(Article escrit en base al capítol sobre aquest autor publicat en el manual deTeoria sociològica clàssica, de George Ritzer, de la Universitat de Maryland.)
tyuu
Émile Durkheim va nàixer a la Lorena (França) l’any 1858, de família jueva i de nissaga de rabins. Insatisfet amb la seua formació, fonamentalment religiosa (inicialment se’l va preparar perquè ell també fos rabí) i literària, estudià filosofia a la universitat, estudis que va completar amb totes aquelles matèries que poguessin ajudar-lo a desenvolupar una sociologia científica, que entenia com la disciplina que li permetria incidir en el progrés social i, molt especialment, en la millora de la moralitat pública.[1] Aquest desig de desenvolupar una sociologia científica va fer-se encara més intens després d’un viatge d’estudis a Alemanya, on va entrar en contac-te amb Wilhelm Wundt, que intentava fer el mateix amb la psicologia, fins aleshores una matèria essencialment filosòfica i que ell s’esforçarà per independitzar i apropar a les ciències naturals (Wundt crearia el primer laboratori de psicologia del món, a la Universitat de Leipzig).
Ensenyà filosofia en diversos instituts de París entre 1882 i 1887, any en què va aconseguir ingressar al Departament de Filosofia de la Universitat de Bordeus. Durkheim seria, de fet, el primer professor de sociologia a la universitat francesa (si bé la seua ocupació principal seria la de formar els futurs mestres d’instrucció pública), trenta anys després de la mort de Comte (l’herència intel·lectual del qual val a dir que va ser rebutjada pels universitaris, de manera que la fita assolida per Durkheim encara adquireix una més gran rellevància).
L’any 1893 publicaria La divisió del treball social (que, de fet, va ser la seua tesi doctoral) i l’any 1895 publicaria Les regles del mètode sociològic. Dos anys més tard apareixeria el seu famós estudi sobre el suïcidi (que constituïa una aplicació pràctica dels mètodes descrits en el treball anterior) i, en 1898, fundaria l’Anuari de sociologia, la primera revista científica d’aquesta disciplina a França, on es recollien les principals aportacions fetes pels investigadors en aquest camp (els pioners de la sociologia francesa). Durkheim es convertiria en el centre d’un cercle intel·lectual i les seues idees començarien a exercir una notable influència, que es perllongaria en el temps i abastaria àmbits tan diferents com la psicologia, l’antropologia, la història i naixent ciència lingüística. 
En 1902 s’incorporaria a la Universitat de la Sorbonne, de París, on va desenvolupar el càrrec de professor de ciències de l’educació (que poc temps després passaria a ser el de professor de ciències de l’educació i sociologia), i l’any 1912 publicaria encara una altra de les seues obres més conegudes: Les formes elementals de la vida religiosa. La mort li arribaria en 1917.

Durkheim pensava que l’obra del pioner de la sociologia, Auguste Comte, i dels primers dels seus seguidors, tenia més d’especulació filosòfica que no pas de veritable ciència social. Això l’amoïnava perquè hi veia un llast per a la nova disciplina, que comprometia el seu estatut de disciplina científica. Aquesta preocupació el va dur a esforçar-se per consolidar la sociologia com una veritable ciència empírica, i per aquest motiu, tot i que constatava l’existència de dos nivells de “fets socials”: el dels fets socials materials i el dels fets socials immaterials, i que considerava els segons els més importants i decisius per l’estructuració i la conservació de les societats humanes, no va dubtar a començar la seua recerca centrant-se en els primers, constatables a partir de l’observació empírica.

D’altra banda, aquesta prioritat epistemològica pels fets materials es justificaria per un altre motiu no menys poderós: serien aquells que generalment tindrien prioritat causal i, per tant, constituirien allò que, en darrer terme, explicaria molts dels canvis registrats els fets immaterials (que, per tant, sovint es presentarien, habitualment, com a conseqüència d’aquells).[2]

L’enumeració completa i ordenada completa dels fets socials que aporta Durkheim seria la següent:

