CVXBCV

Locke, influït sens dubte per l’experiència d’una època de pèrdua de multiseculars seguretats i d’irrupció de radicals novetats científiques, d’una època, també, de disputes i de dramàtics enfrontaments religiosos i polítics, es proposa com a objectiu inicial de la seua tasca filosòfica esbrinar l’origen del coneixement i, amb ell, la seua fonamentació, validesa i límits, amb la doble finalitat, alhora higiènica i propedèutica, d’oferir una guia capaç d’assenyalar els camins de la investigació rigorosa i un criteri per desemmascarar idees falses formulades com a versemblants.[1]

Locke és un filòsof interessat en objectius pràctics (que, a més de d’enfrontar-se amb problemes epistemològics, es compromet amb la vida política del seu temps i hi aporta una reflexió sobre la naturalesa i sentit de l’Estat que ha esdevingut  el fonament de la seua concepció moderna i la idea de ciutadà). La seua reflexió gnoseològica cerca moderar l’afany racionalista d’un saber indubtable i el seu optimisme respecte a les possibilitats de la raó humana. Locke, alhora que vol trobar un fonament del saber gens dogmàtic, està disposat a acceptar que pot haver-hi coses que quedin fora de l’abast de la nostra capacitat de conèixer i que d’algunes altres només en puguem tenir un saber raonable, però no segur ni definitiu, i a més, que entre aquestes coses, puguin ser-hi algunes de les que més ens importen. Ni el dogmatisme i l’escepticisme serien acceptables.

En matèria de teoria del coneixement, la seua obra principal és l’Assaig sobre l’enteniment humà, en què, després de realitzar una crítica al pressupòsit racionalista bàsic de les idees innates, s’acull al prudent principi empirista (que establiria que l’origen de tot coneixement es troba en la percepció sensible), s’aplica a fer una anàlisi descriptiva dels continguts mentals i dels processos de formació del saber.[2]

LA CRÍTICA A L’EXISTÈNCIA D’IDEES INNATES

La tesi racionalista que afirma l’existència de nocions especulatives (idees sense les quals és impossible articular cap pensament) i principis lògics (i, en alguns casos, fins i tot principis morals) de caràcter innat i, per tant universal i necessari, que constituirien, per aquest motiu, un fonament sòlid i segur del coneixement humà, és rebatuda per Locke (que defensa que la consciència ve al món com una tabula rasa, o en paraules seues: com un “white paper”) amb la següent argumentació:

BFVNVBN

Si existissin idees i principis innats, aquest haurien de ser explícitament coneguts per tothom, de manera que tothom fos capaç d’exposar-los. És fàcil de constatar, però, que són molts els qui no tenen cap coneixement d’aquesta mena. Podem posar l’exemple dels infants, o dels qui pateixen transtorns mentals que els incapaciten per raonar rectament (i tanmateix, en tots dos casos, es tractaria de subjectes dotats de ment i que, per tant, haurien de ser coneixedors d’aquest principis, fins al punt que s’explica que no estiguin dotats d’ús de raó) o, sense recórrer a exemples tan extrems, podem adduir que, fet i fet, són moltes les persones adultes i en ple ús de les seues facultats mentals que, no obstant, són incapaces d’identificar i formular, espontàniament, per elles mateixes, principis d’aquesta mena (fins i tot hi hauria poblacions senceres —les poblacions indígenes del Nou Món, amb els quals els anglesos començaven, en temps de Locke a entrar en contacte, per exemple— incapaces de tal cosa).

Certament, cabria contraargumentar a l’acabat de dir que, quan s’afirma l’existència d’idees innates, no es vol dir que aquestes siguin conegudes de manera explícita per aquells que els posseeixin, cosa que, per tant, implicaria que haurien de poder ser capaços de formular-les de forma no menys clara i explícita. Podria afirmar-se que les idees innates serien continguts mentals universals i necessaris que són reconeguts de manera explícita amb el temps, i el desenvolupament personals, i encara afegir que cap la possibilitat que hi hagi qui mai no els conegui amb claredat, ni sigui capaç d’exposar-los, si no fa l’esforç per assolir tal coneixement i capacitat. Entenent-les així, les idees innates romandrien, lògicament, latents en els infants i en aquells que, per incapacitat manifesta o manca d’interès, no es preocupessin per reconèixer-les.

