bbbv

CONCEPCIÓ GENERAL

DE LA CIÈNCIA CARTESIANA

Sota el nom genèric de filosofia, Descartes inclou la metafísica (que, de fet, és el que hem estat tractant en els dossiers anteriors), però també la física (que a l’època solia anomenar-se “filosofia natural”) i les ciències particulars, com la medicina o la moral.

La metafísica equivaldria a les arrels de l’arbre del saber, la física (als principis fonamentals de la física, pròpiament) equivaldrien al tronc, mentre que els ciències particulars serien les branques. La moral mereixeria una especial consideració, ja que constituiria el grau més alt de saviesa, al qual s’arribaria a partir d’un coneixement complet de la resta de les ciències (i com a fruit final d’aquestes).[1]

Hi haurà, per tant, sols un únic coneixement, una única ciència (la ciència racional: la mathesis universalis) i, en conseqüència, un únic mètode per a progressar-hi. Aquesta ciència no estarà completa mentre no arreli en principis metafísics segurs. Així mateix, les ciències concretes (les branques dels arbres de les quals parlàvem més amunt) no seran veritables ciències mentre no resti clara la seua vinculació amb el tronc comú de la ciència. (Val a dir que Descartes mai no va pensar haver assolit l’objectiu d’una ciència com-pleta, sí que va pensar, però, que n’havia assentat les bases, que n’havia indicat el mètode general a seguir i, també, que n’havia començat la tasca de desenvolupament.)

Descartes no creia que la lògica deductiva escolàstica (d’arrels aristotèliques) estigués mancada de valor, però considerava que només servia per a organitzar i argumentar allò que ja sabíem, i no per a conèixer (descobrir) res de nou. La lògica escolàstica seria, essencialment, una lògica per a aprendre a raonar correctament, cosa essencial per a un pensament metòdic, però per si sola no contribuiria a ampliar el saber, ni a garantir la veracitat de les premisses sobre les quals es fonamentava la reflexió (com ja havia advertit Francis Bacon anys abans).

Contra el que pogués semblar a primera vista, el panmatematisme (el deduccionisme) de Descartes no és absolut. Una ullada al procedir científic de Descartes posa de manifest el següent:

  • En la descripció de la realitat física (el nostre cos i allò que l’envolta), el filòsof reuniria, en primer lloc, les observacions que li proporcionaria l’experiència sensible.
  • A continuació, el filòsof identificaria els principis fonamentals que intervindrien en els fenòmens observats i que els explicarien (estaríem ara davant del moment metodològic de l’anàlisi), s’identificarien, per tant, les “naturaleses simples” —abordables racionalment— a partir de les quals ens explicarem (ara sí, de manera purament racional, és a dir, deixant ara de banda el recurs a l’experiència) allò prèviament observat i inferiríem les conseqüències que necessàriament se’n derivarien. En definitiva; després de l’observació dels fenòmens, el filòsof inverteix el procés: identifica les “naturaleses simples” i, partint d’elles, dedueix els seus efectes (ens trobem en el moment metodològic de la síntesi).
  • Un cop arribats a aquest punt, ens caldrà distingir entre dues menes d’efectes: uns de més generals, deduïbles sense grans dificultats dels primers principis obtinguts per anàlisi, i uns altres de més particulars (específics), molts dels quals no seran realment deduïbles a partir d’aquells primers principis o “naturaleses simples” perquè no seran efectes realment necessaris: es donen de fet, però no necessàriament (és a dir, podrien haver estat uns altres, i únicament la voluntat de Déu ha estat allò que ha fet que fossin els que són). En aquest darrer cas, per a conèixer-los, caldrà recórrer novament a l’experiència empírica, i assumir-ne la incertesa que li és inherent.[2]

dsfasdgdfg

LA FÍSICA CARTESIANA

Descartes va deixar sense publicar (i potser sense completar) el Tractat del món per la por que li va causar la condemna de Galileu. Amb tot, l’essencial d’aquest tractat es troba en els Principia Philosphiaei, de manera resumida, en els capítols 5 i 6 del Discurs del mètode.[3]

