(Article escrit en base al capítol sobre aquest autor publicat en el manual deTeoria sociològica clàssica, de George Ritzer, de la Universitat de Maryland.)
tsrgh
Auguste Comte va nàixer a Montpeller l’any 1798 (quan encara no feia nou anys de l’esclat de la Revolució Francesa), fill d’una família de classe mitjana (son pare va ser recaptador de tributs de l’Administració local).
No arribaria a completar el seus estudis superiors per-què, juntament amb tota la seua promoció, seria expulsat de l’Escola Politècnica de París per causa de les idees polítiques de caràcter revolucionari que defensaven. Quan tenia 19 anys va convertir-se en secretari de Claude-Henri de Saint-Simon, pensador reformista, que habitualment ha estat classificat dintre del grup dels “socialistes utòpics” i que, abans de renunciar-hi, havia ostentat el títol de comte de Sant-Simon.[1] 

gkjjk

L’any 1826 Comte va programar, a París, un curs de filosofia positivista en setanta-dues lliçons que va tenir molt bona acollida entre membres influents de la societat parisenca, però que es va interrompre després de la tercera classe quan va caure en una crisi nerviosa. Comte ja mai no superaria del tot els seus problemes mentals (que el durien a un intent de suïcidi l’any 1827).
Uns anys més tard, quan en tenia 34, va aconseguir un lectorat a la mateixa Escola Politècnica de París de la qual havia estat alumne, que cinc anys més tard va completar amb una plaça d’examinador en les proves d’in-grés al centre. No va ser fins aleshores que va aconseguir dei-xar dependre econòmicament de la seua família (tot i que feia ja dotze anys que s’havia casat amb Caroline Massin, de qui se separaria en 1842 —posant fi a disset anys de matrimoni—, el mateix any que trencaria tota relació amb Saint-Simon, després que Comte l’acusés de voler ocultar la seua coautoria en algunes de les seues tesis més famoses).
L’any 1842 va ser també el d’aparició del darrer volum sis de què constava el seu Curs de filosofia positiva (començat a publicar el 1830). Les crítiques que en aquesta obra dedicava a l’Escola Politècnica motivarien el n’acomiadessin dos anys més tard, en 1844. L’any 1851 començaria publicar-se el seu Sistema de política positiva (en quatre volums).
Comte moriria en 1857. Uns vint anys abans, després d’haver arribat a la conclusió que mai ningú no es prendria seriosament el seu pensament i les seues propostes, havia començat a aïllar-se socialment (cosa a què contribuiria l’enorme inseguretat que experimentava quan estava en públic) i a desconnectar-se dels corrents intel·lectuals del seu temps.

Malgrat les seues declaracions d’intencions positivistes i la seua crida desenvolupar una sociologia segons els principis del positivisme, la teoria sociològica de Comte continua més propera a la filosofia política que pretén deixar enrere, que no pas a una veritable teoria científica. Comte, per tant, més que no l’iniciador de la sociologia, és el seu anunciador, aquell qui imagina una ciència de la societat, indica les condicions que ha de satisfer, n’estableix els objectius, presenta els seus temes fonamentals i incita al seu desenvolupament, sense, però, arribar a esdevenir el primer sociòleg.

Comte ens llegarà, en realitat, una descripció especulativa de la societat, juntament a una proposta de reforma social que perseguirà uns ideals al mateix temps modernitzadors i contrarevolucionaris. Aquestes dues dimensions de la seua teoria seran batejades, respectivament, amb el noms dee dinàmica social i d’estàtica social.

ESTÀTICA SOCIAL

jlkjñl

Comte defineix l’estàtica social com «la investigació de les lleis que governen l’acció i la reacció de les diferents parts del sistema social», tanmateix, i contra el que cabria esperar, en comptes d’inferir aquestes lleis d’una recerca empírica, les dedueix, segons el seu mateix testimoni, de «les lleis de la naturalesa humana», una naturalesa, que descriu apriorísticament, sense ajustar-se a cap dels mètodes de recerca sociològica que ell mateix enumera i descriu.

