valor-interpretacic3b3n-nietzsche

La idea de l’etern retorn apareix per primer cop en la cosmologia l’estoïcisme (si bé és probable que hagués estat ja postulada per Heràclit) i planteja la repetició de la història de l’univers, el qual desapareixeria, es crearia i tornaria a desaparèixer per tornar a crear-se, descrivint infinits cicles (en la concepció estoica l’univers retornaria la situació original mitjançant un gran incendi que el consumiria –l’anomenada gran conflagració-, a partir de la qual es refaria per tal que tot allò que havia succeït tornés a esdevenir-se).

Aquesta idea seria represa sota el nom de “etern retorn” per Friedrich Nietzsche a La gaia ciència (en el darrer aforisme del llibre) i, mes endavant, a Així parlà Zaratustra (de fet, a Ecce homo, un altre text en el qual hi referència, la presenta com la idea fonamental del pensament de Zaratustra). Amb ella, Nietzsche proclamava de que tots els esdeveniments, sentiments i pensaments es tornaran a repetir tal i com van succeir (fins al més mínim detall), sense variació, eternament i incansablement.

Certament, és difícil saber què és el que pretenia comunicar Nietzsche amb l’anunci de l’etern retorn, si bé sembla que la seua intenció era difondre, per una banda, l’acceptació incondicional de la vida i de tot el que s’esdevé i, per una altra, mostrar la necessitat de triar una forma de viure que hom pugui desitjar viure una i una altra vegada, una interpretació, aquesta, que encaixaria amb la idea, expressada i defensada en Més enllà del bé i del mal, de l’home que accepta el món i que, desitjant jugar una altra vegada, crida “encara un altre cop”, no sols al joc, sinó també als actors (una imatge que, com sabem, es correspon amb una de els caracteritzacions que Nietzsche fa del superhome, és a dir, amb el tipus humà exaltat en les seues darreres obres i que equival al “geni artístic” enaltit en L’origen de la tragèdia). Per tant, l’etern retorn nietzscheà se’ns presenta, a la vista de l’acabat de dir, com un pensament, al mateix temps, opressiu i alliberador, com l’expressió suprema del sí a la vida i al món (un món que, aleshores, perquè és i no pot deixar de ser i perquè és el que és i sempre serà el que és, se’ns mostra com bo i justificat). Així mateix, la idea d’una constant reiteració cíclica i la d’un en el qual no es donen ni principi ni final, ni espontaneïtat ni novetat, fa que l’univers se’ns aparegui com a únic (sense altres mons a continuació d’aquest) i tancat en si mateix, amb la qual cosa la idea de Déu (que implicaria principi i donaria suport a la concepció de la història com a progrés lineal, sense repeticions, amb un fi determinat) perd el seu sentit.[1]

ob_f108b7_retoureternal7

[1]  Val a dir que Nietzsche en algun moment arriba a presentar la idea de l’etern retorn com una hipòtesi científica, afirmant que “el principi de conservació de l’energia exigeix el retorn”.