FETS SOCIALS IMMATERIALS

  • Moralitat: principis i valors que constitueixen el cabal normatiu i orientador bàsic d’una societat, que determinen les vides dels individus i que, per tant, no són pròpiament fruit d’una elaboració conscient dels membres del cos social, sinó fets socials objectius que s’hi confronten i enfronten.
  • Representacions socials: conjunt de creences i sentiments generalment compartits pels membres d’una societat, els quals, pel seu caràcter de fets de consciència comuns (i que permeten distingir un col·lectiu d’un altre), no poden confondre’s amb les idees, les expectatives i les emocions particulars que es donen, al costat seu, en les consciències personal de cada individu.[3]

(Aquest dos conjunts constituirien l’anomenada CONSCIÈNCIA SOCIAL)

  • Corrents socials: moviments ideològics i/o sentimentals que, amb indepen-dència de les causes concretes que els originen, cristal·litzen com a fenòmens socials d’entusiasme, indignació o pietat que, des de l’exterior, arrosseguen els individus i poden modificar les seues expectatives i intencions, o fer-los perdre la calma, i tot això sense haver-s’ho proposat (és a dir, sense que aquests canvis sorgeixin de cap iniciativa personal conscient).[4]

FETS SOCIAL MATERIALS:

  • Components estructurals de la societat: fa referència als grups socials organitzats que estructuren la societat, com ara l’estat, la família, l’església…
  • Components morfològics de la societat: fa referència a l’estructura concreta de la societat: estratificació social, distribució de la població, divisió del treball, organització de les ciutats, organització dins dels habitatges, canals de comunicació…

Com veurem a continuació, tots aquests estrats serveixen a Durkheim per procedir a la descripció de la societat, per explicar quina manera aquesta influeix sobre els individus i per explicar com opera el canvi social.

PUNTS ESSENCIALS DE LA TEORIA SOCIOLÒGICA DE DURKHEIM

SOCIETAT I RELIGIÓ 

jkjhk

Durkheim és conscient que en les societats occidentals la religió hi juga un paper cada cop més residual, tanmateix troba en ella l’origen de la majoria dels principis i valors de la moralitat col·lectiva i, de fet, de bona part de la resta de representacions socials de la consciència col·lectiva de la societat. Resumint: la tesi de Durkheim és que la religió constitueix un pensament omniabastant en les societats primitives i seria, a partir seu, que derivarien la moralitat i les representacions col·lectives de les societats successives.

kjljkljh

Els individus de les comunitats primitives haurien creat la religió (en moments d’efervescència col·lectiva) en base a definir determinats aspectes de l’existència i de la vida col·lectiva com a sagrats. Aquests aspectes de la vida i les conductes associades a ells s’haurien revestit d’una aurèola de misteri i de temor i haurien esdevingut objecte d’una representació simbòlica i ritual capaç de suscitar el respecte i l’obediència per part dels membres de la col·lectivitat. Els esdeveniments considerats sagrats, i encara més els objectes i els rituals que els simbolitzaven, s’haurien apartat (reservat) de la resta d’aspectes de la vida de la col·lectivitat, que constituirien, llavors, l’àmbit d’allòprofà, és a dir, dels fets mundans, comuns i pràctics de l’existència.

En aquest primer estadi de la religió, aquesta pren la forma de totemisme : culte ritualitzat a forces de la naturalesa i a moments cabdals de la vida dels individus i de llurs col·lectivitats que són simbòlicament associats a repre-sentacions en forma d’ídol, que permeten als membres de la comunitat d’adreçar-s’hi directament i de tractar-los com un tu més o menys antropomorfitzat.

Amb el temps, les conductes i els valors associats als esdeveniments i aspectes de l’existència considerats sagrats esdevenen normes autònomes; dictades i sostingudes per forces impersonals (esdevenen, per tant, fets socials capaços de constrènyer els individus).

La religió organitzada (el totemisme primitiu i les formes successives de la vida religiosa), a més de produir un seguit de creences religioses (que jugaran el paper de representacions socials i de valors morals), genera també una organització vinculada al culte d’allò sagrat que, en certs moments de l’evolució històrica de les societats esdevé el màxim component estructural de la societat, capaç de donar-li forma. En paraules del mateix Durkheim:

«Una religió és un sistema solidari de creences i de pràctiques relatives a les coses sagrades, és a dir, separades, interdictes [prohibides]; creences i pràctiques que uneixen en una mateixa comunitat moral, anomenada Església, tots aquells que s’hi adhereixen.»
Les formes elementals de la vida religiosa

