ljkjh

L’objectiu final de l’esforç de Descartes, la culminació de la mathesis universalis i encara del saber probable que sobre ella pogués establir-se, era descobrir els principis que haurien de regir tota vida humana (els valors) i les regles segons les quals caldria conduir-se (màximes morals). Valors i imperatius morals garanteixen el sentit de la vida de humana i, per tant, constitueixen el saber que més importa a l’home: l’objectiu final de la ciència. Per a Descartes, com per als estoics de gairebé dos mil anys abans, l’ètica era la culminació del saber, un saber que començava també, i aquesta era una altra coincidència, per la lògica, que és tant com dir pel mètode.

Serà cèlebre la comparació, feta per Zenó de Kítion, de la filosofia amb un hort. Així, les diverses parts de la filosofia equivaldrien a les diverses parts d’una horta: la lògica (la ciència del raonament) estaria representada per la tanca exterior (els marges de separació), ja que la funció d’aquella seria la delimitació del que és el contingut de la filosofia (el coneixement, identificat amb allò cultivat en l’hort) respecte del que en restaria fora (les meres opinions, la irracionalitat), per la seua banda, la física (és a dir, la cosmologia, la teoria del cosmos), el contingut de la qual serien els principis i les lleis que regeixen la realitat, estarien representats en aquesta metàfora pels arbres, que creixen gràcies al treball del camperol (és a dir, el filòsof, l’investigador), finalment, els fruits dels arbres s’identificarien amb l’ètica, els continguts i ensenyaments de la qual es dedueixen del coneixement de la realitat, i és que els principis ètics i les màximes morals es deduirien del que sabem sobre l’univers, de manera anàloga a com les fruites sorgirien dels arbres.

En aquesta imatge, l’ètica se’ns mostra com l’objectiu darrer de la filosofia i la possessió més preuada del savi.

uyifyk

Però, en tant que saber final, l’ètica no es troba disponible al principi de la indagació, i tanmateix, en matèria de conducta, el judici i la decisió, no poden posposar-se. Podem suspendre el judici teòric (epokhé), tal com aconsellaven els escèptics amb Pirró al capdavant, però no podem decidir no decidir, perquè, suspendre el fet de prendre una decisió suposa, de fet, haver pres ja una decisió: la de no decidir.

Viure és prendre decisions, i malgrat que no disposem encara d’una guia segura de conducta, res no ens estalviarà aquest exercici. Es fa indispensable, en conseqüència, dotar-nos d’un principis senzills, i de caràcter merament provisional, per a orientar les nostres accions mentre encara no estiguem en disposició de formular un ètica racional definitiva. Aquestes regles hauran de ser poques i caldrà que suposin, en essència, una exhortació a la prudència. Aquestes regles constitueixen allò que Descartes va anomenar la moral provisional, que aborda i exposa en la tercera part del Discurs del mètode.

LES MÀXIMES DE LA MORAL PROVISIONAL

Primera regla

Descartes es proposa (aconsella), fins que no s’arribi a una moral racional, sòlida i fonamentada, obeir les lleis i els costums de l’indret on es troba i imitar la manera de comportar-se de les persones del seu entorn que mostrin ser més sensates, mentre que, en matèria religiosa, recomana practicar i ser fidel a la religió en què, des de petit, havia estat format.[1]

No es tracta de ser un conservador acrític (o escèptic, a la manera de Protàgores), o un conformista resignat, sinó de no rebutjar allò que encara no se sap si és fals, ni afirmar allò que encara no se sap si és vertader, tot esperant poder sortir d’aquesta situació i arribar a obtenir un criteri de conducta segur al qual mantenir-se fidels per convicció racional.

Descartes recomana ser prudents, i no trencar amb allò que es té mentre no es disposa de res de més segur i sòlid. I en cas de dubte, observar com resolen aquella mateixa qüestió els qui han demostrat ser més assenyats (que, abans, caldrà que siguin identificats, cosa per a la qual serà menester ser observadors i tenir certa capacitat de discerniment, sent el criteri per saber distingir els qui es poden considerar més assenyats, la seua moderació, és a dir, llur rebuig de l’excés i la seua aproximació al terme mitjà, en una consideració, aquesta, que revela la influència de la filosofia moral d’Aristòtil en Descartes). Descartes advoca per, en cas de dubte, seguir el consens dels més savis.