La concepció cartesiana del món com a substància extensa condueix a una ontologia de la realitat diferent de l’aristotèlica. Així, mentre que, per a l’Estagirita, el món és un cosmos de substàncies dotades d’una dimensió formal que resulta essencial per explicar els fenòmens naturals, els quals, d’altra banda, es desenvoluparan en un univers que tendeix a un ordre perfecte i que, per tant, es troba presidit per una causalitat final, per a Descartes la realitat és un univers de cossos extensos que es mouen en un espia euclidià (tridimensional), on tracen trajectòries que poden descriure’s i expressar-se de manera matemàtica, sense perseguir fins determinats i al marge de motivacions formals. Per a Descartes, l’univers equival a un mecanisme en moviment en el qual, les diverses peces existents es mouen les unes a les altres.

cvzvbc

Tot es redueix, per tant, a matèria i moviment, no sent la primera res més que extensió. Aquesta consideració ens permetrà deduir un seguit de propietats físiques essencials:

No existeixen partícules últimes que no siguin, novament, divisibles (és a dir, la matèria és infinitament divisible, sense que puguem arribar mai a partícules veritablement elementals), i és que, si allò que existeix és bàsicament extensió i l’extensió és sempre infinitament divisible, tot allò que existeix també ho serà.

No existeix el buit: si existència consisteix a tenir extensió, el buit, que no és altra cosa que no-extensió, ha de ser equivalent a no-ser, és a dir a no existir. Per tant, pensar en l’existència del buit és incórrer en una contradicció lògica.[4]

D’aquesta darrera consideració es derivaran al seu torn, dues conseqüències fonamentals:

  • L’univers és infinit, ja que, si li concebem límits, concebem un espai buit més enllà d’aquests límits, i això és impossible.
  • L’univers és únic, ja que és impensable plantejar una pluralitat d’universos separats (que, d’estar-ho, hauria de ser per un espai buit).

Les úniques qualitats inherents a les coses seran qualitats pròpies d’allò que és extens (volum, massa, moviment, forma i posició), de manera que no existirà res semblant a forces o tendències espontànies. Tot fenomen o moviment experimentat per les coses és produït des de fora, i no és fruit de cap principi intern que comporti una causalitat formal i final.

Qualsevol altra qualitat que puguem dir d’una cosa (més enllà de les sis més amunt enumerades), no és res que li pertanyi a ella sinó una manera nostra de percebre-la (el pes, per exemple, no seria un atribut propi de les coses, sinó una manera humana de valorar-les).

Aquesta darrera conclusió ens permetrà, al seu torn, deduir-ne encara unes al-tres, i és que el moviment que observem en la realitat, en no ser produït per les coses que la integren, hau-em de concloure que ha d’haver estat creat per allò mateix que ha creat i el món, és a dir, per Déu, que haurà estat qui l’haurà introduït per ell (com el propietari d’un rellotge introdueix en ell el moviment, en posar a girar les peces del seu mecanisme tot donant-li corda a l’aparell). Ara bé, si el moviment ha estat creat per Déu, que és infinit i perfecte, llavors haurem de concloure que:

  • La quantitat de moviment per ell creada i introduïda en el món no pot ser ni excessiva (no caldrà, per tant, que es perdi moviment) ni massa poca (no caldrà que se’n creï), de manera que podrem afirmar que la quantitat total de moviment existent en el món és invariable: roman sempre igual, repartint-se entre tots els cossos que es mouen (“llei de conservació del moviment”). D’altra banda, en base aquest principi, haurem de concloure també que:
  • Tot cos tendirà a romandre sempre en repòs o en moviment constant, uniforme i rectilini,[5] mentre no col·lisioni amb un altre cos (“principi d’inèrcia”).

Malgrat que existeixin passatges en els textos de Galileu (i, de fet, també en els dels teòrics de l’impetus i en els del mateix Aristòtil) que semblen anunciar el “principi d’inèrcia”, el cert és que aquest no va ser formulat fins el 1644, en els Principia Philosophiae de Descartes. La raó d’això és que, per a poder arribar a enunciar un principi general d’inèrcia (és a dir, a poder traslladar la idea de moviment per inèrcia a qualsevol tipus de moviment, amb independència de la trajectòria descrita pel mòbil)[6] és imprescindible:

  • Reduir la realitat a l’esquema essencial de forces cossos en moviment, tot renunciant a considerar-la com un cosmos de qualitats formals i causes finals.

