DFDSFDSG

El pioner i principal teòric de la teoria coneguda com emotivisme moral va ser el filòsof escocès David Hume (1711-1776), que ha passat a la història principalment per haver estat el pensador que va desenvolupar fins a les seues darreres conseqüències la teoria del coneixement empirista (plantejat de manera explícita per primer cop John Locke) i va formular els seus principals problemes tèorics (el “problema de la inducció” i el qüestionament del valor concepte de causa).

L’emotivisme es desenvoluparia posteriorment en la filosofia moral de Jeremy Bentham i de John Stuart Mill (si bé aquest darrer va incorporar-hi consideracions pròpies d’una moralitat fonamentada en una concepció de la naturalesa humana que recorden les d’Aristòtil), filosofia que seria coneguda amb el nom d’utilitarisme, i que suposaria el desplegament complet i sistemàtic de l’emotivisme de tall humeà.

Hume nasqué a Edimburg i estudià en la universitat d’aquesta ciutat, on començà cursant estudis de dret, si bé ben aviat es dedicaria l’estudi de la filosofia.

Encara era molt jove quan va començar a ser conegut amb el renom de Mr. Hume, l’ateu”, a causa del seu escepticisme religiós, que va ser el motiu principal pel qual fracassà en el seu intent d’ocupar la càtedra d’Ètica de la Universitat d’Edimburg i, més tard, d’accedir a la de Lògica a la Universitat de Glasgow. Després d’això, passà a treballar coma bibliotecari de la Facultat de Dret d’Edimburg per, més endavant, esdevenir subsecretari del Ministeri d’Afers Exteriors i ocupar un càrrec a l’ambaixada britànica a París, on entrà en relació amb els il·lustrats francesos. En aquest sentit, cal destacar l’amistat que l’uní amb Jean-Jacques Rousseau, qui, fins i tot, l’acompanyà de tornada a Escòcia quan abandonà les seues responsabilitats diplomàtiques a París. Hume moriria de càncer al seu domicili familiar l’any 1776.

 Les obres principals de David Hume són les següents:

  • Tractat de la naturalesa humana (la primera part del qual va ser refeta de manera abreujada en la Investigació sobre l’enteniment humà,sovint coneguda amb el nom simple d’Abstract).
  • Investigació sobre els principis de la moral
  • Diàlegs sobre la religió natural

L’EMOTIVISME MORAL

Aca

Certament, la raó ens permet predir i mesurar les conseqüències de les nostres accions, però, en canvi, no és veritat que sigui la raó allò que ens porta a actuar d’una manera o altra (en un sentit o altre), perquè, en realitat, allò que ens mou i, per tant, motiva els nostres actes és la nostra sensibilitat emotivitat. Per tant, direm que actuem esperonats per sentiments o emocions, que són allò que ens duen a voler determinades coses i a rebutjar-ne unes altres, i és que, de fet, tendim aconsiderar virtuós tot pensament o acció que ens resulta emotivament agradable, mentre que tendim a  considerar moralment rebutjable (un “vici”, en termes morals), tota idea o acció que desperti en nosaltres sentiments negatius.

No és, per tant, el raonament (ni cap conclusió feta en base a la descripció dels fets observables) allò que ens fa actuar d’una manera o d’una altra, sinó el sentiment, restant la raó, únicament, com aquella facultat humana que ens permet conèixer quins són els mitjans que ens permetran arribar als fins desitjats per la nostra sensibilitat i pels quals ja hem pres, abans, partit, emotivament. Dit amb unes altres paraules: el que és bo o és dolent, el  i el mal, no se saben, sinó que se senten. Saber una cosa no ens empeny a voler-la, sinó que volem amb el sentiment (la voluntat és una tendència emotiva).

Ara bé, l’acabat de dir ens pot fer pensar que, ja que la moral depèn de la pròpia sensibilitat, hi haurà tantes morals com sensibilitats particulars existeixin, és a dir, que la moralitat serà una qüestió subjectiva i individual (relativisme moral), perquè allò que uns sentiran com a bo no coincidirà amb allò que sentin uns altres.

Res més lluny d’això, però, perquè pot constatar-se un consens generalitzat entre els sentiments morals dels individus, ja que allò que considerarem bo es correspondrà amb allò que ens aporta felicitat, que essencialment cal entendre com a plaer, mentre que allò que considerarem dolent es correspondrà amb allò que ens aporta dolor i infelicitat, i és el cas que allò que a tots ens solen produir les mateixes coses plaer (i el mateix podem dir respecte a allò que ens produeix dolor).

