184056_1

ELS DISCURSOS MÍTICS

Els humans elaboren discursos (descripcions explicatives) sobre la realitat amb la pretensió d’afermar-se en l’existència. Per a fer-ho, s’adrecen a la realitat que els envolta i, en un primer moment, ho fan preguntant-li directament, perquè les seues preguntes són com un crit angoixat a un món que experimenten amenaçador. Se senten interpel·lats pel món, observats per ell, i s’hi giren preguntant-li:qui hi ha?

Primitivament, els homes no cerquen saber ni com són les coses ni per què són, sinó qui hi ha darrere del que succeeix. Aquest és l’origen dels primers discursos explicatius, que avui dia hem convingut anomenar discursos mítics.

1004801614-1024x1024

Els mites contenen una primera explicació dels fenòmens naturals (però també dels fenòmens socials, i és que l’ésser humà viu sols indirectament en un entorn natural; en primera instància, l’entorn humà és social), és a dir, una resposta a les inquietuds sobre l’origen i la finalitat de la vida i el món, sobre el funcionament de la vida i sobre la pròpia naturalesa humana. Allò característic d’aquestes explicacions mítiques és la postulació de l’existència d’éssers fantàstics darrere de tot allò que ens circumda i com a causa d’allò que succeeix (d’éssers, per tant, de caràcter sobrenatural, transcen-dent). Són aquests éssers (els déus) allò que trobem com a resposta a la nostra pregunta per qui. Els esdeveniments naturals remeten als déus i aquests són entesos a la manera humana: la seua naturalesa té forma humana (estan dotats de desitjos, impulsos, tendències i reaccions típicament humanes, tot això, és clar, en grau superlatiu, com correspon a éssers divins). Els déus seran, per tant, antropomòrfics (del grec ànthropos, home, i morphé, forma).

Tal com hauria dit ja Xenòfanes de Colofó (segons testimoni de Climent d’Alexandria):

Però els mortals es pensen que han nascut els déus

i que llur veu i llur planta tenen. I llur vestimenta.

I encara:

Ara, que bous i cavalls i lleons, si de mans disposessin,

o si pintessin amb elles obres perfessin, com homes,

doncs els cavalls, de cavalls, i els bous, de bous a semblança

dibuixarien l’aspecte dels déus i en farien els cossos

ells igualment amb la forma que a cadascú fou donada.

FERRE GRÀCIA, Joan (editor i traductor):

De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic,

Edicions de la l·l, Girona, 2011

En el discurs mític, els déus ofereixen una primera explicació del món que, certament, ens resulta satisfactòria, i això perquè el mite es presenta com una explicació fidedigna de la realitat elaborada atenent als principis deconsistència (és a dir, es tracta d’explicacions en les quals s’evita incórrer en contradiccions) i coherència (perquè, en ells, unes idees deriven d’unes altres, de manera aparentment lògica), una explicació que, més, sembla proporcionar-nos instruments per a actuar sobre la realitat que ens permetrien garantir la nostra supervivència i benestar, i és que, en la mesura que els déus són antropomòrfics, són semblants a nosaltres i, per tant, podem entrar-hi en comunicació, i negociar amb ells els fenòmens presents i futurs. En efecte, en conèixer els relats de les vides dels déus, i coneixedors també les característiques específiques de cadascun d’ells, disposem del coneixement del perquè dels esdeveniments ells que fan possibles, al temps que podem saber com, partint del que ha succeït en el present, probablement seran les coses en un futur.

Així, els relats mítics sobre l’origen de l’univers ens donen raó de l’existència d’aquest, ens expliquen com ha estat el seu procés de formació i, al mateix temps, ens informen de les forces i els principis que el regeixen. Al seu torn, els relats sobre les vides dels déus afegeixen informació complementària a aquestes qüestions i ens prevenen de com poden anar les coses en el futur en funció del que passi en el present. Així mateix, uns i altres donen raó també al sentit de la societat i apunten quines han de ser les normes que han de regir-la, i els principis que han de menar la nostra vida en el seu si. Però és que, a més, les mitologies ens donen la possibilitat d’incidir sobre aquest futur i determinar la nostra sort, i això perquè els déus, per ser antropomòrfics, poden ser abordables en termes humans, és a dir, ens podem adreçar a ells, parlar-hi, negociar-hi. Accepten ofrenes, sacrificis, oracions, peticions, i, a canvi, ens ofereixen la possibilitat d’influir en allò que succeirà i que ells controlen.

