fgnfg

El fenomen específicament humà de l’autoconsciència consisteix a ser conscients de la nostra consciència o, dit d’una altra manera, a ser conscients del que pensem. L’autoconsciència és allò que ens diferencia de la resta dels animals i fa possible que, no sols interactuem amb el nostre entorn en ser conscients d’ell (com farien la resta de les espècies), sinó que pensem els nostres continguts de consciència (les nostres percepcions) i, aleshores, que siguem capaços d’elaborar coneixement a partir d’ells.

Ara bé, l’autoconsciència permet un altra cosa encara més important: ens permet ser conscients de què pensem, és a dir, ens descobreix a nosaltres mateixos com una realitat que pensa i, per tant, com a éssers singular enmig del món (com una realitat singular, concreta, diferenciada de tot el que ens envolta: de totes les coses -objectes- i de tots els altres –subjectes).

Ser autoconscient significa que tenim consciència de nosaltres mateixos. La conseqüència immediat d’això és que descobrim que tenim una responsabilitat fonamental: aquella que tenim cap a nosaltres mateixos. Som un ésser particular, una vida concreta, i ens hem de fer càrrec d’aquesta vida, la qual cosa significa que hem d’assumir el repte de viure-la amb sentit, és a dir, de portar-la en una direcció encertada (això justament és el que significa “tenir vida amb sentit“), encaminar-la, per tant, cap a un objectiu valuós, cosa que es pot expressar dient que, per tenir una vida amb sentit cal que aquesta estigui dirigida pels valors (per allò valuós).

En definitiva, la responsabilitat primera i més important amb la qual s’enfronta la nostra existència d’éssers autoconscients és la responsabilitat que descobrim que tenim amb nosaltres mateixos pel simple fet d’existir. Assumir aquesta responsabilitat implica respondre’s la pregunta “què he de fer?”, que puc reformular, d’acord amb el que hem dit, com la pregunta sobre quins són els valors que han de presidir la meua existència (i és que sols en base a ells descobrirem com és una vida valuosa i, per tant, amb sentit). Aquesta pregunta és, precisament la qüestió que aborda la reflexió ètica. Tota teoria ètica, per tant, serà un assaig de resposta a la qüestió crucial amb la qual ens enfrontem: viure una vida amb sentit, convertir la nostra vida, que comença trobant-nos existint (llençats a l’existència) i es clou amb una mort de la qual som conscients (perquè l’ésser humà és l’únic ésser que sap que ha de morir), en una relat que, entre plantejament i desenllaç transcorre per un nus que pagui la pena i del qual no ens penedim. Respondrem adequadament a la qüestió central de l’ètica quan identifiquem quins són els valors veritables, és a dir, els valors que facin que la nostra vida sigui veritablement valuosa, i, per tant, una vida que paga autènticament la pena de ser viscuda: una vida autèntica.[1]

sghhgf

El fet que el fenomen de l’autoconsciència impliqui que prenem consciència de nosaltres mateixos sols quan ens adonem de la distinció que existeix entre nosaltres i la resta de subjectes, comporta que, si no tinc consciència clara d’aquesta diferència, tampoc no la tinc de mi mateix. Podem dir, per tant, que construïm la nostra identitat personal en relació i confrontació amb els altres i amb tot el que ens envolta, es a dir, que abans de ser conscients del nostre jo, ho som del tu. La conseqüència immediata d’això és que, pel fet de construir la nostra identitat personal en confrontació amb la dels altres, segons siguin els altres, serem nosaltres (i això perquè ens hi identificarem o ens en diferenciarem, trobant-se, però, aquesta diferència, prefigurada en els altres, cosa que significa que la nostra diferència no serà qualsevol, sinó concretament aquella que ens separa dels altres).

vnm,

[1] Així mateix, la capacitat de ser conscients de nosaltres mateixos ens permet avaluar els nostres comportaments i, per tant, jutjar si s’ajusten o no als valors i expectatives de vida que hem imposat com a desitjables. D’aquest facultat avaluativa de l’autoconsciència deriva l’expressió “tenir mala consciència” per referir-se al remordiment que sorgeix de la constatació que no hem estat fidels al que considerem correcte i valuós.