Locke respon això darrer que no hi ha cap motiu per considerar innats els princi-pis i les idees, el significat i validesa dels quals cal que sigui apresa amb el temps.

Certament, és ben possible que existeixin principis, el significat dels termes dels quals, i la seua veracitat, siguin apresos amb el temps (i també nocions bàsiques el contingut semàntic de les quals sigui igualment conegut després d’un exercici de reflexió o després de ser instruïts) i que, un cop això fet, el seu coneixedor hi assenteixi de manera immediata, i amb rotunda seguretat (o que, en les cas de les idees, passi a empra-les amb ple coneixement), però no pot admetre’s que les proposicions (o idees) d’aquesta mena hagin de considerar-se necessàriament “innates”, i és que, és totalment arbitrari considerar innata tota proposició (o idea), l’assentiment immediat i segur a la qual, juntament amb el significat dels seus termes (o només això darrer en el cas concret d’idees bàsiques), ha hagut de ser apresa, perquè, amb el mateix dret que podem considerar-la un contingut innat de consciència que ha acabat sent desvelat (i n’hi hauria moltíssims, llavors, d’aquesta mena de continguts; la consciència en naixeria ben carregada), podríem considerar-la un contingut de consciència aprehès a traves de l’experiència o de l’educació. És més: davant d’aquesta doble possibilitat, caldria decantar-se per la segona, ni que sols fos per respecte al principi d’economia (i és que, per què hem de considerar que la consciència naix prenyada de continguts quan és pot considerar senzillament buida però preparada per aprendre?). En tot cas, allò que cal que sigui descobert i raonat apunta més aviat a tenir un caràcter de saber adquirit més que no de saber innat.

En el cas concret dels principis innats de caràcter moral (l’existència dels quals que molts filòsofs morals britànics de l’època defensaven), Locke, si bé admet l’existència de determinades tendències morals innates, nega que aquestes puguin ser equiparades a principis concrets que hagin de gaudir de l’assentiment universal.

Una cosa és afirmar que els humans naixem amb certes inclinacions pel que fa a la nostra conducta (que podríem equiparar vagament amb el que anomenem “valors morals”), i una altra dir que aquestes inclinacions equivalen a principis morals definits (màximes morals) que, en tant que innats haurien de ser coneguts  (o si més no, reconeguts), abans o després, per tothom.

A més, no sols no existirien imperatius morals concrets universalment acceptats sinó que, a més, cas que qualifiquéssim d’universal i necessari un manament moral concret, mai no veiem que sigui unànimement respectat en la societat on rep aquella consideració, cosa que ens proporcionaria un altre argument a l’hora de negar-li la consideració de principi moral innat, i és que si ho fos, ningú no sentiria el desig de desobeir-lo (a no ser que consideréssim que és pot voler realment una cosa i fer a contrària).

NBV

L’ORIGEN DEL CONEIXEMENT

Un cop Locke ha rebutjat l’existència de continguts innats de consciència, no li resta cap altra alternativa que admetre que l’origen de tot coneixement es troba en l’aprenentatge i té el seu origen l’experiència sensible. Locke s’adhereix, per tant al principi empirista, segons el qual no existeixen continguts en la consciència que abans no hagin estat en els sentits.

Establert el principi del coneixement, Locke defineix aquest darrer com «la percepció de l’acord i la connexió —o del desacord i el rebuig— entre qualsevol de les nostres idees», és a dir, com la percepció d’idees en la nostra ment i la aprehensió de la relació existent entre elles, relació de la qual es derivarien enunciats que constituirien, pròpiament, el continguts del nostre saber, un saber que, consegüentment, i d’acord amb la seua definició, seria un saber d’idees, i no de coses, és a dir, allò que directament coneixem i sobre el qual es bastirà tot saber seran els continguts de la consciència, i no les coses que representarien.