LA SOCIALITZACIÓ 

Durkheim definia l’educació i la socialització (és a dir el mecanisme d’integració d’un individu en la societat, encaminat fonamentalment a fer-lo partícip de la consciència col·lectiva de la comunitat) com els dos processos mitjançant els quals l’individu adquireix les eines físiques, intel·lectuals i morals (aquestes darreres, les més importants) necessàries per a actuar en societat. La socialització moral de l’individu tindria tres dimensions fonamentals:

  • Proporcionar als subjectes la disciplina que els cal per controlar les passions que amenacen de sotmetre’ls.
  • Convertir els individu en subjectes que entenguin per què les regles que prescriuen certs tipus de conducta ha de ser voluntàriament acceptades, per consentiment racional (és a dir, des de l’autonomia personal).
  • Desenvolupar en el individus un sentiment de respecte i de dedicació a la societat.

LA DIVISIÓ DEL TREBALL SOCIAL

jkljgl

Durkheim considerava que en les societats humanes tendia a produir-se una evolució a partir de comunitats en què els individus realitzaven el mateix tipus de treball, fins a societats en què els diversos individus s’havien especialitzat en tasques concretes,[5] de manera que allò que en un principi eren agrupacions humanes amb una estructura social sense parts diferenciades, i en les quals la vinculació entre els individus consistia en una solidaritat mecànica, es transformaven gradualment en societats que s’havien d’entendre com a veritables organismes què els individus depenien els uns dels altres, i entre els quals s’establia, per tant, un vincle de solidaritat orgànica.

D’acord amb el pensament de Durkheim, un canvi d’aquest tipus (és a dir, en el nivell dels components morfològics de la societat) comporta canvis en els nivells superiors dels fets socials materials i, de retruc, canvis a nivell dels anomenats fets socials immaterials.[6]

Així, per exemple, un canvi en la divisió del treball conduiria a canvis polítics que es traduirien en una transformació de l’estat, i això alhora que es produirien canvis a nivell, per exemple, dels valors (morals) de la societat en què s’haurien operat aquells canvis morfològics.

Concretament, l’evolució en l’especialització laboral hauria dut les societats que l’haurien efectivament experimentada a passar de ser societats en què es donava una més gran competitivitat entre els individus (ja que en les comunitats on els individus desenvolupen tasques molts semblants és més fàcil que aquests individus competeixin entre ells) a societats en què la competitivitat seria molt menor (i es donaria fonamentalment entre aquells que desenvolupen feines semblants), mentre que la cooperació entre subjectes es veuria estimulada (o dit d’una altra manera: la competitivitat esdevindria un valor secundari i la cooperació un valor de més importància).[7] Complementàriament, aquesta evolució comportaria un increment de l’individualisme entre els subjectes, en desaparèixer, en les societats amb una divisió del treball més especialitzada, la necessitat (característica de les societats primitives no orgàniques) d’entendre’s com un tot vinculat per una forta consciència col·lectiva, i això perquè en les noves societats la cohesió grupal queda ja assegurada per la mateixa especialització en el treball, que comporta la dependència d’uns individus respecte dels altres (tendeixen a desaparèixer, aleshores, els mecanismes de cohesió d’una altra naturalesa —creences i valors compartits— i l’individu passa a viure més centrat en si mateix que no pas en el grup).

jklh

De totes maneres, Durkheim no considerava que fos únicament l’increment en l’especialització del treball allò que explicava el pas d’una societat caracteritzada per la solidaritat mecànica a una societat caracteritzada per una solidaritat orgànica. Calia fer intervenir un altre factor dinàmic: l’increment de la població.

Així, l’augment de població condueix a una més gran la competència pels recursos disponibles, que estimula l’especialització en el treball pel fet que aquesta comporta una més gran eficàcia productiva i, en conseqüència, un increment dels recursos que compensa l’escassedat inicial. És aleshores quan la divisió del treball social condueix efectivament a una col·lectivitat caracteritzada per la cooperació, alhora que per l’individualisme, donant lloc a una cohesió orgànica de la societat, fruit per tant, no d’un, sinó de dos factors conjugats que es retroalimentarien (el tàndem divisió del treball sumada a l’increment de la població, que Durkheim anomena densitat dinàmica).