Comte identifica explícitament tres mètodes bàsics de recerca en sociologia:

Observació: es tractaria de dur a terme observacions sota la guia d’una teoria que ens assenyalaria què observar i com interpretar-ho. Aquestes observacions haurien de servir per confirmar el contingut i les previsions de la teoria o per contradir-les.
Comparació: entre les societats humanes i les constituïdes per grups d’animals socials, entre societats humanes de diferents indrets del món i entre estadis diferents d’una societat humana en el transcurs del seu desenvolupament històric. Mitjançant aquestes comparacions es podria elaborar i afinar una descripció de les societats humanes i de la seua evolució.
Val a  dir que Comte valorava sobretot aquest mètode de la comparació i, dintre seu, especialment la tercera mena de comparacions (que considerava el «principal artefacte científic» de la sociologia). John Stuart Mill, que mantindrà una relació epistolar amb Comte i contribuirà a divulgar el seu pensament a la Gran Bretanya, considerarà aquest mètode de la comparació històrica una de les aportacions més importants del filòsof francès a la sociologia.
Experimentació: consistiria a introduir modificacions en el teixit social per comprovar-ne les conseqüències. No cal dir que aquest mètode, essencial en les ciències naturals, malgrat que va ser pres en consideració per Comte, és, a la pràctica, impossible de dur a terme, tant per la seua dificultat i perillositat, com per raons ètiques.

A l’hora d’explicar quina és la composició de la societat (de «les parts del sistema social»), Comte parteix de la idea que les parts d’un tot han de ser de la mateixa naturalesa que aquest tot resultant, de manera que, si la societat és un col·lectiu, els seus elements constitutius bàsics hauran de ser, igualment, col·lectivitats (de fet, hauran de ser les formes més elementals possibles de col·lectivitat). Seguint aquest principi, Comte conclou que la unitat bàsica de la societat no és l’individu sinó la família(que entén en la seua forma clàssica: una parella d’home i dona, amb els seus fills i, si s’escau, amb els seus pares).[2]

La família no sols seria el fonament de la societat, sinó que constituiria la institució social més important per a la socialització dels individus. Efectivament, serà en el si de les famílies que els subjectes aprendran a esdevenir éssers socials, perquè serà allí on aprendran els valors de la comunitat, que fonamenten la vida en comú, i on aprendran a controlar els impulsos egoistes que —caracteritzen els humans— i a desenvolupar l’altruisme individual.

Comte pensa que la font d’energia de l’acció que es dóna en el si de les societats són les individus que s’hi organitzen. De la seua emotivitat sorgeixen els seus actes i les idees d’acord amb les quals actuen (idees que seran la font de la continuïtat de la societat o dels canvis que s’hi verifiquin). Ara bé, si es deixa les persones actuar de manera espontània, acabaran actuant i pensant de manera egoista, i per això caldrà fer un esforç de control de les inclinacions egoistes innates i de promoció de les actituds altruistes, esforç que no podrà sortir del mateix individu (naturalment decantat cap a l’egoisme), sinó que haurà de sorgir de la influència de la societat.

No són les persones les que fan la societat, perquè de l’egoisme de l’individu no pot derivar-se una col·lectivitat organitzada i cooperativa, sinó que és justament al contrari: és la societat (a partir de l’agregat de nuclis familiars en què els subjectes han après a conduir-se altruistament) la que fa possible l’existència d’individus sociables els quals, al seu torn, faran possible el creixement de les societats humanes. Comte utilitzava, per parlar d’això, el conceptes de «principi subjectiu» i de «principi objectiu». El primer dels dos faria referència a la subjecció de l’intel·lecte als impulsos —essencialment egoistes— de la naturalesa humana,[3] mentre que, el segon, es referiria a la subjecció de l’individu a l’ordre i a les restriccions socials externes, que imposen conductes col·laboratives i que, per això, reforcen les dèbils pulsions altruistes dels homes.

