uuu

LES SUBSTÀNCIES

Descartes entén per substància allò que és independent de qualsevol altra cosa, que no necessita de res més per a existir i que pot ser concebut sense recórrer a res més, únicament atenent al que ella és.[1]

Tres són les substàncies, segons aquesta definició de Descartes:

  • La substància pensant (res cogitans): l’ànima humana, tant si l’entenem en la seua concreció individual com si l’entenem com un dels dominis de la realitat: el domini representat pel conjunt dels esperits pensants humans.
  • La substància infinita (res infinita): Déu, que és pròpiament l’única substància que mereix aquest nom perquè, si bé les altres es poden entendre per elles mateixes, no són veritablement independents, ja que els cal Déu per a existir.
  • La substància extensa (res extensa): la realitat material, entesa en el seu conjunt (el món).

ATRIBUTS, QUALITAT I MODES

La substància no és mai percebuda per nosaltres com a tal, sinó que allò que percebem realment són les seues qualitats. Aquestes qualitats, però, no estarien totes elles en peu d’igualtat sinó que, en cada modalitat de substància, una d’elles en seria la principal. Aquesta rebria el nom d’atribut de la substància i en constituiria l’essència.

L’atribut de la substància pensant és el pensament, el de la substància infinita, la infinitud, i el de la substància extensa, l’extensió en l’espai.

La resta de les característiques presents en la substància dependran d’aquesta primera i essencial, que les fa possibles, i constitueixen les característiques secundàries de la substància (que serien anàlogues als accidents de la substància aristotèlica).

Entre les característiques de la substància pensant trobem la imaginació, la memòria, la capacitat d’inferència, la intuïció i totes les altres operacions en què es pot concretar el pensament, mentre que les característiques de la substància extensa són les magnituds físiques quantificables en què es manifesta l’extensió i que aquesta fa possibles, a més de les característiques purament qualitatives que, com ara el color, el gust, l’olor, la temperatura, la duresa o la rugositat, entre d’altres, es donen en tota realitat física.

Resulta impossible distingir la substància pròpiament dita del seu atribut principal, i al seu torn, aquest es fa present, no directament, sinó a partir de les característiques secundàries, que seran les úniques realment perceptibles (malgrat que, pròpiament, són impensables al marge de l’atribut principal, el qual, però, solament serà copsable per la raó). La manera de determinar quin és l’atribut principal d’un determinat tipus de substància consistirà a demanar-se què és el que entenem, clara i distintament, com la seua característica imprescindible, necessàriament present en la resta característiques d’aquella substància i per tant condició de possibilitat d’aquestes, de manera que totes aquestes altres propietats i característiques la pressuposin i en depenguin.

Hi ha encara un darrer aspecte ontològic, a banda dels d’atribut i característiques secundàriesdependents de l’atribut: es tracta del concepte de mode. Els modes serien les modificacions que, en cada cos extens en concret, presenten les característiques secundàries de l’atribut essencial. Els modes, per tant, no són res en concret, sinó la individualitat pròpia de cada cos (dotats cada un d’ells d’alçada, pes, volum, posició…, sempre presents en cada cos, però sempre de diferent magnitud —existents en un mode diferent— en cada cas).[2]


LA RES EXTENSA

Com ja hem repetit diversos cops, pel que fa al món físic, al món exterior dels cossos, l’atribut principal és l’extensió, per això anomenem aquesta part de la realitat la res extensa. Descartes argumenta, en la segona de les Meditacions metafísiques aquesta identificació de l’essència de la realitat física amb l’extensió, mitjançant un exemple:

«Prenem, per exemple, aquest tros de cera que acaba de ser tret del rusc: encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia, té encara alguna cosa de l’olor de les flors de les quals fou recollit; el seu color, la seva figura, la seva grandària, són ben perceptibles; és dur, és fred, hom el toca, i, si li doneu un cop, farà un so. En fi, totes les coses que poden fer conèixer distintament, es troben en aquest.

