FILOSOFIA I VIDA

Blog de Jordi Martí i Montllau

Karl marx

KARL MARX: PLUSTREBALL I PLUSVÀLUA

hklñk

És sota aquestes circumstàncies específiques del capitalisme que — tal com ja havíem avançat— el treball passa de ser un fenomen social a convertir-se en una mercaderia més (coneguda com a força de treball o mà d’obra)[1] i, com a tal mercaderia, a ser entès una cosa. D’aquesta manera es reifiquen, no només les estructures socials (incloses les religioses i les polítiques),[2] sinó les mateixes persones. A partir d’aquí es fa possible l’explotació dels individus, les capacitats dels quals i llur temps passen a poder ser comprats i venuts, determinant el seu valor les lleis impersonals d’un mercat creat pels homes però que ara és percebut per aquests com un estructura aliena, amb regles naturals i objectives. En aquest mercat, el valor de la mercaderia mà d’obra és el seu valor de canvi, sotmès a les lleis de l’oferta i de la demanda. El valor d’ús de la mà d’obra, que s’expressa a través d’allò que pot produir en el temps que dedica al treball, és, per tant, substituït pel seu una altra mena de valor, que pot arribar a ser molt inferior si la demanda de feina és alta i l’oferta escassa (mai, però, serà superior, perquè, de ser-ho, la contractació del treballador seria absurda). El treballador, llavors, és remunerat per sota del valor real de la seua feina, valor que quedarà recollit, incorporat en el producte realitzat, propietat de qui l’ha contractat, i que aquest podrà convertir en beneficis quan el posi en el mercat.[3] Marx dóna el nom, a aquest benefici del propietari, sorgit del treball efectiu no remunerat al treballador (plustreball), de plusvalor (o plusvàlua).

 

El procés d’obtenció de la plusvàlua i la naturalesa d’aquesta serien, explicats de manera més detallada, els següents:

Marx recorda que, a l’hora de determinar per quant és intercanviable un bé determinat (una mercaderia) −és a dir, allò que aquest autor anomena valor de canvi−, caldrà trobar alguna cosa que sigui comuna als productes a bescanviar (ja sigui dues mercaderies o una mercaderia i una quantitat de diners), per tal de determinar, així, quina equivalència podrà establir-se entre ambdós. Doncs bé, a l’hora de determinar que tenen en comú totes les mercaderies intercanviables haurem de recordar —com ja havien avançat A. Smith i D. Ricardo— que el valor dels productes intercanviats dependrà fonamentalment de l’esforç invertit en la producció i obtenció de cadascun d’ells. Coherentment amb això, Marx considerarà que aquest esforç és l’única cosa que realment genera valor, és a dir, l’únic que fa que una cosa sigui valuosa (qualsevol altre factor que pogués adduir-se no generaria realment valor sinó que seria, més aviat, un element distorsionador en la determinació d’aquest) i, en base a aquesta consideració, conclourà que allò que tenen en comú totes les mercaderies intercanviables és que han exigit un esforç (un esforç que potser ha requerit una formació prèvia, i que pot ser el d’una persona o de més d’una, treballant simultàniament o successivament), depenent aleshores el valor de canvi de cadascuna d’elles de la quantitat de treball que incorpora (objectivable en termes de temps total emprat). En definitiva, en tot intercanvi, el criteri de referència per a determinar la seua justícia no pot ser altra cosa que l’esforç humà que hi ha al darrere de la mercaderia.

Ara bé, en el sistema capitalista ens trobem que existeix la figura del propietari dels mitjans de producció (terres, maquinària, matèries primeres, drets d’explotació, etc.), que  adquireix, per tal de fer possible aquesta producció, una força de treball que retribueix en forma de salari. Aquesta força de treball constitueix, per tant, una mercaderia més (ja que es tracta d’una cosa que es posa a la venda i és susceptible de ser comprada) i, consegüentment, tindrà un valor de canvi determinat, valor que, tenint en compte que la força de treball és, al cap i a la fi, un bé que necessita per a existir d’un seguit d’altres béns (aliments, temps d’esbarjo, vestit i habitatge), equivaldrà a la quantitat d’esforç (expressat en termes de temps total emprat) que resultaran necessaris per a la producció d’aquests béns i serveis que garanteixen la supervivència del treballador i el manteniment de la seua capacitat de treball. S’estableix, per tant, l’equació:

Força de treball = esforç (sempre en termes de quantitat de temps) requerit per produir allò necessari per a garantir la supervivència del treballador i el manteniment de la seua capacitat de treball.