Locke, per tant, subscriu allò que s’anomenarà principi d’immanència, segons el qual, el veritable origen de tot coneixement es troba en els continguts mentals: en la realitat, no tal i com seria en si mateixa, sinó tal i com se’ns representaria en la nostra consciència (tal i com se’ns apareixeria a nosaltres).

L’acceptació d’aquest principi, però, ens condueix a un problema: ja que allò que de debò coneixem són representacions mentals, no podem assegurar  que el món que representen sigui tal com ens els mostren (potser els continguts mentals no són representacions fidels de la realitat en si mateixa), és més: pròpiament ni tan sols podem afirmar amb seguretat que existeixi una realitat externa que pro-voqui els meus continguts de consciència (que ben bé podrien tenir un altre origen).[3] No obstant això, Locke mai no posarà en dubte l’existència d’un món real, fent bandera, per tant, d’un realisme que, tanmateix, no pot ser qualificat d’ingenu pel fet que, en afirmar-lo, admet que, si bé les idees semblen testimoniar l’existència d’una realitat externa, cal acceptar que «tenir la idea d’una cosa al nostre esperit no en prova l’existència» (Assaig, IV), tot i que, a continuació, afegeix, a tall de justificació del seu posicionament, que el fet que la sensibilitat no de demostri que la cosa percebuda existeixi (que no ho demostri amb la mateixa certesa que coneixem —de manera intuïtiva i immediata, com ja havia fet notar Descartes— la nostra existència com a subjectes que pensem, ni amb la mateixa certesa —lògica— que una demostració matemàtica prova un teorema), haurem d’admetre tal existència perquè, en realitat, no tenim motius suficients de rebutjar-la, sobretot, tenint en compte l’existència d’un consens generalitzat a l’hora d’admetre-la (Locke, per tant, passa el pes de la prova de la no existència de la realitat —o de la possibilitat d’aquesta no existència a aquells que la defensin— quedant-se, mentrestant, amb l’opinió que, d’antuvi, sembla més encertada: la percepció ho és d’alguna cosa percebuda que és representada per aquella, de manera, si no exacta, sí almenys molt aproximada).

Ara bé, encara que Locke defensi que les idees procedents de la sensació representin coses reals, no admet que aquesta representació equivalgui a una còpia exacta de les coses tal com són.

Inspirant-se en Boyle i en Descartes (i coincidint amb Galileu), Locke distingeix entre qualitats primàries (massa o solidesaquantitat nombreforma o figuramoviment i volum), expressables matemàticament i, per tant, objectes de raó i, en cap cas, de la imaginació subjectiva, i qualitats secundàries (olors, sabors, gustos, textures, colors…) que, tal com ens diu a la segona part de l’Assaig, «realment no són res en els objectes mateixos, sinó potències per produir nosaltres diferents sensacions per mitjà de les qualitats primàries». Les primeres es donarien, efectivament, en les coses, mentre que els segones dependrien dels subjecte que percep. El realisme de Locke és, per tant (i com ja s’esdevenia en Descartes), un realisme crític.

B VBN

LES IDEES

Locke defineix idea com «tot allò que la ment percep en si mateixa». Dit altrament: les idees són allò que la ment contempla. Però quin és l’origen d’aquestes idees?

Com hem dit més amunt, no hi ha raons per afirmar que existeixen idees innates. Les idees, per tant, procediran, totes elles, de l’experiència. En conseqüència, Locke defensa una concepció representativista, tant de les idees com del coneixement mateix. La idea es troba en la ment, en lloc entre la cosa en si mateixa, representant aquesta darrera en la nostra ment.

Tipus d’experiència:

Experiència externa (o percepció):proporcionada pels òrgans sensorials, que ens informen d’allò que ens envolta. Les idees obtingudes per l’experiència externa són sensacions suscitades per estímuls procedents de les coses, o records d’aquestes sensacions. En qualsevol cas, aquestes dues menes d’idees rebran igualment el nom d’idees de la sensació.