  • Passar a concebre l’espai com un receptacle en el qual es verifiquen moviments mesurables en el marc d’un sistema de coordenades.[7]

  • Constatar que, contra el que afirmava Aristòtil, el cessament de la causa no implica el cessament del moviment (a partir de prendre consciència que, contra el que requeriria la consideració anterior, l’aplicació d’una força constant —és a dir, la permanència de la causalitat eficient— lluny de produir un moviment uniforme constant, hauria de ser causa d’una acceleració uniforme i, per tant, d’un moviment uniformement accelerat).

L’existència del món es deuria a Déu, que també l’hauria posat en moviment, engegant, d’aquesta manera, la història natural i social. No obstant, Déu en romandria al marge, sense intervenir en la seua obra, feta —d’un vegada per sempre— tal com havia de ser. La divinitat passa a ser considerada un Deus ex machina (una divinitat no provident, separada del gran mecanisme autònom que és la seua obra).

cvvc

L’UNIVERS CARTESIÀ

L’univers cartesià és un univers apte per a ser estudiat en el marc d’eixos ―cartesians― d’abscisses i ordenades, en base als quals podrem conèixer la posició dels cossos i les trajectòries descrites en llurs moviments. Aquest univers, d’altra banda, serà una realitat plena de matèria-extensió en la qual, qualsevol moviment d’un cos originarà el desplaçament de tots els altres. Per això, encara que els cossos tendeixin a moure’s en línia recta, el que en resulta de tot moviment és un «cercle o anell de cossos que es mouen junts». Així és com Descartes concep que l’univers es compon d’un conjunt de remolins o vòrtexs de matèria que es toquen entre si i que tenen mides diferents (de fet, el sistema solar seria un d’aquest remolins, compost, al seu torn, per d’altres remolins, mentre que els cometes serien porcions de matèria que s’escaparien d’un vòrtex).

bcvxb

El cel i la Terra, l’univers, en el seu conjunt, es trobarà format per una mateixa matèria, si bé aquest, podrà classificar-se en tres grans grups, segons tres qualitats secundàries que ens permetran distingir entre una matèria caracteritzada per la lluminositat (i que trobem en el Sol i els estels), una altra caracteritzada per la seua transparència (aquella que compon l’espai interplanetari i que anomenem èter) i, finalment, una tercera que es caracteritzarà per la seua opacitat (la que compon, la Terra).[8]

EL FUNCIONAMENT DELS ORGANISMES ANIMATS

Descartes ofereix una explicació estrictament mecanicista del funcionament dels organismes (als quals concep com a màquines extremadament complexes). Una de les fonts d’inspiració cartesiana en aquesta qüestió és el descobriment de la circulació major de la sang per part de l’anglès William Harvey (1578-1657),[9] si bé Descartes introdueix una important modificació en l’explicació oferta per aquest. Així, segons el nostre autor, allò que posaria en moviment la sang no seria el bombament dut a terme pel cor, sinó la calor que residiria en aquest òrgan, la qual procediria a rarificar la sang. Al mateix temps, en aquest procés es generarien en el si de la mateixa sang un diminuts cossos (materials), que anomenarem “esperits animals”, descrits per Descartes com un «subtilíssim vent» o una «puríssima i vivíssima flama», que tindrien la propietat de moure’s molt ràpidament. Aquests “esperits animals”, en el cas concret dels éssers humans, serien traslladats pel torrent sanguini, primer al cervell i, des d’allí, als nervis i als músculs, i a la resta de les parts del cos, produint, de manera mecànica, el moviment i, en general, el funcionament dels organismes vius.

cxbcbxbc

Els “esperits animals” passarien, en el transcurs del seu recorregut pel cervell, per la proximitat de la glàndula pineal (és a dir, l’epífisi), que es trobaria en el centre de l’encèfal. Els moviments d’aquesta glàndula alterarien el curs d’aquells “esperits animals” (al mateix temps que, aquests, amb el seu moviment, influirien en els d’aquella). Si tenim en compte que Descartes afirma que, en l’ésser humà, l’esperit (és a dir, la substància pensant) se serveix de la glàndula pineal per entrar en comunicació amb el cos (substància extensa), podrem comprendre com i a on tindria lloc la influència de l’ànima sobre el cos i, al mateix temps, com es verificaria l’afectació d’aquella per part d’aquest darrer.