Doncs bé, la segona part d’aquesta equació correspon tot just allò que, efectivament, rep el treballador per la seua feina, per contra, però, allò que ell ofereix excedeix en realitat l’esforç requerit per a la producció d’allò necessari per garantir la seua supervivència i el manteniment de la seua capacitat de treball, i és que si comptéssim el total del temps de treball dedicat a la producció i distribució del que consumeix (ja sigui en forma de béns fungibles i consumibles, de béns immobles o de serveis), veuríem que el conjunt de tot aquest temps (que ell pot retribuir perquè és el que el seu salaria abasta) seria inferior al conjunt de temps que realment esmerça en la seua feina, de manera que el que realment succeeix és que el treballador ofereix més treball del que el que li és retribuït. Podem dir, per tant, que el treballador ofereix, sense retribució, un plustreball que s’incorpora al valor dels béns produïts. Serà el propietat dels mitjans de producció, en tant que propietari de les mercaderies, el qui percebrà la retribució corresponent a aquest plustreball, aconseguint d’aquesta manera una benefici que, com veiem, surt d’aquella part del treball de l’assalariat que no li és retribuït a aquest, o dit d’una altra manera: el benefici del propietari procedeix (perquè cap cosa no apareix del no-res) d’aquell valor generat pel treballador (i que incorpora la mercaderia) que no li és abonat a ell, sinó que resta incorporat a la mercaderia i en mans del propietari, que és qui, en fer-lo efectiu, aconsegueix nou capital amb el qual podrà incrementar la quantitat de recursos productius que posarà al seu servei.

Resumint: en un sistema econòmic capitalista, és a dir, en aquell model econòmic en el qual no solament hi ha productors sinó que també existeix la figura de l’inversor (d’aquell que, directament o indirectament té la propietat del mitjans de producció), el cost de producció d’una mercaderia (és a dir, l’import que paga la propietat per obtenir-la i disposar d’ella) no equival en realitat a la feina invertida a produir-la, sinó solament a una part d’aquesta, quedant la resta d’aquest preu natural en mans del propietari que obté, d’aquesta manera, el seu benefici, benefici que, per tant, surt de l’apropiació del treball d’altres. Aquest valor fruit del treball de l’assalariat que resta en mans del propietari és anomenat per Marx plusvàlua (valor que va més enllà d’allò efectivament retribuït a qui el genera).

En definitiva: l’objectiu del sistema productiu capitalista no és l’obtenció de productes destinats a satisfer les necessitats humanes, sinó l’obtenció de beneficis a partir dels objectes i serveis produïts. Més clarament: el sistema econòmic capitalista parteix de la inversió del capital per acabar en la recuperació del capital invertit més nous beneficis, també en forma de capital. Es tracta, per tant, d’un sistema econòmic acumulatiu que, no sols no té per objectiu la satisfacció de les necessitats humanes, sinó que, a més, i això és el pitjor, en el transcurs del seu desenvolupament, usa els mateixos individus i les seues capacitats com a simples instruments per a l’obtenció de capital. En el capitalisme els diners s’usen per obtenir més diners, i no com a simple mitjà d’intercanvi (aquí els diners són mitjà d’intercanvi i finalitat de l’intercanvi, alhora).[4] Per contra, allò que sí queda reduït al caràcter de mera mercaderia són els individus. Aquest comportament pervers es perd de vista quan comencen a concebre’s els conjunts de relacions humanes que es donen en el si de la societat capitalista com a estructures socials naturals i inevitables (com a coses que formen part del món i que l’individu no pot evitar). Aleshores, la propietat privada deixa d’estar al servei individus i són els homes els qui passen a estar al servei de la propietat (al cap i a la fi, és en base a la propietat i les diferències en ella existents que es formen les classes socials, classes que, com la resta d’estructures socials es cosifiquen, atrapant els individus que les integren en el seu interior i constrenyint-los a actuar de manera predeterminada).

hjk,j

[1] En el marc del sistema productiu capitalista, els treballadors passen a ser vistos com a mers recursos humans.
[2] De fet, Marx considera  aquella estructura general anomenada “estat”, un producte final d’aquest procés de reificació, i així, dirà: «I en virtut d’aquesta profunda contradicció entre l’individu […] i la comunitat [fruit de la cosificació de els estructures socials relacionals], aquesta darrera adopta una forma independent, l’Estat, divorciada dels interessos reals de l’individu i de la societat.»
[3] Certament, potser un cop posat en el mercat, el valor de canvi del pot acabar sent inferior a allò que el propietari dels mitjans de producció ha pagat per obtenir-lo, llavors s’enfrontarà a pèrdues i, potser, a la ruïna. Ara bé, sempre que això no passi i n’obtingui beneficis, aquest seran fruit, no del seu treball, sinó del d’aquells la força de treball dels quals ha comprat.
[4] Certament, el capitalista utilitza els seus beneficis per pagar a coses com ara el lloguers d’unes instal·lacions, o un préstec juntament amb els seus interessos, entre moltes altres coses possibles. A més, una part dels guanys, la invertirà en el seu consum privat, la resta, però, la dedicarà a la renovació o a l’expansió del seu negoci, amb la voluntat, en el pitjor dels casos, de mantenir els guanys, i en el millor, i més ajustat a la lògica de la competència, d’incrementar-los, i així ho farà sistemàticament, un cop i un altre. És a dir, el capitalista inverteix, en una part més o menys gran, el seu guany en la generació de nous guanys, igualment sorgits del plustreball: la plusvàlua s’inverteix en la generació de més plusvàlua, per tant. Una plusvàlua que es tendirà a maximitzar perquè, com dirà Marx en El capital: «La tendència constant del capital és fer tot allò possible perquè el cost del treball tendeixi a… zero». El principi rector fonamental del sistema capitalista és allò que Marx anomenarà “la llei general de l’acumulació”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: