fdgfd

La més coneguda de les constitucions democràtiques de la Grècia antiga va ser la de la ciutat[1] d’Atenes, que es basava en el principis d’eleutheria, és a dir, llibertatisegoria, o llibertat d’expressió, i isonomia, o igualtat davant de la llei. Val a dir, però, que la democràcia atenesa no considerava membres del demos i, per tant, ciutadans de ple dret, tots els habitants de la ciutat, sinó que solament tenien aquesta consideració els homes majors d’edat. En conseqüència, estaven mancats de drets de ciutadania i de participació política les dones, els menors d’edat, els estrangers, i els esclaus. Aquells que no pertanyien a cap d’aquests grups i que, per tant, entraven en la categoria de ciutadans, podien participar en l’Assemblea popular (Ekklesía), on es debatien i votaven les lleis i on es prenien les decisions més importants (com ara les declaracions de guerra o l’adopció de tractats internacionals). Les lleis i moltes de les decisions que s’adoptaven en l’Assemblea eren proposades per l’anomenat Consell (Boulé), integrat per cinc-cents membres, cinquanta per cada una dels grups (démos) en què es dividia la població i el territori d’Atenes (constituït per la meitat sud de la península de l’Àtica), triats per sorteig d’entre els membres de l’Assemblea. Aquest consell, a més de proposar lleis a l’Assemblea i de formular-li qüestions sobre les quals havia de prendre una decisió, s’encarregava dels afers ordinaris de govern i tenia la responsabilitat de vigilat i garantir que les decisions  finals de l’Ekklesía s’ajustessin a les lleis. Una altra funció del consell era el control de l’actuació del magistrats arconts. Aquests magistrats eren nou (més un secretari) i eren elegits igualment per sorteig d’entre els membres de l’Assemblea. Les seues funcions eren molt diverses i anaven des de les purament simbòliques i de caràcter representatiu a d’altres que implicaven responsabilitats polítiques, fiscals, religioses i judicials.[2] Tant el Consell com els arconts eren elegits pel període d’un any i, pel que fa a aquests darrers, quan expirava el seu mandat, passaven a integrar-se en l’anomenat tribunal de l’Areòpag, una antiga institució atenenca (originàriament, una assemblea aristocràtica) que va acabar fent-se càrrec dels judicis per assassinat i per afers religiosos (la resta d’afers eren jutjats pels membres de l’Heliéa, una secció de l’Ekklesía formada per un total de 6.000 ciutadans, triats per sorteig, que es podia subdividir en subseccions més petites per a atendre els judicis que se li encomanaven). Per últim, per sobre del Consell encara es trobava la Pritania, integrada per cinquanta membres del Consell (cinc per cadascuna de les deu circumscripcions ateneses), que es renovaven cada 36 dies (la desena part de l’any grec) i que exercia la funció de la capitania de l’estat. La presidència de la Pritania requeia cada dia en un dels seus membres (cada dia en un de diferent).

gfnfgn

Aquesta constitució democràtica d’Atenes va ser obra de les successives reformes de Clístenes, Efialtes i Pèricles, que van reorganitzar l’estat atenenc després de la tirania de Pisístrat (succeït pels seus fills Hípies i Hiparc), qui, al seu torn, havia posat fi a l’anomenada Constitució de Soló (pel nom del legislador que l’havia elaborat), que va ser el document base de les reformes dels legisladors esmentats.

gfhfgz

Soló, quan va ser anomenat arcont l’any 594 aC, va emprendre la tasca de refundar l’estat atenenc després que aquest hagués caigut en una situació de descomposició motivada per l’aprofundiment de les divisions socials entre rics i pobres, que van dur a un endeutament excessiu dels darrers que desembocà en el col·lapse productiu i el xoc social. Atenes havia evolucionat d’una monarquia a un estat aristocràtic el qual, en un primer moment, es trobava dominat per la minoria guerrera i terratinent, progressivament substituïda per una nova aristocràcia dels diners (sorgida de la prosperitat experimentada durant el segle VII aC) sota la qual, mentre els rics acumulaven tots els recursos en les seues mans, els pobres eren desposseïts i esdevenien cada cop més pobres. Les reformes introduïdes per Dracó en el seu Codi, del 621 aC, van resultar d’una duresa excessiva, la qual cosa va agreujar encara més el malestar social. Va ser aleshores que Soló va emprendre noves reformes que, finalment, van desembocar en una nova constitució de l’estat (el text de la qual va col·locar-se en uns cilindres especials de fusta que van ser dipositats en l’Acròpolis).

