(La font principal d’aquest article és el capítol corresponent a Karl Marx publicat en el manual de Teoria sociològica clàssica, de George Ritzer, de la Universitat de Maryland.)

karl-marx-by-kenmeyerjr57614

Marx entén les estructures socials com a conjunts de relacions, nombroses i contínues que, en darrer terme, depenen de l’acció lliure dels seus individus entre els quals es mantenen.[1] Ara bé, en la societat capitalista aquestes estructures tendeixen a adquirir realitat objectiva, en el sentit que acaben convertint-se en sistemes de relacions no controlats pels seus actors i, per tant, externs a ells i amb força coercitiva sobre seu. La causa d’això es trobaria en el fet que, a partir de la reificació de la mercaderia,[2] aquest fenomen (també anomenat de cosificació) s’escampa al mercat mateix i a la resta de les estructures socials que s’hi troben directament o indirectament vinculades. Quan això passa, aquestes estructures, creades per l’home, passen a ser vistes per aquest com a naturals, universals i absolutes, i per tant, fora del seu control i inalterables.[3] Com en Weber, també en Marx l’economia és el factor que dóna forma la societat, en el primer escampant una racionalitat formal pròpiament inevitable, en el segon fent presoners els individus de la falsa consciència que l’ordre capitalista és una fatalitat natural, quan, en realitat, admet ser superat.

afdd

[1] Aquesta perspectiva dinàmica —deutora del la perspectiva dialèctica que caracteritza el pensament de Marx— s’oposa a la idea mantinguda per molts deixebles de Durkheim que les estructures socials, en tant que fets socials, són, efectivament i en si mateixes, realitats separades i independents dels subjectes.
[2] El fet que els treballadors no tinguin la propietat d’allò que produeixen, i ni tan sols siguin conscients (per causa de la divisió del treball) que els productes intercanviats en el lliure mercat són fruit del seu treball, juntament amb el fet que, en el mercat, aquests productes es valoren bàsicament per la seua equivalència en diners (és a dir, per una referència quantitativa, i en cap cas qualitativa i significativa), comporta que la mercaderia (l’objecte intercanviat) aparegui a ulls dels individus com una realitat independent, autosubsistent per si mateixa, i que es perdi la perspectiva que el valor de les coses en darrer terme emana de l’esforç (expressat en termes de temps) esmerçat en la seua producció. Marx anomena a aquesta perspectiva il·lusòria (al fenomen de veure en la mercaderia una realitat independent dels individus) fetitxisme de les mercaderies: els productes deixen de ser vistos com el resultat d’una activitat humana i passen a ser concebuts com a coses existents per si mateixes (reificació), dotades d’un valor procedent de les seues propietats naturals i/o de de les condicions i del funcionament impersonal del mercat desregulat, característic d’una economia liberalcapitalista. Per dir-ho amb les paraules de Marx mateix: «Una relació social definida entre homes [el treball productiu i l’intercanvi]… assumeix, davant dels seus ulls, la fantàstica forma d’una relació entre coses.»
[3] L’home s’autoconvenç de la fatalitat de l’estructuració social, i, un cop autoconvençut, aquesta estructuració esdevé, efectivament, una força coercitiva i fora de control. (Per dir-ho en termes weberians: una gàbia de ferro, amb barrots fets d’una racionalitat formal que, en realitat, és una falsa racionalitat i un parany basat en el miratge que el mercat, i el sistema econòmic en el seu conjunt, són institucions inevitables en el marc de les quals ens hem de moure, i fer-ho segons les seues regles i principis. Tota racionalitat teòrica i substantiva que els qüestioni serà vista com un deliri fora de lloc.)