JKGJ

PRINCIPIS FONAMENTALS DE LA CIÈNCIA GALILEANA

a. Galileu defuig la consideració de les entitats metafísiques de caràcter qualitatiu que es trobaven en el centre de la ciència aristotèlica (causes formals –essència i naturalesa- i causes finals).

b. Diferencia de manera clara entre sensacions com el color, el sabor, l’escalfor o l’olor (qualitats subjectives) i magnituds quantificables com la massa, la grandària la velocitat o la posició (qualitats objectives) dels cossos.

c. El primer a efectuar aquesta mena de diferenciació Demòcrit.[1] Galileu la reprèn en el Renaixement (recupera aquesta distinció en L’assajador, text que va dedicar a la reflexió sobre el mètode de les ciències), de manera gairebé simultània amb Descartes (que relegaria les qualitat subjectives a l’àmbit de la imaginació, mentre que consideraria les objectives matèria de la intellectio, o coneixement racional), als quals seguirien autors com Thomas Hobbes i John Locke.

Uns anys més tard, Robert Boyle (1627-1691) passaria a anomenar les qualitats objectives de què parlàvem, qualitats primàries, mentre que es referiria a aquelles altres qualitats subjectives com a qualitats secundàries (terminologia que instaura-ria per primer cop i que, tot seguit, seria universalment acceptada).

V,MVM,.

d. Realitza (coherentment amb els punts anteriors) una aproximació a la realitat a partir de la seua transfiguració en un món de cossos definibles en base a magnituds mesurables, relacionables entre elles en expressions matemàtiques, i ubicats en un espai reduït a receptacle on es dóna el moviment.[2]

Aquesta transcripció de la realitat a un univers de magnituds quantificables implica una “idealització” de la realitat: una interpretació ideal de la realitat en nocions matematitzables i, per això, sotmetibles a investigació racional. La ciència moderna, deutora de Galileu i Descartes, acabarà reduint la realitat exclusivament a un món de forces i de cossos en moviment:

«Aquestes fantasies [causa de l’acceleració, essència del moviment, essència de l’espai i del temps, etc.] a part de moltes altres, caldria examinar-les i resoldre-les amb ben poc profit. De moment és la intenció del nostre autor investigar i demostrar algunes propietats del moviment accelerat [sigui quina sigui la causa d’aquest acceleració].» 

GALILEU: Diàleg sobre els dos màxims sistemes del món (paraules de Salviati a Sagredo)

La concepció de l’univers que es deriva d’aquest plantejament és mecanicista (mentre que la concepció de la realitat que sustentava el plantejament aristotèlic era d’ordre organicista).[3]

A partir de Galileu (i Descartes), el científic raona, en base a les magnituds mesurables a les quals ha reduït la realitat, quina és la relació lògica que s’ha de donar entre elles, la formula en termes matemàtics i la comprova confrontant-la amb les prediccions que se’n derivarien (si bé, tot sovint, aquesta comprovació resultarà supèrflua).

Galileu se situa, d’aquesta manera, en la línia del racionalisme.

EL MÈTODE GALILEÀ

Resolució: anàlisi d’un fenomen a explicar, identificant les propietats essencials que intervindrien en ell. Aquest pas serà equivalent al cartesià de l’anàlisi, i consistirà en la determinació de quins aspectes bàsics i simples caldrà considerar a l’hora d’explicar un tipus concret de fenomen.

Galileu, i aquesta és la gran novetat per ell introduïda, optarà per explicar tot fenomen físic a partir de les magnituds mesurables (i, per tant expressables en termes mate-màtics) que en ell resultin rellevants, de manera que farà abstracció de qualsevol aspecte que no sigui abordable des dels principis matemàtics, que, com hem dit, són el model arquetípic dels principis idees innates a les quals recorre el racionalisme per recolzar l’objec-tivitat de tot saber (refusant, per tant, una fona-mentació en termes empírics).

Composició: es construeix una suposició hipotètica (una hipòtesi), sempre de caràcter matemàtic, que enllaçarà lògicament les magnituds quantificables a les quals s’haurà reduït el fenomen estudiat. Aquest pas serà essencialment equivalent al cartesià de síntesi.

Resolució experimental: es deriven, deductivament, de la hipòtesi, conseqüències previsibles que passen a confirmar-se a través d’experiments ad hoc. (Aquí és on trobem la principal diferència amb el mètode cartesià, en el qual aquest pas és substituït per la revisió racional que denomina enumeració.)