EL PAS DEL MITE AL LOGOS

A la vista de l’acabat de dir, queda clar que el discurs mític resulta convincent i satisfactori. La qüestió serà, llavors, com és que arriba un moment que aquesta mena de discurs és abandonat, com és que, en un moment històric concret, i en un indret igualment determinat, l’explicació mítica deixa de ser vàlida i passa a ser substituïda per un nou tipus d’explicació. Per respondre a aquesta qüestió ens caldrà fixar-nos en les característiques culturals, socioeconòmiques i geogràfiques d’aquell indret concret en el qual es produeix l’abandonament del relat mític i la seua substitució per una nova forma de discurs (pel discurs que anomenarem racional. lògic).

slide_4

Aquell indret va ser la Grècia dels segles VI i V abans de Crist; aquesta evolució no es va produir, almenys no en la mateixa mesura, en cap altre indret del món (ni en l’àmbit mesopotàmic, ni a Egipte, ni a mesoamèrica, ni en el subcontinent indi, ni tampoc a la vora del Huang He —el riu Groc—, punts en els quals es localitzen els principals focus inicials de civilització i en els quals els discursos d’índole mítico-religiosa tindran una llarga pervivència). Quins són, per tant, els factors que fan possible aquesta revolució racional en el món grec antic? ¿Per quina raó és precisament aquí que els discursos mítics (en el cas de Grècia recollits en els poemes d’Hesíode, la Teogonia1 i Els treballs i els dies, en els poemes homèrics, la Ilíada i l’Odissea, i recollits també per la tradició religiosa popular, inicialment de transmissió oral i, bastant més tard —a partir del segle III aC— ordenada en col·leccions mitogràfiques) acaben caient en el descrèdit i s’imposa una nova forma d’explicació de la realitat? La resposta a aquesta qüestió la tenim en un reguitzell de causes socioculturals:

a. La fragmentació dels grecs en grups ètnics diversos (i, segurament, assentats en el territori de la península hel·lènica i la Grècia continental en èpoques diferents). Així, fa-rem malament de parlar dels grecs com un tot homogeni. Per contra, en el si dels hel·lens cal distingir entre grecs micènicojonis (o aqueus) doris, eolis, macedonis, arcadis grups diversos, cadascun d’ells amb una manera peculiar de parlar el grec i amb referències i relats mítics particulars, una fragmentació, aquesta, que comportarà, també, una certa fragmentació en les explicacions religioses de la realitat.

mapgreekdialects

b. L’absència entre els grecs d’un poder centralitzat i unificador. En efecte, l’accidentada i tortuosa orografia hel·lènica, que facilitava la dispersió dels grecs en comunitats separades i relativament poc nombroses, dificultava, per això mateix, la constitució d’una organització estatal extensa. La conseqüència havia de ser la creació de microestats (poleis) que contribuiren a la diferenciació dels relats mítics entre les diverses col·lectivitats gregues.

greece_topo

c. La inexistència, en les comunitats gregues, d’un casta sacerdotal poderosa. El territori grec no és sols orogràficament complicat, també és escassament productiu des del punt de vista agropecuari. Aquesta escassa productivitat fa inviable l’existència d’excedents alimentaris a partir dels quals mantenir una població sacerdotal o militar no directament productiva, ben al contrari del que s’esdevenia a Egipte o Mesopotàmia. La conseqüència directa d’això serà la pràctica inexistència a Grècia (i a diferència del que succeïa, per exemple, en les terres fèrtils del Nil i del Tigris i l’Èufrates) d’un col·lectiu poderós destinat a la conservació i difusió dels relats religiosos i, per tant, al manteniment de la seua ortodòxia i del seu prestigi.

Aquestes tres característiques, pròpies del món, grec van tenir com a conseqüència directa el soscavament de la coherència i consistència del discurs mític (pel sorgiment de relats divergents i alternatius a propòsit d’uns mateixos mites i, per tant, a propòsit d’uns mateixos esdeveniments naturals o socials), amb la qual cosa el valor d’aquest començà a ser qüestionat.2 Hi ha, però, encara, un quart aspecte a destacar i que constitueix un factor per si sol decisiu per a explicar l’abandonament del discurs mític:

d. L’existència d’escasses diferències socials entre les membres de les diverses comunitats gregues. Com una conseqüència més d’allò ja destacat els punts anteriors (és a dir, la fragmentació dels grecs en petites comunitats microestatals i l’absència de recursos excedents que fessin possible el mante-niment de grups socials no directament productius, com els funcionaris, els militars i els sacerdots), trobem que l’hegemonia política en les comunitats gregues tendia a ser ostentada per una àmplia classe mitjana integrada per individus de molt similar nivell socioeconòmic. Efectivament, en l’Hèl·lade en general, però també en la polis grega en particular, no trobem un monarca poderós capaç de reservar-se per a ell el poder polític recolzant-se en la força militar, en la tasca cohesionadora d’una casta sacerdotal matenidora de consensos i en una administració omnipresent i eficaç. L’escassetat de terres aprofitables i la baixa productivitat d’aquestes, que com ja hem dit, no permetia l’existència d’excedents i, per tant, l’acumulació de recursos (tot dificultant l’aparició de diferències socials), contribuïa a garantir una relativa igualtat entre la majoria dels ciutadans.