Com ja hem dit, aquesta evolució d’una agrupació d’individus cohesionada per un solidaritat mecànica a una societat orgànica implicarà també canvis a nivell dels fets socials materials d’una índole més general. Una mostra d’això és el que passa amb el dret, que és una institució classificable entre els components socials de caràcter estructural. Així, veiem que el dret característic d’una societat de solidaritat mecànica és de tipus repressiu (per tal com en una societat d’aquesta mena, en què els seus membres creuen profundament en un seguit de valors i principis comuns que doten al conjunt d’una identitat definida i en garanteixen la cohesió, qualsevol ofensa o transgressió és viscuda com un afer de la més gran transcendència, de manera que és habitual que desperti la còlera de la major part dels individus i atregui sobre el transgressor un càstig de gran severitat), mentre que el dret que defineix una societat de solidaritat orgànica (caracteritzada per la cooperació i l’individualisme) és de tipus restitutiu, és a dir, centrat a exigir dels transgressors la compensació, als perjudicats, del mal que els hagin pogut causar.

Val a dir, també, que la moralitat comuna en una societat orgànicament articulada i individualista és molt prima, i la seua influència és escassa, cosa que fa que la majoria dels individus no reaccioni de manera emocional quan es produeixi l’incompliment d’una de les normes legals en què aquesta moralitat es concreta.

D’altra banda, en una societat d’aquesta mena, es delega l’exercici d’impartir justícia a instàncies especialitzades, mentre que, com més retrocedíssim cap a una societat de solidaritat mecànica, veuríem que l’administració de justícia cada cop es perfilaria més com un afer de la població en general, de la massa social.

L’ANOMIA 

L’acabat de dir mostra l’anomia (absència, més o menys pronunciada, de normes i criteris morals) com un fenomen característic de les societats de solidaritat orgànica. Aquest fenomen, associat amb les societats derivades del creixement demogràfic i l’especialització en el treball no és, però, en cap cas, innocu, sinó que —ens diu Durkheim— constitueix una veritable patologia social que duu l’individu a sentir-se desorientat i li genera inseguretat. L’anomia, a més, pot afegir-se a una altra patologia social igualment característica de les societats que han avançat molt en la divisió del treball: l’aïllament que experimenten els subjectes abandonats a la realització de tasques altament especialitzades (aïllament que es podria donar encara que, a la pràctica, l’individu estigués envoltat d’altres subjectes lliurats a la mateixa tasca). Aquesta segona patologia (contra al qual ja havien advertit teòrics com Adam Smith, David Ricardo i John Stuart Mill) és una conseqüència, possible i indesitjable, de la moderna divisió del treball, que pot relegar les persones a ocupacions mecàniques, molt especialitzades i mancades de sentit.[8]

Podem expressar aquesta tesi de Durkheim, fent servir la seua terminologia específica, dient que la divisió del treball que es produeix com a conseqüència de l’increment de densitat dinàmica condueix a un aprimament de la moralitat (dels criteris de conducta) i de la consciència col·lectiva en general.

Més modernament s’ha precisat que la consciència col·lectiva de les societats de solidaritat mecànica i la de les societats de solidaritat orgànica es distingeixen en base a quatre aspectes o dimensions:
  • Volum (quantitat de gent que comparteix les creences i els sentiments que defineixen aquesta consciència).
  • Intensitat (grau en què els individus s’adhereixen a aquests sentiments i creences).
  • Rigidesa (grau de definició i, per tant de solidesa d’aquests sentiments i creences).
  • Contingut (classes de creences i de sentiments que inclou aquesta consciència comuna).
Els tres primers aspectes serien més destacables en les societats de solidaritat mecànica que no en les de solidaritat orgànica, mentre que, pel que fa al contingut, en les primeres, seria de caràcter eminentment religiós, enfront del que passa en les segones, en què tot tendiria a girar al voltant de la preeminència de l’individu i de la seua voluntat particular.