Però heus ací que, mentre jo parlo, hom l’apropa al foc: allò que restava de gust s’exhala: l’olor s’esvaeix; el seu color canvia, la seva figura es perd, la seva grandària augmenta, esdevé líquid, s’escalfa, hom no pot a penes tocar-lo, i per molt que hom el copegi no farà cap so. Roman la mateixa cera després d’aquest canvi? Cal reconèixer que la roman i ningú no ho pot negar. Però llavors què és el que coneixíem amb tanta distinció en aquest tros de cera? Certament, no pot ser res de tot això que hi he observat mitjançant els sentits, puix que totes les coses que queien sota el gust, o l’olfacte, o la vista, o el tacte o l’oïda, es troben canviades, però la mateixa cera roman. Potser era això que penso ara, a saber, que la cera no era pas ni aquesta dolçor de mel, ni aquesta agradable olor de flors, ni aquesta blancor, ni aquesta figura, ni aquest so, sinó solament un cos que una mica abans se m’apareixia sota aquestes formes, i que ara es fa observar sota unes altres. Però què imagino, parlant amb precisió, quan la concebo d’aquesta manera? Considerem-ho atentament, i allunyant totes les coses que no pertanyen a la cera, vegem què en resta. Certament, no hi resta res més que quelcom extens, flexible i canviant.»

Les coses externes estan determinades, per tant, per la seua extensió com atribut essencial. Si afegim a aquest el moviment, perquè la realitat física és un món de cossos en moviment, tindrem ja les dues característiques principals d’aquesta realitat, definible a partir de les qualitats secundàries de la forma o figura, la quantitat, la grandària i la posició(en l’espai i en el temps), totes elles quantificables i matematitzables i, per tant, cognoscibles per la raó. El coneixement deductiu metafísic, es perllongarà en la reflexió —racional— matemàtica per proporcionar-nos una ciència veritable, garantida pel mètode. Aquesta ciència, en tant que metòdica i purament logicomatemàtica (racional) constituirà una mathesis universalis, els límits de la qual seran també els del coneixement segur.

Les qualitats secundàries acabades d’esmentar formen, de fet, les propietats anomenades, també,primàries dels cossos extensos, on es donen acompanyades d’unes altres propietats que anomenem secundàries i que es caracteritzen per ser d’índole qualitativa i, per tant, no tractables matemàticament, motiu pel qual resten més enllà de l’àmbit de la raó i no poden ser objecte de veritable ciència. Entre aquest altre tipus de propietats trobem l’olor, el gust, el color, que no són pròpiament posseïdes per les coses, sinó que consisteixen en la interpretació que els nostres sentits fan d’aquestes coses (així, per exemple, el sucre no conté dolçor, sinó que aquesta és, únicament, una experiència subjectiva que tenim quan assaborim el sucre). Com que són construïdes en nosaltres, les propietats secundàries formen part del domini de la imaginació.

Aquesta distinció ens permet concloure que la percepció sensorial ens transmet unes impressions parcialment subjectives del món exterior i, per tant, no ens proporciona una imatge complement precisa de la naturalesa.[3] Únicament de les propietats primàries de les coses pot la percepció estar-ne segura i la raó fer-ne afirmacions certes.

[1] Als Principa philosphiae defineix la noció de substància de la següent manera: «Quan concebem la substància concebem únicament una cosa que només necessita de si mateixa per a existir.»
[2] De fet, per mode podem entendre tant les determinacions particulars de cada una de les característiques secundàries de l’extensió en cada individu concret, com dels diversos individus singulars, que representen, en la seua singularitat, un concreció de la substància (extensa) de la qual són exemples. Per això podrem parlar, per exemple, dels “modes de l’extensió” quan vulguem referir-nos al pluralitat de cossos extensos existents.
[3] Pel que fa a la percepció sensorial de les qualitats secundàries, Descartes, en coherència amb el seu model teòric mecanicista, parteix de la idea que el principi de la percepció és el contacte entre els òrgans sensorials i la cosa percebuda. En base a això, hem de pensar que l’estímul resideix en «la superfície que forma el límit de les dimensions del cos percebut», del qual partirien algunes partícules invisibles que causarien la percepció dels colors, les olors, els gustos, els sons, etc.