aa

ARGUMENT NEGADOR DE L’ESPAI

Si hi ha un espai (que podem considerar equivalent a un indret), aquest es troba inscrit en un altre espai (indret), però aleshores, aquest nou espai cal que es trobi en l’interior d’un tercer i, així progressivament, fins a l’infinit, de manera que, en realitat, no podríem parlar mai d’un espai (indret, recipient) inicial (absolut i definitiu), i, sense aquest, no hi podrà haver recipients menors continguts per ell. Per tant, la noció d’espai esdevé impossible i absurda, i parlar-ne, d’espai, no té cap sentit.

ARGUMENTS NEGADORS DE LA PLURALITAT DELS ÉSSERS

Primer

Si existís una pluralitat de coses, cada una d’elles hauria d’estar separada, d’aquelles altres que l’envoltarien, per una altra cosa diferent, és a dir, que no fos cap de les realitats singulars separades. Ara bé, al seu torn, aquesta tercera realitat separadora caldria que estigués separada de cadascun dels ens per ella separats, per una nova entitat i, aquesta nova entitat, caldria que fos separada, al seu torn, d’aquelles que diferencia, per unes altres entitats distintes, i així, progressivament, fins a l’infinit, és a dir, sense arribar mai a un principi i, per tant, sense que veritablement es pugui fer mai efectiva cap separació real. Haurem de concloure, en conseqüència, que l’ésser és únic i continu.

Segon

Si existís una pluralitat d’ens, aquests estarien, en darrer terme, formats per punts (com pot veure’s, aquesta argumentació és d’inspiració pitagòrica). Ara bé, els punts, o be no tenen extensió (són no dimensionals) o bé els hem de considerar extensos. En el primer cas, cal concloure que de la juxtaposició de punts, inextensos, no pot derivar-se res d’extens i, per tant, cap realitat efectivament existent. D’altra banda, partint de la segona possibilitat, caldrà considerar el fet que tota extensió és divisible en infinites parts, de la qual cosa es fa inevitable deduir que tot cos extens és infinit, cosa que és del tot inconsistent amb la realitat tal com la concebem o que, en qualsevol cas, advocaria per l’existència d’una realitat única, infinita i contínua (a la manera concebuda per Parmènines i Melís).

ARGUMENTS NEGADORS DEL MOVIMENT

Argument de l’estadi:

Mai un atleta que parteixi d’un extrem de l’estadi no atenyerà el costat contrari, i és que la distància recórrer, per ser tota longitud infinitament divisible, se’ns apareix infinita, i, per tant, impossible de recórrer en la seua totalitat.

dfff

Argument d’Aquil·les i la tortuga:

Si disposem una cursa entre Aquil·les, i un tortuga i donem una avantatge a aquesta darrera, succeirà que mai el primer no podrà passar-li al davant i sortir-ne vencedor, tot i la lentitud característica de l’animal. ¿Com podria ser d’una altra manera si, com ja hem dit abans, tota longitud és infinitament divisible i, per tant, en haver atorgat a la tortuga cert recorregut d’avantatge, hem acabat separant l’animal i el semidéu amb una distància infinita i, per tant, impossible de recórrer en la seua totalitat?

ffdfasd

Argument de la fletxa disparada:

Si disparem una fletxa amb un arc, aquesta sembla recórrer certa distància abans de clavar-se o caure a terra. Ara bé, si dividíssim la trajectòria que sembla travessar la fletxa en tots els punts dels quals constaria, ens trobaríem amb un seguit d’etapes en cadascuna de les quals la fletxa es presentaria immòbil, de manera que caldrà concloure que el recorregut del projectil, en realitat, estaria conformat per una successió d’estats repòs. Davant d’això no ens resta sinó admetre que el moviment observat en aquest cas (i, per extensió, en qualsevol altre) sols pot ser il·lusori, perquè de la juxtaposició d’un seguit de situacions de repòs no en pot sortir el moviment.

dasfadf

Argument de les files mòbils:

Imaginem dues files d’individus o d’objectes mòbils disposades de manera paral·lela i que es mouen, cada una d’elles, en la mateixa direcció però en sentits diferents. Afegim a aquesta imatge una tercera fila paral·lela ales anteriors, però que roman en repòs.

Documento de Microsoft Word nou (2)-page-001(1)

Si parem atenció a aquesta situació veurem que, cada cop que una de les files mòbils avança una posició en un sentit i l’altra avança, al seu torn, una posició en sentit contrari, la suma d’ambdós moviments fa que, cadascuna d’aquestes files, es desplaci dues posicions respecte a l’altra. Ara bé, aquestes mateixes dues files que, com acabem de veure, han recorregut, respecte a elles mateixes, la distància equivalent a dues posicions, hauran recorregut, al mateix temps, tan sols l’espai corresponent a una única posició respecte a la renglera que es manté en repòs, de manera que se’ns apareixeria que un seria equivalent a dos o, el que és el mateix, que el doble és igual a la meitat, quelcom que, per ser del tot absurd, ens mostra la irrealitat del moviment (un fenomen que ens apareixeria ple d’inconsistències).

ARGUMENT SOBRE L’ENGANY DE LES PERCEPCIONS SENSIBLES

Si agafem amb els dits un gra de blat i el deixem caure, quan arribi a terra no sentirem res, i si repetim, a continuació, aquesta mateixa operació mil vegades, el resultat serà el mateix. Ara bé, si per contra, agafem amb els dues mans mil grans i els soltem tots alhora, sentirem clarament el soroll que fan en topar amb el terra. Doncs bé, procedir d’aquesta manera posa de manifest que les percepcions sensibles són meres il·lusions perquè, del contrari, hauríem d’acceptar la realitat de percepcions tals com ara el soroll sentit en la segona operació exposada en l’exemple acabat d’adduir, que equivaldria a afirmar l’existència d’un soroll compost per la suma de mil silencis, una cosa que resulta clarament absurda.