Comte pensava que una de les raons del caos i la inseguretat que apreciava en la seua època era la preocupació que els filòsofs polítics mostraven per l’individu, al qual concebien com a dotat d’un seguit de drets naturals inalienables que només conduïen al qüestionament de l’ordre i al conflicte. Ell, per contra, advocava per una societat basada, no en el respecte als drets individuals sinó en l’acompliment dels deures de l’individu vers la comunitat. Comte considerava la noció de “dret” abstracta, imprecisa i difícil de traduir en disposicions concretes, mentre que veia en la idea de “deure” un concepte clar que apuntava, aquest sí, a la realització d’accions concretes (la noció de “deure” seria, per tant, un concepte qualificable de positiu).

Els altres factors i institucions socials que revestien importància en la descripció que feia Comte de l’organització de les societats humanes eren els següents:

  • El sentiment religiós, que tindria un paper important en la regulació de la vida social (en contribuir també, com feia la família, a reduir l’egoisme innat dels individus i a estimular les seues dèbils tendències altruistes) i alhora en el foment de les relacions entre subjectes i de la cohesió social, facilitant d’aquesta manera el manteniment de la societat i la formació d’estructures cada cop més grans.
  • El llenguatge, que permet a les persones d’interactuar i possibilita la connexió dels individus del present amb els seus avantpassats, de la mateixa manera que permet la relació entre aquells i els seus successors. A més, el llenguatge resulta també essencial per a la religió, ja que permet la formació, la transmissió i la difusió dels seus continguts i propostes.
  • La divisió del treball, perquè la solidaritat social es veia reforçada en un sistema en el qual els individus mantenien relacions de mútua interdependència productiva. La divisió del treball en el si de la societat calia que es dugués a terme de manera que a cada individu se li assignés una posició d’acord amb les seues aptituds i la seua formació. Comte advertia de la perillositat de situar persones en posicions que exigien una qualificació i una capacitat superiors o inferiors a les que realment posseïen.

DINÀMICA SOCIAL

 jlñjlñjl

L’objecte de la dinàmica social, segons el mateix Comte, era l’estudi de les lleis del canvi i l’evolució de la societat, evolució de la qual, el teòric del positivisme en tenia una visió optimista que el duia a afirmar que els individus érem cada cop «més intel·ligents, més actius i més afectuosos». Comte es mostrava segur que la societat segueix, de manera lenta però imparable, una llei de desenvolupament i perfeccionament progressius que, tanmateix, pot accelerar-se si es posen en marxa les mesures socials adequades. L’objectiu pràctic de la sociologia ha de ser, precisament, imprimir velocitat a aquest progrés de les societats humanes, i justament pensant en aquest objectiu a assolir, Comte es preguntarà sobre quina o quines parts de la societat ha de recaure la responsabilitat de dur a terme les reformes que calen per abastar-lo.

Comte descartava les classes altes (els aristòcrates i l’alta burgesia) perquè pensava que els primers estaven encegats per l’educació rebuda, no sentien cap interès per la resta dels grups socials i anhelaven, més que no el progrés social, el retorn a les formes de l’antic règim, mentre que els segons estaven dominats per l’avarícia i l’ambició. A més, ni els uns ni els altres, centrats com estaven els seus interessos i en la defensa de la seua posició, tenien una visió de conjunt de la societat. Tampoc no es podia confiar en la petita burgesia, perquè si bé la posició d’aquesta en l’entramat social era ben diferent, estava tan preocupada per ascendir i incorporar-se a les classes més altes, que no era possible d’esperar d’ella que desenvolupés una veritable preocupació per l’interès general.

La col·laboració amb el progrés social cabria esperar-la d’uns altres tres grups: dels intel·lectuals (o en els termes de Comte: dels «filòsofs»), que pensarien la societat i les refor-mes escaients,[4] de la classe treballadora, de l’acció de la qual —planificada pels intel·lectuals— es derivarien les transformacions que accelerarien el progrés,[5] i de les dones, en què Comte confiava perquè interpretava que en elles els sentiments altruistes i la sociabilitat es trobaven especialment desenvolupats.

