jkgklllg

John S. Mill defensa la idea que totes les volicions i els actes voluntaris són, en realitat, causats(determinats) per les circumstàncies concurrents i pel caràcter del subjecte que pren la decisió. Les decisions no són, per tant, simples actes d’elecció entre possibilitats indiferents al subjecte, sinó preses de partit en les quals l’individu es decanta, volgudament, però inevitablement,[1] per dur a terme certes accions i descartar-ne unes altres. L’home lliure no tria, sinó que fa allò que vol fer però que, de fet, és l’únic que pot voler, atesos caràcter i circumstàncies. Com més bé coneguem un home i els motius que se li ofereixen al seu enteniment, més fàcilment podrem preveure les seues decisions.

Ara bé, Mill s’inclina a pensar que la formació del caràcter d’un individu, ni està predeterminat, ni es forma només per factors que s’escapen del seu control, sinó que l’individu mateix hi té un paper, que pot intervenir-hi, sempre que, però, les circumstàncies el portin a voler-ho (així, una experiència dolorosa per causa del caràcter que es posseeix, o l’admiració experimentada cap a algú altre que es condueix de manera diferent a la nostra, o la influència exercida per un ésser estimat, entre d’altres factors, poden dur-nos a voler canviar el caràcter, i a fer-ho). En darrer terme, però, queda clar que, malgrat aquesta possibilitat d’intervenir en la formació del caràcter, aquest darrer depèn sempre del temperament inicial del subjecte, de la seua experiència efectiva i de factors externs sobre els quals no es té mai veritable domini.

Quan prenem una decisió prenem l’única decisió que, en aquell moment i donades les circumstàncies, podíem haver pres, i encara que després podem mirar enrere i, a la vista de els conseqüències, pensar que haguéssim pogut actuar d’una manera diferent, això no és res més que una il·lusió. Certament podríem desitjar, vistos els efectes, haver actuat d’una altra manera, però, sense aquest coneixement afegit, la decisió que es va prendre era la inevitable.

La llibertat consisteix, per tant, en absència de coacció, i no pas en indiferència cap a les possibilitats que tenim al davant i elecció d’una d’aquestes des de la més absoluta de les indeterminacions (com es faria en un joc d’atzar).

Un cop entesa la naturalesa de la llibertat humana es comprèn la importància de l’educació (i molt especialment de l’educació moral), que se’ns presenta com el mitjà més important de la societat per millorar el caràcter dels individus (cosa que es podrà fer, però, només en base a de suscitar desitjos i provocar aversions) i, d’aquesta manera, incidir en l’increment de la felicitat general.[2]

[1] Mill dóna a aquesta decisió el nom de “sanció del deure”. En la decisió intervé el sentiment d’humanitat, l’experiència i els records (especialment els de la infantesa), els sentiments religiosos, l’autoestima del subjecte…
[2] També una política penal i penitenciària ha de promoure l’educació moral dels individus als quals s’apliqui un càstig. Aquesta possibilitat d’educar el delinqüent és, juntament amb la necessitat de protegir la resta de la societat i d’exigir una indemnització pel mal comès, les raons que justifiquen l’existència de càstigs penals (que mai no poden ser desproporcionats), de la justícia dels quals es podria dubtar tenint en compte que, d’acord amb el que hem dit, el delinqüent no podia haver triat no delinquir.