Soló va començar anul·lant els deutes que pesaven sobre els pagesos humils i va decretar que tots aquells que per raó de no haver pogut pagar els seus deutes haguessin esdevingut esclaus, fossin alliberats. Així mateix, va abolir els drets que tenien alguns ciutadans per raons de llinatge i va passar a distribuir responsabilitats, deures i drets de manera proporcional a la riquesa dels ciutadans. La justificació d’aquesta mesura descansava en la consideració que aquells ciutadans amb un patrimoni més important, a més de ser els qui disposaven de més recursos per contribuir a la defensa de la ciutat i de més temps per dedicar als afers públics, eren també els més obligats envers la societat gràcies a la qual havien prosperat i, és clar, aquells que tenien més interès en el manteniment del bon govern de la ciutat i de la seua integritat i puixança. Així mateix, per ser també aquests individus aquells sobre els quals requeien més deures i responsabilitats, era de justícia que fossin també ells els qui disposessin de més drets polítics (de participació i decisió). I així, en base a aquestes consideracions, Soló va dividir els ciutadans d’Atenes en quatre classes socials, que per ordre d’importància del patrimoni dels seus membres, eren les següents: els pentacosiomedímnes, els hippéis (o cavallers, dits així perquè hom considerava que tenien recursos suficients per posseir i mantenir un cavall), els zegutài (que arribaven a poder pagar-se la impedimenta d’hoplita, és a dir, la de soldat d’infanteria pesant, portador de cuirassa, casc, espasa, llança…) i, finalment, els thétes (bàsicament, treballadors assalariats). La responsabilitat d’ocupar les magistratures superiors de la ciutat requeia sobre els membres dels dos primers grups (si bé, en aquest punt, alguns interpreten que aquesta responsabilitat també recauria sobre els zegutài), mentre que la participació en l’exèrcit era responsabilitat dels membres de totes quatre classes (els de les tres primeres com a hoplites i els de la quarta com a infanteria lleugera o mariners). Per la seua banda, els drets de participació política dels thétes es limitaven al de ser membres de l’assemblea popular i a poder parlar davant dels tribunals de justícia.

Va ser Soló qui va crear la Boulé o Consell, que va substituir l’antic consell aristocràtic de l’Areòpag (anomenat així per l’indret en el qual es reunia, que rebia aquest nom), el qual va restar com a organisme de supervisió i tribunal per a delictes especialment greus. Aquesta Boulé, de la qual estaven exclosos els thétes, estava integrada per quatre-cents membres i es desconeix quines eren exactament les seues funcions. La constitució soloniana contemplava també una Assemblea popular on, en darrer terme, es prenien les decisions tant en matèria legislativa com de política exterior i de defensa, i que, a més, ostentava també funcions judicials. De totes maneres, perquè les decisions adoptades per l’Assemblea fossin efectives calia que comptessin també amb l’aprovació de la Boulé i del nou Areòpag. L’Assemblea triava els arconts, als qual delegava el poder executiu, al temps que delegava les seues atribucions judicials en un tribunal popular (o Heliéa) elegit per sorteig (com en el cas dels arconts), que servia de complement de l’Areòpag.

dfgdfghdfh

[1] En l’Antiguitat, els grecs estaven organitzats en ciutats-estat que rebien el nom de polis. Una polis estava constituïda per una ciutat principal, en la qual es trobaven les principals institucions polítiques i religioses, i pel territori que l’envoltava i que, sovint, incloïa d’altres poblacions més petites i de menor entitat. Era habitual que les diverses ciutats s’organitzessin en lligues, les quals tenien, fonamentalment, finalitats defensives.
[2] L’Assemblea elegia també  els deu generals (o estrategs) dels quals disposava la ciutat per dirigir el seu exèrcit i la seua flota. El d’estrateg era un càrrec especialment important, tenint en compte que les guerres eren contínues i en elles es decidia el futur de la comunitat. En aquest cas l’elecció no era per sorteig, sinó que es triaven els ciutadans considerats més aptes per assumir aquesta responsabilitat per votació.