«La primera [regla] era obeir les lleis i els costums del meu país, mantenint constantment la religió en la qual Déu m’ha fet la gràcia de ser instruït des de la infantesa, i governant-me en la resta de les coses per les opinions més moderades i les més allunyades de l’excés que a la pràctica foren correntment acceptades pels més sensats d’entre aquells amb els quals hauria de conviure.»

Segona regla

En qualsevol cas, i per molt insegur que s’estigui en la decisió que cal prendre, actuar. Descartes desaconsella la paràlisi i la inacció. És millor equivocar-se que no actuar, i millor, un cop s’ha pres una decisió, mantenir-s’hi ferms i no rectificar (a no ser és clar, que es rectifiqui perquè es tinguin raons realment indefugibles per a fer-ho).

Descartes exemplifica aquest consell recorrent a l’exemple d’algú que es troba perdut en un bosc. Aquest algú no sap quin camí seguir, i tots li semblen igual de bons, cosa que fa que dubti, però. En tot cas, però, el pitjor que pot fer és no seguir-ne cap, perquè així segur que romandrà perdut enmig de la boscúria. El camí que finalment emprendrà potser no resultarà ser el millor, però seguint-lo —aquest o qualsevol altre— i seguint-lo sense canviar-lo (si no és per raons molt poderoses) aconseguirà sortir del bosc, més tard o més aviat, més fàcilment o no, amb més o menys esgarrinxades, però arribarà a la clariana, cosa que la paràlisi pel dubte li impediria. Potser no arribarà allí on es proposava, però sortirà del bosc.

«La segona màxima era ser tan ferm i resolt com pogués en les meues accions i, una vegada m’hi hagués decidit, seguir amb tota constància les opinions més dubtoses com si fóssim les més segures.»

Tercera regla

En tercer lloc, i en una màxima d’inspiració clarament estoica, Descartes s’imposa (i aconsella) reconèixer que és més fàcil canviar els propis desitjos i objectius que no pas el món.

És assenyat reconèixer que res del que volem i pensem depèn exclusivament de nosaltres i que, quan hàgim fet tot allò que depenia de nosaltres per tal d’aconseguir un objectiu concret, ens caldrà admetre que allò que encara restaria per aconseguir-lo dependria de factors que no controlem i en relació amb els quals, per tant, som completament impotents.

Un home ha de tenir cura d’allò que depèn d’ell, i no desesperar-se per allò que no en depèn. Posar la pròpia felicitat en mans d’alguna cosa que resta més enllà del nostre poder i de la nostra exclusiva influència, és desassenyat. Si hem fet el que calia, no tindrem motius de lamentar-nos, encara que no hàgim assolit allò que volíem. Per això és més raonable moderar abans els nostres desitjos i expectatives, que no posar-nos en mans d’allò que no depèn de nosaltres (pensem que únicament els nostres pensaments i desitjos depenen exclusivament de nosaltres, i sols sobre ells tenim un poder complet).

«La tercera màxima era procurar dominar-me més aviat a mi mateix que no a la fortuna, i canviar els meus desitjos abans que l’ordre del món; i en general acostumar-me a creure que no hi ha res que estigui del tot a la nostra disposició, tan sols els nostres pensaments, perquè després d’haver fet el possible pel que fa a les coses externes, tot allò que ens falta per a reeixir ens és absolutament impossible.»

Després d’aquestes tres màximes, i com a colofó, Descartes n’extrau una conclusió que pot ser valorada com una quarta i definitiva regla, síntesi de les anteriors i que, aquesta sí, Descartes es prescriu, en exclusiva, a ell mateix:

«Finalment, com a conclusió d’aquesta moral, em vaig adonar que calia fer una revisió de les diverses ocupacions que els homes tenen en aquesta vida per tal de procurar triar la millor;  sense que jo tingués res a dir de les altres, vaig pensar que no podia fer res millor que continuar en aquella mateixa on em trobava, és a dir, dedicar tota la vida a conrear la raó i avançar tant com pogués en el coneixement de la veritat, seguint el mètode que m’havia prescrit.»

Havia pres una decisió vital i calia que s’hi mantingués ferm, actuant amb prudència i sense proposar-se objectius que no pogués assolir.

descartes1-300x300

[1] Formació religiosa que, en qualsevol cas, valora com una gràcia, amb la qual cosa Descartes, des d’una actitud certament crítica cap a les religions concretes, sembla rebutjar la possibilitat de no creure.