Com ja hem dit, l’experiència externa ens aporta idees de dues menes de qualitats en ens permetrien conèixer i definir les coses percebudes:

Qualitats primàries: pertanyerien efectivament a les coses percebudes i el subjecte les percebria tal com realment són, sense deformació ni elaboració. Es tracta de les qualitats físiques (i quantificables) de les coses, que ens les permeten conèixer de manera objectiva: la solidesa (o massa), la forma (o figura), l’extensió (o volum), la textura, el moviment (la velocitat) i la posició i la quantitat. Aquestes qualitats i les idees que les representen en la consciència mantenen una correspondència exacta (o en paraules de Locke: entre les unes i les altres hi ha «semblança»).[4]

FMFM

Qualitats secundàries: qualitats que acompanyen la percepció dels objectes però que, pròpiament, no els pertanyen, sinó que apareixen en el transcurs de la percepció en funció dels òrgans sensorials. Es tracta de qualitats merament subjectives, que depenen del subjecte que percep i serien la forma que aquest tindria de captar i entendre determinades disposicions existents en les coses i, en darrer terme, depenents de llurs qualitats primàries (com ja havia apuntat més de dos mil anys abans, Demòcrit), disposicions que generarien aquestes altres qualitats (secundàries) en nosaltres, les quals, però, pròpiament, no serien altra cosa que interpretacions —traduccions— subjectives d’aquelles disposicions.  Ens referim als sons, als gustos, als colors, a les olors, etc.

FHFH

Com veiem, Locke defensa un realisme crític en la mateixa línia de Boyle, Descartes, Galileu o Pierre Gassendi. Aquest realisme crític era la teoria de la percepció que acompanyava la concepció corpuscular (atomista) del món, que amb matisos, constituirà la concepció canònica de la realitat àmpliament entre els físics i els filòsofs, del principi de la modernitat i en endavant (i que tenia el seu antecedent remot en l’atomisme de Demòcrit, que ja va distingir, en temps ben reculats, entre qualitats primàries i secundàries).

Convé aclarir, encara, que, en consonància amb la concepció corpuscular de la realitat, Locke afirmava que la matèria de què està constituïda pròpiament cada cosa és, en les seues parts elementals (en els seus constitutius bàsics), totalment imperceptible. Sols percebem les qualitats d’una cosa a partir de cert nivell de complexitat (a partir de cert nivell d’acumulació dels seus corpuscles constitutius fonamentals, «insensibles»). L’essència física “real” (profunda, bàsica, essencial) de les coses ens és desconeguda, de manera que només coneixem d’aquestes llurs manifestacions perceptibles, catalogades en qualitats primàries i secundàries (en base a les quals podrem definir cada cosa, és a dir, conèixer la seua «essència nominal»), que esdevenen, per tant, i juntament amb les idees de l’apercepció de què parlarem a continuació, el límit del saber humà. Un saber que, en definitiva, serà limitat, però que ens bastarà per dur una vida acceptable (en totes les seues dimensions: intel·lectual, moral, social, física i mental).

Experiència interna (o apercepció): ens proporciona idees dels estats mentals produïts pels fenòmens interns al nostre cos (fam, dolor, set, tristor, alegria…), o idees dels processos de pensament que es donen en nosaltres. Tant en un cas com en l’altre, aquesta mena d’idees (obtingudes totes elles de l’activitat interna, al marge de la sensació) s’anomenaran idees de la reflexió.

TIPUS D’IDEES

Pel que fa a la seua naturalesa:

Idees simples: són les idees de la sensació i les de la reflexió, que en el primer cas són merament rebudes (el subjecte es comporta, en relació a elles, de manera passiva) i, en el segon cas poden ser rebudes o bé provocades. Idees simples són les de les qualitats concretes d’un objecte singular (distingibles sense recórrer a comparació amb d’altres objectes) i les dels estats mentals simples, per exemple.

Les idees simples podem captar-se a través d’un únic sentit (per exemple els colors, o els sons), a través de més d’un sentit alhora (seria el cas, per exemple, del moviment) o mitjançant per la participació simultània de la sensibilitat externa (i, en aquest cas, d’un o de diversos sentits) i de la interna (seria el cas, per exemple, del temps o del plaer).