hkllklñ

Comte pensava que la font última de l’acció humana no era la raó, sinó l’emotivitat, i que per al progrés social calia subordinar l’intel·lecte als sentiments correctes que afavorien aquell progrés.[6] Aquesta subordinació era més fàcil que es produís entre en les dones, les quals esdevenien, per aquest motiu, l’agent més capacitat per estructurar l’element familiar i cohesionar la societat (i alhora orientar-la en el sentit que calia).[7] A més a més, Comte partia de la consideració que, com que eren justament les dones i els treballadors els individus que tradicionalment han estat apartats dels càrrecs de govern, cabia esperar que serien ells el qui comprenguessin millor la necessitat de les reformes socials (i encara més tenint en compte que, per haver estat generalment exclosos del sistema educatiu, no havien estat formats per valorar i defensar la societat en la seua actual configuració).

L’èmfasi que posava Comte en la importància de l’emotivitat, en tant que font de moralitat, en l’assoliment de la cohesió, la configuració i el progrés de la societat, va dur-lo a afegir, cap al final de la seua vida, a la llista de les ciències, la moralitat(l’ètica), que va arribar a qualificar de «la més eminent de les ciències». Comte pensava que els individus posseïen una moral natural (innata) i que era una tasca essencial del filòsof positivista descobrir-la i establir-ne les seues lleis, per posar-les al servei de la dinàmica social. El desenvolupament del plantejament positivista del saber havia de fer possible l’articulació harmònica de pensament, sentiment i acció social.

jñj´ñ

[1] Entre les idees del seu nou preceptor hi trobem ja la defensa de l’estudi dels fenòmens socials mitjançant el mètode de les ciències naturals, al costat de la proposta de reformes econòmiques socialitzants, com ara la planificació econòmica, i de reformes socials que conduïssin a la desaparició de la noblesa i de la clerecia i a la creació d’una societat caracteritzada per una plena igualtat d’oportunitats, on, tanmateix, hi hagués lloc per a la propietat privada (i per a l’existència de patrons i d’obrers). La integració i la interacció en aquesta nova societat estaria presidida per una moral estrictament racional que substituiria l’antiga moralitat cristiana (i, amb ella, el cristianisme en el seu conjunt, instaurant-se en el seu lloc una espècie de nova religió civil).
Moltes d’aquestes idees les retrobarem en l’obra de Comte, que sempre va destacar el seu deute intel·lectual amb Saint-Simon.
[2] En realitat, Comte, quan va descriure de manera precisa com entenia la unitat familiar, va excloure’n el pares de la dona.
[3] Comte distingia entre quatre categories bàsiques d’instints: el de nutrició, el de sexualitat, el de construcció i el de destrucció, i el d’orgull i vanitat. A tots aquests instints, excepte al de construcció, els caldria control extern. De totes maneres val a dir que hi hauria encara d’altres instints que, encara que de menys intensitat i importància, també tindrien un caràcter positiu, com ara el de simpatia cap als d’altres i el de veneració dels avantpassats.
[4] Al capdamunt dels quals se situava ell mateix, que va qualificar-se (en el to grandiloqüent i de ressonàncies místiques que domina la seua obra tardana): «fundador de la Religió de la Humanitat», una religió que no tindria per objecte el culte a cap déu, sinó a la humanitat en el seu conjunt, a la qual li va acabar anomenant el “Gran Ésser”, i entenent, d’una manera molt àmplia, com «el tot constituït pels éssers [inclouria també els animals] passats, futurs i presents, que voluntàriament cooperen en el perfeccionament de l’ordre del món.»
[5] Comte té una visió molt particular dels membres de la classe treballadora, als qui atribueix virtuts com ara l’afecció a la família, la lleialtat sincera cap als companys, el respecte als superiors jeràrquics, una experiència de la misèria que facilitaria la compassió cap al patiment de l’altre i estimularia els sentiments solidaris, i la capacitat d’acceptar sacrificis.
[6] La “màxima positivista”, segons Auguste Comte, seria, en la seua formulació completa: «Amor, ordre i progrés».
[7] Comte insistia a negar la igualtat entre els sexes i a prescriure que les dones havien de ser mantingudes econòmicament pels homes (sols d’aquesta manera podrien desenvolupar adequada-ment el paper crucial que tenien reservat en el procés de socialització).