En la societat moderna l’anomia condueix a la indefinició de què seria una conducta apropiada i acceptable i deixa l’individu en una situació de falta de referents que, a banda de poder arribar a resultar angoixant, facilita que perdi el domini dels seus instints i desitjos naturals i acabi oprimit per passions cada cop més ambicioses.[9]

Apuntem, per últim, que Durkheim no pensava que existís, en les societats modernes fruit de la divisió del treball, un antagonisme inevitable i una conflictivitat estructural entre les classes socials treballadores i les dels administradors i propietaris. Si es donava efectivament un antagonisme que generava conflictivitat això era a causa de la inexistència d’una moralitat universalment compartida entre els diversos grups articulats en la societat orgànica, fruit de l’anomia que la caracteritzava. En tot cas, la solució a la conflictivitat social que pogués existir passava pel reforçament de la moralitat col·lectiva i per la creació d’un component estructural i estructurador de la societat específic: les associacions professionals, enteses com a entitats que agrupessin «els actors d’una mateixa indústria [treballadors, administradors i propietaris], units i organitzats en un mateix grup». Una associació d’aquesta mena hauria de substituir els sindicats i les associacions empresarials, que Durkheim veia inadequades perquè, a parer seu, només servien per a subratllar les diferències entre grups socials. En una associació professional, els seus integrants, pertanyents a diverses categories laborals, reconeixerien llurs interessos comuns i la necessitat d’un sistema moral integrador. D’aquesta manera es contrarestaria l’atomització característica de les societats modernes i es contribuiria a reforçar la moralitat col·lectiva.

Cal dir, en aquest punt, que Durkheim pensava que les persones eren veritablement lliures només quan eren membres de societats que controlaven les seues passions, sent d’entre les forces socials la més efectiva, general i important, justament la moralitat col·lectiva. Per a Durkheim, el cos, individual, representa les passions, mentre que l’ànima (l’esperit humà), que és allò que ens dota de valor i dignitat és, en gran mesura, la forma concreta que en cadascun de nosaltres adopta la moralitat comuna de la societat (que se’ns presenta, llavors, com la força civilitzadora principal). Aquesta darrera consideració posa en qüestió que en el si de la teoria de Durkheim hi hagi lloc per a afirmar l’existència d’una personalitat individual veritablement independent. Tanmateix, el lorenès mai no va posar en dubte l’existència d’aquesta personalitat, perquè tot i pensar que és la societat la que dóna forma a l’individu, no qüestiona que aquest darrer pugui ser crític amb les creences i els valors heretats del col·lectiu, i adaptar-los a les seues circumstàncies personals o arribar a enfrontar-s’hi. Així, dirà:  «Cadascun de nosaltres deixa la seua empremta [sobre la consciència col·lectiva]; i això explica el fet que cada u tingui les seues maneres de pensar […] sobre les regles de la moralitat comuna».

ANOMIA I SUÏCIDI

uyiyui

Durkheim va interessar-se per l’estudi de l’evolució les taxes de suïcidi, i per la comparació entre les taxes de suïcidi existents en societats diferents, amb la intenció de trobar un fonament empíric que demostrés que la societat influeix de manera decisiva en el comportament de l’individu (fins al punt de predisposar-lo a cometre un acte tan personal i tan contrari a les inclinacions naturals del subjecte com és el de treure’s la vida). Va pensar que si trobava una vinculació causal entre evolució dels fets socials i evolució del nombre de suïcidis, l’objectivitat dels primers quedava verificada, i llavors, la societat, entesa com un tot que va més enllà de els parts que la formen (els individus) apareixeria com una realitat objectiva que exigia, correlativament, una ciència específica, aquella que en aquells moment tot just intentava guanyar-se un espai en el món acadèmic, i per la qual Durkheim havia apostat: la sociologia.

En el seu estudi sobre el suïcidi, Durkheim va formular la seua hipòtesi de partida en els següents termes: consciències col·lectives diferents tendeixen a produir corrents socials diferents i específics que influeixen en les taxes de suïcidi registrades en les societats, de manera que aquestes variaran en funció dels canvis que es produeixen en els dos primers elements o fets. Partint d’aquí, Dukheim va constatar que la taxa de suïcidis es trobarà en relació amb el grau d’integració (de cohesió) social i en relació amb la importància de la moralitat col·lectiva, és a dir, de la seua extensió, de l’adhesió que hi manifesten els membres de la col·lectivitat i de la força constrictiva que és capaç d’exercir sobre els individus (aspectes als quals Durkheim es va referir amb el concepte genèric de regulació moral). Concretament, va descobrir que, a grans trets, com menys importants siguin aquests dos factors, més alta serà la taxa de suïcidi i que, en canvi, com més cohesionada i reglamentada estigui una societat, i amb més convicció els individus s’adhereixin als principis de la moral col·lectiva, més petit serà el nombre relatiu de suïcidis. Es donaria, per tant, en principi, una relació inversament proporcional entre anomia i suïcidi (val a dir, però, que una intensa reglamentació no acompanyada de convenciment en l’acceptació dels valors i principis morals en què descansa, també pot ser causa d’increment en la taxa de suïcidi).