Idees complexes: obtingudes a partir de les idees simples, per modificació, comparació o combinació d’aquestes, o també per abstracció o per raciocini en base a elles.

Tots els ens percebuts en base als sentits (i que seran representacions en nosaltres d’objectes o éssers singulars), en tant que sorgeixen de la combinació[5] de sensacions simples (que ens proporcionen idees simples com ara colors, sabors, figures…), són pròpiament idees complexes. Aquestes idees complexes, però, es distingeixen de totes les altres perquè s’obtenen de manera espontània.

La resta de les idees complexes seran de tres menes:

  • Modes: representen les idees d’objectes obtinguts per elaboració mental o les valoracions de fets o situacions. Aquestes propietats no representen res del món real (com a molt serien, només, coses ques podrien predicar del mó real en base a projectar aquestes propietats mentalment elaborades sobre aquelsl ens efectivament existents). S’obtenen a través d’exercicis de modificació, de comparació o d’inferència en base a idees simples. Entre les idees de modes trobem, per exemple, les de les figures geomètriques, les unitats temporals, les nocions generals de els qualitats primàries i secundàries, idees com les d’espai, infinitud, durada o nombre o les nocions de les categories i valoracions morals, polítiques o legals (“assassinat”, “revolució”, “solidaritat”, etc.)
  • Relacions: idees de nocions estrictament relatives, l’objectivitat de les quals descansa exclusivament en la vinculació que es pot establir entre objectes. Aquestes idees s’obtenen merament per comparació i serien els adverbis, els termes que indiquen jerarquia o parentiu, o els que assenyalen diferència de grau, per exemple (“ràpid”/”lent”, “calent/”fred”, “millor”/”pitjor”, “pare”/”fill”, “superior”/”inferior”, “ric”/”pobre”, etc.)
  • La idea de substància: es tracta d’un cas especial. Aquesta idea sorgeix d’inferir que la relació especial i privilegiada que es percep que mantenen certes característiques singulars entre sí ha de descansar en el fet que, totes elles, facin referència a una unitat, no visible (no perceptible), però tanmateix real i existent (perquè, del contrari, aquelles vinculacions de què parlàvem, que permeten considerar uns conjunts de característiques veritables unitats confrontables a d’altres unitats semblants, no s’explicarien). La idea de “substància” fa referència, en definitiva, a la idea del substrat concret existent en cada individu en concret. Locke dirà (a la segona part de l’Assaig) que la idea de “substància”[6] sorgeix perquè «en observar que determinat nombre d’idees simples sempre van unides, se sobreentén que pertanyen a una mateixa cosa i se les designa amb un nom comú.» La idea de “substància” és, per tant, una necessitat lògica: es fa necessària per explicar la causa de la connexió permanent d’idees simples com colors, olors o figures o extensions. La substància en si, però roman com un supòsit desconegut en si mateix.
  • Idees generals: aquestes idees es formen quan la raó se n’adona de la semblança existent entre diver-ses complexes. Quan això es pro-dueix, la raó duu a terme una operació d’abstracció, consistent a obviar tot allò de diferent que es dóna entre diverses idees com-plexes semblants i a quedar-se, únicament en allò en què coinci-deixen (l’abstracció implica comparació i modificació). D’aquesta manera s’obtenen definicions essencials que ens permeten la classificació dels objectes i dels éssers en gèneres i espècies. La formació d’idees generals és inevitable a causa de la impossibilitat de l’ésser humà de retenir les característiques de cada entitat singular captada o percebuda (entitats que, val a dir, són allò que realment existeix) i a causa de les limitacions que imposa el llenguatge, que només té un mot per referir-se a tota una multiplicitat de coses o éssers singulars, independents entre ells, però semblants. És impossible tenir un mot per cada cos, així que el llenguatge ens proporciona només un mot per conjunt de realitats semblants (el llenguatge tendeix a facilitar el pensament en termes generals). Cal, però, no perdre de vista que, com diem, els termes i les idees generals no responen a una entitat realment existent. La realitat està formada únicament per ens singulars i particulars: individuals.[7]

Pel que fa a la naturalesa del coneixement que possibiliten:

Idees determinades: són clares  i es comprenen plenament.