adfadsfa

En el cas dels animals, els processos fisiològics es produeixen, automàtica-ment, sense cap mena intervenció d’una ànima, de la qual estan mancats. Igual-ment, en el cas del humans, hi haurà un bon nombre de processos fisiològics de caràcter espontani i automàtic (seria el cas de la digestió, la respiració o la mateixa la circulació de la sang, per exemple). Pel que fa a les accions corporals en les quals participa la voluntat humana i que, per tant, serien determinades per l’acció de l’esperit (res cogitans), hem de pensar que aquesta darrera, d’acord amb el que hem dit més amunt, no les produiria de manera directa, sinó que influiria primer sobre la glàndula pineal, fent que aquesta, tot seguit, modifiqués el moviment dels “esperits animals”, els quals, finalment provocarien el moviment desitjat.

vsvsdv

[1] Així doncs, la ciència moderna va bascular, en els seus orígens, entre l’empirisme estricte de Francis Bacon, la ciència hipoteticodeductiva galileana, enemics tots dos dels sistemes totals, i el racionalisme sistemàtic i metafísic de Descartes.
[2] L’experiment tindrà una doble funció en la teoria cartesiana: en uns casos serà, merament, una manera d’exemplificar allò prèviament deduït, en uns altres, però, servirà per confirmar allò que realment succeeix (els efectes reals d’entre tots els possibles).
[3] Val a dir, però, que en aquests textos Descartes es mostra sempre molt prudent, i així, en els Principia arriba a dir: «Vull que el que he escrit sigui pres merament com una hipòtesi que potser està molt allunyada de la realitat.» Consideracions com aquesta fan que Descartes es mostri com el “filòsof de la màscara”, es a dir, com algú que, en limitar-se a proposar sense gosar afirmar taxativament, cerca refugiar-se darrere una humilitat que li serveix de coartada.
[4] Quan pensem en l’espai, pensem en una extensió ocupada per un cos, la qual, més endavant, podrà ser ocupada per un altre cos. Ara bé, l’extensió del cos i l’extensió abstreta del cos ―és a dir, al marge d’ell― són, en realitat, la mateixa cosa, l’únic que canvia és la nostra manera de concebre-la. No hi ha, per tant, extensió que no sigui real i, per això, atribut d’una substància real.
[5] Un cos descriurà un moviment, ja sigui de trajectòria regular o irregular, diferent al lineal, únicament com a conseqüència d’haver xocat amb altres cossos. En el cas d’un cos en moviment circular, cal dir que tendirà, progressivament, a sortir-se’n del cercle que descriu.
[6] Aristòtil, Copèrnic o Galileu sols va ser capaç de concebre la inèrcia en el moviment circular dels cossos celestes, ja que aquest era l’únic que podien imaginar com a permanent pel fet que:
  • El moviment circular descriu una trajectòria la totalitat dels punts de la qual equidisten d’un mateix centre, de manera que, pel fet que cap punt no té prioritat sobre un altre, no hi hauria raons per pensar que el moviment hagués de finalitzar (i és que cap punt no es presenta com a meta o punt final del moviment).
  • No presenta fregament a conseqüència de la perfecció absoluta que caracteritza els cossos celestes i la matèria de la qual estan fets (l’èter quintaessencial).
[7] Aquestes dues primeres d’aquestes consideracions (ambdues associades a la descripció cartesiana de la realitat física en termes estrictes de “substància extensa”) ens duen a fer abstracció del fet que, en la realitat, no es pot donar mai un moviment inercial perpetu (impossibilitat de facto). De fet, un cop hàgim prescindit de consideracions qualitatives, el “principi general d’inèrcia” apareix com una possibilitat lògica (de iure), del qual no cap esperar que hi hagi exemples imperfectes en la realitat.
[8] Ha de quedar clar, però, que la lluminositat, l’opacitat i la transparència, en ser propietats secundàries, no seran, pròpiament, qualitats de la matèria, sinó maneres característiques que apareixen la l’acció humana de percebre, motivades per certes disposicions naturals existents en les coses.
[9] Harvey exposà el descobriment del moviment circular de la sang en el text Exercitatio anatomica de motu cordis et sanguinis in animalibus (1628). Amb aquest treball es completava la descripció del sistema circulatori, iniciada amb el descobriment de la circulació menor o pulmonar, realitzat, gairebé un segle abans, per Miguel Servet (que va exposar-lo en la part cinquena de la seua Christianismi Restitutio), si bé val a dir que l’erudit àrab Ibn al-Nafbis ja havia descrit aquesta part del sistema circulatori tres-cents anys abans que Servet.