En una situació així, les decisions que afecten al col·lectiu sols poden ser preses des de la negociació (ja que no existeix un poder fort), és a dir, des de la discussió raonada, o dit d’una altra manera: en absència d’un poder fort, no es pot recórrer ni a la coacció, ni al prestigi de l’autoritat i dels discursos tradicionals que la legitimarien, sinó a la persuasió racional. Cal justificar allò que es pretén (fixeu-vos quejustificar significaria ‘fer just’, és a dir, presentar allò que es vol com a convenient), i fer-ho en base a raons, i aquest és, precisament, el punt dèbil dels discurs mítics tradicionals: són plausibles i convincents, però no aporten raons últimes i, per tant, no justifiquen. Acostumats al debat i a la discussió en l’àgora i l’ekklesía, on els ciutadans es miraven d’igual a igual, els grecs s’havien acostumat a no donar res per bo sense haver-ho justificat, a no creure en res perquè si. Van deixar de considerar acceptables aquelles explicacions que no aportaven raons (i més encara quan aquestes explicacions començaven a mostrar, per la seua abundància i diversitat, incoherències i inconsistències).

El grec es va fer incrèdul, s’adonà del caràcter dogmàtic3 de l’explicació mítica i l’abandonà a la recerca d’una explicació consistent i coherent, però també plenament justificada, és a dir, s’abandonà a la filosofia (al desig de saber la veritat), i començà a elaborar allò que hem anomenat discurs racional (i que les grecs anomenaven logos).4 I ho va fer, com hem vist, perquè les circumstàncies socioculturals, econòmiques i geogràfiques del món grec dels segles VI i V aC van empényer-lo en aquest sentit.

Les mentalitats, els pensaments, no sorgeixen de l’aire, sinó que arrelen en les condicions històriques i materials dels homes que els elaboren. Les condicions materials van fer possible que fos a la Grècia d’aleshores que nasqués el discurs crític que donaria lloc al que avui coneixem com a filosofia i ciència, o dit amb les paraules que va fer famoses el filòleg Wilhelm Nestle, van fer possible el pas del mite al logos.

1 En aquest text, Hesíode ens exposa un mite de creació de l’univers, segons el qual, i en les seues mateixes paraules: “Abans que res existí el Caos [la matèria indefinida primordial]. Després, Gea [la Terra], la del pit ample, seu segura de tots els immortals que habiten els cims nevats de l’Olimp. […] Gea va donar vida primer a l’estelat Urà [el cel] amb les seues mateixes proporcions, perquè la contingués pertot arreu i així poder ser seu sempre segura per als déus feliços. També va donar a llum a les grans Muntanyes, deliciosa residència de les Nimfes que habiten les boscoses muntanyes. Ella també va parir l’estèril pèlag d’ones agitades, el Pontos, sense mitjançar grat comerç. Després, ajaguda amb Urà, va donar a llum l’Oceà de corrents profunds, […]. Després d’ells ―el més jove— va nàixer Cronos [el temps], de ment retorçada, el més terrible dels seus fills, i es va omplir d’un odi intens cap al seu pare […]”Com veiem, Hesíode ens descriu l’origen i formació de l’univers com el desplegament d’una nissaga familiar de divinitats primordials (Caos, Gea, Urà, Pontos…) equivalent a una història natural del món, desplegament que prosseguirà amb la irrupció d’una segona generació de déus, encapçalats pel crònida Zeus, amb la qual s’inaugurarà, llavors, una història de l’home i de la societat humana que entroncarà amb la ja descrita història de la naturalesa.
Apuntem també que la pobresa relativa del mon hel·lènic va empènyer els grecs, grans navegants, a cercar recursos més enllà de les seues fronteres, la qual cosa els va dur a entrar en contacte amb altres cultures i, per tant, a conèixer noves tradicions religioses amb discursos explicatius distints als seus, la coneixença dels quals va contribuir, sens dubte, a incrementar llur escepticisme.
“Dogmàtic” significa basat en una creença que, ni és evident, ni està argumentada (ja descansi aquesta argumentació en base a principis merament racionals, o bé recorri també a l’observació empírica).
Seríem ingenus, però, si no reconeguéssim que, tot sovint, els discursos argumentats no tenen veritablement la pretensió de ser veraços, sinó interessadament convincents. Quan això succeeix parlem de discurs ideològic, i reservem l’expressió “discurs racional” per a aquelles explicacions que no tenen cap altre interès que la veritat (encara que siguin desencertades i no arribin a abastar-la). Així, anomenarem ideològic tot aquell discurs que, en comptes de cercar la veritat mira de justificar una opinió o un interès subjectius. En el discurs ideològic, lluny d’actuar-se amb honestedat intel·lectual, s’ofereixen raons interessades. (Val a dir, però, que és possible que, en realitat, tot discurs sigui sempre ideològic, i que aquelles argumentacions que creiem que són estrictament racionals no siguin en el fons altra cosa que argumentacions inconscientment ideològiques.)