Idees confuses: que comporten aspectes que s’escapen de la comprensió.

Idees reals: que corresponen a una referència efectivament existent, concreta i copsable empíricament del món exterior, o de la realitat interna a nosaltres.

Idees quimèriques: generades per la imaginació, encara que n’hi haurà que facin referència a entitats estrictament fictícies, mentre que n’hi haurà unes altres que, en darrer terme, facin referència a fets o objectes reals.

Idees adequades: que es corresponen amb fidelitat a un aspecte o objecte de la realitat.

Idees inadequades: que no es corresponen amb fidelitat a un aspecte o objecte de la realitat.

D’acord amb aquests parells de qualificatius, les idees simples podran ser: determinades, reals i adequades (les de les qualitats primàries i les del sentit intern), determinades reals i inadequades (les de les qualitats secundàries) o confuses, reals i inadequades (quan la percepció no és clara).

Els modes seran idees determinades, quimèriques i adequades (seria el cas d’idees com ara les figures geomètriques o les nocions generals de les qualitats primàries) o confuses, quimèriques i adequades (seria el cas d’idees com d’idees els valors o principis estètics, morals, polítics, etc., o les corresponents a les nocions generals de els qualitats secundàries). Cal dir que, el caràcter d’adequades d’aquestes idees farà referència, sempre, a la construcció mental en què consisteixen.

Les relacions seran sempre idees determinades, quimèriques i adequades (això darrer en referència, sempre, a la construcció mental en què consisteixen).

La idea de substància és sempre confusa, quimèrica i inadequada, perquè no es pot entendre més que com un «unknown support of qualities», una realitat no copsable empíricament i afirmada tan sols per necessitat lògica. Les idees generals, en tant que referents a gèneres o espècies d’entitats substancials, seran del mateix tipus.

HFHJH

EL TIPUS DE CONEIXEMENT

En el llibre IV de l’Assaig, Locke estableix que el coneixement descansa en les idees i afirma que no «sembla que sigui res més que la percepció de l’acord o el desacord […] entre qualssevol de les nostres idees». L’abast del saber humà és limita, per tant, a les idees que posseïm (i, en conseqüència, a les coses a les qual fan referència) i a la relacions que puguem copsar que es donen entre elles.[8]

Existeixen tres tipus de coneixement, diferenciables pel seu grau de certesa (per la seguretat psicològica que els acompanya):

Coneixement intuïtiu: es dóna quan la percepció de l’acord o el desacord existent entre dues idees es produeix de manera immediata i evident. Aquest coneixement (en el qual, en la terminologia de Locke, es percep l’acord o desacord entre idees segons la “identitat o la diversitat”) suposa el nivell més alt de certesa i es dóna en els següents casos:

  • En el coneixement immediat de la pròpia existència (de l’existència del subjecte pensant).
  • En el coneixement dels principis lògics (identitatno–transitivitat o reversibilitat), tant en la seua formulació formal, com en la seua formulació en base a exemples materials.
  • En el coneixement dels principis i nocions essencials de les matemàtiques.
  • En el coneixement dels principis morals universals més generals.

Coneixement demostratiu: suposa un nivell de certesa inferior a l’anterior i consisteix en la percepció de l’acord o desacord existent entre idees, mitjançant el raonament inferencial i, per tant, de manera no immediata, sinó per mitjà d’altres idees, intermèdies (un tipus coneixement que permet, en la terminologia de Locke, la percepció de l’acord o desacord entre les idees segons “la relació que es dóna entre elles”).

Un cas especial d’aquesta mena de coneixement és la inferència de l’existència —no empíricament perceptible— de la substància (substrat substancial), que, en la terminologia lockeana implicaria la percepció de “l’acord de la coexistència o connexió necessària de les idees en un mateix subjecte”). Cal destacar, també, que el coneixement de l’existència de Déu és, igualment, de caràcter demostratiu.

