropa a aquest límit, els governs, per garantir l’estabilitat política, es troben amb la necessitat d’imposar restriccions a les accions dels explotadors (lleis de reducció de la jornada laboral, o que imposin les vacances pagades, o un salari mínim…). Aleshores, els propietaris del mitjans de producció es preocupen de trobar una manera de superar aquestes restriccions i d’incrementar els seus beneficis: la mecanització, l’externalització de serveis, la conversió dels assalariats en treballadors autònoms, el foment de la immigració, la deslocalització de les empreses… Aquestes mesures contribueixen a incrementar l’atur (al-menys en les societats particulars on els propietaris actuen),[7] cosa que, al seu torn, facilitarà la reducció del salaris (ni que aquesta reducció s’hagi de fer de manera dissimulada (temporalitat i rotació de treballadors, per exemple) o, directament, oculta (economia submergida). Cal no oblidar, però, que al mateix temps aquells propietaris dels mitjans de producció que disposin d’un major marge de beneficis provocaran la ruïna d’aquells altres propietaris que disposin de menys recursos i la reconversió d’aquests en assalariats (la qual cosa redundarà també en l’increment  d’allò que Marx anomenava «exèrcit industrial a la reserva», és a dir, de les masses desocupades). El resultat serà un progressiu increment imparable de les plusvàlues que conduirà, en darrer terme, a l’acumulació de recursos en poques mans, correlativament, a la depauperització de la majoria de la població (que implicarà empobriment i reducció de la qualitat de vida). D’aquesta manera s’arribarà a un punt que el capitalisme esdevindrà vulnerable a la revolució social, i els pocs propietaris que restin, convertits en personatges superflus d’un sistema que funciona com un rellotge (amb les rodes greixades per la misèria de tants) es trobaran exposats a l’expropiació.

VVBVBBN

[1] El caràcter dialèctic de la relació entre infraestructura i superestructura i, en conseqüència, la possibilitat que aquesta darrera influeixi en la primera (deixant, així, una porta oberta a la llibertat humana) és obertament reconeguda per Friedrich Engels en una carta seua a J. Bloch, datada l’any 1890.
[2] Sigui com sigui, els canvis socials no s’efectuen canviant els elements superestructurals (la ideologia d’una època històrica), com sempre havien pensat, ingènuament —segons Marx—, els filòsofs, sinó canviant la base de tot, és a dir, el mode de producció.
[3] Certament, la falsa consciència no és patrimoni exclusiu de la classe treballadora; la burgesia tampoc no seria conscient de la seua història i del paper que hauria desenvolupat en el sorgiment de la societat capitalista, a la qual pensaria tenir sota el seu control quan, en realitat, aquesta, avançaria constrenyint els individus i no determinada per la seua acció lliure. Encara més: els burgesos no serien gens conscients de les contradiccions que existeixen en el si del capitalisme ni de llur contribució a l’agudització d’aquestes.
[4] Els treballadors, a diferència de la burgesia, unida per uns mateixos interessos (ni que aquests siguin només aparents), no és una veritable classe social, en la mesura que es limiten a formar una estructura social els membres de la qual no tenen consciència de la unitat que constitueixen, ni dels interessos que fonamenten aquesta unitat. Cal que el proletariat esdevingui una veritable classe social, conscient de si mateixa i dels seus interessos, perquè es desencadeni la lluita de classes que ha de dur a la revolució i a la conquesta, per part de l’home, de la seua integritat i de la seua llibertat.
[5] Podem posar com a exemple d’això el cas de la França del segle XVIII, en la qual el desen-volupament de forces productives que ja permetien el desplegament de la societat capitalista, xocava amb un règim de propietat feudalitzant (relacions de producció de caràcter feudal) que dificultava aquest desplegament. Conseqüència d’aquesta contradicció va ser la Revolució Francesa.
[6] El materialisme històric marxista considera tres grans èpoques històriques, fonamentades en tres modes de producció: el mode de producció antic o esclavista, el mode de producció feudal i el mode de producció capitalista.
[7] Val a dir, però, que aquestes mesures contribuiran al fenomen de la globalització, és a dir, a convertir el món sencer en un gran mercat on els propietaris puguin desplegar la seua influència.