Durkheim va creure descobrir, també, que no sols es modifica la taxa de suïcidi en funció del grau d’integració i de  la importància de la moralitat en la consciència social, sinó que les variacions en aquest dos aspectes generen corrents socials que menarien els individus a suïcidar-se per causes immediates diferents. D’acord amb això darrer, va distingir entre quatre tipus diferents de suïcidi:

  1. Suïcidi egoista: característic de col·lectivitats amb escassa cohesió i baixa regulació. En aquesta mena de societats és fàcil que els individus experimentin una sensació de buit i de manca de sentit que els dugui a una desafecció vital (de fet, el suïcidi egoista pot revestir la forma d’indiferència cap a la vida). A més, en aquests casos (unitats socials amb una feble consciència col·lectiva i, per tant, amb principis morals —i representacions col·lectives, en general— escassament compartits i de poca força regulativa), els individus tendeixen a perseguir objectius vitals personals al marge de qualsevol consideració per l’interès col·lectiu, cosa que fàcilment els aboca a un sentiment d’insatisfacció, ja sigui perquè les ambicions personals no hauran pogut ser assolides, ja sigui perquè, un cop assolides, s’hauran revelat insuficients, i hauran donat lloc a nous objectius i necessitats. En definitiva, la desintegració social conduiria al desconcert i a la insatisfacció, i generaria, directament o indirectament, corrents socials de desil·lusió i depressió que influirien en un increment de la taxa de suïcidis per motivacions egoistes.
  2. Suïcidi anòmic: es dóna quan la societat experimenta canvis sobtats i profunds (per exemple quan es produeix una sobtada crisi econòmica o, per contra, quan sobrevé un creixement econòmic ràpid i molt intens). En aquests casos, els principis morals fins aleshores existents tendeixen a perdre força regulativa, fins al punt que es produeix, simultàniament, una pèrdua de referències i un relaxament de la cohesió. Les velles normes ha deixat de seguir-se, i no n’han aparegut de noves que les substitueixin. Quan això es produeix, els components estructurals i morfològics de la societats (la família, la religió, l’estat, les classes socials) es veuen sotragats i poden col•lapsar. Si això passa es generen corrents socials de desorientació i desarrelament que solen conduir a l’increment de la taxa de suïcidis. De fet, amb la desregulació, els individus tant poden sentir-se desemparats com veure’s empesos a perdre el control sobre els seus desitjos (cosa que pot passar, per exemple, com a efecte de l’arribada sobtada de l’èxit econòmic individual) i, llavors a cometre un seguit d’actes que resultin destructius (endeutament, infidelitat conjugal, canvis impensats d’ocupació…) No és estrany que darrere del suïcidi anòmic hi hagi un sentiment d’irritació i fatiga.
  3. Suïcidi altruista: es produeix quan la integració social és molt alta, la consciència col·lectiva molt forta i la moralitat col·lectiva té una gran capacitat regulativa. En aquest casos, la taxa de suïcidis tendeix a mantenir-se en nivells molt baixos, sempre que les representacions col·lectives siguin viscudes amb convicció. Tanmateix, quan, com diem, la integració, la regulació i les creences compartides són molt grans i de gran intensitat, és possible l’existència de casos de suïcidi justificat en nom del bé comú, o per raons religioses. Aquesta mena de suïcidi, a la base del qual trobaríem corrents socials d’entusiasme idealista (pot revestir la forma d’acompliment del deure o d’acte d’heroisme serè) o d’esperança d’assoliment d’una felicitat posterior a la vida, nascuda de profundes conviccions religioses, és anomenat per Durkheim suïcidi altruista,[10] i pot revestir en algun moment la forma de suïcidi col·lectiu.
  4. Suïcidi fatalista: es dóna quan, amb independència del grau d’integració, la regulació social és molt gran, fins i tot excessiva, i no és viscuda amb convicció, tant que l’individu viu immers en una sensació d’opressió que pot generar un sentiment de desesperança que meni al suïcidi. És més, si aquest sentiment es generalitza en forma de corrent social, pot produir-se un increment de la taxa de suïcidis.[11]