Locke detalla (al llibre I de l’Assaig) que la idea de “Déu” seria una idea complexa en què convergirien idees simples de la reflexió (com ara les de: “coneixement”, “poder” o “felicitat”), juntament amb la idea de la “infinitud”, que les ampliaria a un grau màxim, produint llavors aquella.

Coneixement sensitiu: ens permet afirmar de l’existència d’ésser particulars i finits més enllà del subjecte que pensa. Aquest coneixement és el que implica menor certesa (en paraules de Locke: excedeix «la mera probabilitat, sense arribar, però, a cap dels dos graus de certesa anteriors»)[9] i, en tant que ens informa de l’“existència real”, el que fa és permetre’ns percebre l’acord existent entre les idees de les entitats percebudes amb les idees de “realitat”, “existència”, “imaginació”, “ficció” o “somni”.

LES CIÈNCIES

El coneixement humà és limitat en abast i, en la seua major part, merament probable. Entre les coses que queden fora del nostre saber hi ha el coneixement de la naturalesa de les entitats físiques (orgàniques o no). Tampoc no tenim un coneixement determinat i adequat de les relacions entre la substància i les seues qualitats.

De totes maneres, i d’acord amb el que hem dit en referir-nos als tipus de coneixement, caldrà admetre que les matemàtiques, la lògica, l’ètica (i d’altres disciplines filosòfiques com l’epistemologia o la filosofia política) constitueixen veritables ciències. Pel que fa a la física i la resta de les ciències naturals, Locke s’inclinarà a pensar que ens proporcionen, únicament, un saber probable, un saber, per tant, basat en creences, assentiments o opinions.[10] De totes maneres, per molt incert que sigui el nostre coneixement del món, amb el que tenim n’hi ha prou per moure’ns-hi i obtenir-ne el que ens cal.

«Dubto que estigui al nostre abast el coneixement científic, ja que estem mancats d’idees perfectes i adequades als cossos […]. Com que no tenim idees de les qualitats primàries particulars de les partícules [dels cossos]… no podem endevinar, i encara menys conèixer, de quina manera es produeixen.»