Hume ens recorda que, en funció de les circumstàncies, certs objectes o certes accions que solen produir-nos plaer, de vegades podran generar en nosaltres tot el contrari i que, també en funció de les circumstàncies, allò que en un col·lectiu humà es universalment (o gairebé universalment) rebutjat, en un altre pot ser considerat desitjable i valuós, per tant, serà impossible qualificar una acció com a bona en termes absoluts. No obstant això, és clar que hi ha accions i objectes que, donat un context social i històric determinat, són generalment sentits com a bons i desitjables pels subjectes de la comunitat. Aquest consens general existent al seu respecte farà que, inicialment, es converteix en costum i, més endavant, puguin esdevenir conductes prescrites per llei. Quan això s’esdevé, el consens moral tendeix a ampliar-se i a consolidar-se.

D’altra banda, Hume, constata també l’existència, en tots els homes, d’un sentiment moral universal en concret (d’una emoció moral bàsica compartida per tothom) que anomenasentiment d’humanitat i que podem dir que consisteix en:

La sensibilitat davant la felicitat humana [sempre preferida] i el rebuig de la misèria humana

D’acord amb això, una acció o una idea tendiran a despertar la nostra aprovació emocional si, ateses les circumstàncies concretes, es mostren útils per a la felicitat i el benestar humans, mentre que, per contra, si en aquelles mateixes circumstàncies, es mostren contraris a aquests (i, per tant, afavoridors de la infelicitat i la misèria), suscitaran la nostra desaprovació. Concretant una mica més: tots els homes experimentem un sentiment de simpatia (és a dir, d’inclinació instintiva, afecte, proximitat i compenetració) cap a la resta dels humans. Aquest sentiment fa que:

a. Siguem capaços d’entendre els altres i de posar-nos en el seu lloc, és a dir, de fer-nos càrrec del que senten en un moment determinat (empatia).

b. Tendim a desitjar la felicitat de tothom (felicitat general).

c. Considerem que cal actuar per tal d’aconseguir el benestar i la felicitat pròpies i , alhora, del major nombre possible de persones.

Aquest sentiment moral, que facilitat la cohesió social i la vida en comunitat (que en i mateixa és desitjable perquè és font de seguretat i satisfaccions), és una emoció pot constatar-se generalment en l’ésser humà i a la qual no cal buscar-li cap més fonament que la mateixa constitució psicològica de l’home comú.

CZX

LA NATURALESA DE LES MÀXIMES MORALS SEGONS LA TEORIA EMOTIVISTA

Els teòrics de l’ètica emotivista ens fan notar que, mentre dels enunciats teòrics (és a dir, dels enunciats de la filosofia o les ciències empíriques o formals) podem dir que són vertaders o falsos, els enunciats morals (és dir les màximes imperatives que ens diuen com hem de comportar-nos), com ara “no robaràs”, “no diràs mentides” o “ajudaràs qui ho necessiti”, són d’un tipus ben diferent, perquè, d’ells, no pot establir-se’n la veritat o la falsedat, ja que no descriuen res i, per tant, no ens diuen cap cosa que puguem contrastar. Les màximes morals són prescripcions, no descripcions i, per això, no enuncien, sinó que manen. Per tant, no són autèntics enunciats, sinó mandats.

Aquesta constatació ens indicaria que les màximes morals, lluny d’expressar fets del món, expressen les nostres conviccions morals (conviccions fruit de sentiments i que, en definitiva, no serien altra cosa que els nostres valors ètics). Les màximes morals serien, per tant, expressions valoratives en les quals manifestaríem els nostres sentiments i les emocions morals. Serien expressions emotives (diuen el que sento i com sento que han de ser les coses). Aquestes expressions transmetrien emocions i tindrien la finalitat de moure’ns a actuar, a nosaltres mateixos i als altres, d’una manera determinada; tindrien, per tant, una finalitat persuasiva. Així, si diem, per exemple, que “la violació és intolerable”, estaríem expressant la nostra valoració i sentiment respecte a la violació, i, alhora, estaríem intentat persuadir els altres perquè comparteixin aquesta valoració i rebutgin la violació.

En definitiva, l’anàlisi dels pseudoenunciats morals ens mostraria la prioritat que l’emoció té en l’ètica, posant en evidència, d’aquesta manera totes aquelles teories que pretenen que és possible conèixer els valors ètics de manera racional i objectiva.

C