7riuy

[1] Cal pensar que quan Durkheim tenia 12 anys d’edat quan va tenir lloc el desastre militar de Sedan, arran del qual es va produir la desfeta militar francesa de la Guerra Francoprussiana, l’enfonsament del II Imperi (seguit del sagnant episodi de la Comuna de París, i de la instauració de la II República), i la humiliació que va suposar la proclamació del II Reich alemany a la Sala dels Espills, del palau de Versalles. Arran d’aquesta derrota, França va perdre la regió d’Alsàcia, limítrof amb el Sacre Imperi i de llengua alemanya, pèrdua que els francesos viuran com una dolorosa mutilació i que es convertirà en un obsessió per nacional fins a la Primera Guerra Mundial, quan Alsàcia retornarà a mans franceses. Durkheim, nascut a Lorena, regió veïna a Alsàcia (i en gran part també de llengua alemanya i, per tant, estretament vinculada a ella i amb uns problemes d’identitatpareguts) devia viure aquest fets amb una especial intensitat, de manera que no és d’estranyar que el trasbalsessin fins al punt de fer nàixer en ell una vocació per entendre les mentalitats dels pobles i conèixer els mecanismes que puguin dur una societat a una degradació que la faci vulnerable o que, en sentit contrari, puguin conduir-la a regenerar-se, a sobreposar-se a l’adversitat i a recuperar-se.
[2] Durkheim veia l’anàlisi directa dels fets socials immaterials més aviat com una tasca de caràcter filosòfic. El sociòleg, per contra, si vol estudiar la naturalesa i els canvis d’aquests fets immaterials de manera científica, ha d’examinar els fets socials materials, en què es reflecteixen els primers i que acusen els seus canvis.
[3] La inclusió, dintre d’aquest concepte, dels sentiments al costat de les creences, és a dir, la barreja simultània d’elements emocionals i cognitius, fa possible parlar tant “consciència col·lectiva” com d’“inconsciència col·lectiva”.
[4] Un tipus molt especial de corrent social seria aquell que Durkheim anomena efervescència col·lectiva, consistent en un corrent d’un alt nivell d’exaltació col·lectiva que produeix canvis profunds en l’estructura de la societat i la seua consciència col·lectiva. La Reforma i el Renaixement serien exemples d’èpoques d’efervescència col·lectiva.
[5] La divisió del treball constitueix, com ja hem dit, un exemple típic de fet social material i, més concretament, d’aspecte o component morfològic de la societat.
[6] Anàlogament, i a la inversa, els canvis a nivell dels fets socials immaterials tindrien un reflex en els fets socials materials, que també experimentarien modificacions (i també els canvis registrats en els fets materials més generals produirien canvis en els més concrets).
[7] No cal dir que, a ulls d’un observador actual, en aquest punt concret, aquesta evolució de les societats en funció de la progressivament més gran especialització del treball hauria de ser seriosament revisada i profundament matisada.
[8] A aquestes dues patologies o conseqüències indesitjables del procés de divisió del treball encara podrien afegir-se’n unes altres dues: la ubicació de persones en llocs de treball específics que no resulten adequats per a elles i l’articulació disfuncional (incoherent) de les forces productives. Cal recalcar, però, que aquestes dues patologies socials —i les dues anteriors— són fenòmens característics de les societats modernes (que els fan possibles), però en cap cas mals inevitables inherents a elles.
[9] Paradoxalment, Durkheim pensa que el control social (que en darrer terme emana de la moralitat, al seu torn determinada per les formes i les formes socials concretes) afavoria la llibertat de l’individu.
[10] Nosaltres, en el moment actual, tendiríem més aviat a parlar d’immolació.
[11] Val a dir que la dependència que Durkheim afirma entre el comportament, les creences i els sentiments individuals, per una banda, i la consciència social i els corrents socials, d’una altra (dependència que el seu estudi sobre el suïcidi deixa ben clara), no qüestiona la validesa objectiva d’aquest darrers (validesa que, en tot cas, seria feina de la filosofia establir).