Assaig sobre l’enteniment humà. Llibre IV

JHFFFJ

[1] I en aquest sentit declararà, en la primera part de l’Assaig sobre l’enteniment humà  que l’objectiu de l’obra és: 1«Investigar sobre l’arrel, la certesa i l’extensió del coneixement humà, i, alhora, els fonaments i graus de creença, opinió i seguretat […]»
[2] Locke donarà el nom, a aquesta manera analítica de procedir, de mètode històric, perquè amb ell prenia fer una “història natural de la ment”, un enumeració i classificació dels seus objectes i processos, anàloga a les descripcions i classificacions que els botànics o els zoòlegs farien dels seus respectius objectes.
[3] Aquest dubte raonable, que ens portaria a posar entre parèntesi la correspondència de les coses del món exterior a la nostra consciència amb les nostres percepcions d’ella (i fins i tot l’existència mateixa d’aquella realitat externa), va dur David Hume a admetre, una mica més endavant, com una possibilitat a tenir en compte, la tesi del fenomenisme (que justament afirma la impossibilitat de saber si hi ha una realitat externa que es correspongui amb a allò que en la nostra ment se’ns apareix com la seua representació).
[4] En l’Assaig, Locke en parlarà en aquests termes: «[són aquelles] que els sentits constantment troben en cada partícula de matèria amb massa suficient per ser percebuda, i que la ment considera inseparable de cada partícula de matèria.»
[5] Recordem que la percepció és la combinació de les dades obtingudes pels sentits, que anomenem sensacions i que són suscitades pels estímuls.
[6]  Locke es molt prudent a l’hora d’abordar aquest tema perquè la noció de “substància” juga un paper essencial en la reflexió teològica cristiana, no sols perquè és central a l’hora d’explicar la Trinitat de Déu i la naturalesa de Jesucrist (alhora Déu i home), sinó també perquè es troba en la base de l’explicació de l’anomenat miracle de la transsubstantació, un dels motius principals de disputa doctrinal entre catòlics i protestants i segons els qual, en la concepció dels primers, les espècies —el vi i el pa— , en el transcurs de la consagració eucarística, canvien la seua naturalesa per esdevenir, literalment, i no sols figuradament (com entenien els protestants que veien en l’eucaristia un mer recordatori simbòlic) una substància diferent: el cos i la sang de Crist.
La més important de les substàncies del món serà el jo, subjecte de les percepcions, indret on es donen, vinculats entre si, els estats mentals, i centre organitzador dels records. Aquest jo substancial, que serà concebut per Locke com a  «[…] participació en la mateixa vida continuada de partícules de matèria en successió que canvien constantment, unides vitalment al mateix cos organitzat» (Assaig, II), no té necessàriament naturalesa espiritual, raó per a qual no se’n pot afirmar que sigui immortal. En tot cas, l’espiritualitat i la immortalitat del cos serien objecte de fe, i caldria entendre’ls sempre com un do diví.
Més endavant, David Hume, davant de la possibilitat d’entendre el jo personal com una mera successió de records i d’estat mentals organitzats i estructurats per la memòria, optarà per abstenir-se de fer cap afirmació respecte a la seua pretesa naturalesa substancial i real (i encara menys, és clar, respecte a la seua possible immortalitat). De fet cal dir que Hume s’abstindrà, en general, de considerar que la noció de substància tingui, en cap cas, un referència real i, pel fet que tal noció, en no satisfer el “principi de còpia”, no pot considerar-se que tingui significat, li negarà cap mena de capacitat informativa.
Allò que anomenem “substància” ben bé podria ser producte de la facultat perceptiva i de la interpretació que de les percepcions fa el pensament humà, consideració que, poc més tard, Kant afirmaria obertament en el transcurs la seua crítica a la raó, en què conclouria de la “substancialitat” no seria res més que un dels esquema mentals mitjançant els qual l’enteniment pensa allò percebut (val a dir que Kant també negarà l’objectivitat de l’espai i del temps, definits per ell com a formes de la intuïció sensible, contra el que en pensava Locke, que hi veia, d’una manera aparentment ingènua, dues dimensions reals i subsistents, que continuarien existint encara que l’univers sencer desaparegués).
[7] Per a Hume, gèneres i espècies no serien res més que noms en base als quals classificar la indefinida variabilitat real. Per a Locke, les coses són matisadament diferents: per a l’autor que ara tractem, gèneres i espècies són continguts semàntics: idees complexes de caràcter general consistents en conceptes als quals podem fer referència mitjançant un nom. Aquesta diferenciació ens permet qualificar Hume de nominalista i Locke de conceptualista.
Amb anterioritat a la formulació de la perspectiva nominalista i de la conceptualista, la concepció majoritària sobre la naturalesa de les idees de gèneres i espècies era l’anomenat realisme, que partia de la consideració que gèneres i espècies realment existien com a entitats subsistents, de les quals es té intuïció. Val a dir que el terme “realisme” es reservava per a la tesi que afirmava que gèneres i espècies existirien en si, de manera prèvia a l’existència de les coses i dels éssers concrets, que només en serien exemples, i que sol podrien conèixer-se a partir del saber previ dels arquetips generals  (des quals es tindria una intuïció intel·lectual, que ens permetria disposar de la seua idea en la nostra ment). A aquesta tesi se li contraposaria la de l’anomenat realisme moderat, que coincidiria amb l’anterior en l’afirmació de l’existència efectiva dels gèneres (dels arquetips), si bé aquesta existència no seria prèvia a la dels objectes i éssers (ante rem), sinó simultània a la d’aquests, ja que els arquetips existirien en les coses (in re). No cal dir que la primera tesi és de clara influència platònica, mentre que la segona seria de caràcter aristotèlic.
[8] I tampoc no cap esperar que siguem capaços de percebre totes les relacions existents entre les idees.
[9] De totes maneres, ens dirà Locke que atesa la uniformitat de l’experiència que els homes tenen del món, seria irracional impugnar radicalment la seu existència.
[10] En aquest punt, cal dir que Locke —contràriament al que farà Hume— dóna validesa, de manera acrítica, a la idea de “causa”.