Galileu anteposa la raó a l’observació, fins al punt de no considerar decisius els experiments. En aquest sentit alaba Aristarc i Copèrnic perquè:

«[…] amb la vivacitat dels seus judicis han fet tal violència als seus propis sentits que han estat capaços de preferir  allò que els dictava la raó a allò que les experiències sensibles els presentaven de la manera més evident com a contrari.»

EL VALOR DEL RAONAMENT MATEMÀTIC SEGONS GALILEU

Galileu, que arriba a definir-se a si mateix  com a “filòsof pitagoric”, afirma a L’assajador:

«La filosofia està escrita en aquell grandíssim llibre que tenim obert davant els ulls, és a dir, l’univers, però no la podem entendre si abans no aprenem a entendre’n la llengua, a conèixer els caràcters en els quals està escrit. Està escrit en llengua matemàtica i els seus caràcters són triangles, cercles i altres figures geomètriques, sense els quals és impossible entendre ni una paraula; sense aquests és com girar vanament en un fosc laberint.»

M,.,..

D’altra banda, en el Diàleg sobre els dos màxims sistemes del món, escriu:

«L’intel·lecte humà entén algunes coses tan perfectament i amb una certesa tan absoluta com la podria tenir la saviesa divina. I aquestes són les ciències matemàtiques pures, és a dir, la geometria i l’aritmètica, de les quals l’intel·lecte diví coneix infinites proposicions més, perquè les sap totes: però en aquelles poques que l’intel·lecte humà coneix, crec que el seu coneixement iguala el diví en certesa objectiva, perquè arriba a comprendre la seua necessitat, més enllà de la qual no hi pot haver major seguretat.»

GKJGKJH.jpg

En les darreres línies d’aquest fragment trobem una clara correspondència entre el valor que Galileu dóna al coneixement racional matemàtic i el que Descartes dóna al coneixement racional deductiu i metòdic (al cap i a la fi inspirat en el matemàtic, que no deixa de ser una de les seues modalitat i, per això, anomenat raonament modo geometrico).

RAONS HISTÒRIQUES QUE CONDUEIXEN A LA RECONSIDERACIÓ GALILEANA DE LA CIÈNCIA

a. Valoració d’un coneixement de tipus pràctic, oposat a l’ideal contemplatiu de la ciència aristotèlica (és el moment de l’exaltació de la figura –típicament renaixentista— del filòsof capaç d’innovacions tècniques i artístiques).

b. Traducció i reedició dels textos d’altres autors antics (més enllà d’Aristòtil):

  • Plató (a través del seu pitagorisme es valora la possibilitat d’estudiar la realitat en termes matemàtics).
  • Èuclides (la claredat i la netedat de la seua reflexió geomètrica es converteix en ideal de rigor).
  • Arquímedes (autor valorat pel pragmatisme que anima les seues investigacions: constitueix, al mateix temps que un exemple de claredat i rigor, un model d’home savi i pràctic). Les seues obres apareixeran traduïdes al mateix temps que s’edita el De revolutionibus orbium coelestium, de Copèrnic, el 1543.

M.M,.

[1] Demòcrit, en parlar de la percepció, va distingir entre les qualitats pròpies dels objectes (derivades de les qualitats essencials dels àtoms: densitat, grandària i figura) i aquelles altres que el subjecte que percep atribueix a les coses sense que en aquestes, però, hi hagi res més que una disposició a provocar-les en nosaltres. En plena correspondència amb el màxim representant de l’atomisme antic, Galileu, a L’assajador, afirmava que els cossos estarien formats per “partícules mínimes”, que serien capaces d’excitar els nostres sentits provocant aquelles sensacions subjectives més amunt esmentades. (aquestes qualitats sols existiran per a nosaltres; constitueixen una de les nostres maneres d’entrar en relació amb els objectes. Per contra, les qualitats objectives són realment posseïdes pels objectes percebuts).
[2] Aquest espai galileà serà reprès per Descartes, qui el reconstruirà com l’espai definit pels eixos (cartesians) d’abscisses i ordenades (xyz).
[3] Recordem que tota concepció científica té al darrere un plantejament metafísic que comporta una preconcepció de la realitat que predetermina què trobarem en aquesta darrera i de quina manera cal apropar-s’hi.